Llibre:1
DE LA FAMÍLIA
Títol:1
DE LA FILIACIÓ
Sentència 17 - 7 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 10 maig 1938, pag. 98-101. Ponent: Ramon M.ª Roca i Sastre.
RECLAMACIÓ DE LA FILIACIÓ EXTRAMATRIMONIAL: PROVES ADMISSIBLES. - FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: EL DRET CANÒNIC COM A SUPLETORI. - ORDRE DE PRELACIÓ DE FONTS EN EL DRET CIVIL CATALÀ. - EL VALOR DELS PROJECTES D'APÈNDIX.
I. Antecedents
Senyors: Josep Andreu i Abelló, Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Ramon M.ª Roca i Sastre, Antoni M.ª Borrell i Soler.
A la ciutat de Barcelona, el dia 17 de juliol del 1937. En els autos del judici declaratiu de major quantia sobre reconeixement d'una filla natural i reclamació de drets hereditaris, seguits al Jutjat de Primera Instància número 4 d'aquesta ciutat i a la Sala Segona del Civil de l'Audiència, per la senyora com a mare i legal representant de la seva filla..., contra les senyores..., pendent ara davant d'aquesta Superioritat per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal interposat per l'actora, assistida del benefici de pobresa, sota la representació del Procurador Manuel Margenat, i la defensa de l'Advocat senyor Josep Ramírez, havent comparegut la part demandada sota la representació del causídic senyor Manuel Balanzó i la defensa de l'Advocat senyor Eduard Barriobero;
Resultant que a la demanda, que fou presentada a repartiment en data 6 d'agost del 1935, s'exposen substancialment com a fets, els següents: que Factora, per tal de poder mantenir els seus avis materns i dos germans petits, treballava en el seu domicili, en l'ofici de brodadora, quan a l'edat de vint-i-dos anys sofrí la pèrdua de la vista en un ull i la disminució de la potència visual a l'altre, i això motivà que abandonant el seu antic ofici entrés en qualitat de serventa al domicili del senyor qui, de bell antuvi, va fer-li proposicions amoroses, motiu pel qual va abandonar aquella casa l'any 1919, amb la intenció de treballar independentment en qualsevol altre ofici; però, essent massa fortes les dificultats que la seva poca visió li ocasionaven, va tendit-se a les proposicions que el senyor ... li féu, passant llavors a viure al carrer de lloc on es va estar fins a la mort del repetit senyor; que en data 22 de juny del 1920, va néixer, filla del senyor ... i de la demandant, una nena, a la qual hom li posà el nom de Concepció, acompanyant testimoni de l'acta de naixement, i que amb posterioritat va néixer un fill, que va morir de petit; que fins a la mort del senyor..., aquest donava a Factora la quantitat de 350 pessetes mensuals, ultra els presents eventuals que li feia, per tal de subvenir la manutenció desla nena i més tard els seus estudis; que sempre va tenir com a filla seva la nena, visitant-la quasi diàriament, adreçant nombroses cartes a la demandant, escrites de la seva pròpia mà, i que, per bé que no anessin signades amb el seu nom, el seu text testimoniava qui era el seu autor, deduint-se del seu conjunt l'evidència de la seva paternitat, la qual es traslluïa amb tota claredat en una que dirigí a la nena; que a més, eren moltes les persones que per raó del veïnatge o per causa de l'amistat, estaven assabentades que la nena Concepció era tinguda pel senyor... com a filla seva; que aquest sempre tingué cura que aquella posseís una bona educació, subvenint totes les despeses que l'ensenyament així normal com superior ocasionaven; que poc temps abans de la seva mort autoritzà la seva filla per tal que en un concert en el qual ella prenia part, usés el seu cognom; i que últimament, poc després d'haver fet a una personalitat barcelonina l'encàrrec que li indiqués i aconsellés els mitjans d'assegurar