Llibre:2
DE LES SUCCESSIONS
Títol:2
DE LA SUCCESSIÓ TESTADA
Capítol: 7
DELS FIDEICOMISOS
Sentència 24 - 12 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 31 maig 1938. Pàgs. 154-160. Ponent: Ramon M.ª Roca i Sastre.
FIDEÏCOMÍS. - DISPOSICIÓ DE BÉNS SUBJECTES A FIDEÏCOMÍS: CARÀCTER DE LES ALIENACIONS EN AQUEST CAS. - CONSEQÜÈNCIES DE L'ACOMPLIMENT DE LA CONDICIÓ. - IRREVOCABILITAT DE L'ACCEPTACIÓ DE L'HERÈNCIA. - RENÚNCIA A DRETS EVENTUALS PEL FIDEÏCOMISSARI. - DRET LOCAL DE BARCELONA. - COMPLEMENT DE CAPACITAT DE L'EMANCIPAT. - FONTS DEL DRET CATALÀ.
I. Antecedents
Excms. Srs.: Eduard Micó i Busquets, Joan Martí i Miralles, Ramon M.ª Roca i Sastre, Àngel Samblancat i Salanova i Joan Tauler i Palomeras.
A la ciutat de Barcelona, el dia 24 de desembre del 1937. En el judici declaratiu de major quantia sobre reivindicació de béns, seguit davant el Jutjat de Primera Instància n.° 3 de la present ciutat, i a la Sala Primera del Civil de l'Audiència d'aquest territori, pel senyor Josep M.ª C. i B., major d'edat, solter, del comerç i d'aquest veïnatge, contra les entitats «Almacenes J., S. A.», y «J. y Compañía», amb domicili a la present ciutat, pendent ara davant d'aquesta Superioritat per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal interposat per la part actora, assistida del benefici de pobresa, sota la representació del Procurador senyor Lluís Planella i la defensa del Lletrat senyor Manuel Re-ñaga, havent comparegut la part demandada i recorreguda, sota la representació del causídic senyor Francesc Calvó, i dirigida per l'Advocat senyor Josep Gassiot.
Resultant que el senyor Josep C. i P. va traspassar a Sant Vicenç de Sarrià, el dia 22 de gener del 1907, havent atorgat el seu últim i vàlid testament, davant del Notari que fou d'aquella vila senyor Cèsar Gomis i Soler, en data 26 de gener del 1905, en el qual testament, entre altres disposicions, ordenà la clàusula d'institució hereditària, que copiada literalment diu així: «En todos mis restantes bienes y derechos que en el día de mi fallecimiento tuviere o en lo sucesivo me proviniesen o tocasen, instituyo y nombro herederos míos universales a mis nombrados sobrinitos José M.ª, Teresa y Rosalía C. i B., hijos de mi difunto sobrino Emilio C. H., a saber: al primero, o sea a dicho José María, en una mitad de mi herencia, y a las otras dos en la restante mitad por partes iguales; y les substituyo entre sí recíprocamente para el caso de que alguno de los tres me premuríesen, o sobreviviéndome falleciere antes de llegar a la pubertad. - Faculto a mis referidos herederos José María, Teresa y Rosalía C. i B., para disponer libremente de la parte que a cada uno corresponde de mi herencia en el caso de fallecer con hijos legítimos y naturales que lleguen a la pubertad, excepto del panteón de que he hecho mérito en una de las cláusulas de este testamento, que quiero pase a ser propiedad de uno a otro, y para el caso de fallecer todos mis referidos sobrinos sin hijos, o con tales que ninguno de ellos llegue a la pubertad, el último que de ellos fallezca le substituyo, en cuanto a la expresada casa de la calle de Santa Ana, núm. en el mencionado panteón, y en las demás fincas y otros bienes y derechos procedentes de mi herencia, al referido mi sobrino Ramón, a sus libres voluntades; y si éste, al purificarse a su favor la expresada substitución, se hallare premuerto habiendo dejado hijos legítimos y naturales, quiero que éstos sucedan en su representación.»
Resultant que mitjançant escriptura autoritzada per l'esmentat Notari senyor Gomis, en data 1 de juliol del 1907, la senyora Gertrudis B. i J., com a mare i legal representant de la persona i béns dels seus fills menors d'edat Josep M.ª, Teresa i Rosalia C. i B., juntament amb els legataris instituïts a l'esmentat testament, formalitzà inventari dels béns que havia deixat el senyor Josep C. i P., relacionant, entre altres, com essent de propietat dels seus fills, la finca urbana número ... del carrer de Santa Anna, d'aquesta ciutat, d'una superfície de cinc-cents vint-i-un metres vint-i-tres mil·límetres, que afrontava a Tramuntana, amb l'esmentat carrer, a Migdia, amb el senyor N. B.; a Sol Ixent, amb l'esmentat senyor i amb el senyor Pere P., i a Ponent, amb la senyora Carme B., Comtessa de F., de la qual finca, segons el que disposa la clàusula testamentària transcrita, en pertocà una meitat indivisa al senyor Josep C, i l'altre meitat, per parts iguals, a les seves germanes, havent-se inscrit al Registre de la Propietat com a pròpia dels esmentats menors, a títol d'hereus;
Resultant que per tal de garantir uns llegats de 20.000 ptes. cada un, ordenats pel senyor Josep C. i F. en el seu referit testament, a favor dels fills del seu nebot Roman, anomenats Carlota, Adelina, Roman i Josep C. i M., es constituí, sobre la finca que s'ha descrit en el Resultant anterior, una hipoteca per 60.000 ptes., que fou degudament inscrita al Registre de la Propietat;
Resultant que les parts coincideixen en què dues finques situades a Puigcerdà que formaven part de l'herència del senyor Josep C. i P., foren venudes per tal que els hereus fidu-ciaris en detraguessin la quarta trebel·liànica, i que amb el romanent que quedà un cop de-treta, es constituïren dos dipòsits de valors mobiliaris, segons els respectius resguards, la descripció dels quals és la següent: el primer, un resguard de la Sucursal del Banc d'Espanya a Barcelona, de data 2 de juny del 1914, d'un dipòsit a disposició del Jutjat de Primera Instància del Districte de l'Oest d'aquesta ciutat, de la quantitat de 18.500 ptes., en quatre títols del Deute Perpetu Interior, al 4 per 100 d'interès anyal, dels quals, dos són de la sèrie A, números 152416 i 152417; un de la sèrie C, número 97844, i un altre de la sèrie D, número 32474; i segon, un altre resguard de les mateixes condicions de l'anteriorment descrit, de data 30 de març del 1915, per la quantitat de 21.100 pessetes, en sis títols del Deute Perpetu Interior, al 4 per 100 d'interès anyal, dels quals n'hi han dos de la sèrie A, números 469202 i 469201; un de la sèrie B, número 96219; un de la sèrie C, número 83607; un altre de la sèrie D, número 40342, i per últim un de la sèrie G, número 130545, corresponent la seva propietat als cohereus en la matexa proporció que els hi va pertànyer la finca anteriorment descrita;
Resultant que per escriptura autoritzada en data 30 d'agost del 1917, pel Notari d'aquesta ciutat senyor Manuel Crehuet, el senyor Josep M.ª C. i B., emancipat per la seva mare, assistit pel tutor que li nomenà el Consell de Família, i degudament autoritzat per aquest, va vendre, cedir i alienar a perpetuïtat, a favor de les seves germanes Teresa i Rosalia, deixant salvats però els drets del seus successors, la meitat indivisa que li pertanyia com a hereu del seu oncle, en els immobles i valors mobiliaris anteriorment descrits, i en tots aquells altres béns que pel mateix concepte li pertoquessin, pactant-se que restaven exceptuáis de la cessió, el panteó on estaven sebollits el causant i la seva muller, i al qual fa referència la clàusula testamentària transcrita, així com els drets que poguessin pertocar al venedor, per virtut de la substitució disposada pel causant, no tan solament en la part dels béns corresponents a les seves germanes per al cas que traspassessin sense fills que no arribessin a l'edat de la pubertat, sinó també en la part que el mateix venedor cedia en aquell acte;
Resultant que per escritura autoritzada en data 31 de gener de l'any 1920, ratificada i ampliada per una altra de data 20 de febrer següent, autoritzades totes dues pel Notari d'aquesta ciutat senyor Ferran Escrivà, el senyor Josep M.ª C. i B., assistit del seu tutor, va vendre al senyor Marià LI., pel preu de 8.000 ptes., una quarta part dels béns descrits en els Resultants precedents, els quals li corresponien com a hereu substitut del seu oncle, i com a hereu ab-intestat de la seva germana Rosalia, la qual havia traspassat el dia 19 de gener anterior.
