Llibre:1
DE LA FAMÍLIA
Títol:3
DEL RÈGIM ECONÒMIC CONJUGAL
Capítol: 10
DELS BÉNS PARAFERNALS
Sentència 26 - 7 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 10 maig 1938, pàg. 108-110. Ponent: Antoni M.ª Borrell i Soler.
AUTONOMIA PATRIMONIAL DE LA DONA CASADA CATALANA. - RÈGIM DE BÉNS ECONÒMIC-MATRIMONIALS (LITISEXPENSAE).
I. Antecedentes
Senyors Josep Andreu i Abelló, President; Víctor d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Antoni M.ª .Borrell i Soler i Àngel Samblancat.
A la ciutat de Barcelona, el dia 26 de juliol del 1937. En els autos incidentals de pobresa seguits al Jutgat de Primera Instància número 11, d'aquesta ciutat, i a la Sala Segona del Civil de la nostra Audiència, per la senyora Dolors P. i A., major d'edat, casada, sense professió especial i veïna de la present, contra la senyora Tecla B. i B., major d'edat, vídua, i també sense professió especial i d'igual veïnatge, pendent ara davant d'aquesta Superioritat, per virtut del recurs de cassació, per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per la part demandada, sota la representació del Procurador senyor Agustí Tejada i la defensa de l'Advocat,senyor Isidre Duran, havent comparegut la part recorreguda sota la representació del Causídic senyor Manuel Martorell i la defensa de l'Advocat senyor Joaquim La Torre i a l'acte de la vista pel senyor Joaquim Hospital;
Resultant que amb escrit de data 30 de juliol del 1937, la senyora Dolors P. ,i A., sota la representació del Procurador senyor Manuel Martorell, va formular demanda de judici declaratiu de major quantia, contra la senyora Tecla B. i B., amb l'objecte que es declarés el dret de l'actora a la quarta part del béns que un germà seu, el senyor Joan P. i A. havia deixat en traspassar, i que la vídua estava obligada a assegurar en deguda forma la.subsistència de l'esmentada quarta part, als efectes de la seva restitució als interessats; i, en formular aquesta demanda, en el mateix escrit, va demanar la pobresa, a redós dels següents fets: que era natural de Barcelona, i que el seu domicili actual era el mateix que en els darrers cinc anys, al carrer de Prat de la Riba; que era casada, sense professió especial, i que no posseïa medis propis de subsistència; que del.seu únic matrimoni existia una filla, llavors religiosa; que habitava en el domicili del seu marit, motiu pel qual no pagava lloguer; que no posseïa béns, rendes o pensions de cap.mena, i que vivia en un règim de completa separació de béns amb el seu marit, el qual es negava a subvenir les despeses dels plets que l'interessava promoure, i que tampoc la seva filla no posseïa béns de cap mena; que no pagava contribució i que, no havent pogut obtenir la certificació que exigeix l'art. 28 de la Llei d'Enjudiciament Civil, sol·licitava que es reclamés d'ofici; va al·legar com a fonaments de Dret, els arts. 14, 15, número 1, i 21 de la Llei Processal Civil, i l'art. 5 de la.Llei Catalana sobre capacitat jurídica.de la dona i dels cònjuges, de 19 de juny del 1934, i demanà que al seu temps, i previs els tràmits legals, es dictés sentència atorgant-li el benefici de pobresa i imposant les costes a qualsevol que temeràriament s'oposés a la concessió d'aquell benefici;
Resultant que, reclamada d'ofici la certificació a que fa referència l'art. 28 de la Llei d'Enjudiciament Civil, en la qual s'informa en sentit negatiu, va conferir-se trasllat de la demanda a la demandada i a l'Advocat de l'Estat, per tal que dins del termini que s'assenyala, la contestessin, havent-ho verificat aquest funcionari, oposant-se a que li fos concedit aquell benefici;
