Llibre:2
DE LES SUCCESSIONS
Títol:2
DE LA SUCCESSIÓ TESTADA
Capítol: 4
DE LA LLEGÍTIMA
Sentència 22 - 3 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 30 novembre 1937, pàgs. 30-40. Ponent: Ramon M.ª Roca i Sastre.
LLEGÍTIMA. - GRAVÀMENS DE LA LLEGÍTIMA. - SUPLEMENT DE LLEGÍTIMA: NATURA JURÍDICA. - INTERESSOS DEL SUPLEMENT DE LLEGÍTIMA: MOMENT EN QUE L'HEREU ELS DEU. -DONACIONS ATORGADES CONJUNTAMENT PER MARIT I MULLER: REGLES D'IMPUTACIÓ A CADASCUN. RESPONSABILITAT PER LLEGATS DE L'HEREU QUE HA ACCEPTAT DE FORMA PURA. - PERCEPCIÓ PER L'HEREU DELS FRUITS DELS BÉNS LLEGATS. - FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: LA DOCTRINA DELS AUTORS.
I. Antecedents
Senyors: Víctor G. d'Echàvarri, President; Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat i Ramon M.ª Roca i Sastre.
A la ciutat de Barcelona, el dia 22 de març del 1937. En el judici de major quantia en reclamació de drets legitimaris, seguit al Jutjat de Primera Instància de Solsona i a la Sala primera de l'Audiència d'aquest territori, per la senyora Assumpta R. i V., major d'edat, casada, veïna d'aquesta ciutat, contra el senyor Ramon R. i V., major d'edat, advocat i propietari, veí de Solsona, pendent ara davant aquest Tribunal, per virtut de recurs de cassació per infracció de llei i de doctrinal legal, contra la sentència de l'esmentada Sala, de data 30 de març del 1936, interposat per l'actora, representada pel Procurador senyor Ignasi Espadaler i Mas, sota la defensa de l'advocat senyor Josep Cechini; no hi ha comparegut la part demandada y recorreguda.
Resultant que en data 5 de juny del 1888, davant el Notari de Cervera senyor Joan Elias, comparegueren el marit i muller senyor Pasqual R. i P. i la senyora Maria V. i P. i el seu fill senyor Ramon R. i V., juntament amb els cònjuges senyor Francesc S. i S. i senyora Dolors B. i C. i la seva filla senyora Concepció S. i B., i manifestaren que havent concertat matrimoni entre els nomenats Ramon R. i V. i Concepció S. i B., i en consideració a tal esdeveniment, acordaven i estipulaven els capítols que en l'escriptura es detallen, i dels quals és interessant tan sols, a l'objecte d'aquest plet, el que a continuació s'insereix: «Primer. Els anomenats consorts senyor Pasqual R. i senyora Maria V., pares del senyor Ramon R. i V., atorguen donació i heredament universal a aquest, de tots els béns i drets que deixaran en el dia de llur mort, mitjançant les reserves i condicions següents: 1.ª Es reserven, els dits donadors per a ells i per al sobrevisquent dels dos, mentre guardi la viduïtat, la lliure administració i l'íntegre usdefruit dels béns donats, però s'obliguen a mantenir a llur casa i companyia el donatari, a la seva futura esposa, senyora Concepció S., i els seus fills, amb tal que treballin el que puguin a utilitat dels donadors. 2.ª Es reserven igualment la facultat de vendre i empenyorar llurs béns, sense intervenció del donatari. 3.ª Aiximateix, es reserven la facultat d'assenyalar i donar, entre tots dos, a llurs filles, la senyora Pilar o Dolors i la senyora Assumpta, fins a la quantitat de 10.000 ptes. i les robes corresponents a cada una, que els serviran quant a 5.000, pel pagament de llurs llegítimes paterna i materna i els altres drets que puguin pretendre en els béns dels donadors, i la resta, com a dot voluntari; i si no ho fessin, el donatari haurà de lliurar-los la dita quantitat, o la part d'ella que els manqués de percebre, tan bon punt es casin, podent efectuar el pagament en quatre terminis iguals, d'un any cada un, si no li fos possible de fer-ho en una sola vegada; però si no es casen o no entren en alguna religió, hauran tan sols d'ésser-los lliurades quan ho exigeixin essent majors d'edat, les 5.000 ptes. assenyalades com a llegítima; però mentre no contreguin matrimoni o no cobrin aquella quantitat, hauran d'ésser mantingudes per l'hereu, en la seva companyia, igualment que l'altra família, amb tal que treballin el que puguin a la seva utilitat; i si no poguessin congeniar amb el donatari o els seus successors, hauran de prestar-los una pensió alimentària a cada una, d'una pesseta i vint-i-cinc cèntims diaris, pagadores per trimestres anticipats mentre no percebin les quantitats que els corresponguin en virtut d'aquest capítol; i lliurar-los a més, anualment, també a cada una, quatre hectolitres i vint-i-cinc litres de blat, dos-cents quilograms de patates, trenta-cinc litres de mongetes i la meitat d'un porc, que pesi de noranta-cinc a cent deu quilograms; i podran habitar el segon pis de la casa, que se'ls moblará amb els mobles necessaris; ben entes, que si casant-se morissin sense successió legítima que arribes a Pedat de testar, solament podran disposar de les 5.000 ptes. assenyalades com a llegítima, havent de revertir al donatari o al seu hereu tot allò altre que d'acord amb aquest capítol haguessin percebut. 4.ª Es reserven, aiximateix, la facultat d'assenyalar al seu altre fill senyor Agustí, el necessari per a redimir-lo del servei militar, i a més la quantitat de 10.000 ptes., en les quals quedaran compresos els drets de llegítima paterna i materna, la qual suma si no la lliuressin els donadors, atesa la professió d'aquell, caldrà lliurar-la al donatari quan es dediqui a negocis propis, és a dir, al comerç pel seu compte, cuidant, quan es lliuri, de garantir-la de la millor forma que sigui possible; entenent igualment, que en el cas de morir sense successió legítima que arribi a l'edat de testar, solament podrà disposar de 5.000 ptes. que li serviran en pagament de les llegitimes, havent de revertir tot allò altre, de la manera que s'ha dit respecte de les seves germanes. 5.ª Es reserven per a testar o en altra manera, disposar, cada un dels donadors, la quantitat de 250 ptes., les quals, quan no en disposessin, aniran compreses en aquesta donació, però seran de càrrec del donatari l'enterrament i sufragis corresponents a la seva classe. 6.a Finalment, si el donatari morís deixant fills llegítims i naturals que abans o després arribessin a l'edat de testar, podrà disposar dels béns donats encara que premorís als donadors; però si morís sense la dita successió, tan solament podrà disposar de la quantitat de 10.000 pessetes, que li servirà en pagament de les seves llegitimes i dot, tornant tot l'altre als donadors o a qui aquests haguessin disposat, i si no haguessin disposat res sobre el particular, volen que en cas de morir el donatari sense fills que arribin a l'edat de testar, substitueixi al dit donatari el seu germà senyor Agustí amb iguals condicions, i a aquest, les germanes senyores Pilar o Dolors i senyora Assumpció, no juntes, sinó l'una després de l'altra, per ordre d'edat i amb les mateixes condicions, passant en darrer cas l'herència a aquell a qui per dret correspongui i entenent-se exclòs de la substitució, qualsevol dels germans o altres persones als qui toqui per virtut d'aquesta clàusula, si es trobessin constituïts o rebessin ordres sagrades o professessin en alguna religió, pel qual motiu, s'elimina ja des d'ara, la germana senyora Concepció, que professà en el convent de Monges d'Ensenyança, de Solsona, i no se li assenyala res com a llegítima, en raó de tenir-la ja satisfeta. El donatari ho acceptà amb agraïment»;
Resultant que el senyor Pasqual R. i P. i la senyora Maria V. i P. moriren el dia 11 de setembre del 1900 i el 24 d'octubre del 1905, respectivament; la senyora Assumpció R. i V. va contraure matrimoni en data 9 d'abril del 1910; la senyora Concepció R. i V., morí el 15 de juny del 1913, essent, els seus germans Ramon, Dolors, coneguda per Pilar, Agustí i Assumpció, declarats els seus hereus per auto de 20 de desembre del 1927; figurant la certificació de defunció de la senyora Maria V. i P., al foli 12 dels autos el plet invocant en el motiu de cassació 9, la qual certificació fa com segueix: «Ferran Abras i Sanmiquel, Advocat, Jutge municipal de la ciutat de Solsona. - Certifico. - Que al fol. 37 del llibre XXIII, Secció de Defuncions d'aquest Registre Civil, hi consta la següent acta. - N.° 49. - Maria V. i P. - A la ciutat de Solsona, província de Lleida, a dos quarts de dotze del dia 25 d'octubre del 1905, davant el senyor Estanislau Ramonet i Montaner, Jutge municipal, i el senyor Càndid Viladrich, accidentalment Secretari. Va comparèixer el senyor Josep C. i A., natural d'aquesta ciutat, major d'edat, d'estat vidu, de professió ganiveter, domiciliat en aquesta, carrer de la Regata, número manifestant, en la seva qualitat d'encarregat de la família, que la senyora Maria V. i P., natural de Vich, província de Barcelona, d'edat setanta-dos anys, domiciliada en aquesta, carrer de Sant Miquel Major, número va morir a les vint-i-una hores del dia d'ahir, en el seu ja esmentat domicili, a conseqüència d'una adinámica (febre tifoide), segons el certificat facultatiu que presenta, per tal d'obtenir el corresponent permís d'enterrament. - En virtut d'aquesta manifestació i de l'esmentada certificació facultativa, que queda arxivada, el senyor Jutge municipal disposà que s'estengués la present acta, consignant-s'hi a més del que ha exposat el declarant, i per les notícies que s'han pogut adquirir, les següents circumstàncies: Que l'esmentada difunta en el moment de la seva mort, era vídua del senyor Pasqual R., del qual matrimoni ha deixat cinc fills, anomenats Ramon, Agustí, Concepció, Pilar i Assumpció. - Que era filla legítima del senyor Josep V. i de Teresa P. - Que s'ignora si ha atorgat testament i que al seu cadàver haurà de donar-se-li sepultura en el Cementiri d'aquesta ciutat. - Foren testimonis presencials els senyors Benet i Romà G. i C, tots dos solters, sabaters, majors d'edat i veïns d'aquesta ciutat. Llegida íntegrament aquesta acta, i apercebudes les persones que han de subscriure-la que la llegissin elles mateixes, si així ho creien convenient, s'hi estampà el segell del Jutjat municipal, i varen signar-la el senyor Jutge, el declarant i els testimonis, i jo, l'infrascrit Secretari accidental, en certifico. Estanislau Ramonet. - Josep Caelles. - Roman Guitart. - Benet Guitart. - Càndid Viladrich. -Hi ha estampat el segell d'aquest Jutjat Municipal. - Concorda fidelment amb el seu original, al qual m'atenc. - I per tal que consti, lliuro el present certificat a Solsona, a 30 de novembre del 1925 - Signat, F. Abras. - El Secretari, Domènec Valls». - (Hi ha un segell del Jutjat Municipal de Solsona);
