Llibre:2
DE LES SUCCESSIONS
Títol:2
DE LA SUCCESSIÓ TESTADA
Capítol: 4
DE LA LLEGÍTIMA
Sentència 22 - 2 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 23 novembre 1937, pàg. 12-15. Ponent: Ricard de Rabassa i Prat.
LLEGÍTIMA DELS FILLS NATURALS EN LA SUCCESSIÓ DEL PARE: DRET D'ALIMENTS. - PERSONES OBLIGADES A PRESTAR-LOS. - FlXACIÓ DE LA QUANTIA. - IRRELLEVÀNCIA DE LA PROVA DE LA NECESSITAT DEL FILL IL•LEGÍTIM.
I. Antecedents
Senyors: Joan Martí i Miralles, President; Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat, Ramon M.ª Roca i Sastre i Antoni M.ª Borrell i Soler.
A la ciutat de Barcelona, el dia 22 de febrer del 1937. En el judici sobre aliments provisionals seguit al Jutjat de Primera Instància de Sabadell, i a la Sala primera de TAudiència d'aquest territori, per la senyora Dolors S. i B., major d'edat, sense professió especial i veïna de la present, contra les germanes senyores Emília, Caterina i Otília B. i S., casada la primera i solteres les altres dues, totes majors d'edat, sense cap professió i veïnes de Sabadell, pendent ara davant aquesta Superioritat, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, contra la sentència de l'esmentada Sala, interposat per les demandades, sota la representació del Procurador Joan Manuel Margenat i la defensa de l'Advocat senyor A. Tarradellas, i a Facte de la vista pel senyor Santiago Güell, no havent comparegut Factora;
Resultant que en data 9 d'agost del 1934, la senyora Dolors S. i B., com a mare i legal representant del seu fill Ricard B. i S., formulà la demanda consignant substancialment els següents fets: que el seu fill ho és del senyor Joaquim B. i T.; que l'esmentat menor no té béns de cap mena, ni tampoc rendes, usdefruits, ni ingressos, i es troba en situació precària, sense possibilitat d'atendre les necessitats elementals de la seva vida, i que en idèntica situació es troba la mateixa actora; que les demandades, hereves testamentàries del seu difunt pare, senyor Joaquim B. i T., es troben en possessió de la considerable herència d'aquest i en immillorable situació econòmica; i per tot això i atesa la seva obligació simultània, llur condició social i la del pare comú, s'ha d'estimar com a proporcionada als mitjans d'aquell que ha de donar els aliments i a les necessitats dels qui els han de rebre — d'acord amb la condició social de la família —, la quantitat de 1.500 pessetes mensuals, en concepte de pensió alimentària que hom reclama a la demanda; i després d'al•legar els fonaments de dret que tingué per convenient, va demanar que, seguit el judici pels seus tràmits, fos dictada sentència condemnant les demandades a pagar, per parts iguals entre elles, al fill de Factora, la quantitat de 1.500 pessetes mensuals en concepte d'aliments provisionals, i des de la data de la presentació de la demanda, per mesos anticipats, amb expressa imposició de costes a la demandada, formulà per altresí, demanda de pobresa;
Resultant que amb l'esmentada demanda s'acompanyà una certificació lliurada pel Jutge Municipal del Jutjat número 3 d'aquesta ciutat, acreditativa que al volum 1 de naixements del Registre Civil, hi ha l'acta número 390, on consta inscrit el de Ricard Joaquim Primitiu B. i S., nascut el dia 2 d'agost del 1917, i que és fill del senyor Joaquim B. i T. i la senyora Dolors S. i B.;
Resultant que l'esmentat escrit recaigué providència per la qual es manava Factora que acredités tot el que exigeix el paràgraf 3 de l'article 1.609 de la Llei processal, i, en compliment d'aquella providència, Factora va presentar la còpia senzilla d'una sentència de la Sala 1.ª del Civil d'aquesta Audiència Territorial de data 22 d'abril del 1932, dictada en els autos de judici declaratiu de major quantia, sobre reconeixement de fill natural, seguits al Jutjat de Primera Instància de Sabadell, per la mateixa actora contra les mateixes demandades en aquest judici, la part dispositiva de la qual, fa com segueix: «Decidim que amb revocació de la sentència dictada en el present plet, pel Jutjat de Primera Instància de Sabadell, en data 14 de setembre del 1931, hem de declarar i declarem que el menor Ricard S., fill de la demandant senyora Dolors S. i B., és fill natural del difunt senyor Joaquim B. i T., i té dret a portar en primer terme el cognom de B., sense fer especial imposició de costes en cap de les instàncies»; i oferí completar, al seu dia, la justificació necessària amb testimonis, així com l'import aproximat del cabal de les que han de prestar els aliments i de les necessitats de qui els reclama;