Resultant que, en contestar la demanda, la part demandada va oposar-s'hi també, a redós de les següents al·legacions: que no era cert que Factora no comptés amb mitjans propis de subsistència, per tal com els seus drets de muller eren el mitjà amb el qual hi subvenía sense treballar, ni pagar lloguer d'habitació al seu marit, el qual no la mantenia com una persona amb dret al benefici de pobresa; que a més l'actora havia infringit les disposicions de l'art. 28, per quant aquest exigeix com a requisit indispensable, que es consigni el lloguer que paguin, i ho exigeix en plural perquè ha de precisar-se, tant si el paga el marit com la muller, essent això un requisit tan essencial, que no podia donar-se curs a la demanda sense complir-lo, i si més no, la manca d'aquest requisit, hauria de tenir-se en compte per a desestimar-la; que tampoc no es trobava l'actora en cap dels casos de l'art. 15 de la Llei Processal, ni per tant, en els que estableix en els números 1 i 2 que invoca com a fonament del seu dret; que segons els fets de la demanda, l'actora no vivia d'un jornal o salari eventual, ni tampoc d'un salari permanent, que són els dos casos esmentats, i això feia que tampoc, en aquest aspecte, no pogués prosperar la demanda, que tampoc podia prosperar segons els preceptes de la legislació catalana que regula la capacitat jurídica de la dona, puix que la major capacitat d'obrar de la dona catalana no altera les relacions econòmiques del matrimoni, ni els recíprocs deures matrimonials, i perquè aquella Llei no altera ni contradiu la Llei d'Enjudiciament Civil, d'aplicació general; i, en conseqüència, la concessió del benefici de pobresa havia de regular-se pels preceptes de l'esmentada Llei, d'acord amb la qual era evident la manca de dret de l'actora; al·legà com a fonaments de Dret els arts. 15 de la Constitució de la República, 15, 28 i 31 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i acabà demanant que al seu temps i previs els tràmits legals, es dictés sentència no donant lloc a la demanda de pobresa de l'actora, a la qual li fossin imposades les costes;
Resultant que, rebut l'incident a prova, es practicaren les proposades per les parts, i dictà el Jutjat sentència no concedint el benefici de pobresa a l'actora, tot i imposant-li les costes causades; i que, apellada aquesta, la Sala Segona del Civil de la nostra Audiència en dictà una altra, revocant la del Jutjat i declarant pobra, en el concepte legal, la senyora Dolors P. i A., sense fer expressa imposició de costes;
Resultant que la senyora Tecla B. i B., a redós del número 1 de l'article 1692 de la Llei Processal, va interposar recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, fonamentant-lo en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció de la doctrina del Tribunal Suprem que resol que, per a negar el benefici de pobresa, és suficient que aquell que la demani no demostri que es troba comprès en algun dels casos de l'art. 15 de la Llei Processal Civil (sentències de 12 de febrer del 1897, 15 de novembre del 1927 i auto del 23 de març del 1908), l'actora senyora Dolors P. i A. va al·legar, com a raó de fet de la seva petició de pobresa, el no tenir professió especial i no comptar amb mitjans propis de vida, i invocà, com a fonament legal, el cas primer de l'art. 15 de la Llei Processal Civil, que és el que fa referència als que viuen d'un jornal o salari eventual.
Des del primer moment es nota la contradicció existent entre els fets i els fonaments legals de la demanda, quan fa referència als ingressos per treball que pugui percebre la reclamant del benefici de pobresa, senyora P. Si, com diu aquesta en els fets de la demanda, no té professió especial, mal pot percebre, ni eventual ni permanentment, sou, jornal o retribució de cap mena. Si, pel contrari, percep algun sou o retribució, ja siguin fixos o eventuals per l'exercici d'alguna professió, tenia l'obligació legal ineludible, d'expressar a la demanda quina professió era, quan i com l'exercia, i quins ingressos li produïa.
L'actora, en afirmar que no compta amb medis propis de subsistència, ha vingut a refermar ben clarament, que ni exerceix professió especial de cap mena, ni, en conseqüència, percep res com a retribució fixa ni eventual i que, per tant, no es troba compresa en el cas únic que va invocar en la seva demanda.
