Llibre:2
DE LES SUCCESSIONS
Títol:4
DE LA SUCCESSIÓ INTESTADA
Sentència 16 - 5 - 1936
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 29 gener 1937, pàgs. 46-49. Ponent: Joan Martí i Miralles.
SUCCESSIÓ INTESTADA. - ORDRE DE SUCCEIR ABINTESTAT. - FONTS DEL DRET CATALÀ: LA DOCTRINA DELS AUTORS.
I. Antecedents
Excms. senyors: Santiago Gubern, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat.
A la ciutat de Barcelona, el dia 16 de maig del 1936. En els autos de declaració d'hereus abintestat del senyor Ramon F. i C, instats pel senyor Francesc F. i LI., i en els quals foren part el Ministeri Fiscal i l'Advocat de l'Estat, seguits davant el Jutjat número 9, dels d'aquesta ciutat, i a la Sala segona del Civil de l'Audiència del territori, pendents davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei, i de doctrina legal, interposat per l'Advocat de l'Estat contra la sentència de data 19 d'octubre del 1935, en mèrits del qual ha comparegut la part recorreguda representada pel Procurador senyor Enric Clapés i Bosch, i dirigida pel Lletrat senyor Joan Ventosa i Calvell;
Resultant que amb escrit de data 10 d'agost del 1930, comparegué en les diligències de prevenció ab intestat de l'esmentat senyor Ramon F. i C, el Procurador senyor Pere Puigdollers, en representació dels senyors Salvador B. i F., Josep G. i F. i Ramon G. i F., al·legant que el causant morí a Barcelona el dia 12 de juny del 1930, sense haver atorgat disposició testamentària, i que els seus poderdants, com a cosins del difunt, eren els seus hereus legítims, en quant a la meitat de l'herència, juntament amb tots els altres que fossin els seus parents legítims en el mateix grau;
Resultant que el Procurador senyor Enric Clapés, a nom del senyor Francesc F. i LI., comparegué amb escrit del 4 d'octubre del 1933, manifestant que el seu representat era parent col·lateral del difunt, en cinquè grau, parentiu que acredità mitjançant la corresponent documentació i al·legà, que no existint descendents, ascendents, ni col·laterals, dintre del quart grau, l'herència del senyor Ramon F. i C. corresponia al compareixent, per tal com els altres col·laterals eren parents en sisè grau, del repetit senyor Ramon F. i G;
Resultant que l'Advocat de l'Estat, amb escrit del 13 de gener del 1934, en evacuar el trasllat, manifestà que examinats els autos, i deduint-se'n que el causant havia mort sense testament, i sense parents dintre del quart grau, demanava la declaració d'hereus a favor de l'Estat, i a benefici d'inventari, recolzant aquesta petició, en els arts. 955 i 956 del Codi Civil, reformats pel R. D. del 23 de juliol del 1928, confirmat pel Decret del Ministeri de Justícia, del 30 de maig del 1931, art. 4, i al qual Decret se li donà força de llei, el 31 de maig del mateix any, vigent, sense excepció — afegí — en el territori català, per haver-ho declarat així, diverses vegades, el Tribunal Suprem;
Resultant que la representació del senyor Francesc F. i LI., en escrit del 1 de febrer del 1934, va oposar-se a la petició de l'Advocat de l'Estat, i a la dels parents en sisè grau del difunt, representats pel Procurador senyor Pere Puigdollers, oposició que el Procurador senyor Enric Clapés raonà i fonamentà en diferents textos i consideracions legals;
Resultant que el Ministeri Fiscal, en evacuar el trasllat que se li conferí, manifestà en el seu escrit de 1 de novembre del 1934, que feia seu el dictamen de l'Advocat de l'Estat, i demanà que es declarés vacant l'herència del causant, i PEstat el seu hereu, a benefici d'inventari;
Resultant que en data 3 de desembre del mateix any 1934, se celebrà la junta prescrita per la llei, a la qual comparegueren totes les parts i llurs defenses, les quals insistiren en llurs pretensions respectives, sense que es posessin d'acord sobre la persona a qui corresponia l'herència;
Resultant que el Jutjat, en auto del 19 de desembre, declarà vacant l'herència del senyor Ramon F. i C;
