Llibre:2
DE LES SUCCESSIONS
Títol:2
DE LA SUCCESSIÓ TESTADA
Capítol: 7
DELS FIDEICOMISOS
Sentència 19 - 5 - 1936
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 5 febrer 1937, pàgs. 49-55. Ponent: Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda.
FIDEÏCOMÍS. - ACTES DE DISPOSICIÓ DE L'HEREU FIDUCIARI. - DISPOSICIÓ PER A PAGAR DEUTES, LLEGÍTIMES, ETC - FACULTATS DE L'HEREU FIDUCIARI EN EL FIDEÏCOMÍS SUBJECTE A CONDICIÓ RESOLUTORIA. - NECESSITAT DEL CONSENTIMENT DE L'HEREU FIDEÏCOMMISSARI EN ELS ACTES DE DISPOSICIÓ.
I. Antecedents
Excms. Srs.: Santiago Gubern, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets i Ricard de Rabassa i Prat.
A la ciutat de Barcelona, el dia 19 de maig del 1936. En el judici ordinari de major quantia, promogut davant del Jutjat de Primera Instància de Santa Coloma de Farners i seguit a la Sala segona de PAudiència d'aquest territori, pel senyor Manuel R. i de P., major d'edat, casat, del comerç, veí d'aquesta ciutat, i auxiliat amb el benefici de pobresa, contra el senyor Josep M. i M., hisendat i veí de Girona, el senyor Josep V. i T., major d'edat i veí de Salt, el senyor Jesús S. i U., major d'edat, Procurador dels Tribunals i veí d'Arenys de Mar, els senyors Josep G. i I. i Salvi F. i A., propietaris, majors d'edat i veïns de Sils, i els senyors Miquel LI. i R., Marcel·lí P. i M., Marià D. i F. i Martí R. i T., tots majors d'edat, propietaris i veïns d'Hostalric, sobre reivindicació de béns, pendents ara, davant d'aquesta Superioritat, per virtut del recurs de cassació per infracció de Llei i de doctrina legal, interposat per l'actor, sota la representació del Procurador senyor Joaquim de Prats i Cases, i la defensa, primerament, del lletrat senyor Ventura Garcia i Tornel, i a l'acte de la vista, pel qual se li va nomenar d'ofici, senyor Valentí Moragas i Roger, havent també comparegut els demandats Salvi F., Josep G. i Miquel LI., aiximateix declarats pobres, representats pel Procurador senyor Josep M.ª Puig i Gener, sota la defensa, a l'acte de la vista, de l'Advocat senyor Frederic Frígola;
Resultant que el senyor Francesc de R. i S., en data 6 de maig del 1889, atorgà testament davant Notari, instituint hereu universal al seu fill primogènit, Francesc de R. i de P., a les seves lliures voluntats, si morís amb fills que arribessin a l'edat de testar, i, en cas contrari, el substituí pel seu germà Manuel de R. i de P.;
Resultant que en virtut d'aquest testament, fou hereu del senyor Francesc de R. S., que morí en data 11 de març del 1890, el seu fill, Francesc de R. i de P., mort també, sense fills, l'li de març del 1922, i presentant les còpies del testament al·ludit, de la inscripció de defunció de l'hereu, i de l'auto aprovant la informació ad perpetuam, acreditativa del fet de no haver deixat fills, a la seva mort, el senyor Francesc de R. i de P., el seu germà Manuel, dels mateixos cognoms, formulà, amb data 20 d'octubre del 1931, davant el Jutjat de Primera Instància de Santa Coloma de Farners, la demanda origen d'aquest plet, contra els senyors Josep M. i M., Josep V. i T., Jesús S. i U., Josep G. i I., Salvi F. i A., Miquel LI. i R., Marcel·lí P. i M., Marià D. i F. i Martí R. i T., com a propietaris i posseïdors de les finques i drets reals que es descriuen en el fet tercer de la demanda, suplicant que, en definitiva, es dictés sentència, declarant que el demandant és hereu fideïcomissari del seu pare, immediatament cridat a la substitució després del primogènit, senyor Francesc de P. de R. i de P.; que procedeix que se li restitueixi l'hetència, donant-se lloc a la seva reivindicació, i ordenant que se li lliurin pels demandats, els béns de l'herència que posseïen i posseeixin, amb els interessos legals o amb els fruits percebuts, des de l'acte de conciliació o de la presentació de la demanda, en el seu cas, amb imposició de costes als qui s'hi oposessin;
Resultant que entre els fets de la demanda, es consignà, que el senyor Francesc de R. i de P., com a hereu fiduciari, a vegades autoritzat pels futurs fideïcomissaris, altres, fent una suposada imputació dels preus obtinguts en la llegítima que li corresponia i en altres conceptes, i prescindint, alguns cops, del gravamen de substitució, vengué o alienà, a títol onerós quasi totes les finques de l'esmentada herència, de les quals foren mal adquirides, les alienades sense l'exprés consentiment de l'actor, puix que amb el producte de les vendes consentides per aquest darrer, quedaren coberts els drets del venedor, tenint dret de l'actor, com a hereu fideïcomissari, a demanar el lliurament dels béns d'herència alienats sense el seu consentiment; que entre les finques a reivindicar, es troben les que es descriuen en el fet tercer de la demanda, on s'expressen les dates en que foren alienades pel fiduciari i adquirides pels demandats, i que també foren venuts, il·legalment, pel fiduciari, més béns, a unes altres persones, contra les quals no s'interposava la demanda, no essent, tampoc, objecte d'ella, la cancel·lació d'un cens i altres vendes realitzades amb el consentiment de l'actor, amb les quals el fiduciari obtingué prou diners per a cobrir la seva llegítima, la dels seus germans i el dot de la seva mare;
Resultant que entre les finques que es descriuen en el fet tercer de la demanda, figuren: amb la lletra b, una peça de terra situada al terme d'Hostalric i paratge anomenat «Les Hortes», que l'hereu fiduciari, senyor Francesc de P. de R. i de P., vengué, davant el Notari senyor Domènec Pou i Lledó, el 18 d'abril del 1894, pel preu de 3.700 pessetes, al senyor Josep V. i R., la qual finca posseeix avui, i té inscrita, el demandat, senyor Josep V. i T., com a hereu del senyor V. i R., el seu pare; amb la lletra c, un molí fariner situat als voltants d'Hostalric, sota la plaça anomenada dels Bous, venut per l'hereu fiduciari, senyor R. de P., davant del Notari esmentat, senyor Pou, el 18 d'abril del 1894, pel preu de 18.000 pessetes, al senyor Francesc V. i R., el qual el llegà al seu fill, el demandat senyor Josep V. i T., que la té inscrita al seu favor; i amb la lletra e, un tros de terreny, conegut per «L'hort de les Animes», al terme d'Hostalric, venut per l'hereu fiduciari senyor Francesc de R. i de P., davant el Notari senyor Pou, el 18 d'abril del 1894, pel preu de 300 ptes., al mateix senyor Narcís V. i R., adquirida, també per herència, pel seu fill Josep V. i T., ací demandat, el qual el té inscrit al seu favor;