Resultant que emplenats els requisits exigits pel Jutjat de Sabadell en la seva primera providència, en dictà una altra acordant que abans de donar curs a la demanda d'aliments s'esperés l'executòria que pogués recaure a l'incident de pobresa, que Factora podia formular quan ho cregués convenient; i, tramitat tot l'incident, i recaiguda sentència en data 29 de maig del 1935, va posar-se a tràmit el judici d'aliments que fou admès, i es manà que fos substanciat, d'acord amb el que disposa la Llei d'Enjudiciament Civil, citant les parts per a la celebració del corresponent judici verbal;
Resultant que l'acte d'aquell, la part demandada va contestar la demanda oposant-hi, en primer terme, l'excepció de cosa judicada, dimanant de la sentència de la Sala 1.ª del Civil d'aquesta Audiència, del 22 d'abril del 1932, reconeixent la certesa de la seva còpia senzilla aportada per Factora, la decisió de la qual sentència (que és la transcrita més amunt) desestimà les peticions de la demanda que la motiva i que feia referència als extrems continguts a l'art. 134 del Codi Civil; i amb caràcter subsidiari negà els fets de la demanda, especialment el que les demandades haguessin rebut una considerable fortuna i es trobessin en immillorable situació econòmica, puig que era a l'inrevés, car el seu patrimoni estava constituït per la casa comercial «M. B. i Cía.», afectada pel conveni de la seva suspensió de pagaments; que en l'ordre processal, havia de remarcar que no s'havia aportat cap prova en la demanda, i com que, segons la doctrina del Tribunal Suprem continguda, entre altres, a la sentència del 18 de febrer del 1890, la prova testifical solament es pot admetre com a complementària de la documental adjuntada al primer escrit, tot i rebutjant com a inaplicables els fonaments de dret invocats, demanà ésser absolta de la demanda dels autos;
Resultant que la part actora va insistir dient que, per bé que els aliments s'extingeixen per la mort del causant, aquesta disposició no regeix a Catalunya, segons l'unànime jurisprudència del Tribunal Suprem establerta entre altres, a la sentència del 26 de març del 1904, que concretament reconeix l'existència d'acció per a demanar aliments als hereus del causant, afegint que la sentència invocada com a fonament de l'excepció de cosa judicada, és precisament l'origen del dret de Factora, puix que la seva decisió es limita a declarar el menor Ricard B. fill natural del senyor B., amb dret a portar el seu cognom, i el present judici és una conseqüència lògica d'aquella decisió; i replicà la demandada dient que la referida sentència desestimà el dret de l'actor;
Resultant que proposada prova per totes dues parts, el Jutjat de Sabadell va rebutjar la de llibres de comerç i la pericial, proposades amb la finalitat de justificar la importància del cabal de les demandades, i reduí la de testimonis a allò que era complement de la prova documental adjuntada amb la demanda, criteri en el qual persistí el Jutjat de referència, amb tot i que la part actora interposà recurs de reposició contra aquella negativa i aquella limitació, practicant-se, per fi, la prova que havia estat admesa;
Resultant que el Jutjat de Primera Instància de Sabadell, dictà sentència el 25 d'octubre del 1935, la part dispositiva de la qual, fa com segueix: «Decideixo que desestimant totalment la demanda formulada per la representació legal de la senyora Dolors S. i B., actora d'aquest plet en nom del seu fill menor d'edat, sobre prestació d'aliments, i estimant contràriament, l'excepció de cosa judicada oposada per les demandades, i a més, per manca de prova, tocant als drets i obligacions recíproques de l'actor i de les referides demandades, a l'objecte a que es refereix l'escrit inicial del plet, he d'absoldre i absolc lliurement, les tres senyores contra les quals s'ha plantejat la present reclamació, sense fer especial imposició de costes»;