Resultant que davant el Notari de Manresa, senyor Lluís Duran i Munner, en data 20 d'agost del 1930, comparegueren el senyor Pasqual R. i S., en nom i representació del senyor Ramon R. i V., i el senyor Lluís T. i M., en nom i en representació de la seva esposa, la senyora Assumpció R. i V., i després de fer constar el contingut de les capitulacions matrimonials a que es refereix el primer resultant, el senyor Pasqual R. i P. i la seva esposa, la senyora Maria V. i P., feren les manifestacions i adoptaren els acords que es consignen en l'escriptura de conveni que per còpia fidedigna obra als folis 175 a 182 dels autos, i que a la lletra diu així: «Que el dia 11 de setembre del 1900, morí a Solsona el referit senyor Pas-qual R. i P., sense haver atorgat cap altra disposició d'última voluntat, i deixant cinc fills anomenats Ramon, Concepció, Pilar, Agustí i Assumpta, essent, per tant, la llegítima paterna que correspon a cada un d'aquests, els béns d'aquell, la vigèssima part dels béns deixats. - Que la llegitimaría senyora Pilar R. i V., alguns anys després de la mort del seu pare, promogué contra l'hereu senyor Ramon R., un judici ordinari de major quantia que es va interposar a Barcelona, però que en virtut de la competència suscitada, va tramitar-se al Jutjat de Primera Instància de Cervera, i en el qual, a més d'exigir el pagament de les 5.000 pessetes, que se li reservaren en els capítols ja esmentats, demanava que se li satisfés el suplement de la llegítima, amb els seus interessos o fruits, i que se li paguessin també les prestacions en espècie que se li assignaren en els propis capítols i que se li devien des del 1913, així com les pensions en metàl·lic que també se li devien des del primer trimestre del 1915, amb els interessos reportats..- Que en data 10 d'octubre del 1917, fou emplaçat el senyor Ramon R., però el 26 de juliol del 1921, trobant-se en tramitació el referit judici, morí la demandada Pilar, la qual en el testament autoritzat pel Notari de Barcelona, senyor Josep Borrell, en data 26 de setembre del 1914, havia instituït hereva universal, la senyora Assumpta R. i V.; i per això, aquesta va personar-se en els autos amb tal caràcter. - Que en data 28 de setembre del 1925, el Jutjat de Cervera dictà sentència, condemnant el senyor Ramon R. a pagar les 5.000 pessetes que se li reclamaven, el suplement de llegítima amb els seus interessos, si se li paguessin en metàl·lic i amb els fruits obtinguts i poguts obtenir si se li pagaven amb cossos hereditaris, les prestacions en espècie fins al dia en que es paguessin aquelles 5.000 pessetes, i a més, les pensions en metàl·lic aiximateix reclamades, amb llurs interessos; però aquesta sentència, en virtut del recurs d'apel·lació imposat pel senyor R., fou revocada en part per la que dictà l'Audiència d'aquest territori, en data 21 de maig del 1927, declarant que les prestacions en espècie així com les prestacions en metàl·lic tan sols havien de satisfer-se fins a la mort del pensionista, ocorreguda en data 26 de juliol del 1921, i confirmant la resta de la sentència apellada. - Que per a determinar l'import de la llegítima i dels suplements indicats, és precís conèixer prèviament el valor dels béns relictes pel senyor Pasqual R. i P., i que, desitjant fixar el valor d'aquests béns, així com el de les espècies i fruits deguts a la senyora Pilar extrajudicialment per persones de la seva confiança, el senyor Pasqual R. i S. i el senyor Lluís T. i M., en la representació que ostenten, es comprometen i s'obliguen a acceptar i accepten des d'ara, com a valor dels béns relictes pel seu pare, el senyor Pasqual R. i P., així com de les prestacions en espècie i fruits, que es devien a la senyora Pilar R. i V. i que hagin de satisfer-se a la seva hereva, la referida senyora Assumpta, allò que fixin de comú acord o per majoria, dos perits designats un per cada part, juntament amb el senyor Joan V. i S., propietari, veí de Lladurs, com a tercer, i en defecte d'aquest, el senyor Joan R. i C. - Aquest compromís es contrau i atorga amb subjecció als següents pactes i condicions: Primer. Cada un dels atorgants dins del termini de trenta dies, a comptar des del dia d'avui, haurà de nomenar el perit que ha de designar per la seva part. Aquest nomenament haurà de fer-lo el senyor Ramon R., o el seu representant senyor Pasqual R., davant el Notari de Solsona, o bé davant el senyor Francesc Espriu, Notari de Barcelona, que ho notificarà seguidament a la senyora Assumpta R. i al seu marit ací compareixent, el senyor Lluís T., i la senyora Assumpta o el seu marit, hauran de notificar al senyor Ramon R. o al seu fill, ací atorgant, per mitjà del Notari de Cervera senyor Josep Pinyol o bé pel Notari de Solsona, el nomenament que per la seva part hagi fet. - Segon. Si algun dels atorgants deixés de designar el perit que ha de nomenar per la seva part, o deixés de notificar dins del termini fixat el nomenament que hagi fet, tal com es preveu en el pacte anterior, l'altre atorgant podrà, a la seva elecció, o bé exigir que el perit nomenat de comú acord en aquesta escriptura, el senyor Joan V. i S. o el seu substitut, practiqui les valoracions que siguin objecte del present compromís, o bé podrà acudir als Tribunals de Solsona o Cervera perquè, d'acord amb el que preveuen els arts. 2.178 i 2.179 de la Llei d'Enjudiciament Civil, sigui designat un nou perit, que juntament amb l'esmentat senyor Joan V. i S. o el seu substitut, i el designat per la part que hagi fet i notificat oportunament el nomenament, practiquin les dites valoracions. - Tercer. Un cop designats, d'acord amb els dos pactes precedents, els perits o perit que han de fer les referides valoracions, se'ls notificarà el nomenament, i a aquest fi, cada un dels atorgants faculta l'altre per fer aquesta notificació i per demanar còpia autèntica de les actes notarials o diligències de nomenament que s'hagin fet, tant per una part com per l'altra. - Quart. El termini que tindran els perits nomenats per a acceptar el càrrec, serà de quinze dies, a comptar des de la notificació de llur nomenament, i si el perit nomenat de comú acord en aquesta escriptura, el senyor Joan; V. i S. o el seu substitut, no l'acceptessin dins del dit termini, quedarà sense efecte el present compromís; però si el que no acceptés, dintre del propi termini, fos un dels que han de designar cada un dels atorgants, s'entendrà que no accepten i es procedirà de la manera previnguda en el pacte segon, i si no acceptés cap dels dos, farà les dites valoracions l'esmentat senyor Joan V. i S. o el seu substitut, que en aquesta escriptura han estat nomenats de comú acord. Si s'impossibilités o morís qualsevol dels nomenats, el que l'hagi designat, podrà fer un nou nomenament de perit dins d'un mes de la tal impossibilitació o mort. - Cinquè. El perit o perits que resultesssin designats, d'acord amb les clàusules precedents, nomenaran un o diversos canadors, perquè practiquin l'amidament de les finques relictes pel senyor Pasqual R. i P., si ho creguessin convenient. - Sisè. Una vegada practicat aquest amidament, però sempre dins dels dos mesos següents al de l'acceptació del darrer que hagi acceptat el càrrec, el perit o perits nomenats pels senyors compareixents, assenyalaran el valor que a la mort del senyor Pasqual R. i P., tenien els béns deixats per aquest, així com el del bosc que aleshores hi havia, cal fer constar aquestes valoracions en acta notarial i fer-les notificar al senyor Pasqual R. i S. i al senyor Lluís T. i M. o a llurs representants, cada un dels quals queda des d'ara facultat per a demanar còpia autèntica de la dita acta i de les notificacions fetes a l'altre. - Setè. Els mateixos perits o perit dins d'igual termini i en la mateixa forma, assenyalaran any per any, el valor que, des de l'any 1913, fins al juliol del 1921, han tingut els 4 hectolitres, 25 litres de blat, els 200 quilograms de patates, les 35 lliures de mongetes i la meitat d'un porc de 95 a 110 quilograms, que el senyor Pasqual R. havia de lliurar anualment a la seva germana, la senyora Pilar, segons els capítols matrimonials al principi ressenyats. - Vuitè. El compareixent senyor Pasqual R. o el seu poderdant, dins dels trenta dies següents al d'haver-li notificat les dites valoracions, haurà de manifestar i notificar a la senyora Assumpta R. i al seu marit ací compareixent, per mitjà dels mateixos Notaris indicats en el pacte primer, si vol pagar en metàl·lic o en cossos hereditaris, el suplement de llegítima que corresponia a la senyora Pilar, o sigui, la diferència entre el que li deixà el seu pare, en els capítols matrimonials tantes vegades esmentats, i la quantitat que importi la llegítima, i si el senyor Pasqual R. o el seu poderdant no fessin aquella manifestació i notificació dins del termini indicat, s'entendrà que opta per satisfer l'esmentat suplement en cossos hereditaris. En aquest cas haurà de practicar-se necessàriament l'amidament previst en el pacte cinquè dins el ter mini de trenta dies, a comptar des que el perits siguin requerits per a fer-ho per qualsevol de les parts. - Novè. Si el referit suplement tingués de satisfer-se en cossos hereditaris, els mateixos perits o perit que hagin practicat les valoracions abans explicades, designaran i en cas necessari separaran amb fites, la part dels béns que hagin de donar-se en pagament a la senyora Assumpta, i fixaran any per any l'import líquid dels fruits que aqueixa part hagi pogut produir des de l'li de setembre del 1900, en que morí el senyor Pasqual R. i P.; sense que amb això entengui reconèixer el compareixent senyor Pasqual R., que calguin abonar-se des d'aquella data, com tampoc entén el senyor Lluís T., reconèixer el contrari. - Desè. La designació i terminament, en el seu cas, de la dita part de béns, i la valoració dels fruits, ho faran el perit o perits indicats dins el termini de trenta dies, a comptar des de la data que siguin requerits per qualsevol dels atorgants d'aquesta escriptura o els seus poderdants, havent de fer-ho constar i notificar en la forma que per a la valoració es preveu en el pacte sisè. - Onzè. El senyor Ramon R. haurà d'atorgar, en tal cas, la corresponent escriptura d'insolutundació a favor de la senyora Assumpta R., quan ella li ho requireixi, i si no l'atorgués dins dels trenta dies següents al requeriment, la podran atorgar, i queden des d'ara autoritzats per a fer-ho, en nom seu amb poder especial i irrevocable, els mateixos perits o perit que hagin fet la designació. - Dotzè. Les despeses d'aquesta escriptura aniran per meitat entre els atorgants. Les que caiguessin fer-se per a un nou nomenament de perit, donat el cas de no acceptar o per morir o impossibilitar-se el designat per algunes de les parts, aniran a càrrec d'aquesta. Les que poguessin ocasionar-se per la no acceptació del tercer, correran a càrrec de totes dues parts per meitat i les d'amidament en el seu cas, es pagaran proporcionalment a l'haver de cada un. - Tretzè. Fan constar els atorgants en la qualitat amb que obren, que amb aquest compromís no entenen ni volen renunciar ni modificar els drets que els resulten de la sentència dictada en el plet al principi ressenyat, ni els drets que puguin correspondre'ls per qualsevol altre concepte, sinó que tan sols volen substituir les valoracions judicials, per les que es practiquen en virtut d'aquest compromís; però amb expressa reserva de poder exigir judicialment, i com a compliment d'aquella sentència, el pagament de les quantitats, i en el seu cas, el lliurament dels béns que es fixin com a preu o determinació de les quantitats o conceptes als quals ve condemnat el senyor Ramon R. si la senyora Assumpció no preferís exigir-les per un altre procediment. - I finalment, els atorgants es ratifiquen en el contingut de la present escriptura que accepten pel seu respectiu dret i interès»;
Resultant que en data 3 de setembre del 1930, fou presentada davant el Jutjat de Primera Instància de Solsona, a nom de la senyora Assumpta R. i V. i contra el seu germà senyor Ramon R., la demanda inicial del judici declaratiu de major quantia que motiva aquest recurs de cassació, en la súplica de la qual, es sol·licita que en definitiva es dicti sentència condemnant al demandat a pagar a l'actora: 1. Les robes i les 2.500 ptes. o aquella menor o major quantitat que manqui per a completar les 10.000 ptes. que li assignaren els seus pares senyors Pasqual R. i P. i Maria V. i P., en els capítols matrimonials atorgats amb motiu del matrimoni de l'esmentat Ramon R. i V., davant el Notari de Cervera senyor Ramon Elías, en data 5 de juliol del 1888, juntament amb els interessos legals d'ençà de la mort del senyor Pasqual R., quant a la meitat de la quantitat que manqui pagar, i a partir de la mort de la senyora Maria V., quant a l'altra meitat; 2. La quantitat de 25.000 ptes. o aquella altra major o menor que importi el suplement de la llegítima paterna, és a dir, la diferència entre les 5.000 ptes. que han d'estimar-se assignades pel seu pare senyor Pasqual R., i l'import de la llegítima que corresponia a l'actora en els béns d'aquell, juntament amb els interessos legals reportats per la quantitat resultant, des de la mort del senyor Pasqual; i 3. La quantitat de 15.000 ptes., o aquella major o menor, que corresponia com a llegítima a la senyora Concepció R. i V. en els béns del seu pare, l'esmentat senyor Pasqual R., juntament amb els interessos legals, corresponents a partir de la mort d'aquest, i les costes del present judici;