Resultant que, per a sostenir la demanda foren invocats els paràgrafs segon, frag. 57, títol I, llibre 36 del Digest, segon i tercer de la Llei tercera, títol 43, llibre sisè del Codi; el proemi de les Novel·les 39 i 108; els capítols I i II de la 108, i el II de la 159; les lleis 1.» 2.a i 3.a del títol, 6, llibre cinquè, del Digest; el proemi de la Llei 37 títol primer, llibre 36 del Digest; la primera títol 43 llibre sisè del Codi de Justinià; el paràgraf primer del cap. II de la Novel·la primera de Justinià; i la segona títol VIII, llibre primer de les Constitucions de Catalunya;
Resultant que en contestar la demanda, els demandats senyors Salvi F. i A., Josep G. i I. i Miquel LI. i R., manifestaren: que l'actor, que prestà la seva conformitat a l'alienació d'algunes de les finques a què es referix la demanda, malgrat haver mort el seu germà l'any 1922, no es preocupà de reclamar els béns de l'herència, fins l'any 1931, en que interposà la demanda; que no podia dirigir la seva acció contra uns compradors i deixar de fer-ho contra d'altres, puix que l'herència constituïa una totalitat de béns, ni podia admetre's que tots els béns alienats fossin reivindicables, puix que no eren, si existien càrregues en l'herència; que l'actor, abans d'exercitar l'acció reivindicativa, havia d'haver formalitzat el corresponent inventari davant el Jutjat, practicant una liquidació del patrimoni en el seu Deure i Haver, incoant el judici universal de testamentària; que l'actor es dirigia contra terceres persones que no eren posseïdores per títol mortis-causa, sinó per contracte inter vivos a títol onerós, tenint les finques inscrites a llur favor, en el Registre de la Propietat; que en les vendes atorgades als demandats que contestaven, el venedor volgué que s'entengués percebut el preu, a compte de les quartes llegítima i trebel·liànica, que li corresponien en l'herència del seu pare, o per a cancel·lar càrregues hereditàries, i en una cancel·lacció de cens que afecta el senyor G, no es féu constar la clàusula de substitució; i que l'actor havia d'haver demanat la nul·litat i rescisió de totes les vendes i escriptures; per la qual cosa, invocant multitud de lleis romanes i de les Decretals, dues sentències del Tribunal Suprem, i demanant per reconvenció que es declarés que l'actor, abans de reclamar els béns que els demandats posseeixen, havia d'haver entaulat el judici universal de testamentària, o el declaratiu corresponent, per tal de liquidar les càrregues hereditàries, com eren els deutes contrets pel causant, les llegítimes, la trebel·liànica, etc, junt amb les millores que resultessin a favor del fiduciari, acabà la contestació a la demanda, amb la súplica que aquesta fos desestimada, amb imposició de les costes a l'actor, o amb la declaració que, en tant que en el judici universal o declaratiu corresponent, no siguin escoltats tots els compradors, demandats i no demandats, i no es practiqui una liquidació de crèdits i càrregues, no procedeix d'accedir a la reivindicació fragmentària que s'intenta, de les finques integrants del patrimoni del senyor Francesc de R. i S., sempre, amb imposició de costes al demandat en la reconvenció.
Resultant que el demandat Jesús S. i U., en contestar la demanda, manifestà que l'actor ha omès l'import de les càrregues de l'herència, que ascendeixen a 147.480 ptes., sense comptar la llegítima del fiduciari i la seva quarta trebel·liànica; que l'import de les vendes realitzades amb la conformitat de l'actor, no superà el valor dels drets corresponents al venedor fiduciari; i que quatre dels censos comprats pel senyor Salvador i U., es trobaven especialment hipotecats, en garantia dels drets dotáis de la vídua del causant de l'herència, mare del fiduciari, com abans estigueren assegurats per finques venudes amb consentiment de l'actor; per la qual cosa, al·legant com a fonaments de dret, que corresponia a l'actor la justificació de la demanda, que el litigant temerari ha d'ésser condemnat al pagament de les costes, i que el fiduciari té el dret d'alienar els béns suficients per a pagar els deutes del testador, llegats i llegítima, el senyor S. i U. Acabà la seva contestació a la demanda, sol·licitant, ésser-ne absolt, amb imposició de costes a l'actor;
Resultant que la representació dels demandats senyors Josep V. i T. i Martí R. i T., en contestar la demanda, al·legà: que el senyor Francesc de R. i de P., pogué vendre els béns gravats de restitució, per aixecar les càrregues i satisfer els deutes que pesaven damunt l'herència que li transmeté el seu pare; que en la venda que afectava el seu representat senyor V., el comprador, per voluntat del venedor, retingué el preu, per tal de pagar, per delegació d'aquest últim, 1.500 pessetes a un creditor, i 21.000 pessetes a la germana del venedor, per drets legitimaris i llegats, creditor i llegatària que, presents a l'atorgació de la venda, perceberen les quantitats referides; que en inscriure's la venda en el Registre de la Propietat, no es féu constar la reserva dels drets que poguessin dimanar a favor dels substituts, per la condició resolutoria imposada, com tampoc no es féu constar a l'escriptura d'adquisició de la finca comprada pel senyor R., que era tercer hipotecari; que les vendes atorgades amb el consentiment de l'actor, no cobriren la llegítima del fiduciari, i les despeses i càrregues de l'herència, que formaven un total de 101.000 ptes., havent-se'n obtingut 49.468 de les vendes, la nul·litat de les quals es pretenia; per la qual cosa, amb invocació de múltiples lleis romanes, opinions d'autors i sentències del Tribunal Suprem, i al·legant subsidiàriament, com a reconvenció, que els demandats V. i R. no podien ésser obligats a desprendre's de les finques adquirides per ells, mentre no els fos tornada la quantitat que satisferen com a preu, els interessos i les millores realitzades, acabà la contestació feta a nom dels senyors esmentats, suplicant ésser absolts de la demanda, o bé que es doni lloc a la reconvenció, amb imposició de les costes a l'actor;