Resultant que per escriptura pública autoritzada en data 29 de maig de l'esmentat any 1920, pel Notari d'aquesta ciutat senyor Francesc Sánchez, la senyora Teresa C. i B., va vendre al senyor Marià LI., entre altres béns, les tres quartes parts indívises que posseïa i li corresponien de la finca número ... del carrer de Santa Anna d'aquesta ciutat, i dels valors mobiliaris que es reivindiquen en el present plet, parts indivises de les quals una li pertanyia com a cohereva del seu oncle, juntament amb la seva difunta germana Rosalia, la qual ho era d'una altra quarta part, i amb el seu germà Josep Maria, que ho era d'una meitat; una altra quarta part, per haver-la comprat al seu germà Josep, i finalment la restant quarta part indivisa, li pertanyia per virtut de la substitució ordenada pel seu oncle en el testament calendat, per efecte d'haver traspassat la seva germana Rosalia, sense deixar fills, pactant-se en la referida escriptura, que el preu de la venda seria el de 165.000 ptes., de les quals varen restar-ne ajornades per voluntat de la venedora, retenint-les el comprador, 111.000 pessetes que havien d'ésser satisfetes dins del termini d'un any, a comptar des del moment de l'atorgació, o abans si fossin alienats els béns que eren l'objecte del contracte; i que si transcorregués aquell termini d'un any sense que el comprador satisfés l'import de l'al·ludit preu ajornat, la venedora senyora Teresa C. i B. hauria de reincorporar-se els béns objecte de la venda, i adquitir-ne la restant quarta part indivisa que pertanyia al comprador senyor LI., pel preu total de 145.000 ptes.; i que en el cas que el senyor Marià LI. optés per la revenda dels béns, no podria exigir el pagament immediat del preu, sinó que hauria de concedir el termini d'un any, a comptar des del dia de l'atorgació de l'escriptura de retrocessió, per què li fos pagat, i que si transcorreguessin trenta dies naturals des d'aquell en el qual la senyora Teresa C. hauria d'exercitar el dret per al cobrament de la part del preu ajornat, sense que ho hagués fet, el senyor LI. podria optar, entre exigir-li el compliment de l'estipulació, o donar per extingit el dret de la venedora en els béns venuts, mitjançant el pagament d'aquelles 111.000 pessetes;
Resultant que trobant-se el senyor Josep M.ª C. i B. present a l'acte de l'atorgació de l'escriptura que es deixa explicada a l'anterior atès, va renunciar, quant fos necessari, els drets que poguessin pertocar-li per virtut de les substitucions disposades en el testament del seu oncle, i especialment com a substitut de la seva germana Teresa pel que fa referència als béns objecte d'aquella venda, i ratificà la que ell féu, així com la renúncia de tot allò que, pel títol més amunt calendat, va alienar a favor del senyor Marià LI., per tal que aquest pogués sempre i en tot cas posseïr i disposar lliurement de tots els referits béns, sense cap mena de limitació per raó dels drets que al mateix atorgant poguessin correspondre;
Resultant que per escriptura pública autoritzada en data 15 d'octubre del 1921, pel Notari senyor Lluís Rufasta, el senyor Marià LI. i M., optant pel dret de retrovendre que li concedia l'escriptura de data 29 de maig del 1920, per la qual havia adquirit totalment els béns objecte de la demanda reivindicatoría origen del present recurs de cassació, va retornar, i quan fos necessari va cedir i transferir a la senyoreta Teresa C, assistida del seu tutor, la casa número ... del carrer de Santa Anna d'aquesta ciutat, i els valors fiduciaris que es descriuen al Resultant quart de la present;
Resultant que per escriptura autoritzada pel Notari d'aquesta capital, senyor Eladi Crehuet, en data 30 d'agost del 1924, el senyor Josep M.ª C. i B., desitjant que la seva germana Teresa C. i B., única propietària de la totalitat dels béns integrants de l'herència del causant senyor C. i P., entre els quals, com repetidament s'ha dit, hi eren compresos la descrita finca i els ressenyats resguards de dipòsits, en gaudís, disfrutes i disposés sense estar subjecte als efectes de la condició resolutoria del testament de llur oncle, va renunciar i repudià solemnement tots els drets, accions i beneficis, especialment els adquisitius de la propietat de la part o parts indivises de la totalitat dels béns que foren de pertinença de llur oncle i causant, senyor Josep C. i P., singularment de l'immoble núm. ... del carrer de Santa Anna d'aquesta ciutat, i dipòsits de valors mobiliaris anteriorment descrits, i tots els altres que poguessin néixer al seu favor en el cas que es purifiqués la substitució fideïcomissària condicional, continguda en la transcrita clàusula d'institució hereditària del testament del repetit senyor Josep C. i P., i va reconèixer que, pel que a ell feia referència, els esmentats béns eren propietat de la seva germana, la qual gaudia, en particular sobre la finca urbana i dipòsits esmentats, de totes les facultats que integren el domini, i en conseqüència, de les de lliure disposició, tant per actes i contractes inter-vius, a títol onerós o lucratiu, com per testament, o 0 qualsevol altre mena d'acte d'última voluntat, en forma que pel que a ell feia, llurs adquirents no estiguessin subjectes a la substitució fideïcomissària expressada, al qual efecte prestava el seu consentiment per tal que en el Registre de la Propietat es fes constar, com així es féu, mitjançant l'oportú assentament cancel·latori en la finca abans descrita, l'extinció dels efectes de l'al·ludida substitució, i per tal que es fes d'aquella renúncia i repudiado, el mèrit adient, en la tramitació corresponent per a la solta i cancel·lació dels repetits dipòsits;
Resultant que per escriptura pública autoritzada en data 6 de setembre del 1924, pel repetit notari d'aquesta ciutat senyor Eladi Crehuet, la senyora Teresa C, assistida del seu tutor, va vendre perpètuament a la societat mercantil regular col·lectiva, anomenada «J. y Compañía», pel preu de 282.000 pessetes, la repetida finca número ... del carrer de Santa Anna, d'aquesta ciutat, i els resguards de valors de la Sucursal del Banc d'Espanya a Barcelona, números 2375 i 2389;
Resultant que la senyora Carlota C. i M., a la qual pertanyien quarantadues i mitja seixantaves parts dels llegats de 20.000 pessetes, ordenats a favor dels seus germans pel senyor Josep C. i P. en el seu repetit testament, per quant aquells havien traspassat i n'havia estat declarada hereva — per escriptura pública atorgada davant del Notari d'aquesta ciutat senyor Eladi Crehuet, en data 2 d'octubre del 1924, va signar carta de pagament a favor de la societat «J. i Compañía» per la quantitat de 42.500 pessetes, i manifestant que era l'única persona a la qual podria beneficiar el compliment de la condició resolutoria continguda en la substitució fideïcomissària condicional imposada pel senyor Josep C. i P., en la transcrita clàusula d'institució hereditària, va aprovar i consentir la compra-venda de la finca urbana i valors mobiliaris, continguda en l'escriptura atorgada en data 6 de setembre del 1924, per la senyora Teresa C. a favor de la Societat «J. y Compañía», i va renunciar i repudiar solemnement, els drets, accions i beneficis, especialment els adquisitius de la propietat de la part o parts indivises de la finca número ... del carrer de Santa Anna, i dipòsits de valors mobiliaris que formaven part de l'herència del senyor Josep C. i P., i que poguessin néixer al seu favor, en el cas que es purifiqués la substitució fideïcomissària condicional, continguda en la tan repetida clàusula d'institució hereditària del senyor C. i P., i va reconèixer que per la seva part els esmentats béns, eren de la propietat de la raó social «J. y Compañía», la qual gaudia sobre la finca urbana i dipòsits repetits, de totes les facultats que integren el domini, i en conseqüència, de les de lliure disposició per actes i contractes inter-vius, a títol onerós o lucratiu, en forma que les persones que ds adquirissin no estarien subjectes a la condició fideïcomissària expressada, donant el seu consentiment, per tal que en el Registre de la Propietat i en la finca descrita, es fes constar per mitjà dels oportuns assentaments, la seva aprovació total de l'esmentada venda, i l'extinció dels efectes de la tan repetida substitució, i per tal que es fes d'aquella renúncia i repudiado, el mèrit adient en la tramitació que procedís, per a la solta i cancel·lació dels repetits dipòsits, consignant expressament, que mitjançant les antecedents aprovació, renúncia i repudiado, havia restat sense possible afecte ulterior, la substitució fideïcomissària, tantes vegades repetida per la impossibilitat de l'existència de persones a favor de les quals pogués purificar-se;