Resultant que en el preàmbul de la citada demanda es diu que les qüestions que havien de ventillar-se en el judici que aquesta promogué, volia l'actora incloure-les en el conveni celebrat amb el seu germà, el demandat, sobre el suplement de llegítima que corresponia a la seva comú germana, la senyora Pilar, i que havia de satisfer-se a l'actora per ésser l'he-reva d'aquella, però que havent-se negat el demandat a incloure les esmentades qüestions en l'acord celebrat, es veu obligada l'actora a acudir als Tribunals formulant la demanda, en el fet primer de la qual es fa esment dels capítols matrimonials a que es refereix el Resultant primer d'aquesta sentència, cridant l'atenció en el fet segon, sobre el contingut de la clàusula tercera de les allà transcrites, i consignant en el fet tercer, que el Resultant tercer detalla quant a la mort dels pares de l'actora i demandat i al casament d'aquella, la qual manifesta que la quantitat que havia de satisfer-li el demandat era la de 10.000 ptes., que a més de les robes li foren assignades en els capítols esmentats, confessant en el fet quart de la demanda que havia rebut ja, a compte dels seus drets llegítims paterns i materns, diverses quantitats que «salvat error u omissió, importaven 7.500 ptes., de manera, que per a completar el que els seus pares li assignaren i el demandat s'obligà a satisfer-li en els capítols matrimonials, tantes vegades esmentats, encara se li han de lliurar, a més de les robes, altres 2.500 ptes., amb els seus interessos legals, quant a la meitat d'aquella suma, des de la mort del seu pare, i quant a l'altra meitat, des de la mort de la seva mare»; afegint en el fet cinquè de la demanda: «i dic que la meitat de la dita quantitat devenga interessos des de la mort del pare, i que l'altra meitat sols en reporta des de la mort de la mare, perquè les 10.000 ptes. assignades a la meva representada en les repetides capitulacions, no les reservà ni assignà tan sols el pare senyor Pasqual R., ni solament la mare, senyora Maria V., sinó que les reservaren entre tots dos, i tots dos les assignaren a la meva representada, en pagament dels seus drets legítims, tant paterns com materns, fent constar que el que excedís de l'import d'aquests ho donaven com a dot voluntari; i com que no expressaren la quantitat que donaven o assignaven cada un d'ells, s'ha de deduir, segons els principis legals, que la meitat la donava el pare senyor Pasqual R. i l'altra meitat la mare senyora Maria V.»; que en el fet sisè de la demanda, es diu que els drets llegitimaris paterns de l'actora, importen ells tots sols, una quantitat molt superior a les 10.000 ptes. que li assignaren entre pare i mare, i si d'aquestes 10.000 ptes. només ha d'estimar-se'n donada la meitat del pare o siguin 5.000 pessetes, el suplement que ha de satisfer-se per la llegítima paterna, ha d'importar almenys 25.000 pessetes, ja que l'actora no té res a dir sobre les 5.000 pessetes que li assignà la seva mare, i que el demandat s'obligà, en els capítols matrimonials, a lliurar-li en pagament de la llegítima materna i en el que excedís d'aquesta, com a dot voluntari; que segons el fet setè de la demanda, el patrimoni relicte pel senyor Pasqual R. i P., estava integrat per finques de gran extensió i de molt valor, a l'apreciació de les quals dedica també la demanda, el fet viutè, en el qual s'estima el referit valor en més- de 60.000 ptes.; que en el fet novè, s'indica que essent una vigésima part del patrimoni la llegítima corresponent a cada un dels cinc fills del senyor Pasqual R., ascendia l'import de la dita llegítima, a 30.000 ptes., i per això en el fet desè, assenyala en 25.000 ptes., almenys, el suplement que reclama l'actora, sens perjudici de la major o menor quantitat que resultés en el període de prova o en el d'execució de sentència; que en el fet onzè indica que tal suplement ha de pagar-se en metàl·lic, perquè en metàl·lic fou satisfeta a l'altre legitimari, el senyor Agustí R., la llegítima i el suplement; que el fet dotzè indica que el demandat havia de satisfer, a més del suplement, els interessos legals des de la mort del pare senyor Pasqual R., i els fruits que hagin percebut o pogut percebre dels béns lliurats en pagament, si pogués pagar-se-li i se li pagués amb cossos hereditaris; que el fet tretzè, es refereix a la llegítima paterna que corresponia a la germana dels litigants, la senyora Concepció, ja morta, llegítima que també assoleix les 30.000 ptes., o la quantitat que en el seu dia resulti, per això essent hereves de la Concepció les quatre germanes que la sobrevisqueren (fet catorzè) i l'hereva de la senyora Dolors, coneguda per Pilar, la seva germana, l'actora (fet quinzè) de les quatre parts en que ha de dividir-se l'herència de la Concepció, en corresponen dues, o sigui, la meitat, a l'actora (fet setzè); que segons expressa el fet dissetè, està disposada a rebaixar o collacionar, sempre que se li presenti la corresponent justificació, la part que li correspongui de les quantitats que hagués percebut la Concepció, a compte de la seva llegítima paterna, que ha de satisfer-se també en metàllic i amb els fruits i interessos, a partir de la mort del causant; i que el fet divuitè, darrer de la demanda, justifica la petició de costes basada en la circumstància de no haver volgut el demandat incloure en el compromís, atorgat pocs dies abans de la demanda (Resultant tercer) les reclamacions a que aquesta es refereix;
Resultant que com a fonaments de drets s'invocaren: els arts. 1.138 del Codi Civil; la disposició segona, del títol V, llibre VI, vol. 1, de les Constitucions de Catalunya; la llei 6.a del tít. XXVIII, lib. III del Codi de Justinià i les sentències del Tribunal Suprem del 15 de juny del 1869, 19 d'octubre del 1870 i 11 de juny del 1873; la disposició única del tít. IX, llibre III del Codi de Justinià; el paràgraf 3 del tít. XVIII, llibre III de la Instituta i les sentències del Tribunal Suprem del 28 de desembre del 1871 i 6 de desembre del 1912; i el cap. 3 de la Novella XVIII de Justinià;
Resultant que en data 30 de novembre del 1930, fou presentat l'escrit de contestació a la demanda pel senyor Ramon R. i V., el Suplico del qual diu així: «Que es serveixi tenir per contestada la demanda i per formulada reconvenció, i en el seu dia dictar sentència declarant: 1. Que el llegat de 10.000 ptes. disposat pel senyor Pasqual R. i P. a favor de la seva filla Assumpta R. i V., és més que suficient, atès l'import dels béns del causant en el dia de la seva mort. 2. Que la quantitat cobrada per la senyora Assumpta R. i V., en pagament d'aquell llegat, excedeix de les 10.000 ptes. o d'aquella porció llegitimària. 3. Que són compensables els interessos o fruits amb els aliments rebuts, per la senyora Assumpta R. del senyor Ramon R. i V. fins on concorrin les dues quantitats, essent el remanent, per a aquell que l'hagués rebut, un enriquiment fraudulós i que ha de reintegrar-se per qui el rebé, a aquell qui el lliurà. 4. Que la senyora Assumpta R. i V., ha d'abonar al senyor Ramon R. i V. l'import dels aliments d'aquella a comptar des del dia 11 de setembre del 1900, fins al dia 1 d'abril del 1913. Que la senyora Assumpta R. ha d'abonar al senyor Ramon R. i V., la pensió alimentària en metàl·lic que rebé la senyora Pilar R. i V. des del dia 1 d'abril del 1913 fins al dia de la seva mort. 5. Que els aliments d'una persona durant els anys del 1900, compresos l'habitació, el vestir, calçar i altres, excedeix a 2,50 pessetes diàries. 6. La porció de suplement de llegítima corresponent a la senyora Concepció R. i V., atès que rebé 5.000 pessetes com a dot, i d'altres en concepte de robes, essent inclús obligatori el dit en els capítols esmentats; i a conseqüència dels anteriors pronunciaments, condemnar Factora: 1. A pagar al senyor Ramon R. i V. l'import rebut per ella de l'excés de la seva porció Uegitimària, més els interessos, a comptar des d'aquesta data. 2. A satisfer igualment, al senyor Ramon R. i V. l'import dels aliments que n'ha rebut, a comptar des del dia 11 de setembre del 1900, fins al dia 10 d'abril del 1910, data del seu casament, a raó de 2,50 ptes. diàries, en allò que ultrapassin els interessos o fruits de la respectiva porció llegitimària. 3. A abonar els aliments de la senyora Pilar R. i V., des del dia 11 de setembre del 1900 fins al dia 1 d'abril del 1913. 4. A abonar igualment els dits aliments i la pensió metàl·lica, a comptar des del 1 d'abril del 1913 al 26 de juliol del 1921, data de la mort d'aquella. Els aliments de l'extrem tercer, a raó de 2,50 ptes. al dia, tot comprès, i els de l'art. 4 a liquidar en període d'execució de sentència, en la forma o quantia avui pendent de taxació pels perits designats de comú acord entre les parts»: amb imposició de costes a la part actora;
Resultant que en el fet primer de la contestació a la demanda, si bé es reconeix que els pares dels litigants moriren abans de l'atorgament dels capítols matrimonials, als quals es refereix el Resultant primer d'aquesta sentència, es diu que en ells els esmentats pares feren donació al demandat de tots els béns que cada un d'ells deixés en el dia de la seva mort, i amb això és clar, que si no hi havia béns no hi havia donació, i en conseqüència com que la senyora Maria V. i P. no deixà res, segons li consta suficientment a la part actora, res no lliurà el demandat en pagament de la llegítima materna; que en el fet segon es nega que segons els capítols matrimonials esmentats, s'obligués el demandat al lliurament de les robes que la demanda reclama; que en el fet tercer es diu que el marit de l'actora, el senyor Lluís T. i M., després de casat sol·licità el suport moral i material del demandat que li lliurà diverses quantitats en distintes èpoques, li féu fiança considerable, i li negocià lletres d'important quantia, lliuraments que es feren sense testimoni ni documents, i manifestant el senyor T. que rebia les quantitats en pagament de la llegítima i del dot de la seva esposa, la qual ho ratificà, per bé que tots dos es negaren a passar comptes i a signar la carta de pagament que el demandat creia que procedia; que en el fet quart s'afirma que el senyor T. cobrà en pagament de llegítima, a més de les 7.500 ptes. que confessa la demanda, 1.350 pessetes com a pagament de robes i altres més encara, i que si capriciosament pretengué el senyor T. que la llegítima o dot que havia de lliurar-li el demandat, era de pessetes 12.500, fou perquè considerà sens dubte, que en tenia cobrades més de les 10.000 ptes. que li corresponien pel llegat, i li sabia greu fer devolucions; puja el cobrat pel senyor T. a 12.050 ptes., encara que els béns del causant dels litigants no impliquessin una llegítima de 10.000 ptes., ni mai valgueren la suma de 200.000; que en el fet cinquè es diu que havent percebut Factora més del que li pertocava per llegítima, ha de retornar el que ha cobrat injustament amb els seus interessos, des de la demanda reconvencional, i havent percebut l'actora l'import de la seva llegítima, sense reserves, tocant als interessos, aquests han de considerar-se con-donats, i de no haver-los rebut foren també compensats amb els aliments, havent d'abonar la demandada, el que excedeix de l'import dels interessos, ja que els aliments importen molt més que els interessos de la llegítima o llegat que li corresponia, que jamai podrien sobrepujar el capital; que en el fet sisè de la contestació a la demanda, rebutja el demandat les al·legacions de l'actora relatives al valor dels béns hereditaris, i en el setè explica perquè no volgué el demandat sotmetre a un peritatge el present plet i torna a impugnar la valoració dels béns; que en el fet vuitè es nega l'obligació de pagament del suplement de llegítima en metàl·lic i que en el novè es nega igualment l'obligació de pagar interessos per les raons abans esmentades; en el 10 es diu que la senyora Concepció R. i V. va percebre 5.000 ptes., i si li manqués algun suplement, d'aquest en serien hereus els quatre germans, tenint en compte per a la graduació, el valor dels béns a la mort del senyor Pasqual R. i P. amb rebaixa de llurs gravàmens, tals com són el dot de la senyora Concepció S. i B., i sense que els interessos puguin arribar a depassar l'import del suplement;