Resultant que amb la contestació al·ludida, formulada per la representació dels demandats senyors Josep V. i T., i Martí R. i T., fou presentada la primera còpia de l'escriptura pública, atorgada en data 18 d'abril del 1894, davant del Notari d'Hostalric senyor Domènec Pou i Lladó, pels senyors Francesc de R. i de P. i Narcís V. i R., en virtut de la qual el primer vengué al segon un molí fariner, situat al terme d'Hostalric, sota la plaça anomenada dels Bous (que responia hipotecàriament per 1.500 ptes., en virtut d'un préstec rebut pel venedor, del Sr. Francesc S. i C, per escriptura de 28 de setembre del 1892), una peça de terra al lloc anomenat Les Hortes, una porció de terreny situada a la partida anomenada «Les Fargues», i un altre conegut per «Hort de les Animes», essent dignes d'especial esment, als fins del present recurs, els següents paràgrafs de la referida escriptura, que apareixen als folis 265 girat, i següents dels autos del judici, i que, literalment, diuen així: «El precio de esta venta es la cantidad de 4.500 duros equivalentes a 22.500 pesetas, de las cuales 18.000 constituyen la parte de dicho precio correspondiente a la primera finca; 3.700 pesetas corresponden a la segunda; 500 ptas. a la tercera y 300 a la última, cuyo precio se retiene el comprador, de voluntad del vendedor para pagarlas en virtud de delegación que éste le hace, en cuanto a 1.500, a don Francisco S. y C, Abogado de Santa Coloma de Farnés, en solución de igual suma que dicho señor prestó al vendedor, en la escritura de debitorio en que se constituyó la hipoteca relacionada como carga de la primera de las fincas vendidas, y en cuanto a las 21.000 ptas. restantes, para pagarlas a la hermana del vendedor doña Dolores de R. y de P., aplicándose 15.000 de ellas a la solución del legado de igual cantidad, que por derechos legitimarios paternos le hizo su padre don Francisco de Paula de R. i S., en su calendado testamento, y las 6.000 restantes a cuenta de otro legado de 15.000 pesetas más, ordenado por dicho señor de R., en el mismo testamento a favor de la referida doña Dolores de R. -Don Narciso V. i R. acepta esta escritura para todos los efectos de derecho. - Presente en este acto don Francisco S. y C, casado, mayor de edad, Abogado, vecino de Santa Coloma de Farnés, provisto de cédula personal que pone de manifiesto, de clase 7.a, número 17, expedida en 9 de agosto próximo pasado, dice: Que firma carta de pago al nombrado don Narciso V. y R., pagando éste por don Francisco de R. i de P., en virtud de la delegación que éste le ha hecho en la cláusula del precio de esta venta, de la suma de 1.500 ptas., que recibe de dicho señor en este acto, en billetes del Banco de España, que acepta como si fuese metálico de plata bueno y corriente, en presencia de los testigos instrumentales y de mí el Notario, que doy fe de dicha entrega, sirviéndole al señor S. las expresadas 1.500 ptas. en total pago de iguales que prestó al vendedor don Francisco de R. i de P., según consta de la escritura de debitorio citada, de 28 de septiembre de 1892, autorizada por mí el Notario e inscrita en el Registro de la Propiedad de este partido, conforme se deja expuesto anteriormente, cuya escritura cancela el señor S. en todas sus cláusulas y obligaciones, incluso la hipoteca constituida en ella, consintiendo en que se cancele la inscripción de la misma en el mentado Registro, dándose por totalmente pagado de su referido crédito y prometiendo nada más pedir por razón del mismo. - Presente asimismo doña Dolores de R. i de P., casada, mayor de edad, de ocupaciones domésticas, vecina de esta villa, provista de cédula personal que pone de manifiesto, de clase undécima, número 271, expedida en 13 de noviembre último, y dice: que firma carta de pago al referido don Narciso V. i R., de la suma de 15.000 pesetas, que recibe del mismo en este acto, en billetes del Banco de España, que acepta como si fuesen metálico de plata a su entera satisfacción, en presencia de los testigos instrumentales y de mí el Notario, que doy fe de dicha entrega, cuya suma, en cuanto a 1.500 pesetas, sirven a la expresada doña Dolores, en solución de iguales que por legítima paterna le legó su padre, don Francisco de Paula de R. y S., en su testamento antes citado, de cuyo legado se da por satisfecha, prometiendo nada más pedir por razón del mismo, y en cuanto a las 6.000 ptas. restantes, se aplican y entienden pagadas a buena cuenta de otro legado de 15.000 pesetas que por consideraciones particulares le hizo el propio don Francisco de R. i S. en el mismo testamento; debiendo notarse que el pago en cuestión lo verifica el señor V., en virtud de la delegación que en la cláusula del precio le ha hecho el vendedor, mediante cuyo pago y el efectuado a don Francisco S. i C, viene a quedar el solvente subrogado en el lugar y derecho de los acreedores, en cuanto a las cantidades satisfechas. - Presente don Jesús S. y U., de 23 años de edad, telegrafista, vecino de esta villa, consorte de la mencionada doña Dolores de R. i de P., consiente lo obrado por ésta en la presente escritura; no presenta su cédula personal, que dice habérsele extraviado, ofreciendo presentarla o suplirla con otro documento, dentro octavo día, mediante lo cual, atendido que varios otorgantes deben ausentarse hoy mismo de esta villa, siéndoles por otra parte difícil reunirse de nuevo aquí, para verificar este otorgamiento, se ha formalizado esta escritura, no obstante la falta de dicha cédula. - Don Narciso V. y R. acepta las obligaciones que preceden de don Francisco S. y doña Dolores de R., para todos los efectos legales.»;
Resultant que, declarats en rebel·lia els senyors Joan D. i A. i Marcel·lí P. i M., i havent-se conformat amb la demanda el senyor Josep M. i M., la part actora, en el seu escrit de duplica consignà, com a fet 9, que el primer instituït, tenia dret a vendre béns per a pagar càrregues hereditàries, però no a vendre tots els béns, com va fer, puix que, per a això, caldria que hi hagués més passiu que actiu, i que era suficient que restés una pesseta d'actiu, per a anullar totes les vendes, sobretot si eren fetes sota la fórmula general «per a pagament de deutes», sense concretar-los, i va afegir, que no importava que alguns dels demandats fossin tercers, amb referència al primer instituït i al comprador de la finca, perquè, hipotecàriament, seria un tercer assabentat, ja que constava en el Registre de la Propietat el caràcter de fiduciari del venedor, senyor Francesc de R. i d P.;