Resultant que per escriptura pública autoritzada pel repetit Notari d'aquesta ciutat, senyor Eladi Crehuet, en data 9 de novembre del 1926, els senyors Pere i Joan J. i R., Domènec R. i P., Francesc S. i S., Victòria de la R., Emili J. i R., Josep C. i R., Joan R. i R. i Santos Y. i F., obrant els quatre primers en qualitat de socis únics de la societat «J. y Compañía», varen constituir una societat anònima domiciliada en aquesta ciutat, amb el nom de «Almacenes J., SA.», aportant en concepte de capital social, la finca objecte de la present demanda reivindicatoría;
Resultant que amb aquests antecedents, el Procurador senyor Josep Badia, a nom i en representació del senyor Josep M.ª C. i B., per escrit de data 30 d'octubre del 1934, ampliat per un altre de 6 de setembre següent, va formular demanda de judici declaratiu de major quantia contra les esmentades entitats, en súplica que es declarés que el seu representat, hereu fiduciari d'una meitat indivisa, equivalent a sis dotzenes parts de l'herència del difunt causant senyor Josep C. i P., a la defunció de la cohereva fiduciaria, la senyora Rosalia C. i B., per haver substituït a aquesta senyora, va heretar unes altres dues dotzenes parts, que conjuntament amb aquelles altres feien vuit dotzenes parts, les quals li corresponien en els béns procedents de l'expressada herència, o sia en la casa assenyalada amb el número ... del carrer de Santa Anna d'aquesta ciutat i en els dipòsits de valors de 18.500 pessetes i de 21.100 que anteriorment han estat descrits i relacionats; que l'esmentada herència i les referides parts indivises, heretades, com a gravades de substitucions fideïcomissàries, no podien ésser objecte d'alienació, ni les substitucions, per tal com eren condicionals, no podien renunciar-se, per no haver-se purificat; que l'herència tampoc no podia ésser objecte de renúncia o de repudiació per haver estat acceptada, essent en tot cas les alienacions o renúncies inexistents; que en conseqüència, les societats demandades venien obligades respectivament, i restituir al seu representat, per tal com n'era el propietari, les esmentades vuit dotzenes parts indivises dels referits béns, condemnant la denominada «Almacenes J., S. A.» a restituir-li les referides parts indivises de l'esmentada casa, i a la «J. y Compañía» igual participació indivisa dels referits dipòsits de valors; que es decretés la cancel·lació de les inscripcions de la repetida casa, que apareixien a nom de la Societat «Almacenes J., S.A.», en el Registre de la Propietat del Districte d'Orient d'aquesta ciutat, i que per últim fossin condemnades al pagament de les costes, invocant com a fonaments de dret, els que estimà adients, i al·legant en suport de les seves pretensions, que de la clàusula testamentària per la qual el senyor Josep C. i P., en instituir hereus universals els seus nebots Josep M.ª, Teresa i Rosalia, se'n desprenia una substitució fideïcomissària imposada pel testador, des del moment que els hereus instituïts després d'haver arribat, com arribaren, a la pubertat, si traspassessin sense fills o amb tals que cap d'ells no arribés a la pubertat, el darrer que d'ells traspassés, era substitut en l'herència, pel senyor Roman C, a les seves lliures voluntats; i si aquest, en purificar-se al seu favor la substitució, hagués premort havent deixat fills legítims o naturals, entre els quals, per llei, s'entenen inclosos els néts, ordenà que aquests el succeïssin en representació de llur pare; clàusula per la qual era evident que el seu representat i la seva germana Teresa, en el cas que traspassessin sense fills legítims o naturals que no arribessin a la pubertat, el sobrevivent, i en el seu cas, els seus fills legítims que traspassessin abans d'arribar-hi, havien de restituir l'herència a l'esmentat Roman C, i en el cas que aquest hagués traspassat, als seus fills, puix que sense la vinculació dels béns de l'herència en tots ells, no seria possible aquell gravamen de restitució, tot això sens perjudici de la vinculació dels béns de l'herència en els expressats hereus primerament nomenats, per tota llur vida, àdhuc que tinguessin un o més fills legítims que arribessin a la pubertat, per tal com solament podien disposar de la part heretada, en el cas de traspassar amb tals fills arribats a l'esmentada edat, implicant això, que tan solament podien fer-ho per actes d'última voluntat, o sia, per testament, explicant-se aquesta facultat de lliure disposició per actes d'última voluntat, que el testador va concedir al seus referits hereus en aquell únic i exclusiu cas, per la consideració que un cop arribats els tals fills a la pubertat o edat de testar, podrien disposar dels béns heretats, i aquests no haurien de fer trànsit, per l'ab-intestat de l'impúber, a parents seus d'una branca diferent de la del causant; que d'aquells antecedents resultava que el seu representat, com hereu que es trobava ésser, sens perjudici de les substitucions a què estava subjecte, era propietari dels béns de l'herència del causant Josep C. — entre els quals hi havia la referida i descrita casa, i els ressenyats resguards de dipòsits de valors, adquirits amb la resta de cabals procedents de la venda d'unes finques per a la detracció de la quarta trebel·liànica o lliure — en la proporció d'una meitat, equivalent a sis dotzenes parts, per herència directa d'aquell, i en unes altres dues dotzenes parts, com a substitut de la referida hereva i difunta germana Rosalia, les quals, en conjunt, sumaven vuit dotzenes parts dels béns; però a desgrat que les substitucions imposades pel repetit causant impedien que els béns de l'herència, i per tant els que són objecte de la demanda reivindicatoría, poguessin alienar-se per contracte, ni ésser, de cap de les maneres, objecte de cap mena d'alienació, el cert era que aquell immoble es trobava a poder de l'entitat demandada «Almacenes J., S. A.», i els ressenyats valors en el de l'altra societat demandada «J. y Compañía», estant fins i tot, inscrita la referida casa a nom de la primera en el Registre de la Propietat del Districte d'Orient; que les referides vendes atorgades pel seu representat una a favor de les seves germanes Teresa i Rosalia, i l'altre del senyor Marià LL, i per aquest a favor d'aquelles, i la feta per Teresa C. a favor de la societat «J. y Compañía», eren totalment inexistents, i careixien, per tant, de tota consistència jurídica, puix que els referits béns o les seves participacions, per trobar-se subjectes a substitucions en la seva herència, imposades pel seu causant, el senyor Josep C, no podien ésser objecte de cap mena de contracte d'alienació, i, per tant, de venda, car l'hereu gravat de substitució fideïcomis-sària no té la lliure disposició dels béns heretats, per haver-los de restituir al substitut, i per tant no tenint la facultat de disposar-ne lliurement, de cap manera no podien, legalment, ésser objecte de cap mena d'aquells contractes, essent, en conseqüència, els que es deixen referits, una pura artificiositat o fantasia, és a dir, inexistents, per manca d'objecte cert de la venda, puix que no pot ésser objecte de venda o alienació allò que no pot alienar-se o vendre's; que els hereus gravats de restitució o de fideïcomís, es troben privats d'alienar el que han heretat, perquè no és possible que els béns d'aquesta mena d'herències, siguin objecte de cap contracte d'alienació, per tal com ho impedeixen les substitucions de les quals estan afectats, àdhuc que els presumptes substituts renunciessin als seus drets, els quals però, no poden fer-ho, sense que s'hagi purificat en ells la substitució, i per tant, els hereus gravats no adquirien cap dret a la lliure disposició dels béns: que per un altre motiu havia de tenir-se també, com a inexistent, l'escriptura de venda atorgada pel seu representat, puix que el nomenament del tutor que l'assistí en aquell acte era il·legal, per haver estat fet per un Consell de família il·legalment constituït, per quant com a menor emancipat, estava total-ment exclòs de tal organisme, i corresponia al