l'avenir de la seva filla, li sobrevingué la mort, que féu inútils tots els tràmits que aquell havia iniciat; acompanyà diversos documents, entre altres el programa de la vetllada on hi consta la menor Concepció ... amb el nom de Concepció i el testimoni de la defunció del senyor que de l'exposat se'n dedueix l'existència d'una relació ininterrompuda entre el senyor ... i la nena Concepció; que quan anava a produir l'assegurament econòmic d'aquesta, sobrevingué la mort del senyor essent aquest fet en extrem dolorós en el present cas, puix que la mare i la filla que venien alimentades i auxiliades pecuniàriament pel senyor ..., varen quedar en un gran estat d'indigència, vivint gràcies a l'empara que una germana de Factora els va,oferir; que era injust que visquessin en aquest estat d'indigència quan el difunt havia deixat una fortuna que a manca d'hereus forçosos havia passat a persones amb menys relació de parentiu que la nena; i que, en conseqüència, es perseguia que, en poder ostentar el cognom del pare, la filla pogués gaudir del benefici material de la fortuna lograda pel seu progenitor, cosa que s'interessava a la demanda com una conseqüència del reconeixement de la paternitat i dels drets que d'aquest reconeixement en pervindrien a la filla; i manifestant que desconeixia quines fossin les disposicions testamentàries i l'import del cabal relicte del repetit senyor dada imprescindible per tal de concretar la quantia dels drets legitimaris, reivindicava el dret de sol·licitar, al seu temps, l'aportació dels documents i de totes les proves que conduissin a aquella justificació, així com el dret a la part alíquota corresponent d'un immoble que va descriure; i, després d'invocar com a fonaments legals els arts. 43 de la Constitució, 135, 137 i 1.108 del Codi Civil, Llei 2.a, títol V, llibre VI, volum primer de les Constitucions de Catalunya: Fontanella, Dec. 578, n.° 10 i 29 i diversa Jurisprudència del Tribunal Suprem, des del primer de desembre del 1883, demanà que es dictés sentència d'acord amb la demanda, condemnant els demandats a satisfer a la nena Concepció ... la porció hereditària corresponent i a més els interessos legals del valor de la Legítima des de la mort del causant, i que s'imposessin les costes als demandats; per altresí manifestà que, si més no, el valor de la Uegítima era de 250.000 pessetes, i va fer la petició que a to del disposat a l'art. 42 de la Llei Hipotecària, es procedís a l'anotació preventiva de la demanda sobre els béns procedents de l'herència del senyor i particularment sobre l'immoble que es va descriure, manifestant, a més, que formulava demanda de pobresa;
Resultant que al ressenyat escrit de demanda, va recaure providència del Jutjat tenint-la per presentada, i que, un cop hagués recaigut executòria sobre l'incident de pobresa s'acordaria el que escaigués, tenint per fetes les manifestacions consignades a l'altresí, i disposant, quant al que es demanava, que s'estigués al que s'havia acordat;
Resultant que en crear-se l'Oficina Jurídica, va reproduir-se davant d'ella la demanda, limitant-se les actuacions a l'aportació de diverses proves per la part actora, amb la finalitat, totes elles, de demostrar que la nena Concepció era filla del senyor ..., no recaient en l'expedient cap mena de resolució, puix que entretant fou dissolta pel Decret de la Generalitat de Catalunya de data 12 de desembre del 1936;
Resultant que dissolta l'Oficina Jurídica, i passats els autos al Jutjat, l'actora instà la seva prossecució, citant-se les parts per tal d'aconseguir la seva conciliació, i, no havent estat lograda, les parts demanaren la prossecució del judici pels tràmits de la Llei d'Enjudiciament;