La sentència de la Sala, revocatoria de la del Jutjat, que denegava el benefici de pobresa, infringeix, en conseqüència, la jurisprudència del Tribunal Suprem, que exigeix que el demandant demostri que es troba comprès en algun dels casos de l'art. 15 de la Llei Processal Civil.
La senyora P. era lliure d'invocar el cas o casos de la Llei en els quals estimés que es trobava compresa; tenia l'obligació legal i moral d'expressar-los a la demanda, puix que així ho exigeix l'art. 28, en relació amb el 524 de la Llei, així com la serietat de la discussió judicial i el quasi-contracte de la litis contestació.
Segon. Aplicació indeguda, per donar-li un abast que no té, de la Llei catalana sobre capacitat civil de la dona, de 19 de juny del 1934. S'invoca com a fonament de Dret de la demanda, l'art. 5 de la Llei abans calendada, que estableix que cada un dels cònjuges podrà, sense autorització de l'altre, alquirir per títol onerós o lucratiu, alienar i gravar les seves finques, comparèixer en judici i, en general, contractar, obligar-se i realitzar tota mena d'actes jurídics.
Aquesta Llei, evidentment reguladora de la capacitat d'obrar de la dona catalana, no ha derogat ni podia derogar el que estava fora del seu abast, això és, les relacions econòmiques del matrimoni i els deures recíprocs dels cònjuges, ni les regles de la Llei d'Enjudiciament Civil referents a la concessió del benefici de pobresa, que són d'aplicació general a tota la República.
La Llei Processal, substantiva quant a les condicions que donen dret a l'obtenció del benefici de pobresa, vol que quan es tracta d'una persona casada es tingui present sempre la situació econòmica de l'entitat família, i especialment la de l'altre cònjuge. Així resulta ben clar del text dels números 4 i 5 de l'art. 28 de la Llei Processal Civil, en usar el plural «habiten» i «paguen», en referir-se al pis, domicili familiar i al seu lloguer, i en obligar a manifestar els béns del consort i fills. La Llei catalana ni contradiu, ni és contradita, per la de procediments civils, ja que l'una i l'altra tenen un abast ben peculiar i distint; però, en prescindir-se del que exigeix la primera, per l'única raó de l'existència de la Llei catalana que reconeix a la dona una major capacitat jurídica d'obrar, és aplicar indegudament aquesta Llei donant-li un abast que no li correspon.
III. Desestimació del recurs
Essent Ponent el Magistrat senyor Antoni M.ª Borrell i Soler;
Atès que, si bé només pot concedir-se tractament de pobresa al qui demostri estar comprès en algun dels casos de l'art. 15 de la Llei Processal, no és menys cert que les paraules jornal i salario eventual, que usa el n.° 1.r del dit article, no es poden entendre en un sentit excessivament restringit; car altrament restarien exclosos del benefici els completament pobres, que viuen de la beneficència; i, com diu encertadament la Sala sentenciadora, el que cal atendre és el caràcter eventual de la font d'ingressos, qualsevol que sigui el concepte perquè els percep el reclamant; i com que es demostrà que eren merament eventuals els recursos amb que l'actora compta per a viure, la sentència del Tribunal a quo aplica rectament l'art. 15, n.° 1, de la Llei Processal, i no és admissible el motiu primer del recurs;
Atès que les deficiències de la demanda de pobresa, en relació amb el que havia de contenir, segons l'art. 28 de la Llei, podien motivar que se li oposés eficaçment l'excepció dilatòria de l'art. 29; però, acordat donar curs a la demanda, i consentida la providència per la part contrària, no poden motivar ara la cassació de la sentència recaiguda: Primer, perquè les tals deficiències es limiten a haver deixat de consignar el lloguer del pis que ocupava l'actora junt amb el seu marit, i no precisar de què vivia aquella, ja que es limitava a dir que no tenia recursos propis: coses que, en definitiva, no podien alterar el resultat de l'incident, que havia de fallar-se segons allò que