Resultant que la representació del senyor Francesc F. i LI. intetposà recurs d'apel·lació contra el referit auto, recurs que fou admès a tots dos efectes, essent tramesos els autos a l'Audiència, previ emplaçament de les parts;
Resultant que comparegut l'apel·lant a l'Audiència, i format l'apuntament, se'n donà vista a les parts, havent-se celebrat la vista el dia 13 de juny del 1935, assistint-hi la representació i defensa de l'apel·lant, i les altres parts;
Resultant que la Sala, per providència de data 21 del mateix mes de juny, acordà, que vist que, en votar-se la sentència, s'havia produït la situació prevista en l'art. 351 de la Llei Processal, es posés a coneixement de l'Excm. senyor President d'aquesta Audiència Territorial, el qual, el 3 de juliol següent, designà, per a dirimir la discòrdia, els Magistrats senyors Bonaventura Sánchez i Cañete i Frederic Parera i Avelló, assabentant-ne les parts, i celebrant-se la vista l'H d'octubre, amb assistència de la defensa de l'apel·lant i de l'Advocat de l'Estat i Ministeri Fiscal;
Resultant que la Sala segona del Civil d'aquesta Audiència, en data 19 d'octubre del 1935, proferí sentència, per la qual, revocant l'auto que el 19 de desembre del 1934, dictà el Jutjat de Primera Instància, número 9, d'aquesta ciutat, declarà hereu ab intestat, del senyor Ramon F. i C, el senyor Francesc F. i LI.;
Resultant que l'Advocat de l'Estat, en escrit presentat a l'esmentada Sala sentenciadora, en data 30 d'octubre, li demanà, per tal de preparar el recurs de cassacció per infracció de llei i de doctrina legal, que li fos lliurada certificació literal de la sentència i de l'auto, esmentats en el resultant anterior;
Resultant que en compliment de l'ordenat per la Sala sentenciadora, en auto del 16 de novembre del 1935, fou lliurat, al senyor Advocat de l'Estat, el testimoni literal que havia demanat, el qual testimoni, que porta la data del 13 de desembre del mateix any, fou lliurat el dia del seu lliurament al senyor Advocat de l'Estat;
Resultant que aquest, en escrit del 15 de gener d'enguany, va interposar, en temps i forma, el recurs de cassació que havia preparat en el seu escrit abans esmentat del 30 d'octubre del 1935, fonamentant-lo en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció del Decret de Nova Planta, del 16 de gener del 1716, en quant marca l'època des de la qual les lleis posteriors, són igualment aplicables a Catalunya i als altres indrets del territori espanyol, amb tal que en les lleis susdites no sigui restringit llur imperi, ni l'esfera de llur aplicació.
Segon. Infracció de la Llei de Mostrencos, del 16 de maig del 1875 (deu voler dir 1835), per tal com aquesta fixa un ordre de successió, en el seu article 2, qualsevol que fos l'establert anteriorment, igual a Castella que a les províncies que el recurrent qualifica de forales, sense que del sentit de la primera part de l'article invocat, pugui inferir-se'n cap restricció, i sí, tan solament que el legislador no volgué que l'Estat s'avantposés a cap persona amb dret de succeir al causant.
Tercer. Infracció també, per la mateixa raó, dels arts. 955 i 956 del Codi Civil, que estableixen el règim de la successió intestada a favor dels parents col·laterals, substituint els preceptes de la Llei de Mostrencos, en el sentit de restringir el dret a succeir dels parents susdits, fins al sisè grau.
Quart. Infracció, per aplicació indeguda, de l'art. 12 del Codi Civil, apartat segon, per tal com aquest article, quan declarà subsistent el Dret foral en les diferents regions espanyoles que el conservaren, es refereix a aquelles institucions de dret que estaven vives al temps de la publicació del Cos legal esmentat, però no podia referir-se a aquelles altres, que, com les relatives a la successió intestada, havien estat derogades amb anterioritat, per una llei de caràcter general i obligatori, com era la Llei de Mostrencos del 1875 (torna l'escrit a dir 1875 volent, sens dubte, referir-se a la de l'any 1835).