Resultant que en contestar la demanda, els demandats exposaren que no podien donar la seva conformitat al fet primer, puix que si l'actora patia de la vista, mai no s'havien adonat que usés ulleres; que era molt estrany que sobre d'ella pesés el deure de mantenir els seus avis i germans, quan en aquella data tenia dos germans més grans, als quals lògicament i naturalment, havien de vincular-se aquella obligació; que no podien assegurar que fos a l'any 1919, quan va entrar l'actora al servei del senyor però sí que podien afirmar que solament va estar al seu servei uns tres o quatre mesos, no essent la seva manca,de visió la causa de l'acomiadament, ans bé una altra causa ben diferent; que no podien acceptar que el senyor ... fes proposicions amoroses a l'actora, ni que fos aquesta la causa per la qual ella abandonés voluntàriament aquell domicili, i que, com al seu temps es provaria, l'actora tenia aleshores relacions amb un jove, que fins i tot podien afirmar que era paleta, i amb el qual festejava sovint davant la casa on servia; que en l'esmentada data el senyor ... estava casat amb la senyora a la qual estimava en gran manera, traspassant aqueixa, en data 23 de març del 1926, com s'acredita pel certificat de defunció que acompanyaren; que negava tots i cada un dels fets de la demanda, afegint que era molt estrany que un home .que estava afectat per diverses dolències, tingués, a l'edat de setanta-un anys, l'humor i la virilitat suficient per a procrear; que mai no va estar el senyor ... en constant comunicado amb la demandant i amb la seva filia, ni va tenir mai com a filla seva la nena Concepció, ni es cuida de la seva educació, ni tampoc l'autoritzà mai perquè usés el seu cognom; que les cartes acompanyades,per l'actora, si fossin autèntiques, només posarien de manifest que el difunt senyor ... eludia i ocultava tota mena de relació que pogués tenir amb l'actora i la seva filla, és a dir, tot el contrari al sentiment de la paternitat; que és cert que en els últims temps el difunt féu lliurament de quantitats a l'actora, però que no es podia acceptar que ho hagués fet per tal de compensar favors il·lícits, i molt menys, per tal d'atendre la vida de la menor Concepció en qualitat de pare; que quant a la pretesa relació ininterrompuda de paternitat, no existí, no havent estat mai la menor al domicili del difunt; que no podia presentar-se cap mena de prova que acredités que el senyor ... havia reconegut de cap manera la pretesa paternitat; i que, quant a la quantiosa fortuna que la demanda al·ludeix, era procedent del patrimoni que aquell últimament usdefruitava procedent de la seva muller; i, després de citar els fonaments legals que cregueren del cas, demanaren que se les absolgués de la demanda, imposant-se a l'actora el pagament de les costes, tot demanant, a redós de l'art. 42 de la Llei Hipotecària invocat per l'actora, que no es donés lloc a l'anotació preventiva de la demanda;
Resultant que, conferit trasllat al Ministeri Fiscal, aquest dictaminà en el sentit de negar els fets que a la demanda s'al·legaren, excepció feta del que, d'una manera fefaent, quedessin completament provats, acabant per demanar que al seu dia es dictés una sentència justa;
Resultant que les parts, en llurs escrits de rèplica insistiren en les seves primeres manifestacions, que ampliaren amb diverses consideracions, la finalitat de les quals era desvirtuar les oposades per la contrària, demanant que es dictés sentència d'acord amb llurs respectives peticions;
Resultant que, rebut el judici a prova, es practicaren la documental, la de confessió en judici, la testifical i la pericial caligráfica, resultant d'aquesta darrera que les lletres adjuntades per l'actora eren autèntiques del senyor ...