Resultant que els preceptes legals invocats en la contestació a la demanda són: la disposició segona del tít. V, llibre IV de les Constitucions de Catalunya; la llei 6.a del títol XXVIII, llibre III, del Codi de Justinià; l'art. 1.110 del Codi Civil; les lleis 29, llibre 30 del Digest, De usu et fruct., tít. I, llibre XII; la Novel·la 121, 2; Nov. L, 13; Cod. llib. 4, tít. 47, llei única i les sentències del Suprem de 28 de març del 1888, 29 d'abril del 1889 i 2 d'octubre del 1897;
Resultant que com a fets bàsics de la demanda reconvencional sentà aquests: 1. Que el senyor Pasqual R. i P. morí el dia 11 de setembre del 1900 i l'actora continuà vivint a la casa paterna, dels béns del demandat, sense treballar a utilitat de la casa, fins al dia 9 d'abril del 1910 que va contraure matrimoni; i com que la renda de la porció llegitimària que corresponia a l'actora no arribava ni de molt a l'import de la manutenció, el demandat reclama la compensació dels interessos, el pagament dels quals demana l'actora, amb els aliments fins on concorrin, i que en el que excedeixin aquests (que calcula en 2,50 ptes. diàries) sigui condemnada l'actora a pagar la diferència. 2. L'haver rebut l'actora, del demandat, quantitats superiors a l'import de la llegítima, que haurà de tornar amb els interessos des de la interposició de la demanda reconvencional. 3. Que la senyora Pilar R. i V. vivia amb el demandat a casa seva, i amb els aliments corresponents, els quals també va rebre després de separar-se de la seva companyia, i per això la seva hereva, l'actora, ha de satisfer l'import d'aquesta manutenció a raó de 2,50 pessetes diàries, des del dia 11 de setembre del 1900, fins al dia 1 d'abril del 1913, així com el que va rebre pel mateix concepte, fins a la seva mort, la senyora Pilar, a liquidar en execució de sentència, sense fer ús de la compensació amb els interessos de la llegítima, perquè ja els va percebre la senyora Pilar en mèrits de la sentència recaiguda en el judici per ella promogut; i 4. Que estant equivocada l'actora sobre l'import de la llegítima paterna, la quantitat en que excedeixi dels seus interessos els aliments pagats ha de destinar-se al pagament del capital, i l'escreix lliurar-lo al demandat;
Resultant que els fonaments legals invocats a la demanda reconvencional són: la llei 31, tít. VI, llibre 12 del Digest, i les lleis 4.a, 6.a, 14, 26 del mateix títol i llibre, més els articles 1.172 a 1.174, 1.195 i 1.901 del Codi Civil;
Resultant que amb l'escrit de rèplica la representació de l'actora insistí que, segons els capítols matrimonials, l'obligació relativa al pagament als legitimaris, disposat conjuntament pels pares dels litigants, solament pot complir-se entenent que la meitat es fixà com a llegítima paterna, i l'altra meitat com a llegítima materna; negà que la mare no tingués béns, ja que tan sols el que va percebre de l'usdefruit que tingué damunt els del marit, va bastar per al pagament del drets llegítims, quedant-li a l'hereu una quantitat de sobres; al·legant que n'hi ha prou amb llegir la contestació a la demanda per a comprendre que no fou l'actora, sinó el seu marit qui va rebre les quantitats que indica el demandat, i no a compte dels drets llegitimaris de l'actora, sinó per a atencions particulars del seu marit, i per això podria negar-se la demandant que s'estimessin com si se li haguessin lliurat, més en prova seva d'honradesa les accepta com a lliurades a compte dels interessos de la seva llegítima, i d'aquesta mateixa fins a la quantitat de 7.582,25 ptes., que és la realment lliurada pel demandat, advertint que segons la valoració practicada pels perits nomenats pels litigants per a determinar la llegítima de la seva germana Pilar, el valor dels béns deixats pel senyor Pasqual R. i P., en l'època de la mort d'aquest, era la quantitat de 492.822 ptes.; afirmà novament que s'havia de satisfer en metàl·lic les quantitats que es reclamen en aquest judici, acceptà com a cert el lliurament de 5.000 ptes., a la senyora Concepció R. i V., reiterant el dret de l'actora a percebre la meitat del suplement de llegítima i els seus interessos; i pel que fa a la reconvenció, negà que l'actora hagués percebut quantitats superiors a l'import dels seus drets llegitimaris, i el fet que ella i la seva germana Pilar s'estessin sense treballar a la casa del demandat, puix que cuidaren de la mare i dels fills d'aquesta quan va enviduar i de les feines de la casa, i els aliments mentre visqué la mare fou aquesta i no el demandat, qui els prestà, i quedaren compensats, quant a la Pilar, mitjançant la sentència dictada en el judici per ella promogut, i per tot això, la rèplica acabà amb la súplica, que es dictés sentència en els termes sol·licitats a la demanda, però declarant aplicable, i aplicant, per al còmput de la llegítima, el valor que s'ha assignat a l'herència del senyor Ramon R. i P. en la valoració a que es refereix l'esmentat escrit, i absolent l'actora de la demanda reconvencional;
Resultant que en l'escrit de súplica la representació del demandat sol·licità que es dictés sentència desestimant les pretensions de la demanda i de la rèplica, i al tal fi va insistir que l'actora fruí d'aliments fins que contragué matrimoni, i rebé a compte del llegat 12.050 ptes. havent de reintegrar el que va rebre de més en concepte d'interessos, no podent sostenir-se que les pessetes 10.000 assignades en els capítols matrimonials, hagin de dividir-se, i que en correspongui una meitat a la llegítima paterna i l'altra a la materna, puix que no es tracta d'una obligació de les definides en l'art. 1.137 del Codi Civil, i a les quals no és aplicable l'art. 1.138, i el caràcter de mancomunitat de les obligacions, al revés de la solidaritat, exigeix que els creditors i els deutors estiguin lligats de la mateixa manera i pels mateixos terminis i condicions, circumstàncies i requisits que no concorren en aquest cas, i la senyora Maria V., salvat el dret d'usdefruit que no podia durar després de la seva mort, ni transmetre'l, va estar sempre mancada de tota mena de béns i no deixà res quan va morir, essent palesa la inexistència de la llegítima materna i la necessitat d'imputar a la paterna la total quantitat assenyalada en els capítols matrimonials a que es refereix aquest plet; insistint especialment sobre l'import de les quantitats lliutades al marit de l'actora, a compte dels drets legitimaris d'aquesta; rebutjà que pugui aplicar-se en aquest litigi, la valoració a que es refereix la rèplica, valoració que impugna i atribueix el caprici d'un sol dels perits, i amb la qual es volia enganyar i sorprendre el Jutjat; i mantenint de nou la teoria que el demandat no està obligat a satisfer en metàl·lic el que l'actora reclama, i el fet que aquesta i la seva germana Pilar, visquessin a la casa del demandat, sense prestar cap servei;
Resultant que el Jutjat de Primera Instància de Solsona, en sentència de 7 de febrer del 1933, entenent que la quantitat de 10.000 ptes. assignades en els capítols matrimonials a que al·ludeix el Resultant primer d'aquesta sentència, ha d'aplicar-se íntegrament a la llegítima paterna, perquè la mare senyora Maria V., segons es desprèn de les pròpies manifestacions de l'actora, morí sense deixar béns o tenien escàs valor, i que segons el resultat de la prova practicada en el judici ha d'estimar-se com a valor de l'herència del senyor Ramon R. i P. el de 221.000 ptes., i apreciant improvat el lliurament del demandat a l'actora de cap altra quantitat fora de les 7.582,25 ptes. que aquest confessa haver rebut, i els altres fets en que es basa la demanda reconvencional, dictà la decisió següent: «Decideixo: que desestimant la demanda reconvencional, he de condemnar i condemno al senyor Ramon R. i V. a que pagui a, la senyora Assumpta R. i V.: 1. La quantitat de 2.417,75 pessetes, amb els seus interessos legals, a partir del dia 9 d'abril del 1914; 2. La quantitat de 1.250 pessetes, com a suplement de llegítima, amb els seus interessos a partir de la data, de la presentació de la demanda; 3. La quantitat de 2.500 ptes. amb els seus interessos a partir també de la presentació de la demanda. I he d'absoldre i absolc el senyor Ramon R. i V. de les altres peticions que es formulen en aquell escrit, sense especial esment de les costes d'aquest judici»;
Resultant que la Sala Primera de l'Audiència Territorial de Barcelona, en sentència de 30 de març de l'any passat, estimant que el debat versa substancialment sobre el valor dels béns deixats pel senyor Pasqual R. i P. a la seva mort; que aquest valor ha d'ésser fixat en 300.000 ptes., segons el resultat de la prova practicada que analitza; que respecte els interessos, havent el demandat prestat aliments a l'actora i rebut aquesta, les 7.682,25 ptes. a compte la llegítima, sense els interessos i sense fer-ne reserva s'entén que els renuncià, segons la doctrina del Tribunal Suprem, mantinguda en la sentència del 12 de juny del 1916, i en conseqüència «tan sols procedeix condemnar al pagament d'interessos de la quantitat de 2.417,75 pessetes, que a la senyora Assumpta li manquen percebre de les 10.000 assenyalades al seu favor en aquells esmentats capítols matrimonials, a comptar del 9 d'abril del 1914, puix que havent-se casat l'actora l'any 1910, en aquests mes i dia, i tenint l'hereu quatre anys per a pagar tota la llegítima, és de suposar que no va pagar-la abans, i per això, entenent compensats i en allò que no ho estiguessin, renunciáis els interessos vençuts fins llavors, tan solament subsisteixen els reportats després, per la llegítima deguda, ultra que, quant als interessos de la llegítima, del temps que visqué la mare usufructuaria, aquesta venia obligada a pagar-los», i dictà la següent decisió: «Decidim que hem de condemnar i condemnem el senyor Ramon R. i V. al pagament, a favor de la senyora Assumpta R. i V., de les següents quantitats: 2.517,75 ptes., diferència entre el que ha lliurat el demandat a l'actora i el que li llegà el comú causant, ultra els interessos legals d'aquesta quantitat des del 9 d'abril del 1914; 5.000 ptes. com a suplement de la llegítima de la senyora Assumpta, més els interessos legals d'aquesta quantitat des de la presentació de la demanda; i 5.000 pessetes com a meitat del suplement de llegítima de la senyora Concepció R., de la qual en té el dret la senyora Assumpta, amb els interessos legals d'aquesta quantitat des de la interposició de la demanda, sense fer especial condemna de costes»;
Resultant que la representació de la senyora Assumpta R. i V. interposà recurs de cassació, per infracció de llei i de doctrina legal, al·legant els motius següents:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció de les lleis 30 i 32 del títol XXVIII, llibre III del Codi de Justinià, puix que, segons la primera, no pot posar-se a la llegítima cap termini ni condició i, a to de la segona, termini i aquesta condició quan es posen, s'han de tenir per no posats; i per això, la recurrent, que va casar-se el dia 9 d'abril del 1914, no havia d'esperar els quatre anys que els seus pares varen concedir a l'hereu per pagar-li la quantitat que li deixaren, ni pot privar-se-la dels interessos corresponents durant aquell temps; i en conseqüència, la decisió, quan declara que aquella quantitat no ha començat a reportar interessos sino d'encà del 9 d'abril del 1914, infringeix evidentment aquelles disposicions, tant més quan en fixar la llegítima paterna en 15.000 ptes. i declarar que el suplement puja a 5.000, reconeix i declara que la quantitat de 10.000 ptes. assenyalada pels pares, tenia, tota ella, el concepte de llegítima.
