Llibre:2
DE LES SUCCESSIONS
Títol:2
DE LA SUCCESSIÓ TESTADA
Capítol: 1
DELS TESTAMENTS, CODICILS I MEMÒRIES TESTAMENTÀRIES
Sentència 24 - 3 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 10 desembre 1937. Pàg. 40-43. Ponent: Ramon M.ª Roca i Sastre.
TESTAMENT. - FORMES TESTAMENTÀRIES. - TESTIMONIS DE CONEIXEMENT. - ROGACIÓ DELS TESTIMONIS. - FONTS DEL DRET CATALÀ: EL DRET ROMÀ COM A SUPLETORI.
I. Antecedents
Senyors: Ricard de Rabassa, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Ramon-Maria Roca i Sastre i Antoni M.ª Borrell i Soler.
A la ciutat de Barcelona, el 24 de març del 1937. En el judici ordinari de major quantia seguit al Jutjat de Primera Instància de Vic i a la Sala Primera de l'Audiència d'aquest territori, pel senyor Àngel P. i R., major d'edat, solter, serraller i veí de l'esmentada ciutat de Vic, contra el senyor Miquel P. i M., major d'edat, casat, metge i veí de Girona, pendent ara davant aquest tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per la representació de l'actor, que gaudeix del benefici de pobresa, i per virtut del qual recurs ha comparegut davant aquesta Superioritat, sota la representació del procurador senyora Carme Illamola i la defensa de l'advocat E. Galofré; no ho ha fet la part recorreguda;
Resultant que la senyora Concepció P. i R., atorgà a la ciutat de Vic un testament, que copiat literalment, fa com segueix: «N.° 726. En la ciudad de Vic a 17 de diciembre de 1919. Ante mí don José Sans Font, Abogado, Notario del llustre Colegio territorial de Barcelona, con vecindad y residencia en la presente ciudad, comparece doña Concepción P. R., sin profesión, casada, mayor de edad, natural de Santa Eugenia de Berga y vecina de la presente, habitante en la rambla de Monteada número e hija de los consortes difuntos don Mariano y doña Francisca; con cédula de clase 2.a número 2281, fechada en 20 de mayo último, y asegurando tener y teniendo a mi juicio la capacidad legal necesaria para la otorgación de este acto, dice: Que ordena su testamento en el forma siguiente: Primeramente declaro que no existe nadie con derecho a legítima en los bienes de mi herencia. Lego a mi esposo don Juan P. P. en pleno e íntegro usufructo y libre administración de todos mis bienes, por durante su vida natural, relevándole de toda prestación de fianza, pero imponiéndole la obligación de sufragar los gastos anuales de los bienes usufructuados; y facultándole para que sin necesidad de consentimiento ni autorización alguna, pueda vender, hipotecar y en cualquier otra manera enajenar el todo o parte de los bienes usufructuados. En el remanente de mis bienes, de cualquier clase que sean y tanto presentes como futuros, nombro e instituyo herederos universales a mis hijastros José y Miguel P. y M., substituyéndoles entre sí recíprocamente por la vulgar, así como para el caso de que siendo herederos fallezcan sin sucesión legítima y sin otorgar testamento, entrando en representación de los premuertos, sus respectivos hijos, en la conformidad, condiciones y substituciones que el mismo haya ordenado y en su defecto por partes iguales. Éste ha dicho ser su testamento, que quiere valga por tal, por codicilo o por aquella otra espècie de última voluntad que mejor en derecho proceda, revocando con el presente cualesquiera otras últimas disposiciones anteriores al mismo, el que quiere que prevalga como a manifestación de su última y espontànea voluntad.