Cinquè. Com a conseqüència del que s'exposa en el motiu anterior, resulten també infringides les sentències del Tribunal Suprem del 12 de juny del 1894, 12 de febrer del 1897 i 8 de juny del 1904, que proclamen la doctrina, segons la qual, el règim foral és l'establert en cada regió, quan no es trobi derogat, ni modificat, per les lleis de caràcter general i obligatori, i que l'art. 12 del Codi Civil manté, enfront d'aquest, el dret foral, és a dir, excepcional però no el comú que abans de la promulgació del Codi regia per a determinades matèries, en les províncies o territoris aforats.
Sisè. Infracció de la doctrina legal, clara i terminant, sentada pel Tribunal Suprem, en sentències del 20 de març del 1893, 10 i 3 de juny del 1914, 7 de juny del 1915, 10 i 13 de desembre del 1919, 20 d'octubre del 1920, 11 de desembre del 1922, 30 de novembre del 1923, 24 de juliol del 1925, 25 de febrer del 1926, 19 de gener del 1927, 4 de juliol, 4 d'octubre, 17 de desembre del 1928 i 16 de gener i 28 de maig del 1930, totes les quals amb perfecta unanimitat, declaren que en les regions o províncies de legislació foral, la successió intestada va restar regulada per la Llei de Mostrencos del 1835, i que, per haver estat substituïdes les disposicions d'aquesta llei, per les dels arts. 955 i 950 del Codi Civil, la referida institució ha d'ésser regulada per les disposicions d'aquest Cos legal, sense que, respecte a la repetida institució, puguin ressuscitar-se les disposicions de caràcter foral, derogades temps ha.
Afegint el recurrent, en un apart del present motiu sisè, que la doctrina legal que implica aquesta jurisprudència, és útil per a fonamentar el recurs de cassació, per haver-se establert, en repetides i idèntiques decisions del Tribunal Suprem, aplicables al cas d'aquest plet, com ho declara l'alt Tribunal esmentat, en sentències del 28 d'abril del 1899, 1 de juny del 1892 i 7 de març del 1933.
Setè. Infracció del Real Decret-llei del 13 de gener del 1928, que modificà els arts. 954 a 957 del Codi Civil, en el sentit, pel que fa a l'objecte del recurs, de restringir el dret dels parents col·laterals a succeir ab intestat, fins al quart grau inclusivament, disposició que ha estat con validada, amb força de llei, pei Decret del 31 de maig del 1931, ratificat per la Llei de les Corts Constituents, del 30 de desembre del mateix any; disposicions vigents —diu el recurrent — en tot el territori espanyol, i dictades de conformitat amb el que disposa el Decret del Govern provisional de la República, del 15 d'abril del 1931, amb la finalitat de revisar l'obra legislativa de la Dictadura.
El fet — afegeix l'Advocat de l'Estat — que en tals disposicions, no es digui, expressament, que han de regir a Catalunya, no pot invalidar llur aplicació en aquest territori, puix que, dictades per l'únic Poder legislatiu existent a Espanya, és evident que llevat disposició en contra, són obligatòries en tota la nació.
Vuitè. Infracció de l'art. 657 del Codi Civil, segons el qual, els drets de la successió d'una persona, es transfereixen des del moment de la seva mort, disposició aplicable tant a la successió testada com a la intestada, i diferint-se aquesta per ministeri de la llei, és indiscutible que solament la llei vigent al temps de la mort del causant, pot regular els drets de la seva successió, i havent mort el senyor Ramon F. i C, l'11 de juliol del 1930, és inqüestionable — afegeix el recurrent — que la seva successió intestada s'havia de regular per les disposcions vigents en aquella data, que eren la dels arts. 954 a 956 del Codi Civil, reformat pel Real Decret-llei del 13 de gener del 1928, i que, per consegüent, demostrat que el senyor de referència no deixà ascendents ni descendents, ni cònjuge, ni parents col·laterals dintre del quart grau, correspon a l'Estat, de ple dret, d'ésser declarat hereu ab intestat del repetit senyor F. i C.