Jutjat de Primera Instància proveir-lo de tutor per tal de completar la seva capacitat, i en conseqüència, el seu representat va obrar sense capacitat per a l'atorgament d'aquella escriptura, motiu pel qual era inexistent la venda, i encara més, era il·legal, i com a tal inexistent, l'al·ludida repudiació de l'herència en qüestió, per tal com anys abans l'havia acceptada, i l'acceptació de l'herència és irrevocable, segons llei; que les societats demandades, posseïen, detentant llur propietat, els béns i valors objecte de la demanda, els quals en una meitat, equivalent a sis dotzenes parts, corresponien i pertanyien al seu representat per l'herència del seu causant senyor Josep C. i P., i les altres dues dotzenes parts, per substitució de la seva difunta germana Rosalia, sense que les societats demandades poguessin justificar propietat ni dret de cap mena sobre els repetits béns i valors, els quals, per tant, estaven obligades a restituir al seu representat, lliurant-li i donant-li possessió de les referides participacions indivises de la repetida casa, en l'estat que es trobaven, o sia, amb les noves construccions que s'hi havien practicat, sense dret a cap mena d'indemnització, per tal com s'havien realitzat per conveniència seva, sens perjudici de l'habitabilitat a què estava destinada, per haver en tot cas aquelles, de cedir al sòl, tenint a més, l'obligació de separar-la de les altres construccions o edificacions, mitjançant l'aixecament a les seves costes, de les corresponents parets de separació, i lliurant-li, així mateix, els fruits i rendes deixades de percebre d'aquella casa i valors, des del dia de la presentació de la demanda;
Resultant que admesa aquesta i emplaçades les entitats demandades, va comparèixer en llur representació el Procurador senyor Francesc C, el qual va evacuar el tràmit de contestació, demanant que es dictés sentència en la qual les seves representades fossin absoltes de la demanda, i es condemnés l'actor a silenci i callament perpetus i al pagament de totes les despeses i costes del judici, invocant com a fonaments de Dret els que estimà adients, i al·legant en suport de les seves pretensions, el següent: que el testament del senyor Josep C. i P. imposà als hereus instituïts, o sia a l'actor i a les seves germanes Teresa i Rosalia, una substitució fideïcomissària per al cas que traspassessin sense fills legítims o naturals que no arribessin a la pubertat, la qual substitució era recíproca entre els hereus, per llur respectiva part hereditària, i el darrer que traspassés en aquell cas, era substituït pel senyor Roman C., a les seves lliures voluntats; que els valors fiduciaris que s'esmentaven a la demanda, no estaven subjectes a la substitució fideïcomissària, perquè representaven, segons afirma l'actor, la resta d'uns béns venuts judicialment per a la detracció de la quarta trebel·liànica o lliure; que segons disposa l'art. 109 de la Llei Hipotecària, el posseïdor de béns subjectes a condicions resolutòries pot alienar-los, salvant, però, els drets dels interessats en aquelles condicions, i d'aquesta manera, i sense admetre la interpretació que en la demanda pretén donar-se a la substitució fideïcomissària condicional, l'actor va atorgar l'escriptura de venda de data 30 d'agost del 1917, ja relacionada, en la qual es féu constar que quedaven salvats els drets dels substitut; que com a conseqüència del que va atorgar, el senyor Josep Maria C. no podria exercitar cap mena d'acció amb el caràcter d'hereu del senyor Josep C. i P., i per això s'explica que es pretengui a la demanda, que la venda sigui considerada com a inexistent o nul·la, a desgrat que després la confirmà per una sèrie d'actes posteriors; que a la mateixa conseqüència, és a dir, la d'impedir a l'actor formular cap mena de reclamació com a hereu de la seva germana Rosalia, portaven les escriptures de 31 de gener i 20 de febrer del 1920, confirmades en actes posteriors del mateix demandant; que tampoc el senyor Josep M.ª C. no podia exercitar cap acció com a presumpte hereu de la seva germana vivent, Teresa C, puix que en l'escriptura de data 30 d'agost del 1924, va renunciar la substitució d'aquesta, i va atorgar una cessió de tots els drets que poguessin correspondre-li en tal concepte, els quals drets abdicà a favor de la seva esmentada germana Teresa, sense que contra aquesta renúncia hagi exercitat cap acció de nul·litat, dins del termini legal de quatre anys.
Resultant que conferit trasllat a l'actor per a rèplica, evacuà el tràmit exposant que no mancava d'acció per a demanar la nul·litat de les escriptures de dates 30 d'agost del 1917, 31 de gener del 1921 i 30 d'agost del 1924, perquè precisament eren, per inexistents, l'antecedent de l'acció reivindicatoría que pel que feia a què la substitució imposada pel causant constituís una condició resolutoria, i tocant al que diuen les demandades que la resta dels béns venuts per la detracció de la quarta trebel·liànica, no estaven subjectes a substitució, precisa recordar que de la clàusula hereditària transcrita, resulta que els hereus fiduciaris, o sia l'actor i les seves germanes, tan solament estaven facultats per a disposar lliurement de l'herència, si trapassaven amb fills legítims o naturals que haguessin arribat, o després arribessin, a l'edat de la pubertat, sense que en cap altre cas en poguessin disposar; i essent aquesta la voluntat del testador, tenia d'ésser sempre respectada, i per tant no podia substreure's de la substitució els valors fiduciaris de referència, sota l'al·legació que havien estat adquirits amb la resta de cabals procedents de la venda d'uns béns de l'herència, àdhuc que aquesta venda hagués tingut per finalitat la detracció de la quarta trebel·liànica, i per tant els referits béns formaven part de l'herència repetida; que pel que tocava al tercer punt d'oposició a la demanda — o sia que no havia estat exercitada cap acció de nul·litat contra les repetides escriptures dins del termini de quatre anys —, havia de tenir-se en compte que no era l'acció de nul·litat dins d'aquell termini, la que s'exercitava, perquè aquesta acció i aquest termini es refereixen a aquelles escriptures on no concorreguessin els requisits legals per ésser vàlides, sinó que en el cas del dia es tractava de documents públics inexistents, deixant de banda que aquell termini de quatre anys l'establia el Codi Civil, el qual és aplicable, només que a manca de preceptes de la legislació catalana, i aquesta concedeix un termini més ampli; que res no significaven els actes de renúncia i de venda a favor de les entitats «Almacenes J., S.A.», i «J. y Compañía», perquè aquestes havien obtingut la possessió dels béns d'autos, com a conseqüència de l'atorgació d'unes escriptures que jurídicament eren inexistents, i aquella possessió no era res més que una mera tenencia material, i no donava cap dret, no ja de domini, sinó ni tan sols de lícita possessió, i les inscripcions en el Registre de la Propietat no constituïen cap mena d'acte de convalidació dels documents o contractes inscrits, si aquests eren inexistents o nuls; i que pel que toca a que Carlota C. va renunciar a la substitució de l'herència debatuda, aquest acte no pot tenir cap transcenciència, puix que si no s'havia purificat en l'esmentada Carlota cap subtitució, no era substituta, i per tant, tampoc no podia renunciar l'esmentada qualitat; va invocar diverses disposicions legals, i acabà demanant que a la sentència definitiva, ultra les declaracions consignades a la súplica de la demanda, es declarés la inexistència, i en altre cas la nul·litat, dels contractes de venda i d'alienació fets en les escriptures de dates 30 d'agost del 1917, 31 de gener del 1921 i 30 d'agost del 1924, i la cancel·lació de llurs inscripcions en el Registre de la Propietat corresponent;