Así lo otorga siendo al efecto por la testadora testigos llamados y rogados don Miguel F. M. y don Antonio M. R. de esta vecindad a quienes y a la testadora he leído integro el presente testamento a su elección enterados de su derecho. Del conocimiento de la testadora, de que firma igualmente que los testigos y de todo lo demàs consignado en este instrumento publico, yo el suscrito Notario doy fe: Concepción P., Miguel F., Antonio M. - Signado, José Sans Font. - Rubricado.»;
Resultant que amb escrit de data 8 de juny del 1934, l'actor formulà la seva demanda contra el senyor Miguel P. i M., sentant substancialment com a fets, els següents: que dels hereus nomenats en el testament que s'ha transcrit, que eren el senyor Josep i el senyor Miquel P. i M., el primer morí abans que la testadora, i el seus drets, en conseqüència, varen passar al segon, o sigui el demandat; que a l'esmentat testament varen ésser omesos una sèrie de requisits legals que el feren anul·lable, deixant-lo convertit en una senzilla relació de darrreres voluntats, manifestada davant un funcionari públic, donant-li una certa apariència de serietat, per bé que sense cap força legal; que el motiu d'aquest atorgament va ésser l'intent de la testadora d'aparentar davant els seus presumptes hereus una disposició de voluntat, però amb el desig que no fossin beneficiaris dels seus béns; que, però, qualsevulla que sigui la veritable intenció de la testadora, el cert és que el repetit testament es troba afectat de nul•litat, i procedeix que urgentment es faci una declaració d'hereus de la causant, d'acord amb el que la llei disposa; que els defectes que invaliden el testament, són els següents: que els dos testimonis instrumentals no coneixien la testadora, i no s'hi feren intervenir dos testimonis de coneixement que fossin alhora coneguts del Notari i dels testimonis instrumentals: que aquests darrers foren cridats i pregats pel Notari autoritzant, i no per la testadora: que no s'hi consigna que aquesta s'hagués assabentat del contingut del testament, ni tampoc que aquest estigués d'acord amb la seva voluntat: que no s'hi fa constar l'hora de l'atorgament, i que el Notari, al final, no dóna fe d'haver estat acomplertes les formalitats exigides per la Llei; i després d'adduir consideracions legals i de citar textos del Codi Civil relatius a la caducitat i ineficàcia dels testaments i d'argumentar que, en defecte de testament, l'herència ha d'ésser atribuïda als hereus ab-intestat, manifestà que la causant, en morir, deixà com a parents més pròxims, i per tant, com hereus ab-intestat, els seus sis germans Lluís, Carme, Mercè, Montserrat i Àngel P. i R. i la senyora Neus P. i S., els quals han d'ésser declarats hereus a manca d'ascendents i de descendents, en dos onzes la primera i un onzè la darrera, acompanyà, juntament amb la partida de defunció de la causant i el certificat d'ésser el darrer el testament impugnat, les partides de matrimoni del pare comú, i les de neixement d'ell mateix i dels seus germans; relacionà els béns que constituïen l'herència de la repetida senyora, i després de citar com a fonaments de dret diversos articles del Codi Civil, diverses sentències del Tribunal Suprem i articles de la Llei d'Enjudiciament Civil, va acabar demanant que es dictés sentència declarant la nul·litat del referit testament, i fent la declaració d'hereus de la causant a favor dels esmentats germans, en la proporció indicada, i que es declarés que els béns deixats per la repetida causant, pertanyen a les esmentades persones en la indicada proporció, condemnant en definitiva el demandat a fer-los lliurament d'aquells béns, amb reserva de qualsevol dret i acció que pertoqués a l'actor i als altres cohereus, per tal de reclamar qualsevol perjudici, desmèrit o manca en els esmentats béns, amb imposició de costes al demandat;
Resultant que emplaçat aquest va comparèixer oposant-se a la demanda, al·legant com a fets, substancialment, els següents: que accepta el testament, el fet que sigui el darrer de la causant i la mort d'aquesta; que contràriament a allò que exposa l'actor, el testament impugnat té totes les formalitats legals necessàries per a la seva validesa i la impugnació que en fa l'actor és a base de falsejar el seu text; que els testimonis, segons diu el mateix document, foren cridats i pregats per la testadora; que àdhuc que no fos així no és aplicable al cas l'art. 685 del Codi Civil, que no regeix a Catalunya; que tampoc no és aplicable l'art. 686 de l'esmentat Codi, del qual l'actor en pretén l'aplicació a base de continuar falsejant el contingut del testament; que en aquest, la testadora diu que ordena el seu testament en la forma que segueix, consignant després totes les seves disposicions, dient més avall: «aquest ha dit que era el seu testament, que vol que valgui com a tal, com a codicil o com aquella altra mena de darrera voluntat que millor procedeix en dret, volguent que prevalgui com a manifestació de la seva darrera i espontània voluntat»; que amb això es veu ben clar que és la mateixa testadora la que ordenà i dictà el seu propi testament, i per això parla sempre en primera persona, i si ella és la que dictà el testament, no pot afirmarse la seva desconformitat amb el que ella mateixa ordena, dicta, declara, afirma, firma i rubrica, i no es pot dir, per tant, que la testadora no s'hagi assabentat del contingut del document, per tal com és ella mateixa qui l'ordena i el dicta; que