Resultant que la representació dels demandats senyors Salvi F. i A., Josep G. i I. i Miquel LI. i R., consignà en la seva duplica; que l'actor hauria hagut d'emplaçar els hereus del fiduciari, per a discutir els drets, en virtut dels quals aquest últim es cregué facultat per a alienar béns i reclamar el seu import, amb l'oferiment de les deduccions, compensacions i detraccions que fossin del cas; que, inclús, per a entaular aquesta universal reclamació i determinar el passiu de l'herència, hauria d'haver cridat els hereus del fiduciari, i que l'acció de petició d'herència, no s'exercitava contra hereus substituts, que representessin el testador, sinó contra tercers, que tenien inscrit llur dret en el Registre de la Propietat, i sense fer ús de les pertinents accions rescissòries i de nul·litat;
Resultant que els demandats senyors Josep V. i T., i Martí R. i T., en la duplica, insistiren en llur contestació i en la reconvenció formulada, i en la seva duplica, la representació del senyor Jesús S. i U., insistí, també, en la contestació, afegint que si l'actor creia que l'existència d'una sola pesseta d'actiu, en l'herència del senyor R. S., era suficient per a anul·lar totes les vendes realitzades pel fiduciari, havia de demanar-ho així, i no convalidar i donar per ben fetes aquelles en les quals intervingué, i que una herència és una universalitat, i qui la reclama, ha de fer-ho en el seu conjunt, no separadament uns béns dels altres, i molt menys a uns sí i a uns altres no;
Resultant que el Jutjat de Primera Instància de Santa Coloma de Farners, en sentència de 4 de maig del 1933, estimant la demanda, en quant a tots els demandats, menys el senyor Josep V. i T., els condemna a lliurar a l'actor les finques i drets reals descrits en el fet tercer de la demanda i que posseeix cada un d'ells amb els fruits o interessos legals percebuts, des de la data de l'emplaçament, i desestimant-la en quant es refereix al demandat senyor Josep V. i T., l'absolgué, sense donar lloc a la seva reconvenció, i sense especial condemna de costes, basant-se aquesta absolució, segons s'expressa en l'atès sisè de la sentència, en que «documentalment apareix provat, que la venda de les finques que féu l'hereu fiduciari al senyor Narcís V., pare del demandat V., la realitzà, ultra per a pagar un petit deute seu, amb objecte de satisfer a la seva germana, Dolors de R. i de P., la quota llegitimaria paterna i part d'un llegat que li féu el senyor R. i S., havent cobrat els referits creditor i Ilegitimaría, a l'acte mateix de l'alienació, del preu de la qual no percebé cap quantitat el fiduciari»; afegint l'atès setè de la referida sentència, que «per raó del contracte a que es referix l'atès anterior, l'herència, quedà lliure d'una càrrega que l'afectava, i el demandat exempt d'un pagament que, si no l'hagués fet el fiduciari, l'hauria hagut de realitzar ell, i per això i amb equitat, ha d'estimar-se que l'esmentada venda és irrevocable, puix que si es sotmetés a la regla general de revocació, l'actor recuperaria aquelles finques venudes i, alhora, es trobaria lliure de la càrrega, pagada amb el seu preu»;
Resultant que la Sala segona de l'Audiència d'aquest territori, en sentència de 28 de febrer del 1935, acceptant els «Resultants» i «Atesos» de la sentència dictada pel Jutge de Primera Instància de Santa Coloma de Farners, la confirmà en totes les seves parts;
Resultant que la representació de l'actor senyor Manuel de R. i de P., amb escrit de 13 de març següent, manifestà davant l'esmentada Sala, la seva intenció d'interposar recurs de cassació, i sol·licità el lliurament de la certificació de les dues sentències, segons preceptúa l'art 1.700 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i acordat així, per auto de la Sala, de 16 del mateix mes, amb emplaçament de les parts per a la seva compareixença davant aquest Tribunal de Cassació de Catalunya, en el termini de quaranta dies, comparegué davant aquest Tribunal, amb escrit de data 4 de maig del 1935, el Procurador senyor Josep M.ª Puig i Janer, a nom dels demandats senyors Salvi F. i A., Josep G. i I. i Miquel L. i R., i amb escrit de data 27 del mateix mes, el Procurador senyor Francesc de Prats i Cases, a nom del senyor Manuel R. i de P., interposà el recurs de cassació que havia preparat:
II. Motius del recurs
Resultant que en aquest recurs de cassació es diu literalment el que segueix: «Los motivos de casación en que se funda el recurso, son los siguientes: - La sustitución como fideicomiso con obligación de restituir la herencia, viene aceptada y se aplica en Cataluña por la vigencia en este territorio del derecho romano, que la regula en los párrafos segundo, fragmento 57, título primero, libro 36 del Digesto; 2° y 3.º de la Ley tercera, título 43, libro 6.°, del Código, en el proemio de las Novelas 39 y 108 y los capítulos I y II de la Novela 108 y en el II de la 159. - Este precepto ha sido infringido por las sentencias recurridas, por cuanto Francisco de R. y de P. no justificó nunca, al vender todo su patrimonio en calidad de heredero fiduciario, que el pasivo del mismo superase al activo. Es decir, que no se niega que el primer instituido tuviese derechos en pleno dominio, y libres de todo gravamen de restitución en la herencia paterna, pero negamos que este derecho se extendiese a vender todos los bienes de la herencia, como lo hizo dicho primer instituido. Bastaría que hubiese una sola peseta de activo pata anular todas las ventas hechas bajo la fórmula general "para pago de deudas" sin concretar. - En el caso especial de las ventas hechas al senyor V. i R. y a pesar de que parte del precio obtenido se destinó al pago de deudas de la herencia, en el resto, se aplicó a la cancelación de deudas particulares del heredero fiduciario, sin debido justificante, lo cual por sí solo bastaría para anular dicha venta, en virtud de los preceptos legales antes citados, máxime si como el actor solicita en la demanda, se tienen en cuenta al dar lugar a la reivindicación mencionada, las deducciones, detracciones y compensaciones a que en derecho haya lugar.»;
Resultant que a l'acte de la vista d'aquest recurs, el lletrat defensor del recurrent senyor Manuel de R. i de P., sol·licità que es dictes sentència de conformitat amb el que s'interessa en el recurs; i el lletrat defensor dels litigants que han comparegut representats pel Procurador senyor Josep M.ª Puig i Janer, demanà la cassació de la sentència recorreguda, en quant condemna els al·ludits litigants, i que no es doni lloc a la cassació, en l'extrem a que es refereix el recurs.
III. Desestimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda;
Atès que el recurs de cassació no és una última instància, en la qual es sotmeti, novament, el coneixement íntegre del plet, al Tribunal que n'ha d'entendre, i on les parts comparegudes puguin, lliurement, sol·licitar la revocació, modificació o confirmació, de la sentència recorreguda, sinó que és un recurs que la Llei concedeix a tots els litigants, que creguin que en la part dispositiva de la sentència de la qual recorren, s'ha comès una infracció de Llei o de doctrina legal, o que estimin que en la substanciació del judici s'ha crebantat alguna de les formes essencials d'aquest, havent de preparar-lo o interposar-lo, tots i cada un dels litigants que no estiguin conformes amb la sentència, i donant lloc la duplicitat de recursos, a l'acumulació o tramitació successiva, que prescriu l'article 1.788 de la Llei d'Enjudiciament Civil.
Atès que preparat el recurs de cassació a que es refereix aquesta sentència, per l'actor, senyor Manuel de R. i de P., els demandants senyor Salvi F. i A., Josep Q. i I. i Miquel LI. R., que comparegueren en virtut del l'emplaçament a que fa al·lusió l'art. 1.701 de la Llei, han pogut impugnar l'esmentat recurs, però no poden demanar, lícitament i vàlidament, com ho han intentat a l'acte de la vista, la cassació de la sentència, en quant als efectes perquè per això, hauria estat precís que, per la seva banda haguessin proposat, a temps i en forma l'oportú recurs, amb citació de les infraccions legals o de doctrina, que poguessin donar lloc a la cassació, la improcedència de la qual resulta clarament en aquest cas, perquè, com té declarat el Tribunal Suprem, en reiterada doctrina, que les sentències de 4 de gener del 1916 i 8 de juny del 1933 memoren, el recurs de cassació, per la seva naturalesa, pressuposa, sempre, l'existència d'un greuge sofert pel recurrent, i aquest, en el present cas, amb la condemna del demandats que ací han comparegut, ha vist estimada la seva demanda, essent notori que la cassació, en aquest extrem agreujaria la situació del dit recurrent únic, amb vulneració de la doctrina jurisprudencial susdita, i reiterada pel propi Suprem en la sentència del 23 de març del 1934, on es diu que «el recurs de cassació és un remei extraordinari que es dóna, solament, en benefici, i no en perjudici d'aquell que l'interposa.»;
Atès que precisat en aquests termes, el veritable objecte del present recurs de cassació, que es limita a assenyalar com a improcedent, l'absolució del demandat senyor Josep V. i T., únic extrem de la demanda desestimada en la sentència recorreguda, per tal d'examinar els motius de cassació al·legats en el recurs, cal recordar, que en els primitius temps del Dret Romà, als quals al·ludeix la Llei primera, del títol XXIII, llibre segon de la Instituía de Justinià, quan els fideicomisos es trobaven deixats a la bona fe d'aquells a qui «es pregava» que transmetessin l'herència o el llegat, a determinada persona o entitat, generalment incapacitada per la Llei per a rebre'ls el fiduciari podia alienar o gravar, al seu arbitri, els béns que li havien confiat, puix que l'obligació de restituir-los era purament de consciència, o de religió, i no jurídica; que després segons indica la pròpia Llei de la Instituía, el «Diví August», en dos o tres casos, per haver existil juramenl de resíiíució, o a causa de la insigne perfídia d'alguns fiduciaris, ordenà la iníervenció dels Cònsuls, la qual, amb l'assenlimeni de l'opinió pública, que íroba jusía la iníervenció, es convertí en jurisdicció permanenï, confiada al Prelor anomenar fideïcomisari; que el mateix Emperador Justinià, en la Llei tercera del títol 43, llibre sisè del Codi, recordava que, en obsequi als fideïcomissaris, els havia atorgat les accions personals així com la real i les hipotecàries, i prohibí que, en endavant, els fiduciaris poguessin alienar o gravar els béns del fideïcomís, o manumitir els esclaus, per tal com no és lícit perjudicar el dret d'altri, i defraudar les seves esperances disposant del que és aliè, i no ha entrat en el nostre patrimoni, advertint que en els casos d'institucions fideicomissàries condicionals, o a dia incert, el fiduciari havia, també, d'abstenir-se d'alienar o gravar per tal de no tenir de respondre de les feixugues càrregues de l'evicció, ja que si per avarícia es llancés a fer-ho, amb l'esperança que no es compliria la condició o que no arribaria el dia d'haver de restituir, quan aquest arribés, es faria nul des d'un bon principi, el títol de venda o gravamen, sense que procedís contra el fideïcomissari, ni la usucapió, ni la prescripció de llarg temps; que el propi Emperador Justinià, en el prefaci de la Novel·la 39, digué que el temps, «que acostuma a ésser el mestre de tot», havia demostrat que la Llei darrerament citada, necessitava de la limitació d'excepcions, que demanaven els lesionats per ells, en favor de dots i donacions propter nuptias, que la substitució deixava sense efecte, i cominos per aquestes queixes, i considerant que era millor corregir la Llei, que desatendre els súbdits que corrien perill, especialment tractant-se de les núpcies que per als homes són el més útil, «puix que solament elles poden crear els homes», exceptuà de la restitució, en el capítol I de la Novel·la citada (i Autentica Res quae, subsegüent a la Llei tercera del títol 43 llibre sisè del Codi), la llegítima corresponent al fiduciari i l'oblació del dol o de la donació antenupcial; que el paràgraf 13, de la Llei 114, títol únic, del llibre 30 del Digest, reconeixia que si els béns de l'hereu podien ésser venuts per al pagament dels creditors del testador, o del Fisc, els del fideïcomissari havien de seguir la sort comú; que la Llei 78 del títol únic, del llibre següent, declarava que si el creditor, per dret de prenda, ven la casa que rebé del que féu el testament, el fideïcomissari no té cap acció contra el comprador, encara que aquest es trobés assabentat del fideïcomís; que al seu proemi, la Llei 38, títol únic, llibre 32 del Digest, autoritza la venda de béns per al pagament de deutes hereditaris; i que la Llei 11 del títol 42, llibre sisè del Codi Justinià, declarà que «quan es celebra una venda per tots els que, feta l'alienació, poden aspirar a la petició d'un fideïcomís, o quan, venent alguns, consenten els altres, no es pot, de cap manera, invalidar l'autoritat del contracte»; amb la qual disposició ratificava la resposta d'Ulpià, que constitueix el fragment 120 del títol únic, llibre 30 del Digest, quan negava tota acció per a reclamar el fideïcomís, als que consentiren la seva alienació.