Novè. Infracció de la doctrina sentada pel Tribunal Suprem, en la sentència d'11 de desembre del 1922, que declara que mentre noves disposcions del Poder legislatiu no restableixin la vigència dels furs i observances d'Aragó, referents a la successió intestada, no es podia contrariar, sinó que s'havia de tenir present i aplicar, la doctrina del Tribunal Suprem, en les sentències citades en el número sisè del recurs. Afegint que avui, després de publicat l'Apèndix de Dret foral aragonès, la qüestió apareix resolta, per als abintestats causats després del 2 de gener del 1926, en la qual data començà a regir l'al·ludit Apèndix; i d'acord amb aquesta doctrina, els abintestats causats a Aragó, abans de la publicació de l'Apèndix, i tots els causats i que se segueixin causant a Catalunya, mentre el Parlament Català no legisli sobre la matèria, s'han de regir pel Codi Civil, i no per les lleis que s'hagin pogut dictar, però que no s'han dictat; sense que tampoc no sigui possible, pel que fa a Aragó, que s'entengui aplicable l'Apèndix a les successions anteriors a la seva publicació, pel principi general de la irretroactivitat de les lleis.
Desè. Infracció de la disposició transitòria de l'Estatut de Catalunya, aprovat per la Llei del 15 de setembre del 1922, segons la qual, mentre no es legisli, per la Generalitat de Catalunya, sobre matèria de la seva competència —i la matèria civil ho és, segons l'art. 11 del mateix Estatut— continuaran en vigor les lleis actuals de l'Estat, que es refereixin a les matèries de referència.
Onzè. S'infringeix, així mateix, en la sentència, la doctrina sentada pel Tribunal Suprem, en sentències del 24 de març del 1882, 9 de maig del 1884 i 7 de novembre del 1885, segons la qual, les opinions dels comentaristes del nostre dret, no tenen el caràcter de doctrina legal, d'on es dedueix que ni l'opinió dels components de la Comissió Jurídica Assessora, ni la dels autors del projecte d'Apèndix de dret català civil, no poden tenir, per molta que sigui llur competència, el valor d'una doctrina de dret, que es pugui invocar contra la llei, ni contra la jurisprudència del Tribunal Suprem, restant, per la mateixa raó, infringit l'art. 6, del Codi Civil, segons el qual a Espanya, solament són fonts de dret, la llei, el costum i els principis generals del dret; per bé que aquests, solament quan estan reconeguts per la jurisprudència, poden servir de fonament als recursos de cassació, com ho té declarat el Tribunal Suprem, en sentències del 7 de febrer del 1899, 30 d'abril del 1923 i 3 de desembre del 1928.
III. Desestimació del recurs
Vist essent ponent el Magistrat senyor Joan Martí i Miralles;
Atès que la qüestió que ha d'ésser resolta en la present sentència, es planteja en els següents termes: Si —com sosté l'Advocat de l'Estat— la successió intestada dels col·laterals, igual a Catalunya que als altres territoris d'Espanya, acaba en el quart grau, perquè regeixen a tota Espanya els arts. 954 i 955 del Codi Civil, modificats pel Decret-llei del 1928, ratificat pel Decret del 31 de maig del 1931 i per la Llei de desembre següent, i, per tant, l'herència del senyor Ramon F. i C, objecte de la controvèrsia, correspon a l'Estat o, si, pel contrari, a Catalunya, tenen dret de succeir abintestat els col·laterals que, com el senyor Francesc F. i LI., es troben en cinquè grau de parentiu amb el causant, a la qual conclusió porta la tesi oposada a la de l'Advocat de l'Estat, o sigui que a Catalunya la successió intestada ha estat sempre regulada per la legislació romana, limitada pel dret intermig, cristal·litzat en la Glossa, que va circumscriure al desè grau, el dret dels col·laterals;
Atès que no és pas dubtós que la legislació romana —Novel·les 118 i 127 de Justinià — ultra les disposicions contingudes en la Constitució 2.a, títol li, llibre VI, volum I de les de Catalunya, ha vingut regulant la successió intestada catalana, tant en el moment d'ésser promulgat el Decret de Nova Planta, com quan ho va ésser la Llei dita de Mostrencos, i que els dubtes i qüestions sobre aquesta matèria, arrenquen de l'abast que s'ha atribuït a l'esmentada llei, per la jurisprudència del Tribunal Suprem, citada pel recurrent en el motiu sisè del seu escrit interposant el recurs de cassació, girant tots els altres motius d'aquest, a l'entorn de l'indicat abast atribuït a la repetida Llei de Mostrencos, per la indicada jurisprudència, amb la qual el Suprem la va interpretar des de l'any 1914 ençà;