Resultant que celebrada la vista pública, el Jutjat va dictar sentènticia d'acord amb la demanda, sense fer expressa imposició de les costes causades, i que apellada aquesta, la Sala Segona del Civil de la nostra Audiència, en dictà una altra revocant la del Jutjat, i absolent les demandades de la demanda, sense fer tampoc expressa condemna de costes;
Resultant que el Procurador senyor Manuel Margenat, a nom de la senyora assistida del benefici de pobresa, interposà contra la referida sentència recurs de cassació, per infracció de llei i de doctrina legal, a redós del número primer de l'art. 1.692 de la Llei Processal Civil i recolzat en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció de l'art. 43 de la Constitució i del Decret de la Generalitat de Catalunya de 18 de setembre del 1936, que substancialment recolza en les següents consideracions: La Constitució de la República Espanyola, en el seu art. 43 estableix dos principis: a) igualtat davant la llei de tots els fills, tant dels nascuts dins del matrimoni com dels extramatrimonials; b) lliure investigació de la paternitat; i, essent la Constitució la Llei bàsica de l'Estat, no pot haver-hi cap llei en pugna amb els principis que s'hi estableixen i, ans al contrari, la finalitat de tota la llei ha d'ésser desenvolupar els seus principis. Essent així, i no existint cap llei espanyola ni foral que reguli la lliure investigació de la paternitat, puix que el Codi Civil, en els seus arts. 135, 140 i 141 no regula aquesta investigació, sinó que exigeixen el reconeixement exprés o tàcit fet pel supost pare, ens trobaríem en una alternativa: o es deixa d'investigar la paternitat, perquè no existeix cap llei civil que la reguli, i en aquest cas s'infringiria l'art. 43 de la Constitució, o s'investiga, supòsit en el qual, a manca de lleis civils exactament aplicables al cas d'autos, hauria de fer-se aplicació del que disposa l'art. 6.è del Codi Civil; la norma a seguir no admet dubtes; essent la Constitució la llei bàsica de l'Estat, no es pot deixar de complir sota cap pretext, imposant-se, per tant, el compliment del repetit article, i en allò que sigui necessari, de l'art. 6.è del Codi. La Sala Segona d'aquesta Audiència, desviant-se d'aquest criteri, no ha aplicat en la seva sentència l'art. 43 de la Constitució i,,per tant, l'infringeix. Per altra banda, en el Decret de la Generalitat de 18 de setembre del 1936 s'estableix que quan les lleis vigents no s'adaptin a les exigències revolucionàries, els Jutges hautan de resoldre d'acord amb llur conciencia, de forma que la norma que apliquin al cas concret pugui ésser elevada a norma general que plasmi el sentiment jurídic del poble; és a dir, que la Generalitat, percatada que el poble ha trencat les antigues normes jurídiques, va voler que el Jutge, en sentenciar, recollís aquells anhels de justícia. Ara bé, totes les exigències revolucionàries tendien a la implantació dels principis constitucionals. Per tant, i en compliment de l'esmentat Decret, havia d'ésser proclamada i desenrotllada la lliure investigació de la paternitat, i si la Sala no ho féu, obrà no tan solament al marge de la Constitució, sinó també del repetit Decret. En conseqüència, l'art. 43 de la Constitució de la República i el Decret de la Generalitat de Catalunya de 18 de setembre del 1936 han estat infringits a la sentència recorreguda, en no ésser-hi aplicats ni desenvolupats.
Segon. Infracció dels arts. 12, 135, 140 i 141 del Codi Civil, 11 de l'Estatut de Catalunya, i 15 i 16 de la Constitució. La infracció que va cometre la Sala és més notòria si es té en compte que, àdhuc que fóssim en el període anterior a la República, és a dir, abans d'existir la Constitució vigent i el Decret de la Generalitat de Catalunya de 18 de setembre del 1936, seria improcedent la sentència dictada.
El títol preliminar del Codi Civil estableix que, llevat d'algunes disposicions del Codi, les províncies forals conservaran el seu dret en tota la seva integritat i que les disposicions del Codi hi regiran tan solament com a dret supletori, en defecte del que ho sigui segons llurs respectives lleis especials. És a dir, que, llevades les matèries que es regulen al títol preliminar, i al IV del llibre I de l'esmentat Codi, matèries en les quals regeix la legislació del Codi en tota la República, en les altres a Catalunya regeixen les seves lleis forals. És a dir, que encara que no existís la Constitució de la República ni tampoc el Decret abans calendat, era precís seguir el camí que determina l'art. 12 del Codi Civil, aplicant, en primer terme, la llei catalana, en el seu defecte, el dret supletori i tan sols a manca d'aquest les disposicions del Codi Civil, cosa que no ha fet la Sala sentenciadora, infringint, per tant, per no aplicació, l'art. 12 del Codi Civil. A més, l'art. 11 de l'Estatut de Catalunya estableix que correspon a la Generalitat de Catalunya la legislació exclusiva en matèria civil, llevat del que disposa l'art. 15 número primer, de la Constitució de la República, o sia que les lleis civils generals no regeixen a Catalunya, salvat que regulin aquells casos d'excepció a què fan referència els abans esmentats articles, resultant-ne d'això que els arts. 135, 140 i 141 del Codi Civil no són d'aplicació a Catalunya, puix que en les matèries de que es tracta regeix a Catalunya íntegrament el seu dret. I en aplicar la Sala Segona aquests articles, infringeix el 12 del Codi Civil i el 15 i el 16, apartat primer, de la Constitució i 1'11 de l'Estatut, en no aplicar-los, i infringeix, a més, els arts. 135 i 141 del Codi Civil per tal com els aplica indegudament.