Resultant que interposat contra aquesta sentència recurs d'apel·lació, la Sala 1.ª de l'Audiència d'aquest territori, en data 13 de març de l'any passat, dictà la seva sentència, la part dispositiva de la qual diu el següent: «Decidim que amb revocació de la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Sabadell, el 25 d'octubre del 1935, hem de desestimar i desestimem l'excepció peremptòria de cosa judicada, que al·legà la representació de les demandades senyores Emília, Caterina i Otília B. i S., i, en conseqüència, declarant que en part, hi ha lloc a la demanda promoguda per Factora senyora Dolors S. i B., representant el seu fill menor d'edat i sota la seva tutela, Ricard, Joaquim, Primitiu B. i S., hem de condemnar i condemnem les referides demandades, al pagament de la quantitat de 800 pessetes mensuals per parts iguals, i en concepte d'aliments provisionals, al referit menor, que s'haurà de pagar des de la data de la presentació de la demanda, per mesos anticipats, en la persona de l'esmentada senyora Dolors S., com a mare i legal representant de l'alimentista, d'acord amb l'article 148 del mateix Codi Civil, sense fer expressa condemna de costes en cap de les instàncies»;
Resultant que contra aquesta sentència la representado legal de les germanes demandades interposà recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, a redós dels apartats 1, 2, 5 i 7 de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, al·legant els motius que copiats fan com segueix:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció del principi general de dret «res judicata pro veritate habetur» contingut als arts. 1.251 i 1.252 del Codi Civil, aplicables a Catalunya, i doctrina del Tribunal Suprem en sentències entre altres, del 14 de desembre del 1886, 22 de maig del 1894, 9 de gener del 1896 i 8 de març del 1928: en tant no aprecia la concurrència de la «cosa judicada» malgrat concórrer totes les característiques exigides en els referits preceptes legals, entre el judici motiu de recurs i aquell altre ordinari de major quantia que sobre les prerrogatives de l'article 134 del Codi Civil va ésser entaulat per la pròpia actora, contra de les meves principals, que va guanyar fermesa per sentència aportada en autos, del 22 d'abril del 1932, consentida per ambdues parts.
Segon. Infracció de l'article 4 del Codi Civil, per tal com no es concedeix virtualitat a la renúncia respectiva de drets que comporta el consentiment de la sentència calendada, puix que les presumptes accions o recursos sobre de la incongruència de la resolució, precisava que fossin invocades en temps i forma, i pels seus tràmits legals, sense que es pugui considerar la renúncia d'accions que tal fet comporta, com a reserva de drets, tota vegada que va tenir lloc en ple judici ordinari i contradictori, i amb posterioritat a la contestació de la demanda, de conformitat amb la doctrina que recull entre altres, la sentència del Tribunal Suprem del 5 de desembre del 1891.
Tercer. Infracció de la doctrina continguda al dret vigent a Catalunya sobre quotes alimentàries. Digest, llibre XXV, títol III, fr. 5, paràgrafs 7 i 19, concordant amb l'art. 146 del Codi Civil i sentències unànimes del Tribunal Suprem, entre altres de l'li d'abril del 1894, 30 de maig del 1903, 5 de desembre del 1911, 20 de febrer del 1925 i 26 de juny del 1930; en tant incideix la sentència recorreguda en el cas setè de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil per error de dret en l'aplicació dels preceptes legals esmentats, i desviació de la doctrina axiomàtica en matèria d'aliments, que recolza en les possibilitats del cabal o mitjans del que ha de prestar-los i possibilitats del presumpte alimentista, que no poden ésser substituïdes com a premisses forçoses de la conclusió, com es fa en la sentència, la primera per l'apreciació del medi ambient de les demandades, i la segona per l'apreciació que no té suport en cap al·legació ni prova, de les necessitats de l'alimentista, descansada en el seu nombre d'anys d'edat.