Atès que tant si es té en compte el sentit gramatical de la susdita Llei de Mostrencos, com si hom s'atén a la seva gènesi històrica, no es pot pas afirmar, ni que la dita llei deixés totalment derogada la legislació catalana sobre successió intestada, ni que pel que fa als graus, en què per ella són cridats els col·laterals, introduís cap modificació, ans al contrari, puix que la dita llei només cridava l'Estat a succeir, en defecte dels qui eren hereus per les lleis vigents; doctrina que clarament apareix expressada en les següents paraules de la repetida Llei de Mostrencos: «Corresponden al Estado los bienes de los que mueran o hayan muerto intestados sin dejar personas capaces de sucederles con arreglo a las leyes vigentes», consideracions que fan inadmissibles els motius primer i segon, del recurs de cassació que ens ocupa;
Atès que havent restat subsistents, per disposició expressa de la Llei de Mostrencos, las leyes vigentes, amb subjecció a les quals, es podia succeir abintestat, tant a Catalunya com als altres territoris de legislació pròpia, és indubtable que la publicació del Codi Civil espanyol, no pogué afectar la regulació de la successió intestada dels col·laterals, a Catalunya, per quant l'article 12 del mateix Codi, respectà, en tota la seva integritat, el dret subsistent en els territoris de dret anomenat foral; consideració que fa igualment inadmissibles els motius de cassació tercer i quart, referents a la suposada infracció dels arts. 955 i 956 del Codi Civil, que no són aplicables a Catalunya;
Atès pel que fa a la doctrina que, en sentit contrari a l'expressat en l'apartat anterior, va establir el Tribunal Suprem en les sentències citades pel recurrent, en el motiu sisè del seu escrit interposant el recurs de cassació, que no se li pot atribuir l'eficàcia de moclificar la legislació vigent a Catalunya, perquè l'art. 6.è del Codi Civil, no fa esment de la jurisprudència dels Tribunals, entre les fonts de dret, i el 5.è, del mateix Codi, estableix, de manera terminant, que: «Las Leyes sólo se derogan por otras Leyes posteriores, y no prevalecerá contra su observancia, el desuso ni la costumbre o práctica en contrario»; per les quals consideracions no són viables, com a motius de cassació, els de número cinc i sis del recurs que ha donat lloc a la present sentència;
Atès que ultra les consideracions consignades en l'Atès anterior, fan inadmissibles els citats motius cinquè i sisè, abans examinats, el preceptes continguts en els arts. 10, 14 i 15 del Codi Civil, segons els quals, en matèria successòria, els territoris anomenats forals, es regeixen per la llei pròpia, la subsistència de la qual fa també insostenible el supòsit que en dita matèria només regeixi a Espanya una sola o única legislació — la del Codi Civil — car aquest manté, expressament, pluralitat de lleis (les dels territoris que la tenen pròpia) i així es dedueix inequívocament del citat art. 15, on és imposat el principi de reciprocitat, pel que fa als diversos territoris d'Espanya, entre altres matèries, en la successió testada i intestada, reciprocitat que no tindria sentit, ni fóra possible, sinó subsistisin a Espanya, diverses legislacions sobre l'esmentada matèria successòria;
Atès que en el mateix sentit, contrari a la suposició de la uniformitat legislativa a tota Espanya, en aquesta matèria, es va inspirar el darrer apartat de l'art. 10 del Codi Civil, en ordenar l'aplicació, a Biscaia, de la Llei 15, títol 20 del Fuero d'aquell territori, que conté disposicions relatives a la repetida matèria successòria, circumstància que igualment comporta la conclusió, que ni la Llei de Mostrencos, ni el Codi Civil, no van esborrar les legislacions nomenades forals, ans al contrari, tant la Llei del 1835, com el Codi, les van deixar expressament subsistents, i .per tant, entre els cridats a la sucessió dels col·laterals, amb preferència a l'Estat, hi vénen compresos els parents del difunt, en cinquè grau, que és aquell grau en què es troba el senyor Francesc F. i LI.;