Tercer. Infracció de la Llei 1.ª, títol IX, llibre V, paràgraf 42 de la Novíssima Recopilació, i de la Llei 1.ª, títol XXX, llibre I de les Constitucions de Catalunyai Sentències del Tribunal Suprem de 14 de desembre del 1905 i 2 de desembre del 1915. Tant l'opinió dels tractadistes del Dret Català, com la jurisprudència sentada pel Tribunal Suprem, interpretant els preceptes legals esmentats com a infringits, estan d'acord que l'ordre de prelació de les fonts del Dret Català és la següent: 1. Disposicions generals posteriors al Decret de Nova Planta i les d'aquest Decret; 2. Dret propi i peculiar de Catalunya; 3. Dret Canònic; 4. Dret Romà; 5. Opinions dels Autors i Doctors; i 6. El Codi Civil. Ara bé, la sentència recorreguda diu, com a premisa indispensable per la seva decisió, en el seu apartat quart: atès, que «és indubtable que no havent-se dictat lleis civils que puguin desenvolupar en cap més forma, el precepte de l'art. 43 de la Constitució, i no existint lleis forals que regulin la investigació de la paternitat, ha d'estar-se sobre el particular al que disposen els arts. 140 i 141 del Codi Civil». És a dir, que la sentència recorreguda declara que, a manca de dret propi i peculiar de Catalunya, ha d'estar-se al que diu el Codi Civil; i l'aplica a Catalunya amb preferència al Dret Canònic, al Dret Romà, i a l'opinió dels autors, i que, en conseqüència, no respecta l'ordre de prelació de les fonts del Dret Català, malgrat el que disposen les lleis i sentències que abans s'esmenten que, per tant, queden infringides, per violació o no aplicació.
Quart. Infracció de les Decretáis de Gregori IX. A la sentència recorreguda es diu, amb manifest error, que «no existint lleis forals que regulin la investigació de la paternitat, ha d'estar-se al que disposen els arts. 140 i 141 del Codi Civil». I existeix error en això, per tal com, per bé que en el dret propi i peculiar de Catalunya no existeix cap precepte que reguli la investigació de la paternitat, existeix, i terminant, en el primer dels seus drets supletoris, és a dir, en el Canònic, al qual ha d'acudir-se amb preferència al Codi Civil; i, per tant, abans d'aplicar els seus arts. 140 i 141. Tanmateix les Decretáis de Gregori IX, aplicables a Catalunya amb preferència al Codi Civil, com a part integrant del Dret Canònic, regulen la investigació i disposen: que no tan sols es pot fer la investigació de la paternitat, sinó que la paraula del pare i de la mare negant que el fill sigui seu, no mereix crèdit, si es prova que ho és, àdhuc que tan sols sigui per indicis (llibre IV, títol XVII, cap. III); que ha d'estar-se al resultat de les proves, entre altres, la testifical, si es demostra la filiació, encara que del tracte que li donin els pares i del dir de la gent en resulti el contrari (llibre IV, títol XVII, cap. XII); que la tramitació del judici d'investigació de paternitat correspon a la jurisdicció eclesiàstica (llibre II, títol X, cap. III). Per tant, si les Decretáis de Gregori IX que regeixen a Catalunya proclamen i regulen la investigació de la paternitat, determinant els medis provatoris i admetent com a tais la prova de presumpcions i la testifical, en no estimar-ho així la Sala sentenciadora, oblidant-les per a aplicar els arts. 140 i 141 del Codi Civil, va infringir-Ies per no aplicació.