totes les consideracions legals i preceptes que s'invoquen, són inaplicables a Catalunya, Regió en la qual hi ha formes d'atorgar els testaments diferents de les altres, havent estat els preceptes legals que autoritzen aquests testaments especials de Catalunya respectats per l'art. 12 del Codi Civil, interpretats després per constant jurisprudència; que no ha de dir res, respecte les persones que puguin succeir abintestat la senyora Concepció P., i que no l'afecta tampoc la relació de finques que es fa a la demanda; li cal remarcar, però, que dels sis pretesos hereus abintestat de la causant, solament formula reclamació l'actor, recolzat en el benefici de pobresa; que si s'estudia bé el testament, es veurà que conté totes les circumstàncies d'ordre moral per a poder-ne estimar l'eficàcia i espontaneïtat, i es trobarà demostrada la intenció de la testadora d'atorgar un testament seriós i formal, expressiu de la seva darrera voluntat, donant satisfacció a la seva consciència, i constituint l'expressió de l'afecte natural al seu marit, designat usufructuari, i als fills d'aquest, als quals estima tant com si fossin fills seus; i després de titllar d'inaplicables els fonaments de drets al·legats per l'actor i d'adduir-ne al seu torn, va acabar demanant ésser absolt de la demanda, amb imposició de costes a l'actor;
Resultant que renunciada la rèplica i sense donar lloc a la duplica, i un cop practicades les proves que proposaren les parts, el Jutjat de Vic, en data 10 de setembre del 1935, va dictar sentència, per la qual no donà lloc a la demanda, n'absolgué el demandat, i imposà a l'actor silenci i callament perpetus, sense fer especial condemna de costes;
Resultant que contra l'esmentada sentència l'actor interposà recurs d'apel•lació, que fou resolt per la sentència recorreguda, de data 25 de juny de l'any passat, per la qual es confirmà la sentència apel·lada;
Resultant que contra aquesta, l'actor, sense dipòsit previ, per tal com es troba auxiliat amb el benefici de pobresa, interposà recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, a redós dels números 1 i 7 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, recurs que recolza en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Violació, interpretació errònia i aplicació indeguda, de Lleis i de doctrines legals aplicables al cas.
La sentència recorreguda infringeix el Codi Civil, per tal com són aplicables a Catalunya els articles de l'esmentat Codi, invocats a la demanda, per virtut del que disposa el seu article 12, com a dret supletori, en defecte d'aquell que no sigui en aquesta Regió, infringint també la Llei Notarial de data 28 de maig del 1862 i el seu Reglament de 30 de desembre del mateix any, ja que les disposicions del títol preliminar del Codi Civil, en allò que determinen els efectes de les Lleis i dels Estatuts i les regles generals per a la seva aplicació, són obligatòries en totes les províncies del Reialme, segons ordena l'art. 12 del repetit Codi Civil.
El Decret de Nova Planta, del 13 de gener del 1716, que forma la Llei primera, tít. 9, llibre 5, de la Novíssima Recopilació, marca l'època des de la qual les Lleis posteriors són aplicables a Catalunya igualment que als altres indrets del territori nacional, mentre les mateixes lleis no restringeixin llur imperi, en virtut d'aquest Decret, el Capítol 1, tít. 3, llibre 3, art. 662 i següents del Codi Civil, són aplicables a Catalunya en els testaments nuncupatius, no privilegiats, és a dir, que es trobin afectats pel privilegi de Pere III (Constitucions de Catalunya, vol 2, llibre 6, tít. 1, Llei única, any 1339), perquè els requisits i solemnitats que s'exigeixen per a la validesa dels testaments en general, són una reproducció i ampliació de les solemnitats dels testaments no privilegiats del Dret civil Català (llibre 2, part. 2.', tractat 2, tít. 1, cap 1, secció 1.ª, art. 2044 i següents) i per tant, podem assegurar sense por d'equivocar-nos, que els articles del Codi Civil invocats en la demanda, no restringeixen ni contrarien el Dret Foral Català; és prova d'això que ni la sentència dictada en primera Instància, ni la recorreguda de segona Instància, no citen cap llei ni doctrina legal del Fur Català que els contrariïn, limitant-se solament a dir que el Codi Civil no és aplicable a Catalunya en aquesta matèria, sense invocar, però, cap precepte legal, recolzantse solament en l'art. 29 de la Llei Notarial, disposició que és contrària i fonamental en la matèria, com demostrarem més endavant; i segons la doctrina constantment sostinguda pel Tribunal Suprem, no pot afirmar-se que sigui indeguda l'aplicació del Codi Civil a Catalunya si no es cita algun precepte legal del Dret Català que ho contradigui. Recolzem aquest principi en les fonts del Dret Foral Català, i en les resolucions del Tribunal Suprem següents;
Després de la guerra anomenada de Successió, el Dret Català fou restablert per Felip V que va expedir a Madrid, a 16 de gener del 1716, el Decret anomenat de Nova Planta, per al Govern de l'Audiència de Catalunya, que forma la Llei primera del tít. 9, llibre 5 de la Novíssima Recopilació. El cap. 42 d'aquell Decret diu així: «En tot el demés que no estigui previngui en els Capítols antecedents d'aquest Decret, es mana que siguin observades les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se que són novament establertes per aquest Decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat en ell.»