Resultant que en llur escrit de duplica, les entitats demandades varen ratificar la súplica de l'escrit de contestació, oposant-se als arguments continguts en l'escrit de rèplica, i exposant que l'actor senyor Josep M.ª C. va complir l'edat de vint-i- cinc anys, o sia, entrà en la majoria d'edat, el dia 18 de febrer de l'any 1920, i com que durant els quatre anys següents va poder impugnar el nomenament del seu tutor, així com els actes que aquest hagués realitzat, i fins i tot demanar la rescissió i la nul·litat dels actes propis realitzats amb l'assistència d'aquell, i no ho féu, varen quedar convalidades les escriptures que demanava que fossin declarades inexistents; i com que tampoc no va impugnar dins d'aquell termini els acords del seu Consell de família, autoritzant el seu tutor perquè l'assistís en l'atorgament de les escriptures de referència, aquells acords varen quedar també vàlids i ferms; que a la primera de les escriptures impugnades, o sia la que autoritzà el Notari senyor Manuel Crehuet en data 30 d'agost del 1917, per la qual l'actor va vendre i cedir a les seves germanes els drets que havia adquirit com a hereu de llur oncle, aquesta venda va realitzar-se per un determinat preu, que l'actor va percebre en la seva totalitat, motiu pel qual no podia impugnar-la per manca d'objecte material del contracte; que la segona de les escriptures impugnades en l'escrit de rèplica, fou atorgada com l'anterior, amb assistència del tutor, i tampoc no la podia impugnar, perquè per una altra escriptura atorgada pel mateix actor en la seva majoria d'edat, va confirmar-la i ratificà d'una manera expressa i terminant la cessió dels drets que féu en aquell document; i que contra l'última de les escriptures que l'actor estimava com inexistents, que era una expressa confirmació de les altres dues, tampoc no havia pogut assenyalar cap mena de defecte o vici, raons per les quals no podia ésser acollida la pretensió de l'actor;
Resultant que practicada la prova firoposada per les parts, els hi foren comunicats els autos per a conclusions, tràmit que evacuaren, successivament, insistint cada una d'elles en les seves respectives pretensions;
Resultant que el Jutjat de Primera Instància número 3 de la present ciutat, va dictar sentència en data 12 de juliol del 1935, per la qual no donà lloc a la demanda, absolent-ne les entitats demandades, i que interposà per la part actora recurs d'apel·lació, la Sala Primera del Civil de l'Audiència d'aquest territori, per sentència de data 6 de juliol de l'any darrer, va confirmar l'apel·lada en totes les seves parts;
Resultant que el Procurador senyor Lluís Planella, a nom i en representació del senyor Josep M.ª C, sense constituir el dipòsit exigit per l'art. 1.698 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per tenir concedit el benefici de pobresa en sentència ferma, per escrit de data 23 d'agost d'enguany, va interposar contra la sentència de la Sala, recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, a redós del número 1 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que recolzà en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció de la Llei 114, tít. I, De legatis, llibre 30, del Digest, i el tít. XXX, de la mateixa Llei, així com la 120, del títol únic, llibre 30, del Digest, i la Llei 11, tít XLII, llibre 60 1, del Codi de Justinià, segons les quals, en síntesi, els béns subjectes a un fideïcomís no poden alienar-se sinó és per a pagar deutes o llegats del testador sempre que no existeixi metàl·lic per a satisfer-los, i encara això s'entén amb el consentiment de tots aquells que puguin aspirar al fideïcomís (ad fideicomissi petitionem aspiraré possunt); tot el qual ha estat reconegut per la Jurisprudència del Tribunal Suprem, formant un cos de doctrina, contingut, entre altres, en les seves sentències de 30 de juny del 1881, 5 de gener del 1895, 21 de desembre del 1892, 26 de febrer del 1896, 30 d'abril del 1897, 12 de febrer del 1916 i Resolució de la Direcció dels Registres d'll d'agost del 1916, segons les quals, la Llei 36, Digest, De legat et fideicom., l'Autèntica que segueix a la Llei 30 Codi, Commun. de Leg. et Fideicom.3, i la Novel·la 39, cap. 1, faculten solament l'hereu gravat de restitució, per a extreure dels béns hereditaris, la porció legítima i vendre'n els suficients per tal de pagar deutes del testador, i per als dots i donacions propter nuptias a que estigués obligat, i que qualsevulla altra mena de vendes amb diverses finalitats, són nul·les si no hi concorren totes les persones que podrien aspirar al fideïcomís, única manera d'ésser vàlides, segons l'esmentada Llei 11, tít. XLII, llibre 60 del Codi; no permetent-se en bona doctrina, als Registradors, segons la resolució abans esmentada, inscriure la venda o hipoteca de cap finca inscrita amb prohibició d'alienar. En la sentència recorreguda, així com en l'apel·lada, s'infringeix el cos de Dret fundat en les disposicions i doctrina legals exposats, en conjunt i cada una d'elles, per quant es consideren vàlides les alienacions i renúncies esmentades, efectuades per l'actor. Però és inqüestionable que àdhuc prescindint en aquest lloc, que l'actor, en aquelles alienacions i renúncies, fou víctima de la seva inexperiència, de la fam, enveja i usura de tercers que abusaren d'ell, pretenent contractar-hi el cert és que pel que es refereix a les alienacions, són inexistents i nul·les, per tal com amb aquells actes s'infringí la voluntat del testador que establí la substitució fideïcomissària, voluntat que en força de la jurisprudència esmentada, ha de prevaler sobre qualsevol intent de violació per part de l'hereu fiduciari, fos el que fos l'estat psicològic o econòmic que li indueixi, trobant-se en tot cas, salvaguardada, a l'empar dels textes legals citats com a infringits en la sentència, i pel que toca a la renúncia des del moment que segons l'art. 997 del Codi Civil, l'acceptació i la repudiado de l'herència un cop fetes són irrevocables, precepte que també es cita com a infringit per la sentència recorreguda, en quant sigui menester.
Segon. Infracció del paràgraf 2 de l'art. 1.271, del Codi Civil, en el qual s'estableix que sobre l'herència futura, només es podran celebrar els contractes l'objecte dels quals sigui practicar entre vius la divisió d'un cabal, segons l'article 1.056 de l'esmentat cos legal, textos aplicables a Catalunya, segons la sentència del Tribunal Suprem de 3 de juny del 1902, i que estan en corcondança amb el Dret Romà, sobre el particular, contingut a Llei 30, tít. XXX, De pactis, del llibre I del Codi, que estableix que els pactes sobre l'herència futura no tenen d'observar-se, salvat en el cas que aquell de la herència de la qual es tracti, o sia el testador, els aprovi i perseveri en la seva aprovació fins al seu traspàs, la qual regla, segons manifesta l'Emperador Justinià a Joan, Prefecte del Pretori, és de conformitat amb les Lleis i Constitucions antigues, i acaba amb les següents paraules: «En conseqüència, manem que no s'admetin absolutament ni donacions ni hipoteques, ni cap altra mena de contracte sobre béns, contra la voluntat del propietari, per tal com no estan d'acord amb els principis juridics de la nostra època. Donat a Constantinopla, a les Calendes de Novembre, després del Consulat d'Ampadi i d'Orestes, l'any 331». - Si segons els principis jurídics de l'època de Justinià, es manava que no s'admetessin cap mena de contractes sobre l'herència futura, amb més raó ha de prevaler en els temps actuals la terminant disposició del paràgraf 2, de l'art. 1.271 del Codi Civil, concordant amb l'esmentat text romà - Aquells preceptes coincidents, s'infringeixen en la sentència recorreguda, en donar valor i eficacia a l'escriptura de data 2 d'octubre del 1924, per la qual la senyora Carlota C. i M. hereva del senyor Roman C. (designat en darrer terme en el testament d'autos com a fideïcomissari, en el cas de complir-se les condicions resolutòries del dret dels fiduciaris) contractà amb els demandats, renunciant l'herència futura esmentada, a la qual li donava dret el seu caràcter de fideicomisaria abans esmentat. - Com diu el prestigiós jurisconsult Sr. Antoni M.° Borrell i Soler, en la pàg. 155, del volum V de la seva obra «Dret Civil vigent a Catalunya», per bé que el fidu-ciari és propietari actual dels béns fideïcomitits, en tant el seu dret no es resolgui, en canvi, el fideïcomissari «pot arribar a propietari dels mateixos béns, per voluntat del testador, de la qual deriva també el dret del fiduciari, que per tant aquest ha de respectar.» - En conseqüència, resulta inqüestionable que la fideïcomissària senyora Carlota C. i M., possible propietària dels béns de l'herència, en el cas de resoldre's el dret que sobre els béns d'aquesta correspon al fiduciari recurrent, contractà sobre una futura herència, renunciant-la, en contra dels preceptes terminants de Dret que són esmentats com a infringits en aquest motiu de cassació.