resultés provat. Segon, perquè les omissions referides no constituïen un acte de mala fe ni de deslleialtat de l'actora envers la demandada, perquè no tractà d'amagar cap font d'ingressos que pogués fer desvanèixer la pretensió de pobresa, i perquè la mateixa demandada, pel seu pròxim parentiu amb l'actora, segurament coneixia el que aquesta havia deixat de precisar; i, quant a expressar el lloguer del pis, a més de no haver estat considerat excessiu, era signe de riquesa del marit i no de la demandant; per la qual cosa, com es dirà més avall, no pot influir en la pobresa de la dona. Tercer, perquè si les dites omissions podien motivar una excepció dilatòria, un cop acordat pel Jutjat i consentit per la demandada que seguís tramitant-se l'incident, restà inoperant l'excepció; i si bé la part convinguda plantejà l'excepció com a peremptòria perquè es resolgués en la sentència, com que durant el període de prova s'aclarí en termes favorables a l'actora allò que no apareixia clar en la demanda, tampoc no pogué tenir eficàcia contra la concessió del benefici, l'excepció peremptòria. Quart, perquè una lleugera informalitat processal, consentida i subsanada, que no transcendeix a la substància de la litis, no pot motivar la nul•litat ni la cassació de la sentència; sobretot quan, per virtut del Decret de la Generalitat, de 18 de setembre del 1936, els Tribunals s'han d'inspirar, més que en el rigor del Dret estricte, en la seva consciència, en forma que plasmi el sentiment jurídic del poble;
Atès que, per tal de resoldre les qüestions plantejades en el segon motiu del recurs, cal partir de tres afirmacions fonamentals: 1.a La justícia s'ha d'administrar gratuitament als pobres; 2.a El que és legalment pobre té dret a litigar com a tal, o que altra persona li pagui les despeses del plet; 3.a Ningú no pot ésser obligat a pagar les despeses judicials causades en defensa dels drets d'altri, com no sigui per motiu justificat;
Atès que la dona casada pobra té dret, en conseqüència, al benefici de pobresa, a menys que el seu marit estigui obligat a pagar-li les despeses dels plets; i com que aquesta obligació no deriva de la que tenen els cònjuges de prestar-se aliments i assistència mútua, sinó en tot cas, de la societat de ganancials, del dot quantiós que el marit usufructuï, etc., resulta que, a Catalunya, on la família sol estar organitzada a base de la separació de béns, en la majoria dels casos, el marit no està obligat a costejar els plets de la dona, i aquesta, si és pobra, podrà litigar com a tal, prescindint de les rendes del seu marit;
Atès que, per la mateixa raó, els signes exteriors de riquesa del marit, que naturalment es reflectiran en la dona, no han d'impedir que aquesta litigui com a pobra, si no té rendes pròpies; perquè les del cònjuge podran servir-li per a fer-li agradable la vida, però ella no podrà destinar-les a pagar els seus deutes ni les seves despeses judicials;
Atès que si aquestes consideracions sempre han tingut importància a Catalunya, la tenen major des que la Llei de 19 de juny del 1934 ha restablert l'autonomia de la dona casada catalana, permetent-li que comparegui lliurement al judici sense necessitar venia ni intervenció del seu marit; per la qual cosa seria injust i altament perillós que aquest hagués de respondre de tot el que esmercés en plets, tal volta temeraris, una dona poc discreta;
Atès que si resulta evident que, segons les normes del Dret civil i del Processal substantiu, la dona pobra pot litigar com a pobra, encara que el marit sigui ric, fora que tinguin societat de ganancials, i en altres casos d'excepció, cal veure si aquesta tesi topa amb dificultats insuperables en l'ordre processal; per més que fins en aquesta hipòtesi, la rigidesa d'un ordenament formulari no hauria de prevaler quan irremissiblement condueix a un d'aquests dos absurds: que algú es vegi privat de defensar el seu dret per manca de recursos, malgrat que la llei anuncia formalment que el pobre podrà litigar gratuitament; o que s'imposi a algú el deure de pagar deutes d'altri, malgrat que no li sigui aplicable cap de les causes que produeixen obligació;