El Tribunal Suprem ha declarat que el Reial Decret de Nova Planta, del 16 de gener del 1716, o sigui la Llei 1.ª, tít. 9, llibre 5 de la Novíssima Recopilació, alhora que sanciona el que fou estatuït en les Constitucions d'aquest antic Reialme, en allò que no fos oposat a allò altre que s'ordena en els capítols del dit Reial Decret, marca l'època des de la qual les Lleis posteriors són igualment aplicables a Catalunya que a les altres parts del territori nacional, mentre les mateixes Lleis no restringeixin llur imperi (Sentència del 20 de març del 1893).
El propi Tribunal Suprem, té declarat que les institucions de dret, regides exclusivament per la Legislació comú quan es publicà el Codi Civil, en territoris on regeixen disposicions forals, estan sotmeses a les prescripcions de l'esmentat Codi, com a Llei general, a to del mateix art. 12, que mantingué el Dret foral en tota la seva integritat, però no el va estendre a matèries que estaven fora del seu contingut (sentència del 3 de desembre del 1895. Sentències del 3 de febrer i 16 de juny del 1896; 16 de gener, 12 de febrer i 11 de maig del 1897; i també la del 9 d'abril del 1898, dictada en un plet de «Navarro»),
En virtut d'aquest principi, estan vigents a Catalunya un gran nombre d'articles de l'esmentat Codi, dels quals n'exposarem alguns, com són:
A) El tít. 1 del llibre 1, arts. 17 a 28, que reprodueixen, substitueixen o modifiquen disposicions de les Lleis generals anteriors, entre altres la Constitució de l'Estat, la Llei d'estrangeria, i la del Registre Civil. (La sentència del 1 de juliol del 1897 va aplicar l'art. 27.)
B) Els títs. 2 i 3 del mateix llibre 1, arts. 29 a 41 que reprodueixen, substitueixen, o modifiquen disposicions de Lleis generals anteriors, com la de matrimoni civil, la d'Associacions i la d'Enjudiciament Civil (la sentència del 1 de juliol del 1807 va aplicar l'art. 40) a excepció de l'article 33, que no es troba en aquest cas, i que es refereix a la presumpció de premoriència, matèria que té disposició en desacord amb el Dret Romà. A més a més regeix l'art. 746 que és complement del 38.
C) Els capítols 1, 2, 3 i 4 del títol 7, llibre 1, articles 154 a 172, que reprodueixen, amplien o modifiquen disposicions de les lleis de matrimoni. Enjudiciament Civil i del Codi Penal. (La sentència de 19 de novembre del 1895 va aplicar els arts. 154 i 155. Per la sentencia de 3 de desembre del 1895 es va declarar que l'art. 165 regeix a Catalunya. La sentència de 14 de març del 1899 estimà vigent a Catalunya l'article 171).
D) Els títols 9 i 10 del mateix llibre 1, arts. 199 al 313, que reprodueixen, amplien o modifiquen, disposicions de la Llei d'Enjudiciament Civil (la sentència de 12 de juny i 12 de febrer del 1897) excepció feta de quan, tranctant-se de règim tutelar, existeixi alguna disposició especial del Dret Català, que contradigui la del Codi Civil. (Segons la sentència de 21 de desembre del 1895, l'art. 287 no regeix a Catalunya, per existir en la seva legislació, una disposició especial relativa a la prescripció de les accions.)