Quart. Infracció legal compresa a l'apartat segon de l'art. 1.692 de la Llei Civil de Tràmits, relativa a la incongruència de la decisió amb les pretensions deduïdes per la part actora, que segons és de veure, es limita a l'exercici de l'acció personal d'aliments provisionals per raó de parentiu, i derivada de l'art. 142 i següents del Codi Civil, mentre que en la sentència es condemna les recurrents, en mèrits d'una acció real contra la massa de l'herència, en tant que se'ls diu o atribueix el caràcter de posseïdors del cabal de béns del que fou Joaquim B., i en aplicació de la doctrina vigent a Catalunya, Novel·la 89 del Codi de Justinià de que es fa esment a l'atès d'ordre tercer de la sentència de la Sala.
Cinquè. Infracció del principi universal de dret Actore non probante, reus est absolvendus que sanciona la jurisprudència del Tribunal Suprem, en sentències entre altres, del 4 de gener del 1866, 14 d'octubre del 1876, 7 de març i 24 d'abril del 1896 en tant ha quedat improvat l'extrem de fet matèria del judici, en el seu cas i a fixar precisament en ample arbitri judicial, tota vegada que aquest extrem de fet, segons reconeix el Jutge de Primera Instància, per manca absoluta de comprovació del cabal i mitjans de les que han de prestar els aliments i de les necessitats de l'alimentista, vindria a produir una veritable arbitrarietat, i àdhuc les sentències del Tribunal Suprem, que com la del 6 de juny del 1917, proclama un criteri amplíssim i extensiu de l'arbitri judicial, sobre l'apreciació de la prova en judicis de la naturalesa del d'aliments provisionals, remarca la precisió que concorrin l'existència d'un títol legal que sigui fonament de l'acció, el que s'acreditin les necessitats actuals de l'alimentista, i el cabal o rendes de les persones obligades a la prestació, elements aquests, que precisa que estiguin en concordança amb el principi que els Tribunals han de dictar llurs resolucions justa allegata et probata, que recullen les sentències del Tribunal Suprem del 7 de març del 1872 i 23 de juny del 1903 que en la sentència es substitueixen, bé en un extrem de fet no admissible en tràmit d'aliments provisionals, com és el de determinats signes exteriors de riquesa, tant més quan els únics béns reconeguts a les germanes B. i S. apareixen en els autos afectats per un expedient de suspensió de pagaments, ço que representa que, ultra no haver-se determinat la seva quantia, no serien en absolut computables, segons reconeix la doctrina del Tribunal Suprem entre altres, en sentència del 15 de març del 1897, o bé en altre extrem, apareixen substituïts la decisió judicial amb el criteri personal i pejoratiu que l'edat de divuit anys és de plena formació moral i material, circumstància que ultra no figurar al·legada ni provada, contradiu la raó de causalitat que del principi a l'efecte precisa per establir l'oportuna proporcionalitat, de la quota que estaria exhaurida, de no concórrer la permanència d'una necessitat en el reclamant conforme recull la jurisprudència del Tribunal Suprem, entre altres, les sentències del 18 de setembre del 1860 i 1 d'octubre del 1870.
Sisè. Infracció dels principis de dret continguts en la Novel·la 89 del Codi de Justinià, capítol XII, fr. 6, recollit per la pròpia sentència recorreguda, i inspirat en el principi de la prestació al fill natural d'aliments no pas civils, o sigui que es comprengui en tal concepte el d'educació i altres de criteri extensiu, en tant la sentència pren per base l'ambient social de les demandades, i prescindeix de les necessitats del demandant per a establir la fixació de la quota alimentària, cosa que tan sols fóra possible per a fixar l'abast dels aliments naturals precisos a tot home, en el temps present, i amb independència de tota prova o constància en autos, contràriament a l'exigència de proporcionalitat indiscutible per a determinar la quota dels aliments civils, d'acord amb el cabal o rendes d'uns i necessitat present d'altres.