Tercer. Infracció de l'art. 109 de la Llei Hipotecària, en establir en definitiva que el posseïdor de béns subjectes a condicions resolutòries pendents, solament podrà dur a terme l'alienació d'aquells, quant les referides condicions deixin de complir-se, les quals, en el cas d'autos no pot afirmar-se ni negar-se que hagin quedat incomplertes, per tal com a l'hereu fiduciari recurrent, encara li queda temps de sobres per traspassar, deixant fills que arribin a l'edat de la pubertat.
Quart. A més de les raons legals exposades, que evidencien PanuHació, per inexistència, dels contractes sobre els béns objecte de fideicomís als quals fa referència aquest plet, i això ens facultaria per a deixar d'al·legar els altres motius de cassació existents, creiem que és un deure, així mateix, exposar-los, i en aquest sentit, hem de citar com a infringits, a major abundament, l'article 317 del Codi Civil, i el 200 del mateix Cos legal, el primer dels quals estableix que el menor emancipat no podrà vendre béns immobles, sense el consentiment del seu pare o en el seu defecte de la seva mare, i per manca d'ambdós, sense el d'un tutor; i establint el 313, que també esmento com infringit, que el Consell de família s'extingeix en els mateixos casos que la tutela, i aquesta deixa de tenir raó d'ésser i per tant d'existir quan el menor d'edat que hi està subjecte, és emancipat legalment — conclusió que es dedueix lògicament del número 1 de l'esmentat article, quan estableix que estan subjectes a tutela els menors d'edat no emancipats legalment —, resulta inqüestionable que el tutor senyor Antoni B. i ]., nomenat pel Consell de família, trobant-se ja emancipat el recurrent, ho fou il·legalment, i que en tot cas, corresponia al Jutjat de Primera Instància haver-lo proveït de tutor, als efectes del disposat en l'esmentat art. 317 del Codi Civil, els quals preceptes són tots infringits en la sentència recorreguda, en no apreciar-s'hi els efectes i conseqüències exposats.
Cinquè. Infringeix també la sentència l'art. 548 de la Llei de Tràmits, en interpretar-lo amb caràcter restringit, puix que si tal com es diu en el tercer atès de la sentència recorreguda, la rèplica, alliçonada sens dubte per la contestació a la demanda, amplia en gran manera l'àrea litigiosa, sol·licitant la inexistència i en altre cas la nul·litat, dels contractes de venda i alienació referits a la demanda, i en l'apartat A, fet 12, de la rèplica, i la cancel·lació de les seves inscripcions en el Registre de la Propietat del Districte del Nord d'aquesta capital, el referit alliçonament productor de l'esmentat resultat, es troba dins del cercle de legalitat processal, establert en l'esmentat article, quan disposa que en els escrits de rèplica i duplica, no tan sols es poden modificar o addicionar els punts de fet i de Dret consignats a la demanda i a la contestació, sinó que també podran ampliar-se, addicionar-se o modificar-se, les pretensions i excepcions que s'hagin formulat en aquells escrits, tot això sens perjudici que en els actuals moments, el criteri legal advoca en pro d'una àmplia interpretació que condueixi al predomini del dret al·legat sobre l'acció exercitada, ultra que en el Decret del Conseller de Justícia de data 11 d'agost, en suprimir els tràmits de rèplica i duplica en el procediment d'enjuidar que estableix, significa que en els plets iniciats sota l'anterior legislació, i no resolta encara per sentència ferma, tenen de considerar-se com un sol escrit els de demanda i rèplica i com un altre sol escrit els de contestació i duplica, per tot el qual esmenta així mateix com a infringit, en els seus efectes i conseqüències ulteriors, ja exposats, la Norma 4.ª de l'art. 1 de l'esmentat Decret.
III. Desestimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Ramon M.ª Roca i Sastre;
Atès que el recurrent afirma que la norma de Dret Romà, que «els béns subjectes a un fideïcomís no es poden alienar sinó per a pagar deutes o llegats del testador», per la qual cosa, entén que la sentència recorreguda ha infringit aquella norma, en considerar vàlides les alienacions i renúncies per ell mateix atorgades, de les seves participacions en l'herència d'autos, a la qual fou cridat, juntament amb dos germans seus, a títol d'hereu gravat de fideïcomís sine liberis decesserit, i amb substitució entre ells, i per al cas d'incomplir tots l'esmentada condició, l'últim que morís era substituït per una altra persona, i per premoriència d'aquesta els seus fills per via de representació. Però aquesta tesi, sostinguda en el primer motiu del recurs interposat, no pot prosperar, perquè aquella norma no es pot entendre d'aquella manera tan absoluta, puix si bé és certa tractant-se de les substitucions fideïcomissàries pures, no ho és en canvi en les condicionals, essent suficient aquí, per a demostrar-ho, citar la llei Sed quia i la Sin autem de Justinià (Cod. vi-43, Llei 3.ª, par 2 i 3) segons les quals, les coses deixades amb càrrega de substitució pure vel sub certo die, no poden ésser alienades o gravades pel fiduciari, perquè aquest no es pot produri com si fos del seu patrimoni ço que és d'altri, però si pel contrari, la substitució s'hagués imposat sub conditione vel sub incerto die, per bé que el fiduciari obrarà millor — diu — si s'abstè d'alienar i gravar, amb tot, si ho fa sota l'esperança que no es complirà la condició, sàpiga que un cop complerta serà va, restant sense valor l'acte atorgat, dels quals textos, juntament amb d'altres, manifestacions tots ells d'una interessant evolució jurídica en aquest punt, se'n va derivar la doctrina de Dret comú, exposada per autors com Peregrinus (De fideicomissis, art. XL), entre els més autoritzats en la matèria, segons la qual, així com el fiduciari no pot alienar ni gravar els béns subjectes a fideïcomís pur o a dia cert, en canvi ho pot fer quan el fideïcomís és condicional, però arrossegant en aquest cas el gravamen restitutori, el qual ha de restar salvat, sense que aquest principi permissiu d'actes dispositius condicionats, en els casos de fideicomisos sub conditione, que ha estat recollit substancialment en l'art. 109 de la Llei Hipotecària, i afirmat per la Direcció dels Registres (resolucions d'11 d'octubre del 1899, 25 de juny del 1903, 30 d'abril del 1904, 12 de maig del 1920, 3 de novembre del 1932 i 22 de febrer del 1934) pugui significar cap fregament o discordança amb aquells textos del Corpus (Novel·la 41 de Justinià, citada com a 39; autèntica Res quae, que és el seu extracte, inserida a continuació del text ans esmentat del Còdex; Dig. 1-35, frag. 22, par. 4; XXXII-únic, frag. 38), que autoritzen les alienacions pel fiduciari per tal de constituir dots i pagar llegitimes o deures hereditaris, puix que no és admissible volguer deduir, com ho fa el recurrent, d'aquesta permissió legal explícita, una presumpció contrària, o sia una regla prohibitiva de tot acte dispositiu no fundat en alguna d'aquelles causes legals, perquè quan en virtut d'aquestes s'alienen o graven béns subjectes a fideïcomís, ja sigui pur, ja condicional, aquests béns són tramesos en concepte de lliures del gravamen, per considerar-se que representen una fracció de valor hereditari originàriament exempt de la substitució, i que econòmicament ni pertany a l'hereu, per tal com es troba adscrit al compliment d'obligacions que estan per sobre de la voluntat del causant, i que amb l'alienació o gravamen s'extreu o separa del patrimoni relicte, mentre que quan es tracta de simples alienacions de béns subjectes a fideïcomís condicional, aquests béns continuen, malgrat la transmissió, afectes al gravamen restitutori, o sia, com diu l'esmentada Novel·la 38, circulen servant la seva pròpia consideració (sed cum propria ambulare fortuna), de tot el qual resulta que existeix una diferència profunda entre un i altre cas, que és oblidada en el recurs interposat;