E) La Secció 7.a del capítol, títol 3, llibre 3, arts. 716 al 721, que reprodueixen, amplien o modifiquen disposicions de la Novíssima Recopilació posteriors al Decret de Nova Planta.
F) No pot afirmar-se que sigui indeguda l'aplicació del Codi Civil (article 1.275) quan en el motiu 7 s'invoca, per tal com és en últim grau, supletori de la legislació catalana, no citant-se disposicions d'aquesta que el contradiguin (sentència de 20 de desembre del 1894).
La sentència recorreguda infringeix la Llei Notarial de 28 de maig del 1862 i el seu Reglament de 30 de desembre del mateix any, perquè les lleis generals són obligatòries en totes les províncies de la Nació Reialme (paràgraf 1 de l'article 12 del Codi Civil), i a més, tal com hem dit abans, les lleis posteriors al Decret de Nova Planta, són aplicables a Catalunya, igualment que als altres territoris de la nació, mentre aquestes mateixes Lleis no restringeixin llur imperi; en virtut d'aquest principi, les solemnitats i requisits que exigeix l'esmentada Llei Notarial perquè tinguin força legal i facin plena fe els instruments públics que autoritzen els Notaris, són essencialment obligatoris, tant els externs com els interns, sota la seva responsabilitat si s'anul•len per manca d'alguna de les dites solemnitats (art. 705 del Codi Civil); podem assegurar i assegurem sense por d'equivocar-nos que les solemnitats que exigeixen la Llei Notarial abans dita i el seu Reglament, són una reproducció i ampliació de les solemnitats que exigeix la legislació civil de Catalunya, perquè facin plena fe i prova els instruments públics que autoritzen els Notaris de Catalunya, tenint en compte, que abans de promulgar-se dita Llei Notarial, la fe pública extrajudicial no estava separada de la judicial, és a dir, que a instància de part legítima, havien d'elevar-se a escriptura pública, davant el Jutge, els testaments nuncupatius autoritzats pels Escrivents o Notaris, d'acord amb la Llei d'Enjudiciament Civil; i això fa que, quan va promulgar-se l'esmentada Llei Notarial foren modificades, ampliant-les, les atribucions dels Notaris, i com a conseqüència d'aquesta modificació, es modificà la Llei d'Enjudiciament Civil anterior, motiu pel qual les solemnitats de la legislació Catalana en matèria de testaments autorizáis pels Notaris, no són compatibles amb les atribucions dels Notaris en promulgar-se la Llei Notarial abans dita, essent per aquesta raó, que l'art. 29 de la Llei Notarial que invoca la sentència recorreguda, és completament inaplicable als testaments nuncupatius no privilegiats, que autoritzen els Notaris a Catalunya, perquè les solemnitats que s'expressen en els articles que precedeixen el 29, són quasibé totes les mateixes solemnitats que exigeix la legislació Catalana, perquè facin plena fe i prova els documents públics, i per tal de formar-se'n una idea exacta, transcriurem literalment alguns dels articles de la legislació de Catalunya amb cites, al final de cada article, de la Llei Notarial, del seu Reglament, del Codi Civil i de la d'Enjudiciament Civil, legislació anterior.
Segons el susdit art. 42 del Decret de Nova Planta, han d'observar-se a Catalunya les Constitucions que abans hi existien; i ja en èpoques anteriors al dit Decret, s'havien dictat vàries disposicions sobre l'exercici de la Notaria entre les quals n'hi ha una que ha estat reproduïda a totes les legislacions fins a la present, i és la següent:
Qualsevol Notari que sigui instat i requerit per alguna persona, a qui no conegui, per tal que testifiqui o rebi algun acte, no pot verificar-ho si no és que persones dignes de fe conegudes seves, li assegurin que l'esmentada persona és tal com s'anomena, i a Pacta s'hagi d'expressar quines són les persones que la coneixen, i no fent-ho així, es tingui per coneguda de l'esmentat Notari i vagi al seu càrrec, i els actes que seran rebuts sense guardar la solemnitat expressada siguin de cap efecte i valor (Constitucions de Catalunya, volum 1, llibre 4, títol 13, Llei 26, any 1599).
Legislació de Catalunya
Art. 3888. Per atribuir mèrits legals als instruments públics, és necessari que es trobin atorgats amb els requisits i solemnitats degudes (Sentència Tribunal Suprem de 30 d'abril del 1860).