Setè. Infracció de l'art. 1.249 del Codi Civil i jurisprudència del Tribunal Suprem concordant, per quant la sentència recorreguda admet presumpcions de fets no acreditats i incideix en motiu d'impugnació en no establir enllaç entre un fet que pretén demostrar en l'apreciació de la prova, com és el de la proporcionalitat de la quota establerta i el que es tracta d'acreditar, com tampoc existeix l'enllaç necessari entre el fet provinent del títol i el que es pretén demostrar, en contradicció amb la doctrina establerta en sentències de l'esmentat Tribunal entre altres, de l'11 de novembre del 1902, 6 de maig del 1911, 10 de juny i 8 d'abril del 1911 i 11 d'octubre del 1926; ometent, a més, les dues condicions precises per l'admissió de les presumpcions, o sigui, que el fet bàsic estigui completament acreditat, cosa impossible en el cas d'autos, en el qual la necessitat del menor no està ja provada, sinó ni tan sols invocada, preterint a més Paltre requisit essencial per a apreciar la presumpció, com és l'existència d'un enllaç precís i directe entre el fet bàsic i aquell que es pretén deduir, com reconeix entre altres, la sentència del Tribunal Suprem de 30 de setembre del 1926.»
III. Desestimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Ricard de Rabassa i Prat;
Atès que és indispensable que tota excepció, acció o dret que hom vulgui exercitar com a derivats d'una sentència judicial, estiguin expressament declarats en la part dispositiva de la sentència que s'invoqui, no essent pertinent que es pretenguin deduir dels raonaments continguts en els atesos de la mateixa sentència, i com que la demandada per la Sala primera de l'Audiència d'aquest territori en data 22 d'abril del 1932, en un altre plet sostingut entre les mateixes parts que ací litiguen, de la qual sentència les avui recurrents dedueixen l'excepció de cosa judicada que oposen a la demanda no conté en la seva part dispositiva cap més declaració sinó que «el menor Ricard B. i S., fill de Dolors S. i B., és fill natural de Joaquim B. i T., i té dret a usar en primer lloc el cognom B.», és evident que d'aquesta única declaració solament poden deduir els drets, accions o excepcions que es derivin del reconeixement d'aquell menor com a fill natural, i l'ús del cognom esmentat, però no se'n pot deduir que quedés resolta la qüestió referent al dret del fill natural a percebre aliments, per bé que aquesta qüestió hagués estat plantejada en el mateix plet, i tampoc no se'n pot deducir que el fet d'haver consentit la tan repetida sentència, impliqui, per disposició de l'art. 4 del Codi Civil, renúncia del dret als aliments, perquè la manca d'encert del Tribunal sentenciador deixant de resoldre qüestions que li foren plantejades no pot comportar, per a un menor d'edat sense capacitat per a obligarse, la renúncia d'un dret tan essencial per a la vida i tan personalíssim, tant més quan, àdhuc en el supòsit que el representant legal del menor n'hagués fet renúncia expressa, aquesta no seria vàlida, perquè en definitiva, el dret als aliments futurs és irrenunciable; per tot el qual, en no estimar la Sala sentenciadora l'excepció de cosa judicada no ha infringit els preceptes ni la doctrina legal que s'invoquen en els motius primer i segon del recurs;
Atès que el dret dels fills naturals als aliments, es troba establert i regulat en el paràgraf sisè del capítol xu de la Novel·la 89 de Justinià, la qual, en disposar que els fills naturals no participin en la successió intestada del causant, però que siguin alimentats pels fills legítims de manera decent per a aquells, segons la quantia dels béns, estimada a arbitri d'home bo, no exigeix que el fill natural es trobi mancat de tot recurs i que es vegi obligat a reclamar els aliments per atendre les seves necessitats, establint amb això una característica essencial i diferencial entre aquest i l'altre dret d'aliments per raó de parentiu, tractantse del qual, sempre és obligat de justificar la necessitat del qui ha de percebre els aliments, i per tant, és evident que en el judici en que es reclamin els deguts al fill natural, no cal la prova del nexe de proporcionalitat entre les necessitats de qui els ha de rebre i les possibilitats d'aquell que ha de prestar-los; per tot el qual la sentència recorreguda no ha infringit els preceptes del Digest llibre XXV, títol 3, frag. 5, pfs. 7 i 19 la jurisprudència que, com a concordant s'invoca en el motiu tercer del recurs, perquè són aplicables al cas discutit en el present fet;