Segon. Infracció del cap. III de la Novel·la XVIII de les de Justinià, que és el que es cita pels Tribunals i Tractadistes per a estatuir que la llegítima reporta interessos des de la mort dels pares, i segons el qual aquests han de deixar a llurs fills, no solament la propietat, sinó també l'usdefruit de la porció que se'ls assenyali per aquell concepte, és a dir, que han de deixar l'usdefruit i els interessos, no del que el pare els assenyali, o del que els fills cobrin com a llegítima, sinó del que per tal concepte els assenyala la Llei; i ni tan sols ha de qualificar-se de llegítima el que deixen els pares, si no arriba a aquest import, puix que en tal cas, tan llegítima és el que es deixa, com el seu suplement; i en conseqüència la decisió recorreguda, quan declara que el suplement no reporta interès, sinó des de la data en que es reclama la llegítima, infringeix l'esmentada disposició legal;
Tercer. Infracció de la doctrina sentada pels glossadors de la glossa de la disposició abans esmentada, on diuen que «et usufructu et proprietate omnis legitima plena relinquenda est»; per Baldo, en el comentari a l'autèntica «Novissima» del llibre III, títol XXVIII del Codi de Justinià, on diu aquell autor, que s'ha de deixar als legitimaris, tant l'usdefruit com la propietat del que la llei els assenyala, com a porció llegítima; per Hugo Doneau (Do-nellus) en el llibre XIX, cap. IV, i pel seu anotador en la nota 36, on es diu: que el suplement de la llegítima no és res més que una part d'aquesta i per tant, reporta interès com aquella; per Jaume Cuyàs (Cuyacius), en el tom III de la segona part, on, explicant la Novel·la XVIII, diu que ha de deixar-se als fills, en ple dret, o sigui tant en propietat com en usdefruit, la porció llegítima, és a dir, no solament el que els deixen llurs pares, sinó tot el que els han de deixar per precepte legal; i per tots els tractadistes de dret romà cap dels quals no ha pensat mai ni podia pensar en establir semblants distincions entre el que impròpiament es vol anomenar llegítima i el seu suplement. Per la qual cosa en declarar la decisió recorreguda que el suplement no reporta interès, infringeix també la doctrina incontrovertida dels veritables autors del dret romà, únics que haurien de tenir-se en compte, puix que són precisament les disposicions del dret romà, les que s'apliquen i han d'aplicar-se a Catalunya, per al pagament dels esmentats interessos.
Quart. Infracció de la doctrina catalana sentada: per Càncer, en la 1.ª part, cap. III, números 53 i 54 de la seva obra, on diu que es deuen fruits o interessos del suplement, afirmant que aquesta és una constant pràctica en aquest Principat, provant-ho amb algunes resolucions que cita, i afegint que, àdhuc en el cas d'haver-se renunciat el suplement, es deuen els seus interessos si es deixa sense efecte la renúncia; per Peguera, en la 127 de les seves Decisions, on diu que la llegítima es deu amb els seus interessos, i afegeix que l'hereu ha de pagar-los àdhuc que els hagués esmerçat de bona fe, perquè tractant-se de la llegítima o de la part (afegeix com aclaració) que es deu als fills per disposició de la Llei, s'hi comprenen també els fruits; per Fontanella, en la clàusula VI, glossa II, primera part número 19 dels seus pactes, i en les Decisions XCI, números 15 i DLXXVI, números 12 i següents, on diu, que els fruits de la llegítima es deuen per dret natural i poden encara reclamar-se després de cobrada aquesta, perquè en són un augment; que els fruits de la llegítima no es concedeixen tan solament des de la presentació de la demanda, sinó des de la mort del pare, puix la llegítima no ha d'ésser mai sense fruits, que aquests fruits s'han de pagar, àdhuc que no es reclami la llegítima, puix que no es deuen per raó de la mora, sinó per ple dret, i per això afegeix en la decisió següent, que el dia de la mort del causant interpel·la pel llegitimari; per Vives i Cebrià, en el tom. 2, llibre VI, títol V, full 260 de la seva segona edició, on declara que es deuen interessos al llegitimari, perquè se'l considera com amo dels cossos hereditaris fins a la concurrent quantitat de la llegítima, i això demostra amb evidència, que no és tan solament del que deixen els pares, sinó de tot el que han de deixar; per Brocà en el volum 2 de la segona edició de les seves Institucions del Dret Civil català vigent, full 432, on afirma terminantment que de la llegítima no pagada i dels seus suplements, se'n deuen els fruits des del dia de la mort del pare, afegint que aquesta regla ha d'aplicar-se també al cas d'haver-se obtingut la restitució in integrum contra d'una renúncia jurada; i pel mateix Borrell i Soler en el volum 5 de la seva obra, full 429, on sosté que per bé que s'ha sostingut, amb més o menys fonament, que el suplement no reporta interessos, mentre no es reclama, afegeix que haurien de pagar-se si l'hereu s'ha enriquit (com no pot menys d'enriquir-se amb ells). Aquesta doctrina unànime ha estat, per tant, infringida per la decisió.
Cinquè. Infracció de la Llei 9.a, títol XXXVI, llibre III, del Codi de Justinià, invocat també pels autors catalans, i del fragment 56, títol III, llibre V del Digest, així com, per aplicació indeguda, del paràgraf 35, títol I, llibre II de les Institucions de Justinià, puix que amb tot i que la darrera, concretant la teoria de la possessió, preveu que el posseïdor de bona fe fa seus els fruits, les dues primeres estatueixen que aquesta regla no té aplicació a les porcions hereditàries, en les quals hi vénen sempre compresos els fruits des de la mort del causant; la qual cosa infringeix la decisió recorreguda, denegant els interessos del suplement, que és també porció hereditària, tant més perquè el llegitimari té dret per la llei d'Enjudiciament Civil, així com per dret romà, a promoure el judici de testamentària.
Sisè. Infracció, també, dels fragments 23 i 38, paràgraf 1 i, per aplicació indeguda del paràgraf 32, proemi totes elles del títol I, llibre XXII del Digest, puix si bé aquesta darrera, senta com a regla general que la mora tan sols es produeix per la interpel·lació judicial, tan solament des de llavors corren els interessos o els fruits, nomenant-se mora ex-persona; no obstant les dues primeres exclouen d'aquesta regla els casos en que els interessos es reportin per preceptes legals, puix preveuen que en aquests casos, entre els quals figura el pagament de la porció legítima, es produeix l'anomenada mora ex re, i corren els interessos, per bé que no hi hagi hagut interpel·lació o mora, i per això la sentència, en dir que el suplement no reporta interessos mentre es reclami, infringeix també les esmentades disposicions.
Setè. Infracció de la mateixa doctrina i jurisprudència que s'invoca en la sentència recorreguda; puix Brocà per bé que diu que havent estat competentment dotada la filla, o havent rebut el fill una quantitat, equivalent, s'ha considerat que corren els interessos del suplement, mentre i tant l'hereu no es constitueixi en mora, i cita per nota a Surdo De alimentis, títol VI, qüestió segona, lluny de compartir la sentència aquell criteri, es limita a dir que algú l'ha sustentat; més abans ha afirmat que reporten interès tant la llegítima com el suplement, ultra que Surdo en el lloc esmentat, no parla d'aquest darrer; Borrell per la seva banda, es limita a dir que és opinió corrent que el suplement no reporta interès, sinó des que es reclama, afegint, però, que aquesta opinió s'ha sostingut amb més o menys fonament, i acaba client que s'han de pagar aquells interessos si amb ells s'ha enriquit l'hereu; el Tribunal Suprem, no solament en la sentència de 12 de juny del 1916, que invoca la recorreguda, sinó també en la de 29 de març del 1905, han declarat que el suplement no reporta interessos; però ha afegit que això només és procedent quan l'hereu ha pagat i el llegitimari ha cobrat, sense protestes ni reserves, el que li havien assenyalat els seus pares com a llegítima. I com que en el cas d'aquest recurs no ha succeït així, s'ha de concloure que la decisió infringeix, per aplicació indeguda, la mateixa doctrina i jurisprudència que invoca.
Vuitè. Infracció del fragment II, paràgrafs 1 i 2 del títol II, llibre XLV del Digest, segons el qual, quan dos s'obliguen mancomunadament s'entenen obligats per meitat cada un d'ells, i de l'art. 39 de l'apèndix del Dret Civil Català, segons el qual, quan el pare i la mare assenyalen conjuntament alguna quantitat per als fills, s'ha d'estimar que la meitat la deixa el pare i l'altra meitat la mare; per la qual cosa la decisió, en ordenar que les 10.000 pessetes deixades a la recurrent senyora Assumpta, pels seus pares, s'han de computar íntegrament a l'herència paterna, infringeix les esmentades disposicions.