Art. 3901. Les escriptures públiques, per a fer fe de judici, han d'estar redactades en espanyol, per un Notari, a presència almenys de dos testimonis que no poden ésser parents, escrivents ni criats del Notari, accepció en la qual no es comprenen els passants i alumnes que concorrin a l'estudi del Notari, si no són retribuïts. Tampoc no poden ésser testimonis els parents, dins del quart grau, dels interessats.
Un, quan menys, dels testimonis haurà de saber llegir i escriure, si no en sabessin els interessats. (Arts. 20, 21 i 25, Llei Notarial 28 de 1862 i articles 71, 75 i 79 Reglament de 30 de desembre del mateix any.)
Ço que s'ha dit en l'apartat anterior, no comprèn les disposicions per causa de mort, respecte les quals hauran d'observar-se les solemnitats prescrites als articles 2061 i següents. (Art. 29 Llei Notarial i art. 74 del Reglament.)
Art. 2903. En les escriptures donaran fe els Notaris de conèixer les parts i de llur nom, veïnatge i professió, o d'haver-se assegurat de llur coneixement pel que hagin dit dos testimonis instrumentals, o uns altres dos de coneixement, que poden ésser-ho fins els impedits, d'ésser-ho instrumentals, segons el que s'ha dit a l'art. 3904. Si no poden haver-hi testimonis de coneixement ho expressarà així el Notari, designant els documents que li presentin com a prova del seu nom, estat, veïnatge i procedència, referint, a més, el motiu del cas greu o extraordinari que el mogui a autoritzar l'escriptura sense aquests requisits. (Art. 23 Llei Notarial. Art. 78 del Reglament. Art. 685 del Codi Civil.)
Art. 3905. Les escriptures públiques, res no proven: 1. Si estan raspades en paratge sospitós; 2, etc; 3, etc; 4, etc; 5, etc; 6, etc. i 7. Si el Notari no dóna fe de conèixer els atorgants o no sembla haver-se assegurat de llur coneixement pels esmentats testimonis del contracte o per altres que els coneguin. (Art. 23 Llei Notarial i art. 685 del Codi Civil.)
Del testament en general
Art. 2044. Per a la validesa de tot testament no privilegiat, es requereixen les circumstàncies següents: 1.ª La capacitat del testador de disposar dels seus béns. 2.ª El compliment de les formalitats exigides per la Llei perquè el testament faci plena fe i prova. 3.ª, etc.
Art. 2061. Els testaments es divideixen en tancats o escrits i oberts o nuncupatius. Pot també atorgar-se testament de paraula.
Art. 2075. Els testaments oberts són aquells en els quals el testador declara la seva voluntat a presència d'un escrivà i dos testimonis idonis, pregats a l'efecte, els quals presencien de continu Tacte fins al seu acabament, és a dir, fins que l'escriptura quedi atorgada i signada pels concurrents. (Constitució de Catalunya, cap. 26, títol 13, llibre 1, volum 2; llei 28, títol 15, llibre 7. Novíssima Recopilació.)
Art. 2079. A instància de part legítima podrà elevar-se a escriptura pública el testament fet de paraula. (Art. 1380 de la Llei d'Enjudiciament Civil.)
Art. 2081. Feta la sol·licitud, s'assenyalarà dia i hora per a l'examen dels testimonis i de l'escrivà, si hagués concorregut a l'atorgament. (Art. 1383 del Codi Civil.)
Art. 2082. Els testimonis i l'escrivà, en el seu cas, seran examinats separadament, i de manera que no tinguin coneixement d'allò declarat pels que els hagin precedit. (Article 1383 del Codi Civil.)
Art. 2083. L'escrivà davant de qui es practiquin aquestes actuacions, donarà precisament fe de conèixer els testimonis.
En el cas que no els conegui, exigirà la presentació de dos testimonis de coneixement, els quals signaran les declaracions dels que es trobin en aquest cas. (Art. 1384 de la Llei d'Enjudiciament Civil.)