Atès que tampoc la sentència recorreguda no incideix en la infracció legal que s'al·lega en el motiu quart del recurs, perquè Ricard B. i S., no fonamenta el dret que reclama de rebre aliments com a fill natural, exclusivament en les disposicions adients del Codi Civil, sinó també en les del Dret vigent a Catalunya, al·legat a l'acte del judici verbal, i per tant, encertadament la Sala sentenciadora ha pogut condemnar les ací recurrents; en la qualitat d'hereves del causant, per virtut del disposat a la Novel·la 89 de Justinià;
Atès que com ja s'ha exposat en l'atès segon d'aquesta sentència, el precepte contingut en el par. 6 del capítol XII de la Novel·la 89 de Justinià, que acaba d'ésser esmentada, no exigeix que es justifiqui, ni tan sols que s'al·legui la necessitat en que es trobi el fill natural per a reclamar aliments, perquè és un dret que neix a favor d'aquest, en morir el pare, si no li ha deixat cap cosa equivalent, i la quantia dels béns de l'herència, ha d'ésser estimada a arbitri d'home bo, a semblança del que ha establert la jurisprudència interpretativa dels preceptes del Codi Civil, reguladora dels aliments, que la deixa al prudent arbitri del Tribunal demostrant tot això, que per a la fixació d'aquella quantia en aquesta classe de judicis, no és necessària una prova plena, i que és suficient que la consciència del jutjador pugui, amb els elements de prova que existeixin als autos, determinar la quota alimentària que estimi justa, i com sigui que el Jutjat de Primera Instància va rebutjar la prova pericial, i la de llibres de comerç proposada per l'actor, per tal de justificar la quantia dels béns posseïts per les demandades, procedents de l'herència del causant, i també rebutjà com a impertinents les preguntes sisena y setena de l'interrogatori per als testimonis, que precisament són les que fan referència a la quantia dels béns al·ludits, i per altra banda en els autos (que es tenen a la vista per a millor proveir) existeix: a) el títol pel qual reclama l'actor, no impugnat per les demandades; b) el reconeixement de dues d'aquestes en absoldre posicions (l'altre no va declarar) que eren hereves del seu pare; que aquest, en morir, va deixar la meitat d'una fàbrica de teixits i la casa en que viuen, i que onze anys endarrera el seu pare s'havia presentat en estat de suspensió de pagaments; c) apareix, també probat, per declaracions de tres testimonis, que la fàbrica de teixits de «M. B. y C.a» pertany, en una meitat, a les demandades; que en la suspensió de pagaments s'ha arribat a un acord amb els creditors; que les demandades viuen ricament amb la fortuna heretada del seu pare i dels seus béns i rendes; que les demandades estan considerades com una de les famílies de major posició social de Sabadell; que tenen servei domèstic i usen cotxe particular, és evident que la Sala sentenciadora, apreciant justament les restriccions imposades pel Jutjat de Primera Instància a la prova proposada per l'actor, i el resultat de la practicada, ha pogut fonamentar amb recta consciència, el seu prudent arbitri, i fixar la quota alimentària; per tot el qual la sentència recorreguda no infringeix els principis de dret, preceptes i doctrina legal que s'invoquen en els motius cinquè i setè del recurs, ni són pertinents els raonaments que per a recolzar aquesta s'addueixen;
Atès que per les mateixes raons exposades en els atesos segon i quart d'aquesta decisió, el Tribunal a quo no ha infringit, ans bé, ha interpretat encertadament, els principis de dret continguts en el paràgraf 6, capítol xn, de la Novel·la 89 de Justinià, i per tant, és improcedent el motiu sisè del recurs,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació interposat pel Procurador senyor Joan Manuel Margenat, a nom de les germanes Emília, Caterina i Otilia B. i S., les quals condemnem al pagament de les costes, i lliuri's la certificació corresponent d'aquesta Decisió, per tal d'ésser tramesa a l'Audiència Territorial, a la qual seran tornats l'apuntament i els autos.
Concordances:
Els drets successoris 'dels fills naturals en la successió de llur pare, en concurrència amb fills naturals, està regulat a l'art. 127 Compilació, que també regula el caràcter de l'obligació dels hereus en aquest cas.
El mateix article 127 regula la fixació de la quantia dels aliments i exigeix com a pre-supòsit de l'obligació que els fills naturals no puguin proveir per ells mateixos a llur adequat manteniment.
Comentari