Cinquè. Infracció de les sentències del Suprem de 18 de juny del 1936, 6 d'abril del 1905 i 23 d'octubre del 1929, que contenen la jurisprudència del Tribunal Suprem en aquesta matèria. La primera reconeix l'aplicació a Catalunya de les repetides Decretáis de Gregori IX, acceptant la prova testifical i la de presumpcions; per altra banda, la sentència de 6 d'abril del 1905 declara, que el sol reconeixement tàcit del pare en relació amb el seu fill, pot acreditar-se amb qualsevol dels elements de prova que són admissibles en dret, entre altres, el de testimonis, i que ni les lleis canòniques ni les romanes no contradiuen la doctrina que un fill reconegut pel pare, àdhuc que el reconeixement no s'hagi fet en document públic o privat, té dret de gaudir dels avantatges de tal, si el reconeixement resulta justificat; la de 23 d'octubre del 1929 afegeix que, «segons les Decretals de Gregori IX, aplicables al cas pel Fur Català, la paternitat pot declarar-se contra la negativa del pare i de la mare, quan al Jutjat li consti per indicis o testimonis» i «que el jutjador té l'arbitri perquè el reconeixement de la paternitat pugui fer-se contra les manifestacions i la voluntat dels pares, quan per algun altre mitjà de prova directa i fins i tot indirecta, li consti el contrari». És a dir, que de les sentències transcrites, dictades totes elles en assumptes procedents de Catalunya, es desprenen les afirmacions següents: a) que a Catalunya la investigació de la paternitat està regulada per les Decretals de Gregori IX, i b) que, ajustant-se al referit Cos legal, els Jutges han de resoldre la qüestió de paternitat acudint a tota mena de proves, tant directes com indirectes, àdhuc a la testifical i a la de presumpcions, i ni que sigui contra la voluntat dels pares, de manera que ha d'ésser proclamada sense cap més requisit. Doncs bé, la Sala sentenciadora, oblidant les Decretals de Gregori IX, i oblidant també les sentències abans esmentades, després d'afirmar que en aquest afer «ha d'estar-se al que disposen els arts. 140 i 141 del Codi Civil» diu «que de la prova practicada en aquest judici no apareix que existeix sentència civil ni criminal de la qual se'n pugui deduir la paternitat que es demana per Factora en aquest judici, ni tampoc cap escrit del pare en que expressament reconegui la filiació, com exigeix l'art. 140 del Codi Civil», i partint de l'absència de tals elements provatoris, i sense destruir l'apreciació de la prova feta pel Jutjat, sosté la improcedència del reconeixement» perquè aquest tan sols pot fer-se davant l'evidència de proves que justifiquin la paternitat i mai contra el sentir de qui, podent-ho fer, no ho féu i tingué bona cura de dissimular-ho». De l'extracte de la sentència es dedueix l'error en que va incórrer en apreciar les proves, procedent de pretendre examinar-les a través de l'art. 140 del Codi Civil; puix que si les hagués examinat, no a través del repetit article, sinó de les Decretals de Gregori IX, hauria vist que no era necessària, per tal que la paternitat es declarés, ni l'existència d'un document en el qual expressament es reconegués aquella paternitat, ni molt menys la preexistència de cap sentència civil o criminal que la declarés, puix que la Sala podia acceptar tota mena de proves, directes o indirectes, àdhuc contra l'expressa negativa dels pares; i encara més s'ha d'apreciar aquell error de dret, si es té en compte que el Jutjat, després d'afirmar que en la qüestió d'investigació de la paternitat, pel fet d'ésser impossible la prova directa de la generació, ha d'estar-se, per a poder afirmar-la, a tots aquells elements de prova que la indueixin segons un criteri lògic, sosté que en el present cas s'ofereixen diversos elements de judici que porten la convicció de la paternitat, com són les diverses cartes que acrediten que el senyor ... passava una quantitat mensual a la mare i filla actores, les diferents visites que els feia donant a aquesta última el nom de filla i tractant-la