Atès que tractant-se en aquest plet, d'una substitució fideïcomissària condicional — extrem del qual les parts ni en fan qüestió —, el Tribunal a quo ha procedit rectament en no donar lloc a la petició del recurrent, que es consideressin nul·les i inexistents les vendes que el mateix atorgà dels béns, drets o participacions subjectes a fideïcomís, amb expressa salvetat de la contingència restitutòria; perquè com s'ha vist, aquestes alienacions són vàlides sens perjudici de la revocabilitat o resolubilitat de la transmissió, en el seu dia, si s'escau complir-se la condició de morir sense fills el fiduciari, essent convenient precisar que el concepte que aquí ha de prevaler no és el de nul·litat o inexistència, reservat a les alienacions fetes per l'hereu gravat amb substitució pura, el qual, malgrat ésser dòmine i no mer usufructuari dels béns fideïcomitis, no té respecte d'ells el ius disponendi i per tant no en pot, en general, atorgar vàlidament actes de disposició, sinó que el concepte que ha de regir en aquest cas d'autos, ha d'ésser el de revocabilitat o resolubilitat, el qual compta amb forts precedents en el mateix Dret Romà pur, i és el que ha estat emprat per molts autors de Dret comú, com per exemple el mateix Càncer (Var. res., pars. I, cap. II, n.° 93) i Fontanella (De pactis, clau. IV, cap. IX, pars. 4.a, n.° 25), presuposat en l'art. 109 de la Llei Hipotecària, fet destacat en la fina doctrina de la Direcció dels Registres, i fins seguit pel projecte d'Apèndix de Dret Civil Català, malgrat la seva tècnica poc ortodoxa en aquest punt;
Atès que sentada l'anterior doctrina, tampoc no pot reeixir el primer motiu del recurs, pel que fa a la suposada infracció per la Sala sentenciadora, en considerar vàlides les esmentades alienacions, de les normes vigents que atribueixen força prevalent a la voluntat del testador, puix que si com s'acaba de veure és cosa permesa pel Dret que el fiduciari les atorgui, pendent la condició, i sens perjudici de les conseqüències del compliment d'aquesta, és inútil insistir sobre la validesa, en aquest aspecte, de les esmentades alienacions, essent però convenient fer observar que amb tot, pel fet de continuar operant aquella condició, sempre resultarà que la voluntat del de cuius, que imposa una cursa o trajectòria predeterminada als béns hereditaris, perdura i és respectada en el fons, o sia quant al joc restitutori successiu que aquella implica;
Atès que en el mateix motiu primer del recurs també es sosté que la sentència objecte d'aquesta decisió, en donar per vàlides les renúncies atorgades pel recurrent, dels drets que sobre les participacions hereditàries dels altres fiduciaris podien correspondre-li, a títol de fideïcomissari condicional, va infringir el principi d'irrevocabilitat de les acceptacions d'herència, contingut en l'art. 997 del Codi Civil espanyol, el qual principi, per existir en Dret Romà (Codi VI-31, Llei 4, i altres textos) regeix també a Catalunya. Però aquesta suposada infracció no s'ha pogut produir en el cas d'autos, per les raons següents: Primera: Perquè la irrevocabilitat de l'acceptació d'herència només actua respecte la titolaritat o condició d'hereu, puix que aquesta, pel seu caràcter personalíssim i innegociable, del qual n'és ressò la regla semel heres semper heres i moltes altres, únicament es pot renunciar en forma preventiva, és a dir, quan en situació d'herència deferida però no adida, només hi ha una vocació o crida a la titolaritat successòria, provocant amb la seva renúncia que és la repudiació pròpiament dita, una mena d'omissió adquirendi o refús d'un dret no incorporat encara; però aquella irrevocabilitat no impedeix pas que l'hereu es pugui despendre del contingut econòmic d'aquella titolaritat, o sia dels béns hereditaris, bé en bloc, bé aïlladament, puix que aquests béns no estan incrustats o adscrits, com una mena d'òrgans vitals, a la persona de l'hereu, sinó que són elements dimitibles i susceptibles, en general, de contractació i, per consegüent, alienables i renunciables, de manera que àdhuc fent un esforç per tal de considerar el fideïcomissari, pendente conditione, com un veritable hereu, les renúncies dels seus drets eventuals o condicionats, pretensions i expectativa succesòries, s'han d'estimar possibles, tant quant s'empra la forma de renúncia deixativa o abdicativa, amb el seu to impersonal, com quan la renúncia, per intervenir-hi preu o estar determinat el destinatari afavorit, és trasllativa o in favorem, equivalent en el fons a una alienació, com també quan la renúncia és merament declarativa o recognoscitiva d'un dret o posició jurídica aliena, modalitats de renúncia que en forma més o menys precisa es donen en el cas del dia. Segon: Perquè és cosa admesa per la llei, i confirmada per la doctrina dels autors i per reiterada jurisprudència, que el principi general, vigent en Dret Romà i al Codi Civil, que tots els drets són renunciables mentre no es provoqui perjudici als interessos generals o als d'altri, és de perfecta aplicació al cas del fideïcomissari que pendent la condició, renúncia els drets o expectàncies derivades d'una crida a la substitució, àdhuc que aquesta renúncia adopti l'esmentada forma declarativa o recognoscitiva, prevista al Corpus (Dig. XXX, únic, frag. 120, i Cod. VI-42, Llei II) i a la mateixa Llei Hipotecària (art. 109 de la Llei del 1861, i paràgraf darrer del mateix article, en la seva redacció actual), o sia quan els fideïcomissaris consenten les vendes o hipoteques que atorguen els fiduciaris; i Tercer: Perquè si s'entén que per raó del veïnatge del causant, combinat amb l'aplicació de les regles de Dret interregional als conflictes intercomarcals, la successió d'autos ha d'ésser regida pel Dret barceloní, serà d'aplicació el cap. III del Recognoverunt Proceres que disposa que haeres potest aditam haereditatem repudiare, i la pragmàtica o privilegi especial de Pere III, de l'any 1339, que reprodueix igual norma, i això, tant si s'interpreten aquests textos en el sentit literal de permetre repudiar l'herència adida, com així ho entenen molts autors, ho presuposa l'art. 353 del projectat Apèndix, i ho declara el Suprem en sentència de 28 de març del 1895, que fins arriba a declarar que en contra d'aquell precepte ni s'hi pot oposar la doctrina dels actes propis, com si pel contrari s'interpreten aquells preceptes en el sentit de permetre solament que l'hereu es pugui despendre, dimitir o abandonar en bloc, de tots els béns heretats, i que per consegüent la paraula repudiació està emprada en ells en sentit impropi, degut a certa imprecisió tècnica en aquest punt, com es pot veure en Fontanella mateix (De Pactis., claus. IV, glos. 9, part. 5.a, núm. 125) quan parla de dues menes de repudiacions: una per modum repudiatonis i una altra per modum cessionis, et renuntiationis, interpretació aquesta segona recolzada en fortes raons;
Atès que en estimar, per les consideracions exposades en els anteriors atesos, que la sentència impugnada no va infringir les lleis al·legades, en reputar valides les alienacions i les renuncies objecte d'aquest recurs, és ociós reforçar aquesta conclusió amb la teoria dels actes propis, àdhuc entenent-la, com és procedent fer-ho, en el sentit indicat per la sentència del Suprem de 21 de gener del 1922, o sia que el principi que ningú no pot anar contra els seus actes, requereix que aquests siguin jurídicament eficaços; perquè com s'ha vist, en les alienacions i renúncies fetes pel recurrent, no concorren cap de les tares assenyalades en el motiu primer examinat. I també, per la mateixa raó resulta superflu aplicar aquí la doctrina que exigeix l'emplaçament dels que hagin estat part en el contracte l'anul·lació del qual es reclamava, cosa que no s'ha fet en aquest plet, com també la que nega acció al fideïcomissari amb condició pendent, perquè es deixin sense efecte les alienacions atorgades pels fiduciaris, àdhuc si s'entén que, amb tot, pot aquell impugnar-les per de prompte, als sols efectes declaratius i de garantia, actitud aquesta que no ha adoptat pas el recurrent;