Art. 3962. Són lleis vigents a Catalunya, les generals de la Nació posteriors al Reial Decret de setze de gener del 1716, en el seu defecte els del Codi Municipal, i per últim els del dret canònic i romà. Les doctrines dels autors solament poden ésser aplicades a manca de tota llei, i no poden els Jutges decidir els plets per equitat, si no és que sigui conforme als principis del Dret comú i Doctrines dels autors en matèria d'equitat;
Resum. Vistos els precedents articles del Dret Civil de Catalunya, queda provat que la sent. recorreguda infringeix el Codi Civil, la Llei Notarial i les doctrines constantment aplicades pel Tribunal Suprem, puix que no pot invocar-se cap precepte legal del Dret Foral de Catalunya que contradigui els articles invocats a la demanda, ans al contrari, hem demostrat que la fe de coneixement dels atorgants i dels testimonis en el seu cas (Art. 685), és una solemnitat que data de les Constitucions de Catalunya, i que està reproduïda en la Llei Notarial (Art. 23) i, per tant, queda provat que en els testaments no privilegiats, com el testament en discussió, ha de guardar-se la dita solemnitat, sota pena de nul·litat (Art. 687). Segons té declarat el Tribunal Suprem, són tan essencials les solemnitats assenyalades a la Llei (Article 687) per l'eficàcia de les últimes voluntats, que la manca de qualsevulla d'elles és, per si sola, suficient per privar d'eficàcia l'acte. (Sentència 24 de maig del 1927.) També queda provat que l'art. 29 de la Llei Notarial, invocat per la sentència recorreguda, és contrari i fonamental en la matèria que es discuteix, perquè les solemnitats prescrites als articles que la precedeixen, són exigibles als testaments no privilegiats que autoritzen els Notaris a Catalunya, perquè de les esmentades solemnitats, les unes daten de les Constitucions de Catalunya, i les altres estan prescrites en el Codi Civil, ja invocades en la demanda;
Les solemnitats que no estan prescrites al Dret Foral de Catalunya i que s'invoquen en la demanda, regeixen a Catalunya, per virtut de l'art. 12, en defecte de que ho siguin les seves Lleis especials, i també pel que ordena l'article 16 en les matèries que es regeixen per Lleis especials, la deficiència d'aquestes es suplirà per les disposicions d'aquest Codi;
Amb això queda sobradament provada la infracció de Llei i de Doctrina de la sentència recorreguda.
2. Error de fet
La sentència recorreguda estima que en el testament en discussió s'han complert les solemnitats essencials per a la seva validesa, quan és una realitat incontrovertible que en el cas del testament, no apareixen escrites les solemnitats que prescriu la Llei per a la seva validesa, perquè facin plena fe i prova. L'error de fet resulta, en aquest cas, de documents autèntics que demostren l'equivocació evident del Jutjador.
III. Desestimació del recurs
Essent ponent, el Magistrat senyor Ramon M.ª Roca i Sastre.
Atès, que dins la confusió i vaguetat en que es produeix l'escrit de formalització d'aquest recurs, el qual gràcies a un criteri generós ha pogut salvar la prova de l'admissió, es descobreix que el que preté el recurrent, és demostrar que el Tribunal a quo, en confirmar la sentència de primera instància, va infringir els arts. 685, 686, 687, 695, 699 i 743 del Codi Civil, la doctrina legal adient i els preceptes de la Llei Notarial de 28 de maig del 1862 i del seu Reglament de 30 de desembre del mateix any, reguladors de les solemnitats i requisits dels documents públics notarials, per entendre el recurrent que el testament, la validesa del qual impugna, pateix dels defectes assenyalats en l'atès primer de la sentència recorreguda, i que són: 1) que els dos testimonis instrumentals no coneixen la testadora, sense tampoc fer intervenir dos testimonis de coneixement, que siguin ensems coneguts del Notari i dels instrumentals; 2) que aquests últims són cridats o pregats pel Notari autoritzant, i no per la testadora; 3) que no s'expressa que aquesta s'hagués assabentat del contingut del testament, ni es consigna la manifestació que aquest estigués conforme amb la seva voluntat; 4) que tampoc s'hi fa constar l'hora de l'atorgament; i 5) que el Notari no dóna fe al final del testament d'haver-se complert les formalitats prescrites en la llei;