Novè. Error de fet i de dret en considerar que la mare senyora Maria V. i P., no deixà a la seva mort prou béns, per tal que la llegítima d'una de les seves filles arribés a 5.000 pessetes, error que resulta de la partida de defunció de l'esmentada senyora i dels capítols matrimonials del recorregut, que a més del seu dot i del seu esponsalici, havia tingut durant més de cinc anys, l'usdefruit de l'important patrimoni del seu marit; i error de dret, en dir que no havien deixat aquells un patrimoni que fes ascendir les llegítimes a 5.000 pessetes, com si després de pactar en els capítols la reserva d'aquesta quantitat, no pogués deixar als altres fills res més que el que importava la seva llegítima.
Desè. Infracció del paràgraf 13 de la disposició inserida al començament del títol XIII, llibre II, de les Institucions de Justinià, segons el qual els contractes han de complir-se tal com s'estipulen; i tota vegada que en els capítols matrimonials del recorregut es reservà la mare, i acceptà aquest la reserva, la quantitat de 5.000 ptes. per a la recurrent senyora Assumpta, la decisió_ infringeix la disposició esmentada, quan nega aquella quantitat a la recurrent.
Onzè. Infracció del paràgraf 1, cap. II de la Novel·la I de Justinià, segons la qual l'hereu que vulgui al•legar la manca de béns hereditaris per tal de lliurar-se del pagament de les obligacions imposades pel causant ha de fer inventan dins del termini legal; i no havent-ho fet el recorregut senyor Ramon, dels béns de la seva mare, la sentència infringeix aquella disposició en resoldre que no havien de pagar-se, ni per tant computar-se les 5.000 pessetes deixades per la mare.
Dotzè. Error de fet en suposar que la valoració encarregada als perits que es nomenaren de comú acord, havien de fer-la tots tres, puix que de l'escriptura de compromís que obra en els autos, apareix que podia formular-se tan solament la majoria, i fins i tot que podia formular-la per si sol, el perit nomenat de comú acord.
Tretzè. Infracció de les lleis 4.ª i 5.ª del títol LVI, llibre 2 del Codi, així com del fragment II, paràgraf 3, títol VIII, llibre 4 del Digest; puix que la valoració practicada pels perits designats de comú acord, per fixar el suplement de la senyora Pilar, és aplicable als altres suplements que han motivat aquest recurs, per tal com té la força d'un laude, i es tracta dels mateixos interessats.
Catorzè. Infracció del fragment 7, paràgraf 4, títol VI, llibre II del Digest, i dels altres concordants amb l'article 610 i següents de la llei d'Enjudiciament Civil, puix que en els mal anomenats dictàmens formulats en el curs del judici, pels pagesos Estanislau S. i Joan R., hi manquen les dades i els raonaments precisos perquè puguin considerar-se com a veritables dictàmens, quedant tan solament com a tal, el del senyor Joan P. i el del seu assessor l'Enginyer agrònom senyor A.; i, per tant, la Sala en prescindir d'aquest, ha infringit també aquelles disposicions.
I recolzada en els precedents motius va demanar que fos cassada la sentència recorreguda, i se'n dictés una altra declarant que de les 10.000 pessetes deixades a la senyora Assumpta R. i V. pels seus pares, el senyor Pascual R. i P. i la senyora Maria V. i P., la meitat correspon a l'herència materna i solament l'altra meitat ha d'imputar-se a la paterna; que el valor del patrimoni relíete pel senyor Pasqual R. era al dia de la seva mort, aquell que varen assenyalar els perits nomenats de comú acord entre les parts, per a fixar el suplement corresponent a la senyora Pilar R. en l'herència del seu pare; que els suplements de la llegítima paterna reclamats per la recurrent, han reportat l'interès legal des de la mort del pare; i quant a les 2.517,75 pessetes que han reportat, la meitat des de la mort del pare i l'altra meitat des de la de la mare, confirmant en tot l'altre, la sentència recorreguda; féu per mitjà d'un altresí la manifestació que es troba assistida amb el benefici de pobresa.
III. Estimació parcial del recurs
Essent Ponent per a la redacció d'aquesta sentència el Magistrat senyor Ramon-M.ª Roca i Sastre;
Atès que la llegítima no admet cap gravamen que impliqui dilació o ajornament de la seva percepció o adquisició, com no sigui acceptat pel llegitimari; i que, per consegüent, s'ha d'entendre que la Sentència impugnada en prendre en consideració els quatre anys concedits a l'hereu per a satisfer la quantitat assignada a la recurrent pels seus pares, ha infringit les lleis del Codi (nr-28, lleis 30 i 32), en les quals es recolza el primer motiu del recurs, sense que calgui examinar la procedència de la dilació que significa el temps comprès des de la mort del causant fins que la recurrent va contraure matrimoni; perquè, si bé aquesta en la demanda també rebutja aquest altre ajornament, no obstant ve a acceptar-lo en l'escrit de rèplica, i fins en el mateix d'interposició d'aquest recurs de cassació, com igualment accepta que aquell termini de quatre anys només s'ha de considerar com no posat respecte a la resta de l'esmentada quantitat que encara ha de satisfer-li l'hereu demandat;
Atès que els motius segon al setè del recurs plantegen la interessant qüestió de si el suplement de llegítima reporta al llegitimari fruits o interessos a comptar de la mort del causant, o si tan sols des de que és reclamat judicialment; perquè, si bé s'ha de considerar com a communis opinió, segons diu Peguera en el cap. 127 de les seves Decisiones, que la llegítima produeix fruits o interessos des de l'obertura de la successió de de cuius, en canvi no hi ha plena unanimitat, precisament en l'última fase evolutiva del Dret Català, quan es tracta dels fruits o interessos del suplement; la qual qüestió, per la seva importància i per ésser la que més preocupa el recurrent, mereix d'aquest Tribunal una atenció especial.
Atès que la tesi que el llegitiman no pot reclamar sinó els fruits o interessos del suplement posteriors a la litis contestatio, o a die litis motae pot oferir al seu favor els raonaments següents:
Primer. Que, si es considera que el suplement participa de la mateixa naturalesa jurídica de la llegítima adjudicada directament per la llei, resulta que des de la mort del causant pertany al llegitimari la fracció del valor hereditari necessari per a cobrir l'import del suplement, però aquest valor, mentre no sigui vindicat pel llegitimari i no entri dins la seva dominació efectiva en virtut del pagament que ha d'efectuar l'hereu, aquest el posseeix com a element integrant del patrimoni relíete, però a títol de posseïdor de bona fe, perquè en estar ja assenyalat o pagat un valor en concepte de llegítima és lògic presumir que l'hereu està en la creença que aquell coincideix amb la corresponent quota legal, i que aquest convenciment que el deute llegitimari està complert totalment, continua fins i tant que, per la reclamació judicial del suplement, no se li provoca el dubte respecte de la insuficiència del que ha estat assignat al reclamant; i que, per consegüent, s'ha d'estimar aplicable a aquest cas la doctrina general del posseïdor de bona fe, que fa seus els interessos o fruits consumits mentre no sigui demandat judicialment i que consagren la llei 1.a, paràgraf 1, títol 31, llibre III del Codi, el fragment 20, paràgraf 6, del títol 3, llibre V del Digest, i altres; la qual doctrina, en canvi, és de difícil adaptació a la llegítima en si, perquè cap hereu del qui deixa llegitimari no pot ignorar que aquests han de percebre, per via de llegítima, part del valor de l'herència, ja que l'error és possible respecte del quantum de la participació llegitimaría, però no quant a l'escaiença d'aquesta.
Segon. Que l'adaptació de la teoria de la possessió de bona fe al cas del suplement de llegítima, s'adiu i respon a principis científics de plena actualitat, els quals, així com són favorables a l'admissió dels negocis jurídics abstractes o desconnectats dels seu precedent causal i a la llegitimado de situacions jurídiques, procuren també comunicar a la posició jurídica del qui de bona fe és posseïdor d'una cosa, substancialitat pròpia i energia específica, i precisament atribueixen, en matèria de fruits, a aquest tipus de possessió, el mateix joc adquisitiu de l'accessió discreta o ius fruendi dominical, amb plena concordança amb el Dret romà, segons el qual, bonae fidei possessor in percipiendis fructibus in iuris habet, quod dominis praedicrum tributum est (Dig. XXII-1, frag. 25, par. 1), però com a dret o facultat inherent a la mateixa titularitat possessòria; perquè, com diu Càncer (Var. Resol, 1, cap. 9, núm. 25), bonae fidei possessor fructus suos facit iure possessionis, non iure dominii; però és que aquella adaptació igualment s'adiu també amb els principis de l'equitat; perquè en ésser aplicada l'esmentada teoria amb els condicionaments que la presumpció de bona fe és iuris tantum, i que l'hereu resta deutor del valor dels fruits consumits en allò que amb ells s'hagi enriquit, queden salvades les normes prohibitives de tot enriquiment il·lícit o sense causa; ja que l'hereu, si no s'empobreix, tampoc no s'enriqueix, es procura que aquest no resulti perjudicat per l'actitud del llegitimari que retarda la seva reclamació, puix que l'hereu es pot produir en forma distinta de la que potser altrament hauria adoptat, i s'evita que per l'atzar propi de tota valoració pericial d'herència, sobretot quan aquesta es causa en temps llunyà i s'han produït després fortes oscil·lacions econòmiques, es trobi l'hereu que una diferència de càlcul, que probablement no podia preveure, li representi l'obligació de pagar, juntament amb el just dèbit del suplement, uns interessos o fruits consumits i no transformats en riquesa que, degut al llarg temps transcorregut, fins poden excedir de la quantia d'aquell.
Tercer. Que, si la doctrina que el posseïdor de bona fe fa seus els fruits consumits abans de la demanda, i que és aplicada al cas de l'hereu que, no obstant no tenir dret sinó a una part de l'herència la poseeix tota amb la creença que li pertany íntegrament, s'adapta perfectament al cas del suplement de llegítima quan aquesta és concebuda sota un tipus de reserva, és a dir, com si atribuís als llegitimaris una quota bonorum o pars hereditatis, amb més raó és adaptable aquella doctrina al suplement de llegítima, quan aquesta, en virtut de les reformes introduïdes en l'institut Uegitimari romà, especialment per les constitucions de 1363 i 1585, ha assolit a Catalunya un perfil o configuració especialíssima i original, puix que quan és adjudicada directament per la llei, la llegítima atribueix una titularitat sobre una fracció del valor en canvi de l'herència líquida o, com es diu en la tècnica moderna, un dret de realització de valor, assimilable amb el que, en funcions de garantia, constitueix el contingut del dret d'hipoteca, i que està protegit per una acció real dirigida a l'efectivitat d'una pars valoris bonorum, és a dir, una quantitat en metàl·lic que l'hereu podrà satisfer adjudicant immobles de l'herència, sense que aquesta característica pugui suscitar la qüestió plantejada per alguns autors, en dubtar de si, quan la llegítima consisteix en pecúnia, pot reportar interessos abans de la seva reclamació.