Atès que tampoc no pot tenir èxit el segon motiu del recurs, en el qual es sosté que l'article 1.271 del Codi Civil i la Llei 30, del títol lli, del llibre li, del Codex, han estat objecte d'infracció per la Sala sentenciadora, en considerar vàlida la renúncia que la senyora Carlota C. i M., fideïcomissària situada en crida posterior a la del recurrent, féu de la seva expectativa o dret eventual o condicional a la substitució: Primer: perquè el principi general prohibitiu dels pactes sobre futura successió, consagrat en Dret Romà vigent, i que ha inspirat aquell art. 1.271, fa referència, als pactes relatius, no a herències ja causades, sinó a herències futures o no obertes, o sia, a les d'una persona encara vivent, cosa institucionalment lògica perquè, si la motivació de la prohibició, ultra ésser la de mantenir fins a la mort la llibertat de testar, ja que non libertatem de supremis iudiciis constringere quis poterit, és la d'evitar perills o atemptats a la vida del futur causant, o sia l'anomenat votum mortis captandae, que feia que aquests pactes es consideressin com odiosae et plenae tristissimi et periculosi eventus, aquesta motivació no té sentit una vegada morta la persona de la successió de la qual es tracta; i que aquesta doctrina és d'aplicació al cas de renúncia atorgada pel fideïcomissari dels seus drets a la substitució, és cosa evident com així ho entén Càncer, quan, amb cites d'autoritats, diu en les seves Variarum resolutionum (pars. III, cap. VII, núm. 141), que no hi ha pacte de futura successió quan el fideïcomissari, vivint l'hereu gravat, renúncia, cedeix, ven o dóna el que per causa de fideïcomís espera un cop mort aquell, perquè llavors non agitur de haereditate viventis, et sic futura succesione, sed tantum de successione defuncti, el qual criteri ja fou sostingut per la sentència de l'antic Senat de Catalunya, de 16 de maig del 1575, i pel Suprem, en la sentència de 29 de novembre del 1916, així com també en un cas semblant per la resolució de la Direcció dels Registres de 29 de desembre del 1906, segon, perquè aquella Llei esmentada del Codex, o sia la cèlebre Constitució Justinià de l'any 531, tampoc no podria tenir aplicació al cas a què es refereix aquest motiu del recurs, puix que es tracta d'una disposició prohibitiva dels pacta de hereditatis tertii, i no de les renúncies d'herència futura, és a dir, dels pacta de non succedendo o negativa; i tercer, perquè àdhuc prescindint dels dos anteriors arguments, cal tenir present que allò que ataca el recurrent és una renúncia en la qual ni ell hi ha intervingut, ni per res l'afecta, i com que l'acció per a impugnar els pactes sobre futura successió no té la condició de pública, i el recurrent no apareix tenir la representació del renunciant, és per aquestes raons, de manca de titularitat, d'interès i d'apoderament, perquè el segon motiu del recurs tampoc no pot prevaler;
Atès que el tercer motiu tampoc no és acceptable, perquè no és cert el que diu el recurrent, que l'art. 109 de la Llei Hipotecària prohibeix tota alienació de béns afectes a clàusula de substitució pendent, sinó que pel contrari, com abans s'ha vist, expressament autoritza el fiduciari per a alienar i hipotecar aquells béns, restant salvades les possibilitats restitutòries de la condició, i si alguna alienació prohibeix, és la que s'hauria de realitzar per tal de fer efectiu el corresponent crèdit hipotecari, i això encara en el cas que el gravamen del fideïcomís afectés la totalitat de la cosa hipotecada (circumstància que amb poca freqüència es podria donar en aquests casos si es segueix la doctrina de la Dirección dels Registres, sentada en la resolució de 17-XI-1879), de manera que el repetit art. 109 ve a establir una clara diferenciació entre les alienacions voluntàries i les alienacions forçoses, derivades d'una execució hipotecària, permetent les primeres, sens perjudici dels drets dels possibles fideïcomissaris, i prohibint les segones, per bé que en aquell supòsit d'execució, autoritzi en lloc de la venda en pública subhasta, el segrestament o administració judicial, atribuint al creditor una mena de dret anticrètic dirigit a eixugar el deute, és a dir, un dret a cobrar-lo amb els fruits, com si es tractés de distingir, com diu la resolució de la Direcció dels Registres de 10 de juny del 1924, la hipoteca ad fructus de la hipoteca ad corpus; la qual distinció no es pot titllar pas d'arbitrària, sinó tot el contrari, puix que es fonamenta en fortes raons pràctiques, com són entre les indicades en aquesta última resolució, «la necessitat d'evitar la venda forçosa de béns, el valor dels quals no es pot determinar en una taxació ordinària, per la dificultat d'apreciar les probabilitats de compliment d'una condició», «les diferències profundes que existeixen entre la venda judicial amb representació forçosa del propietari, i el contracte de compra-venda voluntàriament atorgat», i «el risc que correria l'executat de veure els seus béns malbaratáis a la subhasta transformada en joc d'atzar», les quals consideracions són tant més d'estimar tractant-se, com en el cas d'autos, de béns subjectes a fideïcomís sine liberis decesserit, perquè en ells, la possibilitat que el fiduciari mori deixant fills, constitueix una contingència, l'apreciació de la qual pot fer-se en un ambient de normalitat contractual, de molt distinta manera que sota les limitacions, rigideses processals i diferent posició de les parts, que comporta tota execució forçada;
Atès que per bé que el quart motiu del recurs planteja la qüestió relativa a una llacuna o insuficiència del Codi Civil en matèria de tutela, com és la que fa referència a qui correspon nomenar el tutor que ha de complementar en certs actes, la capacitat de l'emancipat per concessió paterna una vegada morts els seus pares, entenent el recurrent que ha d'ésser nomenat per l'autoritat judicial i no pel Consell de família, com ho fou el seu tutor que l'assistí en l'atorgament d'alguns dels actes objecte d'aquest recurs; malgrat això, no és necessari entrar a examinar aquesta qüestió, perquè inclús entenent que al temps d'autos, aquesta matèria era regida específicament a Catalunya pel Codi Civil, i fins que el tutor que va assistir el recurrent no era nomenat en forma legal, procedeix sostenir el criteri de la Sala sentenciadora, en declarar que per haver transcorregut amb excés el temps assenyalat per a exercitar la restitutio in integrum, havien quedat extingits els drets a una possible impugnació, declaració que fins i tot pot considerar-se baldera pel que fa a la renúncia dels drets o expectatives a la substitució fideïcomissària, puix que el recurrent apareix efectuant renúncies d'aquests drets essent ja major d'edat;
Atès que respecte al motiu cinquè i últim, en el qual s'al·lega com infringit l'art. 548 de la Llei Processal Civil, i el Decret de la Conselleria de Justícia de la Generalitat d'11 d'agost d'aquest any, tampoc no es pot donar lloc a la pretensió del recurrent, no solament perquè la cassació per infracció de llei, atesa la seva naturalesa de recurs de fons, és improcedent quan es tracta d'infraccions de preceptes merament processals, doctrina ja sentada pel Suprem en sentències de 26 de gener del 1925, 26 de novembre del 1934, 9 de maig del 1930 i 21 de novembre del 1928, reiteradores d'anterior jurisprudència, sinó perquè, sense entrar a examinar si la Sala va interpretar encertadament o no les esmentades disposicions, sempre resulta, que malgrat entendre aquesta, que en la rèplica no podia ésser ampliada la demanda amb accions de nul·litat d'alienacions i renúncies, amb tot, ha estat precisament aquesta qüestió de nul·litat la que substancialment s'ha discutit en el plet i, ha estat resolta en la sentència recorreguda, no havent-se pogut produir, per tant, cap situació d'indefensió, que és la que primordialment preocupa a la llei en matèria d'irregularitats processals,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal interposat pel senyor Josep M.ª C. i B., al qual condemnem al pagament de les costes i a la pèrdua del dipòsit que hauria de constituir en el cas que millorés de fortuna; i siguin retornades les actuacions a la Sala de la seva procedència juntament amb un testimoni de la present.
Concordances:
Quant als actes de disposició de l'hereu fiduciari, vegeu l'article 186 Compilació.
Les conseqüències de l'acompliment de la condició estan regulades a l'article 164 Compilació; vegeu també l'article 186, 2, Compilació.
La irrevocabilitat de la acceptació de l'herència està regulada a l'art. 256, 2, Compilació.
Quant a la renúncia pel fideicomisari dels drets eventuals, vegeu l'article 197, 4, Compilació.
El Dret local de Barcelona subsisteix dintre els límits que assenyala l'art. 2, Compilació. La legitimitat vigent a Catalunya en matèria de complement de capacitat del menor emancipat és la continguda a l'article 317 Codi civil.
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la continguda als articles 1 i 2, disposició final 2, de la Compilació i articles 1 i 13 Codi civil.
Comentari