Atès que l'art 18 de la Llei d'Enjudiciament Civil s'ha interpretat en un sentit rígit, que obliga, sense distinció, a negar el tractament de pobresa a tota persona casada amb altra que no pugui gaudir del mateix benefici; i com que acabem de veure que aquesta interpretació condueix a l'absurd, no es pot acceptar, si és que els termes de la Llei es poden entendre en forma que eviti tota dificultat, i així és, en efecte;
Atès que l'art. 18 de la Llei d'Enjudiciament Civil diu que «tampoco se otorgará la defensa por pobre al litigante que disfrute una renta que, unida a la de su consorte, o al producto de los bienes de los hijos, cuyo usufructo le corresponda, constituyan acumuladas...»; i, per consegüent, el que sol·licita el benefici de pobresa, a les rendes pròpies ha de sumarhi les del seu cònjuge, si les usufructúa el litigant, i les dels béns dels fills, si també les usufructúa el mateix litigant. De manera que les rendes i productes del cònjuge o dels filis que el litigant no usufructúa, no els ha de comptar ni acumular a les rendes pròpies. Si la intenció del legislador fos que les rendes del cònjuge s'hagin d'acumular sempre, i les dels béns dels fills només quan ell les usufructúa, no hauria separat amb una coma la paraula hijos de les paraules cuyo usufructo, ans bé, hauria procurat no separar la cosa condicionada de la condició que sols volia imposar a aquella cosa. Pel contrari, la separació expressada per la cosa indica clarament que la condició d'usufructuar no s'ha de limitar als béns de que parla immediatament, sinó que comprèn tots els de que ha parlat, o sia els del consort a l'igual que els dels fills;
Atès que confirma aquesta interpretació i li dóna més força, la concordancia que hi guarda l'art. 28 de la mateixa Llei. Encarregat d'enumerar les dades que ha de contenir la demanda de pobresa, en referir-se en el n.° 5.è, als béns del litigant i d'altres persones que s'han de tenir en compte per a determinar la posició econòmica del primer, mana consignar «Los hienes de su consorte y de sus hijos cuyo usufructo...», la qual cosa equival a dir que els béns del cònjuge del litigant que aquest no usufructuï no cal tenir-los en compte ni consignar-los en la demanda, i igualment quant als béns dels fills; ja que si el legislador hagués volgut fer alguna distinció entre els uns i els altres, perquè els del cònjuge constessin tots, i els dels fills només que els que usufructués el litigant, no hauria emprat les paraules «Los bienes de su consorte y de sus hijos cuyo usufructo...», sinó algunes altres com és ara: «Los bienes de su consorte, y los de sus hijos cuyo usufructo...»;
Atès que la sentència de l'Audiència, no solament no aplica indegudament la Llei de 19 de juny del 1934, que no cita, sinó que, en tenir en compte «la especial situación jurídica de la mujer catalana y... su capacidad de derecho» fa ús adequat de les disposicions legals del Dret Català a que al•ludeix, en allò que es relacionen amb les regles processals referents al benefici de pobresa;
Atès que, per les raons exposades, no és admissible el motiu segon del recurs de cassació;
Atès que, quan es desestima el recurs, s'han d'imposar les costes al recurrent, segons l'art. 1784 de la Llei d'Enjudiciament Civil,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel Procurador senyor Agustí Tejada, a nom de la senyora Tecla B. i B., la qual condemnem al pagament de les costes; i lliuri's la certificació corresponent d'aquesta sentència per tal d'ésser tramesa a l'Audiència Territorial, a la qual seran retornats Papuntament i els autos.
Concordances:
Quant al règim econòmic matrimonial vigent a Catalunya vegeu l'art. 7 de la Compilació. Las litisexpensae estan regulades a l'art. 49, par. 3 de la Compilació.
Comentari