Quart. Que el raonament principal dels qui sostenen la tesi contrària i que empra el recurrent, que el suplement s'ha d'equiparar a la llegítima, perquè la part participa de la mateixa naturalesa del tot, i que, per consegüent, com diu Merlinus (De Legitima, llib. II, títol 1, quse est 1.ª, n.° 34). idem ius statuitur in supplemento, quod in legitima, no es pot acceptar d'una manera absoluta; perquè és evident que la part, pel simple fet d'ésser tal, pren una consideració especial que la diferència del tot, com es comprova amb el que queda dit respecte de la dificultat d'adaptar a la llegítima, la teoria de la possessió de bona fe, que funciona en canvi perfectament, respecte del seu suplement, i com es demostra clarament en el punt tan important com el de la mateixa naturalesa jurídica d'aquest suplement; perquè, segons la doctrina rebuda a Catalunya i acceptada àdhuc pels autors que atribueixen a la llegítima el caràcter de dret real o de titularitat codominical de l'herència, el suplement llegitimari té la condició de dret personal o de crèdit, exigible per acció personal, segons la Sentència de l'antic Senat, de 5 de desembre del 1609, i assenyaladament per la condiccione ex lege, per la majoria d'autors és acció d'aquella naturalesa; i, per tant, com diu Surdus (Consiliorum, llibre I, cons. 148, n.° 9), no es pot dirigir contra singulars successors, sinó tan sols contra l'hereu, de la qual doctrina és digne de fer notar el que representa d'esforç en contra de la seguretat jurídica, que és precisament el resultat perseguit per la tendència protectora de l'adquirent i del posseïdor de bona fe; perquè, si bé en teoria s'ha d'entendre que el suplement, igualment que la llegítima, atribueix un dret real de realització de valor hereditari, no obstant es procura evitar el perill que això implicaria, fora del sector registral, respecte de posteriors adquirents tercers posseïdors de bona fe dels béns de l'herència, els quals, en ésser sabedors que ja ha estat assignat un valor en pagament de la llegítima, és de presumir que es troben també sota la creença que el deute llegitiman del causant ha estat totalment complert, i que no els cal esbrinar si entre aquella assignació la quota legal hi ha coincidència matemàtica, la qual raó pràctica de protecció a tercers, que escau amb corrents moderns d'enrobustiment del comerç jurídic sota el signe de la bona fe, és la que ha fet que s'atribuís al suplement, sobretot en la doctrina catalana, el caràcter de dret personal, malgrat la irregularitat tècnica que representa d'aconseguir el resultat d'immunitzar tercers mitjançant la desnaturalització de les accions; la qual tendència, que, en l'article 283 del projectat Apèndix de Dret civil català, es revela pel mitjà d'una mena de reserva de rang, ve a constituir una desviació d'aquella doctrina tan seguida en Dret entremig, en la que, sota l'autoritat de Bartolus, Picus, Peregrinus, etc., es parla que el suplement és un onus reale, o un dret cum hypothecària actio, o almenys que és exigible per una acció personal in rem scripta; de tot el qual resulta que, per ésser el suplement una part de la legitima portio, que pressuposa una anterior assignació legitimaria, per bé que insuficient, aquesta circumstància d'element complementari proporciona entitat o fisonomia pròpia al suplement, que obliga que aquest sigui objecte d'un tractament especial diferenciat del normal de la llegítima en si, el qual demostra que és certa l'expressió que es troba en Menochius (Consiliorum, cons. 77, n.° 24), que magna sit differentia inter legitimam et eius supplemcntum.
Cinquè. Que, si s'entén que l'hereu està obligat, als efectes del suplement, a lliurar al llegitimari un determinat valor de l'herència, la seva situació serà semblant a aquella en que es troba el fiduciari, de lliurar els béns fideïcomitits al substitut; i que, per consegüent, se li podrà aplicar per via d'analogia la doctrina dels fideicomisos, segons la qual l'hereu gravat de restitució fa seus els fruits dels béns subjectes a restitució que haurà percebut des que aquesta procedeix fins que hagi estat interpel·lat (Dig. XXXV-1, frag. 18 pr., i par. 2 i frag. 22, par. 2), per la raó que aquests fruits es consideren percebuts, no ex volúntate testatoris, sinó propter negligentia fideicomissari; i, malgrat que aquesta regla tingui excepcions, i que molts autors la contradiguin, fundant-se en altres textos (Dig. XXII-1, frag. 42; XXXIV-1, frag. 10, par. 1; i XLI-1, frag. 40), o que l'excloguin en els fideicomisos condicionals i en els a termini, per sostenir que quan, com en aquest, el substitut esdevé ipso iure domino dels béns fideïcomitits, des d'aquest moment té dret als fruits independentment d'aquell en que es faci efectiva la restitució, no obstant aquesta contradicció de doctrina, sempre s'ha entès que, quan l'hereu gravat ignora l'existència del fideïcomís, s'ha de considerar com a posseïdor de bona fe i no ha de lliurar els fruits consumits anteriors a la reclamació del fideicomissari; la qual cosa prova la importància del poder legitimador de la possessió de bona fe, que és el cas del suplement llegitimari.
Sisè. Que el que s'acaba de dir dels fideicomisos, ho reforça allò que succeeix amb els llegats, perquè, àdhuc que es prescindeixi de la qüestió de si malgrat el que disposen alguns textos (Codi XV-47, lleis 1 i 4), l'hereu fa seus o no els fruits anteriors a la reclamació judicial, segons que els llegats siguin o no purs o es puguin exigir per acció real o personal, sempre resulta de l'estudi de les fonts i de la doctrina, que l'hereu que ignori l'existència del llegat, no deu els seus fruits percebuts abans de la reclamació (Dig. XLI-1, frag. 40); i que, com diu Savigny (System, llib. II, cap. iv, 271, II, a.), quan es tracta d'un llegat en diner efectiu, no es deuen els interessos sinó des de la litis contestatio, tot el qual és d'analògica aplicació al suplement de llegítima.
Setè. Que, encara que la teoria de la usucapió sigui incompatible amb la de la virtualitat adquisitiva dels fruits del posseïdor de bona fe (segons es desprèn d'alguns textos del Corpus, per exemple, el paràgraf dinovè, fragment quart, del tít. III, llibre XLI del Digest), no obstant no deixa de tenir ací el valor d'argument la consideració exposada per alguns autors que diuen que el que és posseïdor de bona fe d'una cosa ho és també dels fruits separats d'aquesta; i com que els fruits en tal situació són béns mobles, els pot adquirir per usucapió, amb just títol i lapse de tres anys; tots els quals requisits es donen en el cas del suplement de llegítima, malgrat que, per haver-se consumit aquells fruits abans de transcórrer el temps esmentat sorgís en el seu lloc una acció personal, perquè, com diu Peregrinus (De Fideicomisis, art. 49, n.° 127), actioni personali vel reaii pro fructibus spacio trienni praescribuntur.
Vuitè. Que, encara que es consideri que el suplement de la llegítima provoca, no una vindicatio d'un valor hereditari retingut per l'hereu, sinó una simple acció personal dirigida a exigir a aquest el compliment d'una obligació, en tal supòsit, també seria d'aplicació la doctrina de la mora solvendi, i per consegüent l'hereu no deuria interessos del suplement fins i tant que no fos interpel·lat, ja que abans d'això no podria considerar-se'l morós, no solament per no figurar el cas del suplement llegitimari entre els casos clàssics previstos en el Corpus en que excepcionalment la mora es produeix sense necessitat de requeriment, sinó també perquè la mora no és una situació merament objectiva, sinó que exigeix culpositat, o almenys ignorància de l'existència del crèdit que es reclama, la qual ignorància en matèria de suplement s'ha de presumir en l'hereu, sense que contra aquest raonament hi càpiga oposar l'argument, que indiquen alguns autors de Dret entremig, que quan la Llei estatueix un temps determinat per al compliment de la prestació, com en matèria de llegítima ho és el moment de la mort del causant, no cal interpel·lació per produir-se la mora, perquè llavors és d'aplicació l'axioma, dies interpel·lat pro homine, la qual objecció no s'ha d'entendre aplicable ací perquè el dia de la mort del causant s'haurà produït simplement el fet jurídic generador de l'obligació llegitimaría de l'hereu, d'igual manera que el dia en que es celebra un acte jurídic neixen les obligacions d'ell derivades, sense però que es pugui entendre, en general, i si no es disposa el contrari, que en aquell mateix dia havia de complir el deutor la prestació.
Novè. Que, en declarar, com ho fa la Sentència impugnada, que el qui demana el suplement només pot exigir els fruits o interessos posteriors a la reclamació, no s'infringeix, com pretén el recurrent, el capítol 3.r de la Novel·la 18, perquè quan es tracta del cas del suplement, entren en pugna normativa, aquest text legal i els que consagren la regla que atribueix els fruits al posseïdor de bona fe, la qual col·lisió de preceptes és més procedent resoldre-la en el sentit de fer prevaler aquests últims, no solament pel favor que ha de merèixer sempre la bona fe, sinó perquè el perill que vol evitar aquella Novel·la no és tan possible quan es tracta del suplement, per ja haver rebut el reclamant quelcom per llegítima, i, ultra això, perquè aquest precepte, malgrat ésser citat per la majoria d'autors com a principal fonament legal de la regla que la llegítima reporta fruits o interessos a comptar de la mort del causant, no obstant això, no constitueix un text categòric i explícit en tal sentit: per una part, perquè la teoria de la possessió de bona fe no implica cap desmembració del domini per separació de l'usdefruit, sinó que els fruits discutits, que en principi s'han d'atribuir al llegitimari, els fa seus accidentalment l'hereu, i a la mà d'aquell està fer cessar quan vulgui aquesta situació; i per una altra, perquè es tracta d'una norma el destinatari de la qual no és l'hereu sinó el mateix causant, al qual obliga a disposar en propietat plena el valor que ha de destinar a favor dels llegitimaris, el qual supòsit és ben distint del que serveix de base al problema dels fruits de la llegítima; tot el qual revela el feble valor d'argumentació del precepte esmentat en aquest punt, o almenys obliga a considerar-lo inoperant en matèria de suplement, sense per això deixar d'afirmar que, fora d'aquest cas, els fruits o interessos de la llegítima són deguts al llegitimari a comptar de la mort del causant.
Desè. Que, si bé no va prosperar en Dret entremig, la pretensió d'alguns autors d'adaptar, no al suplement, sinó a la mateixa llegítima, la doctrina de l'hereu posseïdor de bona fe quan als fruits o interessos percebuts, per les raons que indiquen Merlinus (lloc dit, n.° 11 i següents) i Peregrinus (Ob. cit. article 36, n.° 69) i altres, no obstant, d'això se'n dedueix que, si malgrat no haver-hi base suficient en matèria de llegítima per poder aconseguir amb èxit aquella adaptació i amb tot s'intentà fer-la, amb més motiu pot intentar-se i reeixir, a l'empar de la bona fe, l'encaix d'aquella doctrina al cas del suplement, la qual consideració ve a refermar encara la circumstància que, si la raó que la llegítima reporta fruits o interessos des de la mort del causant consisteix, segons molts autors, entre ells Fontanella (Decisiones, dec. 572, n.° 11 i ss.), en la consideració que la llegítima és portio successionis o Ius universale, i el llegitimari és haeres pro ea emptione, i per consegüent, pars hsereditatis recipit augmentum fructuum, o en altra, que els fruits de la llegítima no són deguts ratione moroe, sed dominii, i que, com el llegitimari sit dominus legitimae, per tant, els fruits han d'ésser seus, perquè fructus sequuntur dominium, totes aquestes raons han de cessar en tractar-se del suplement llegitimari si, segons la doctrina rebuda a Catalunya, es considera aquest com un simple dret personal o de crèdit; de manera que, en desaparèixer el suport d'aquella teoria en matèria de suplement, aquella no pot actuar respecte d'aquest, d'acord amb la regla que indica Barbosa (Tractatus varii, axioma 197, n.° 5), segons la qual, diversa ratio ubi est, dispositio quoque diversae esse debet.