Atès que aquest recurs s'ha de resoldre sense grans esforços, en el sentit de considerar vàlid el testament impugnat, no solament pel que fa al segon defecte indicat (àdhuc en el supòsit que fos exigit formalment pel Codi Civil), per resultar el mateix defecte inexistent, com ho demostra una simple lectura del testament, cosa que igualment es pot dir respecte el tercer defecte al·legat, perquè la conformitat de la testadora amb el contigut del document testamentan apareix clara malgrat que la seva constatació sigui feta en forma poc corrent en l'estil notarial, sinó perquè les suposades infraccions dels preceptes del Codi Civil i de la Legislació Notarial no s'han pogut cometre, senzillament, perquè aquells preceptes no són aplicables als testaments atorgats en territori català, la qual consideració evita d'haver d'entrar a examinar si aquells pretesos defectes tenen suficient transcendència anuliatòria dins el mateix camp del Codi Civil, atesa la jurisprudència sentada pel Suprem, principalment en les sentències de 25 de febrer del 1881, 6 d'abril del 1896, 15 de març del 1913, 27 de maig del 1914, 29 de desembre del 1915, 27 de juny del 1917, 12 de juny del 1926 i 11 de febrer del 1929;
Atès que el criteri d'inaplicabilitat dels preceptes esmentats del Codi Civil als testaments atorgats a Catalunya es funda en la consideració que les formes i solemnitats que en aquests s'han de guardar són regulades exclusivament pel dret català, complementat per les Ordenances de 29 de novembre del 1736 i del 24 de juliol del 1755, i Reial Acord de 23 d'octubre del mateix any, el qual règim jurídic no va alterar la promulgació del Codi Civil; de manera que aquest no pot regir a Catalunya en aquest punt ni a títol de Dret supletori, perquè en matèria de solemnitats testamentàries, actua certa rigidesa formal que fa dels requisits exigits una llista taxativa o numeros clausus, que no es pot ni ampliar ni reduir, per estar subjectes a motllos clarament imposats i estimats suficients per cada legalització, sense que un silenci normatiu es pugui entendre com a imprevisió, sinó més aviat com a rebuig d'una solemnitat considerada innecessària; per tot el qual s'ha d'entendre que en aquest punt del Dret Català és complet o acabat, sense que la seva major simplicitat testamentària amb comparació amb el Codi Civil, autoritzi qualificar-lo d'insuficient o menys perfecte; perquè la bondat d'un sistema legislatiu, en aquesta matèria, no s'ha de mesurar pel nombre de requisits formals a acomplir perquè alguns d'ells poden resultar no indispensables o superflus, sobretot davant el prestigi actual de la institució notarial, i fins poden esdevenir pertorbadors per constituir una mena d'esquer que atreu al litigi els aspirants a l'herència que veuen esfumades llurs esperances;
Atès que per a sostenir aquesta doctrina, no cal rectificar anterior jurisprudència, ans bé continuar-la i confirmar-la perquè el Tribunal Suprem, no solament no ha seguit ací la teoria del Codi Civil succedani de lleis generals, per a la qual l'art. 29 de la Llei Notarial constituïa un obstacle, sinó que ha estimat que el Codi Civil no podia regir en aquest punt a Catalunya, ni a títol de dret supletori, com així resulta de les sentències de 9 de juny del 1904, 27 de juny del 1917, 7 de desembre del 1922 i 18 de desembre del 1934;
Atès que igualment s'han d'entendre inaplicables als testaments atorgats a Catalunya, els preceptes de la legislació notarial relatius a la forma dels instruments, en estatuir requisits que el Dret Català no prescriu, simplement perquè així resulta preceptuat en l'art. 29 de la mateixa Llei del Notariat, a la qual norma respon el Reglament Notarial del 9 d'abril del 1917, que juntament amb la Instrucció de 9 de novembre del 1874, constituïa l'ordenament reglamentari bàsic que sobre la matèria regia en atorgar-se el testament objecte d'aquest recurs (i no el Reglament de 30 de desembre del 1862, com suposa el recurrent) així com també confirma aquell criteri el Tribunal Suprem en repetida jurisprudència;
Atès que, afirmada la no aplicació a Catalunya dels esmentats preceptes del Codi Civil i Legislació Notarial, resulta ociós entrar a examinar si el jutjador d'instància ha incorregut en Terror el fet que indica el recurrent, perquè la simple lectura del document autèntic d'autos, que ací és el testament impugnat, demostra que aquest reuneix els requisits i formalitats exigides pel Dret vigent a Catalunya,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel senyor Àngel P. i R., al qual condemnem al pagament de la quantitat que havia de constituir en concepte de dipòsit, si millorés de fortuna, i al de les costes. Sigui tornat a l'Audiència l'apuntament que trameté, així com el document que va demanar-se-li a millor proveir, juntament amb un testimoni de la present i nota de les costes, per a la seva exacció si escau.
Concordances:
Les formes testamentàries estan regulades a l'article 101 de la Compilació, que també recull les circumstàncies que deuen concórrer per a ésser testimoni en un testament.
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 i disposició final 2 de la Compilació i articles 1 i 13 Codi civil.
Comentari