com a tal, la circumstància de subvenir les despeses del part i l'encàrrec que es posés a la nounada el nom que ostenta, que és el mateix d'una altra filla legítima seva que havia mort temps abans, cosa semblant a la que passà amb l'altre fill que va néixer, i les manifestacions d'un testimoni que tenia amistat amb el senyor que confirmà que aquest tenia la referida nena com a filla seva i que així li havia manifestat; apreciacions que no es destrueixen a la sentència recorreguda, de tot el qual es desprèn que el Jutjat dictà la seva sentència perquè, apreciant les proves d'acord amb les Decretals de Gregori IX, arribà a la convicció de la paternitat; i la Sala va dictar la seva perquè, sense discutir la convicció del Jutjat ni atrevir-se a exposar la seva pròpia convicció, s'emparà en l'art. 140 del Codi Civil, exigint determinades proves; per tot el qual és vist que la Sala va infringir les tan repetides sentències, en no aplicar-les en la seva decisió, incorrent a més en error de dret en apreciar les proves d'acord amb l'art. 140 del Codi Civil, en lloc de fer-ho a través de les Decretals de Gregori IX, aplicables a Catalunya.
III. Estimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Ramon M.ª Roca i Sastre;
Atès que, segons la sentència recorreguda, al Tribunal a quo no li fou possible d'accedir a la declaració de paternitat reclamada en aquest plet, perquè «es indudable que no habiéndose dictado leyes civiles que puedan desenvolver en otra forma el precepto del art. 43 de la Constitución, no existiendo leyes forales que regulen la investigación de la paternidad, ha de estarse a lo que sobre el particular disponen los arts. 140 y 141 del Código Civil»; i com que aquest raonament és el bàsic emprat per aquella sentència, és per això que és convenient començar per examinar el quart motiu de cassació al·legat pel recurrent, el qual està dirigit a impugnar aquella suposada inexistència sobre la matèria, de disposicions pròpies del Dret Civil Català vigent;
Atès que és inevitable entendre que la Sala Segona del Civil d'aquesta Audiència, en fer aquella declaració, ha incorregut en notori error, perquè hom entén que a Catalunya estan vigents, de fa segles, normes permissives de la lliure investigació de la paternitat dels fills extramatrimonials, com són alguns capítols de les Decretals (iv, 17), capítols iii, iv i xii (ii, 19), cap. x, els quals textos, més o menys ben interpretats, i que poden considerar-se auxiliats per altres del Digest i del Codi (xxii, 3), frag. 29 pr. (xxxv, 1), frag. 83 (iv, 19), (llei 14), han servit de suport a la doctrina jurídica, rebuda i consolidada a Catalunya, favorable a la reclamació i declaració judicial de la paternitat dels fills nascuts fora de matrimoni, podent-se emprar a aquest objecte tota mena de proves, àdhuc la indiciària, i sens dubte la pericial biològica, la vigència de la qual doctrina, que ha cristal·litzat en l'art. 13 del projectat Apèndix de Dret Civil Català del 1930, segons el qual «els fills nascuts fora del matrimoni poden investigar lliurement quins són llurs pares», no ha estat posada en dubte pel Suprem, ans al contrari, l'ha reconegut explícitament en sentències de 6 d'abril del 1905 i 23 d'octubre del 1929, i fins en certa manera en la de 22 de desembre del 1845 i el 18 de juny del 1896. Essent també digna d'esment, per tal com és posterior a la Constitució, amb tot i procedir d'un afer judicial de fora Catalunya, la sentència de 21 de novembre del 1934, en la qual es diu que en aquest territori regien i regeixen els preceptes relativament liberals dels Drets Canònic i Romà, favorables a la recerca de la paternitat; de manera que, malgrat la seva vetustesa, aquells textos, procedents del Dret Canònic, per bé que concebut aquest com un Cos legal desconnectat de la seva font legislativa originària, per haver estat subsumit o assimilat al sistema de Dret positiu català per un acte de pròpia sobirania (com ho proclamà la Mancomunitat en l'assemblea de 28 de maig del 1918, amb eco a les Corts espanyoles d'aquell any), han servit per a bastir sobre ells una doctrina d'indiscutible modernitat, puix que respon a la tendència legislativa actual favorable a la investigació de la paternitat, manifestada aquí a Espanya en l'art. 43 de la Constitució, que retorna al sistema històric castellà, i fora d'ella, en les disposicions adients dels Codis suís i alemany, i també en el soviètic, entre altres, i que provoca rectificacions del sistema contrari prohibitiu, en legislacions com la francesa, belga i italiana;