Onzè. Que per bé que calgui reconèixer que molts autors clàssics donen igual tractament jurídic a la llegítima que al seu suplement en aquest punt dels fruits i interessos, no obstant, s'ha d'observar que alguns d'ells, especialment Fontanella (Ob. cit. dec. 91, n.° 15, dec. 92, n.° 6 i ss., i dec. 572, n.° 10 i ss.) i Peguera (Ob. i cap. cit.), entre els catalans, només es preocupen de la llegítima en general, i que la majoria sostenen aquella equiparació sense plantejar a fons el problema específic del suplement; com igualment cal tenir present la forta influència que, en la concepció llegitimaría d'aquella època, deixava sentir la figura de la reserva germànica; però, àdhuc si es prescindeix d'aquestes consideracions, també és evident que en aquests últims temps s'ha produït en Dret català un corrent doctrinal contrari, al qual la seva actualitat dóna vigor, i que compta amb interessants precedents, que sosté que el suplement no reporta fruits o interessos sinó des que és reclamat; la qual tendència no és possible desconèixer si es té un concepte biològic del Dret, sobretot quan aquesta orientació doctrinal va paral•lela amb la tendència jurisprudencial, manifestada en les Sentències del Suprem d'11 de juny del 1889, 12 d'octubre del 1897, 29 de maig del 1905 i 12 de juny del 1916.
Dotzè. Que és orientació viva del Dret català procurar que la repercusió del sistema de llegitimes en els patrimonis pairals, formats i viscuts en un ambient de llibertat dispositiva, no arribi a posar en perill la seva subsistència; la qual orientació es manifesta clarament en l'evolució de l'institut llegitiman en la legislació catalana, la qual, en defugir reformes justinianes, retorna al règim de llegitimes del període romà clàssic i fins l'accentua en el sentit de donar més marge de llibertat al causant i al mateix hereu; com igualment es manifesta aquella orientació en el pensament dels nostres juristes i en el sentiment jurídic popular en concebre la llegítima com un deute de la casa o entitat familiar que el cap d'aquesta, que no és el pare i mort aquest el fill hereu, ha de satisfer als altres fills o germans legitimaris; de manera que la llegítima no és pensada, ni sota la idea de reserva, com una porció important indisponible del patrimoni relicte i reservada per raons de llinatge, ni en el sentit pur romà, com una participació equitativa d'un patrimoni en liquidació i imposada per l'officium pietatis; ja que en el fons tendeix la llegítima a fondre's en la figura jurídica de la dotació de cabalers o fadristerns, és a dir, en aquella obligació que té el cap de casa, no sols mortis causa, sinó quan s'escaigui i sota el pressupòsit de continuïtat patrimonial, de dotar els fills quan passin a fer vida independent de la família, subministrant-los el peculi o cabal que aportaran al matrimoni, o se'n serviran per establir-se, sense que això impliqui el rompiment de tot vincle amb la casa (com succeeix quan, com vulgarment es diu, es treu la llegítima, és a dir, el suplement, cosa que en l'ambient pairal no és ben vista), perquè encara que la recepció del dot vagi acompanyat de la renúncia del suplement, per tal que la dotació faci exactament el comès de la llegítima i evitar així possibles reclamacions fundades en la llei romana llegitimaría, queda sempre al fill emancipat de la comunitat familiar, l'anomenat dret de casa, que recorda aquella coparticipació patrimonial dels haeredes sui, de que parlen Paulus i Gai, de contingut merament potencial, a causa de l'apartament (que té regust de l'antiga ex haeredatio) que, de la gestió del patrimoni pairal, provoca la concentració dels poders familiars en la persona d'un sol fill, i tot això ve a demostrar aquella tendència innocuïtzadora de l'element llegitiman, sobretot quan aquest s'interfereix en els patrimonis pairals, el qual no vol pas dir que el jutjador en qüestions de llegitimes hagi de procedir amb interpretació restrictiva, sinó merament declarativa, als efectes de reduir la institució als seus justos límits i procurar evitar els casos que, com el dels interessos del suplement, poden pertorbar la marxa normal d'aquells patrimonis, sobretot quan, pel molt temps transcorregut des de la mort del causant, és important el volum dels interessos, i més encara si la reclamació coincideix amb el temps en que l'hereu del causant ja es troba en la necessitat de constituir dotacions i anticipar llegitimes als seus propis fills;
Atès que sense entrar a discutir la major o menor consistència d'alguns dels anteriors raonaments, cal reconèixer la forta impressió que ells causen, especialment els inspirats en la protecció a la bona fe i a la seguretat jurídica i estabilitat patrimonial, la qual cosa inclina a no rectificar ans bé a sostenir la tendència de la doctrina i de la jurisprudència en aquest punt, i que és la que ha seguit el Tribunal a quo; i, per consegüent, és procedent declarar d'aplicació al suplement de llegítima les normes legals vigents que atribueixen al posseïdor de bona fe els interessos o fruits no consumits, i anteriors a la reclamació judicial; si bé amb dues limitacions: que l'hereu ha de tornar el valor d'aquells fruits o interessos en allò que hagi enriquit el seu patrimoni, i que es presum que Thereu posseix de bona fe el valor hereditari representatiu del suplement mentre no es demostri que no ignorava la insuficiència de la respectiva assignació llegitimaría, la qual presumpció iuris tantum procedirà tant més quant menor sigui la desproporció de la quantia del suplement amb relació a la quota legal que per llegítima correspongui al reglament;
Atès respecte del motiu vuitè del recurs, que la sentència impugnada, en atribuir o imputar com llegítima paterna les 10.000 ptes. assignades a l'actora en els Capítols matrimonials de I'hereu demandat, malgrat ésser assenyalada aquesta quantitat pel seu pare i per la seva mare conjuntament, no infringeix l'art. 39 del projecte d'Apèndix simplement perquè aquell no té el valor normatiu d'una llei promulgada, com tampoc infringeix els paràgrafs 1 i 2 del fragment 11 del tít. 2 llibre XLV del Digest; perquè aquest text legal, com ja declarà el Suprem en Sentència de 8 de juny del 1936, no es pot considerar aplicable a aquest cas d'autos per les raons següents: perquè aquest precepte, que té per finalitat excloure, cas de silenci, la solidaritat en les obligacions, s'ha d'entendre que regeix en el camp obligacional pur, i que, per tant, és estrany als casos de dotacions i assignacions de llegitimes fetes conjuntament pels pares, en compliment del deure llegitiman que a cada un d'ells imposa la llei; de la qual consideració se'n deriva, lògicament, la presumpció que aquest compliment s'ha efectuat per cada un dels pares, pensant amb les possibilitats del patrimoni respectiu, sobretot quan, com en el cas objecte d'aquest recurs, aquella assignació constitueix una simple reserva d'un heretament universal; ja que no és de creure que la mare, que, segons el Tribunal a quo, si deixà béns eren de poc valor, volgués que les dotacions absorbissin la seva herència i deixar il·lusori aquell heretament; perquè els pares, en complir en l'acte solemne dels Capítols, l'honrós deure de dotar i assenyalar llegitimes als fills, no es poden considerar com simples deutors vulgars, ni es produeixen com personalitats aïllades, sinó com una mena de mancomú del patrimoni pairal; perquè la fórmula d'imputació per meitat, escau més bé als règims conjugals de comunitat de guanys o adquisicions, com així ho demostra el mateix Codi de Tortosa (llib. v rub. 3, cost. 5); i perquè, sense entrar a examinar l'abast actual de la llei última del títol II, llibre v, del Còdex, la presumpció, al menys pel que fa al dot, és favorable a entendre que aquest s'ha constituït exclusivament a càrrec dels béns paterns; la qual cosa inclina a decidir que, en matèria de dotacions o donacions llegitimarles atorgades conjuntament pels pares, en lloc de la regla d'imputació per meitat és preferible adoptar la d'imputació per parts proporcionals a la quantia dels patrimonis de cadascun d'ells, si més no, per ésser més conforme a l'equitat;
Atès que la pretesa infracció de la norma que els contractes s'han de complir tal com s'estipulen, i que, segons diu el recurrent en el motiu desè, es conté en el paràgraf 13 de la disposició inserida al principi del títol 13 del llibre III de la Instituía, no ha estat comesa pel Tribunal a quo, en no reconèixer que I'hereu, com a successor de la seva mare, venia obligat respecte de la meitat d'aquella suma de 10.000 pessetes assenyalada conjuntament pels pares perquè la doctrina exposada en l'anterior atès demostra la inexistència d'aquella suposada infracció;
Atès que tampoc no es pot admetre el novè motiu al·legat pel recurrent perquè, en regir la regla de proporcionalitat i no la de la meitat, segons resulta del que s'acaba de dir, era cosa obligada que en el plet s'hagués discutit i fet prova per tal de determinar el valor de l'herència materna; i, per consegüent, davant el silenci en aquest punt, no es pot entrar a examinar si en la sentència recorreguda s'ha incorregut en l'error de fet i de dret que en l'esmentat motiu es suposa;
Atès que, segons s'al·lega en el motiu onzè del recurs, la Novel·la 1.a (cap. 2, par. 1) estatueix la norma que Phéreu que vulgui oposar la falta de béns hereditaris, per tal d'eximir-se del pagament de les obligacions imposades pel causant, ha de fer inventari dins el termini legal, precepte que el recurrent estima que ha estat infringit per la sentència impugnada, per quant no resulta dels autos que l'hereu hagi formalitzat inventari de l'herència materna; però, no obstant això, no és possible admetre aquell motiu, perquè la simple adopció de la regla de proporcionalitat examinada anteriorment, fa ociós entrar en l'estudi de la procedència al cas d'autos de l'expressada Novel·la, àdhuc si es prescindeix de la qüestió discutible en Dret romà, de si l'hereu que no ha acceptat a benefici d'inventari resta obligat ultra vires a complir els llegats, així com si es poden assimilar a aquests els assenyalaments o assignacions de llegitimes i dotacions en Capítols, i si aquell benefici és d'aplicació possible als heretaments;
Atès que no són d'estimar els tres motius últims del recurs, per la simple raó que la sentència impugnada (i també la de primera instància), en valorar l'herència paterna als efectes de determinar la quota llegitimaria, expressa clarament que ho fa «apreciant en conjunt la prova practicada», és a dir, tant la pericial, com l'altra prova ministrada i tots els elements que obren als autos; la qual actuació del Tribunal a quo, sobretot en matèria com aquesta tan de la seva sobirania, impedeix entrar a examinar l'error de fet que indica el motiu dotzè, així com també si s'han produït les infraccions dels tres textos al·legats en els motius trezè i catorzè, respecte dels quals és digne d'observar que és cosa difícil fer derivar dels mateixos motius les normes que el recurrent pretén veure infringides,
Decidim que hem de declarar i declarem que només hi ha lloc al recurs de cassació interposat per la representació de la senyora Assumpta R. i V., pel que toca el primer dels pronunciaments de la sentència recorreguda, el qual pronunciament, en conseqüència, cassem i anul·lem.
Concordances:
La prohibició d'imposar gravàmens a la llegítima es recull a l'article 133 Compilació.
Quant al suplement de llegítima, vegeu els articles 136, par. 2 i 140, pàr. 2 de la Compilació. El moment en que l'hereu deu els interessos del suplement està regulat a l'article 139 Compilació.
Quant a la distribució entre pare i mare de las donacions atorgades conjuntament, vegeu l'article 15 Compilació.
Quant a la responsabilitat de l'hereu per raó dels llegats, vegeu l'article 260 Compilació. La doctrina dels autors té el valor que li dona l'article 1, pàr. 2 de la Compilació.
Comentari