Atès que de l'afirmació que el sentit comú dicta, i que està continguda en les dues lleis darrerament esmentades, que no es lícit als fideïcomissaris impugnar les alienacions de béns de l'herència, consentides per ells, perquè a ningú no és lícit d'anar contra els seus propis actes, no es dedueix, en bona lògica, que sigui imprescindible en tota alienació de béns d'una herència, subjecte a fideïcomís, el previ consentiment dels fideïcomissaris, i que la seva manca produeixi la nul·litat de l'allenació, perquè en autoritzar Justinià, l'hereu fiduciari, per a deduir dels béns de l'herència, la seva llegítima, i la part necessària per a l'oblació del dot, o de la donació antenupcial, i en permetre les lleis del Digest, esmentades abans, la venda dels béns subjectes a fideïcomís, per a satisfer deutes hereditaris, no exigiran el previ consentiment o la intervenció dels fideïcomissaris; sens perjudici que aquests, arribat que fos el cas de la restitució, poguessin impugnar les alienacions que el fiduciari hagués realitzat sense justa causa, i demanar la reivindicació dels béns malvenuts;
Atès que així ho entengueren els tractadistes de Dret català, abans de la publicació de les sentències del Tribunal Suprem, de les quals es parlarà després, i bona prova n'és, que el senyor Manuel Duran i Bas, autoritat indiscutible en la matèria, en les pàgines que dedicà a aquest assumpte, en la seva «Memoria acerca de las instituciones del Derecho Civil en Cataluña», ni tan sols parlà de la necessitat o conveniència que els fideïcomissaris intervinguin en les alienacions que els fiduciaris realitzessin, ni que el seu consentiment fos suplert per l'autoritat judicial, i en redactar, a continuació de la Memòria, l'articulat del que podria estimar-se com a apèndix del Codi Civil, pel que fa a Catalunya, consignà, com a expressió sintètica de la doctrina mantinguda en la pàgina 264 de la Memòria el següent: «Art. 318. El fiduciario no puede enajenar los bienes sujetos a restitución, si no se lo ha permitido el testador, o sin el consentimiento del fideicomisario, a no ser para el pago de dotes, legados o deudas hereditarias, o para la deducción de la legítima y de la trebeliánica. También puede enajenar las cosas que no puedan conservarse»;
Atès que el Tribunal Suprem, en sentències de 30 de juny del 1881, 23 de juny del 1884, 7 d'octubre del 1896 i 23 de maig del 1910, resolent casos diferents, sentà la doctrina, recolzada en els textos del dret romà, que han estat ja invocats — doctrina que aquest Tribunal comparteix — que són vàlides les vendes realitzades pel fiduciari, sense intervenció ni consentiment del fideïcomissari, per tal de fer pagament de deutes hereditaris, dots promesos o legats, sense que davant de tals alienacions tingui cap altre dret el fideïcomissari, que el de demanar, en el seu cas, de qui correspongui, la diferència que pogués haver-hi entre l'import del venut i de ço que legítimament s'hagués pagat, per bé que el mateix Tribunal, en sentències de 12 de febrer del 1916 i 26 de febrer del 1919, va desviar-se de la doctrina que el dret romà vigent imposava, i que havia estat fermament proclamada, després, en sentències de 12 de febrer del 1924 i 1/ de juliol del 1926, reprengué el Suprem, el camí abandonat, i proclamà altra vegada, que la legislació romana, vigent a Catalunya com a dret supletori del seu propi i peculiar, deixa exceptuáis de la prohibició d'alienar, no solament els casos en que el fideïcomissari autoritza les alienacions, sinó també quan es ven per pagaments de deutes, llegitimes, dots, llegats, etc.;
Atès que la doctrina passatgerament sostinguda pel Tribunal Suprem, en les esmentades sentències de 12 de febrer del 1916 i 26 de febrer del 1919, fou acollida amb satisfacció per alguns tractadistes del Dret català, alarmats, no sense raó, dels perills que poden esdevenir, per als drets dels fideïcomissaris, de mantenir-se en tota la seva virtualitat, la facultat atribuïda pel dret romà als fiduciaris, per a vendre com a lliures, els béns del fideïcomís, sense intervenció ni autorització dels eventuals beneficiaris, o del Jutge, i portats de tan bona intenció, els juristes que integraven la Comissió constituïda d'acord amb el Reial Decret de 21 d'abril del 1899, després d'informació pública, en revisar i completar el «Proyecto de Apéndice de Derecho Catalán al Código Civil», formulat per l'eminent jurisconsult senyor Manuel Duran i Bas, es permeteren d'addicionar l'art. 318 de l'esmentat «Proyecto», transcrit en l'atès 5.è, d'aquesta sentència, en el sentit que en els casos d'alienació de béns pel fiduciari, per a restitució de dots, pagament de llegats i deutes hereditaris, i deducció de la llegítima, aquell haurà de procedir d'acord amb els fideïcomissaris, i a manca d'acord per decisió del Jutge. Però, bo i tenint tal criteri per molt respectable i reconeixent la bona intenció que el guia, una lloable aspiració de dret constituent, no pot estimar-se com a norma de dret constituït, puix que el vigent a Catalunya, no és altre que el fixat en el quart atès d'aquesta sentència, confirmat pel parer d'eximis tractadistes del nostre dret, als quals al·ludeix el 5.è, i fins per la doctrina jurisprudencial del Suprem, que aquest Tribunal ha declarat que comparteix;