Atès que, en virtut del que resta exposat, és inútil d'insistir respecte dels motius segon, tercer i cinquè del recurs interposat, puix que, pel que fa a aquest darrer, és evident el desconeixement pel Tribunal a quo de la jurisprudència sentada pel Suprem en aquest punt; i, quant als altres dos, perquè pel que s'ha dit, resulta indubtable que la sentència impugnada ha infringit la constitució única del títol xxx, llibre i, volum i, de les Constitucions de Catalunya i l'article 12 del Codi Civil, i indirectament les altres disposicions citades pel recurrent;
Atès pel que es refereix al primer motiu del recurs, que la circumstància de considerar suficient el motiu primerament examinat per a donar lloc a la cassació de la sentència impugnada, fa que es pugui estimar ociós entrar en l'estudi d'aquell motiu; però, amb tot, és útil d'advertir que el Tribunal a quo hauria pogut abstenir-se de revocar la sentència de primera instància i deixar d'aplicar ràpidament els arts. 140 i 141 del Codi Civil, subsanant el desconeixement del sistema català vigent sobre investigació de la paternitat, mitjançant una aplicació generosa de l'art. 43 de la Constitució, i també del 8.è de l'Estatut interior de Catalunya, intensificant i completant, amb l'ajut que li prestava el Decret de la Generalitat de 18 de setembre del 1936, la sentència favorable a l'àmplia interpretació d'aquell text constitucional, de la qual es fa ressò el Suprem en les sentències de 27 d'abril i 21 de novembre del 1934, i 29 de gener del 1935, i en altres matèries la Direcció dels Registres, en resolució de 15 de desembre del 1933, i fins i tot el mateix Ministeri de Justícia, en l'Ordre de 4 de novembre del mateix any, en quin supòsit la sentència recorreguda hauria coincidit amb el criteri del Dret català sobre la matèria, i no hauria desentonat amb els principis constitucionals, ni amb el sentit de la consciència jurídica imperant, i dels corrents universals sobre investigació de la paternitat extramatrimonial;
Atès que, per bé que en l'escrit interposant el recurs, i com una mena d'apèndix, però consignat formalment en el motiu cinquè i últim, el recurrent pretén que la sentència atacada ha incorregut en error de Dret en l'apreciació de la prova, el qual secolza en eln.° 7.è de l'art. 1692 de la Llei Processal Civil, amb tot, és millor entendre que tècnicament no s'ha produït aquell error, perquè el que ha succeït ací és que el Tribunal de Segona Instància ha aplicat al cas del plet un sistema legal que li és estrany, provocant equivocadament el problema de determinació de quin és l'ordenament positiu que ha de normar el cas d'autos, i que constitueix la qüestió única a resoldre en cassació i, en canvi, aquell error de Dret en l'apreciació de la prova només és possible discutir-lo en relació amb una legislació determinada,
Decidim que hem de donar i donem lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per la senyora ..., com a mare i legal representant de la seva filla Concepció..., contra la sentència de la Sala Segona del Civil d'aquesta Audiència, de data 22 de març d'enguany, la qual sentència cassem i anul•lem.
Concordances:
Quant a la lliure investigació de la paternitat pels fills nascuts fora de matrimoni i les proves admissibles, vegeu l'article 4 de la Compilació.
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 i disposició final 2 de la Compilació i als articles 1 i 13 Codi civil.
Comentari