Atès pel que fa al motiu setè del recurs de què es tracta, que essent com s'hi diu els preceptes que es citen com infringits, disposicions, la finalitat de les quals va ésser simplement la de modificar els arts. 954 al 957 del Codi Civil, és evident que tampoc les disposicions susdites no poden ésser fonament de cassació a Catalunya, puix que perquè la modificació d'una llei pugui ésser aplicable legalment en un determinat territori és, naturalment, indispensable que hagi també estat abans aplicable la llei modificada, cosa que no succeeix en el present cas, car els citats articles del Codi Civil no eran aplicables a Catalunya, que ja tenia una legislació pròpia, reguladora de la successió intestada, i, per tant, i com a obligada conseqüència, tampoc no han pogut regir a Catalunya les disposicions citades com infringides en el setè motiu de cassació;
Atès que per les pròpies raons tampoc no és d'admetre que en la sentència recorreguda s'hagi infringit l'article 657 del Codi Civil, citat en el motiu vuitè de cassació, del recurs del dia, per quant la invocació de l'esmentat article es fa sota el supòsit, ja refusat anteriorment, de que en morir el senyor Ramon F. i C, la successió intestada, a Catalunya, estava regulada pel Codi Civil, reformat per les disposicions ja examinades en el precedent atès;
Atès que tampoc no és d'admetre el motiu novè del recurs, i això, no precisament perquè el dit motiu es recolza en la doctrina sentada pel Tribunal Suprem, en una sola sentència, la d'11 de desembre del 1922, puix que, àdhuc que se n'haguessin citat d'altres consagrant la mateixa doctrina, tampoc no es podria admetre aquesta com a fonament de cassació, per tal como en fer aplicació a Catalunya del que, segons la calendada sentència, ha ocorregut a Aragó s'hauria d'atribuir a la doctrina que la informa un suport inadmissible després del que a bastament havem arguït, o sigui que mentre el Parlament Català no legisli sobre la successió intestada es regirà aquesta matèria a Catalunya pel Codi Civil amb les modificacions ja assenyalades;
Atès pel que fa al motiu desè del recurs de cassació, objecte de la present sentència, que el tal motiu es fonamenta en el supòsit, ja rebutja in extenso, que la legislació actual, reguladora de la successió intestada a Catalunya, és la del Codi Civil, reformat pel citat Decret-llei del 13 de gener del 1928, convalidat pel Decret del 31 de maig del 1931 i ratificat per la Llei del 30 de desembre del mateix any, i, per tant, havent ja estat desestimada aquesta opinió és innecessari d'insistir-hi;
Atès que el moitu onzè i darrer dels que s'al·leguen en el recurs de que es tracta, tampoc no és viable, per tal com no són motiu de cassació els atesos de les sentències recorregudes, si aquestes, en llur resolució o part dispositiva, fan aplicació recta de les lleis adients als casos respectius, com succeeix en la sentència que ha donat lloc al present recurs, deixant de banda que per bé que la doctrina dels autors no constitueixi font de dret, això no es obstacle perquè pels Tribunals sigui tinguda en consideració i citada en llurs resolucions, sinó per la força que per ella sola no té, com a element orientador, ateses les raons en què es fonamenta la doctrina esmentada,
Decidim que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei, interposat per l'Advocat de l'Estat, i condemnem aquest al pagament de les costes. Lliurem la certificació corresponent de la present sentència per tal d'ésser tramesa a l'Audiència d'aquest territori i li sigui tornat l'apuntament.
Concordances:
Quant a la legislació aplicable a la successió intestada, vegeu l'article 248 Compilació. La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 i disposició final 2 Compilació i articles 1 i 13 Codi civil.
La doctrina dels autors té avui el valor que li atorga l'article 1, 2 Compilació.
Comentari