Atès que si per a completar l'estudi d'aquesta qüestió, especialment pel que fa al règim immobiliari i hipotecari, i pel que es refereix als fideicomisos més comuns a Catalunya, o sigui els subjectes a la condició resolutoria de fills posats en condició, s'examina la Llei Hipotecària i la doctrina sostinguda constantment per la Direcció General dels Registres, es veurà confirmada l'afirmació que, el Dret vigent a Catalunya, no exigeix la intervenció del fideïcomissari o, quan aquesta manqui, l'autorització judicial, en les alienacions o hipoteques que realitzi l'hereu fiduciari;
Atès que la Llei Hipotecària en la seva redacció primitiva, determinava en l'art. 109, que «el posseïdor de béns, el dret del qual sobre aquests, estigui subjecte, per contracte o darrera voluntat, a condicions resolutòries, no podrà, mentre es trobin pendents, hipotecar la propietat dels esmentats béns com no sigui amb el consentiment exprés d'aquell a qui poguessin aprofitar les condicions resolutòries, si existís i fos capç, per ell mateix d'obligar-se»; però els Registradors de la Propietat de la Bisbal i Arenys de Mar, acudiren a la Direcció General dels Registres, consultant si podien ésser inscrites les hipoteques constituïdes sobre béns posseïts amb càrrega de substitució a favor d'una o de diverses persones, per el cas de morir el posseïdor sense fills en edat de testar, si en el supòsit d'ésser la indicada una de les condicions resolutòries a que al·ludia l'art. 109 de la Llei Hipotecària, era suficient per a la inscripció de la hipoteca constituïda pel fiduciari, el consentiment exprés del primer dels cridats a la substitució, i si podien inscriure's les alienacions de tals béns; i la Direcció General dels Registres, en la notabilíssima Resolució de 22 de febrer del 1864, declarà, no solament que la condició al·ludida és una de les resolutòries del domini, compreses en els articles 37 i 103 de la Llei Hipotecària, sinó que el precepte d'aquest darrer, s'havia d'entendre en el sentit que prohibia la hipoteca de tals béns, només en perjudici del tercer a que pogués aprofitar la condició resolutoria i podent ésser alienats els esmentats béns, segons l'art. 37, encara que estiguin subjectes a la condició esmentada, que consta en la seva inscripció, podrien també ésser hipotecats pel fiduciari, i inscriure's la hipoteca, expresant-se en la inscripció la condició resolutoria a que els béns estaven afectes, la qual inscripció no perjudicaria, en cap cas, els fideïcomissaris, si la condició arribava a complir-se, llevat del cas d'haver consentit expressament la hipoteca, sense el qual consentiment, mentre la condició estigués pendent, el creditor hipotecari solament podria fer efectiu el seu dret damunt dels fruits i rendes de la finca hipotecada, fins que arribés el temps en que es complís o fallés la condició, en el qual cas, i no en el primer, podria ésser alienada la finca, per tal de satisfer el que encara fos degut;
Atès que la doctrina de la Direcció General dels Registres, en la pròpia resolució de 22 de febrer del 1864, és coincident amb la forma en que l'article 109 de la Llei Hipotecària va quedar redactat en la Llei de 21 de desembre del 1869, on es llegeix que el posseïdor de béns subjectes a condicions resolutòries pendents, podrà hipotecar-los o alienar-los, sempre que quedi salvaguardat el dret dels interessats en les esmentades condicions, fent-se, en la inscripció reserva expressa del referit dret, essent d'aplicació a l'alienació de la finca hipotecada, les normes apuntades per la Direcció dels Registres, i afegint, per tal que no quedessin dubtes, que «el disposat en aquest article és aplicable als béns posseïts a Catalunya amb clàusula de substitució pendent, a favor de persones que no hagin consentit la hipoteca dels esmentats béns»;
Atès que per bé que la modificació de l'art. 109 de la Llei Hipotecària esmentada, en autoritzar la venda i la hipoteca dels béns subjectes a condicions resolutòries, sense l'autorització o consentiment d'aquells a que puguin aprofitar les tals condicions, sempre que restés salvaguardat el dret dels interessats en elles, va millorar la situació dels fiduciaris, el cert és, que no va resoldre pas el problema, en el que té de més viu i transcendent, o sigui, pel que fa a la disposició, com a lliures, dels béns del fideïcomís, que és el que pressuposa la doctrina romana, la dels nostres tractadistes i la jurisprudència, en els casos i circumstàncies que han estat estudiats (atesos tercer al sisè i dotzè); però el tal problema, en l'àmbit del règim immobiliari i hipotecari, també ha tingut la solució que imposa la lletra i l'esperit de les disposicions del dret civil vigent a Catalunya, perquè la Direcció General dels Registres, en les diferents resolucions dictades es recolzà, ferventment, en la sentència proferida pel Suprem, el dia 30 de juny del 1881, i fins arriba, en la seva resolució de 15 d'abril del 1930, a plantejar el dilema de permetre el fiduciari vendre els béns necessaris per a pagar els deutes de l'herència, amb el risc que els moderns autors catalans posen de relleu, o de negar-se la inscripció de tota alienació que no es trobi aprovada pels fideïcomissaris, o pel Jutge, en la seva representació, després d'haver estat aquells vençuts en judici»; inclinant-se decididament, en pro de les primeres d'aquestes dues solucions, per trobar-se recolzada en el principi que afavoreix la lliure disposició dels immobles contra vinculacions dubtoses (contra fideicomissum semper est in dubio judicandum), i per haver estat acollida en les resolucions de 6 de maig del 1895, 16 de desembre del 1899, 5 de setembre del 1900, 30 d'abril del 1904 i 30 de desembre del 1910;
Atès que l'actor en aquest judici, al·legà en la seva demanda (resultant tercer), que la circumstància de no haver intervingut en les alienacions objecte del plet, ni prestat el seu consentiment, li donava dret a reivindicar les finques venudes, per quant amb el producte de les que ho foren amb el seu consentiment, n'hi hagué suficient per al pagament de tots els deutes hereditaris; i quan això fou desmentit pels demandats en llurs contestacions (resultants 6, 7 i 8) i observà que en elles es mantenia el criteri segons el qual, perquè la demanda prosperés, caldria que haguessin estat dutes al judici, o a un judici universal de testamentària, totes les alienacions fetes pel fiduciari, amb consentiment o sense consentiment de l'actor, per tal que, liquidades les càrregues hereditàries de llegítima, trebel·liànica, etc, juntament amb les millores que resultessin a favor del fiduciari, fos determinat si el preu obtingut amb les alienacions, excedia o no de l'import d'aquelles, o pogués, en el seu cas, precisar-se quines alineacions havien d'ésser anul·lades i quines no, és quan l'actor, en la rèplica (resultant 10), al·legà com a fonament de la seva demanda, el mateix argument d'ordre general que al·lega com a motiu en el recurs de cassació (resultant 16), i que es troba concretat en els següents termes: «fóra suficient que hi hagués una sola pesseta d'actiu, per a anul·lar totes les vendes fetes sota la fórmula general, per a pagament de deutes, sense concretar»;
Atès que en el supòsit que tal afirmació fos admissible, perquè la demanda obtingués èxit, hauria calgut que l'actor demostrés en el plet, que realment l'actiu de l'herència superà el passiu, encara que fos solament en una pesseta, i això no ho ha demostrat; però el cert és, que la tal afirmació, ni les dels demandats que solen exigir, en tot litigi sobre validesa o nul·litat d'alienacions realitzades pel fiduciari, una liquidació del Deure i de l'Haver hereditari, no tenen cap suport en la legislació romana, que regula, a Catalunya, aquesta matèria i que ja ha estat consignada, ni en la jurisprudència del Tribunal Suprem, ni en la doctrina sostinguda per la Direcció General de Registres, que hem examinat, i solament poden trobar origen en l'art. 320 del projecte formulat pel senyor Duran i Bas (transcrit en l'Apèndix abans referit), on es diu que les alienacions realitzades pel fiduciari, en quant excedeixin del necessari per al cobrament de les quartes llegítimes i trebel·liàniques, pagament de llegats i deutes hereditaris i constitució de dots «són revocables per l'ordre invers al de llur antiguitat», la qual cosa exigeix, necessàriament, que es portin a col·lació totes les alienacions; però, ni el senyor Duran i Bas invocà cap text legal que servís de fonament al que deia, ni els demandats, ni l'actor, tampoc no l'han al·legat;
Atès, a més, que la venda a que es refereix el recurs de cassació i que es detalla en el resultant novè no és una alienació realitzada sota la fórmula general «per a pagament de deutes», sense concretar, puix que s'hi consigna que del preu de 22.500 ptes. en foren lliurades 21.000 a Tacte de l'atorgament de l'escriptura, i sota la fe del Notari autoritzant, a la germana de l'hereu fiduciari venedor, senyora Dolors de R. i de P., aplicant-se'n 15.000 al llegat que, per a pagament dels seus drets llegitimaris, li féu el pare d'ambdós i fideïcomitent, senyor Francesc de Paula de R. i S., i les 6.000 restants, a compte d'un altre llegat de 15.000 ptes., fet pel causant de l'herència, en el propi testament; quedant amb això concretat perfectament el deute hereditari que motivava l'alienació;
Atès que essent veritat que 1.500 pessetes del preu de l'alienació de que es tracta, foren lliurades, també a l'acte de la seva atorgació, al senyor Francesc S. i C, en pagament d'igual quantitat que aquest prestà a l'hereu venedor, per escriptura de 28 de setembre del 1892, sense que consti que l'al·ludit préstec tingués per objecte satisfer deutes hereditaris, fins suposant que tot o part del préstec s'apliqués, com diu el recurrent, a la cancel·lació de deutes particulars de l'hereu, això podria donar lloc, en tal cas, a una reclamació de Tactor contra els hereus del seu germà, el fiduciari, però no a la nul·litat de l'alienació, segons el criteri que el Tribunal Suprem mantingué en un cas anàleg, en la tantes vegades citada sentència de 30 de juny de 1881; criteri just, que aquest Tribunal comparteix, i acomodat a la més estricta equitat, puix que aquesta sofriria greuge notori si per atendre la reclamació de l'ínfima porció del preu de l'alienació, a que eventualment, podría tenir dret l'actor, i de la qual reclamació no han de respondre ni el comprador, ni la llegitimaria i LLegatària, que percebé, quasi en la seva totalitat, l'esmentat preu, es decretés la nul·litat de l'alienació,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei, interposat pel senyor Manuel de R. i de P., al qual condemnem al pagament de les costes; i remeti's l'oportuna certificació a l'Audiència d'aquest territori, amb devolució de l'apuntament i del plet, reclamat per a millor proveir.
Concordances:
Quant a l'eficàcia dels actes de disposició de l'hereu fiduciari, vegeu l'article 186 Compilació. - Quant a les facultats de disposar de l'hereu fiduciari per a pagar deutes, llegitimes, etc., vegeu els articles 184 i 187 Compilació.
Les facultats de l'hereu fiduciari subjecte a condició resolutoria venen regulades a l'article 186, 2, Compilació.
La necessitat del consentiment de l'hereu fidéicomissari per als actes de disposició es regula pel que disposen els articles 189 i 194.
Comentari
