Llibre:3
DELS DRETS REALS
Títol:4
DE LES EMFITEUSIS
Capítol: 2
DRETS I OBLIGACIONS DEL SENYOR DIRECTE
Sentència 2 - 7 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 29 abril 1938, pàgs. 92-96. Ponent: Eduard Mico i Busquets.
CENS EMFITÈUTIC. - DRET DE FADIGA. - REQUISITS DEL SEU EXERCICI. - TERMINI EN QUE ES DEU EXERCITAR EL RETRACTE. - FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: EL CODI CIVIL COM A SUPLETORI.
I. Antecedents
Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Ramon M.ª Roca i Sastre i Antoni M.ª Borrell i Soler.
A la ciutat de Barcelona, el 2 de juliol del 1937. En els autos de judici de retracte emfitèutic, seguits al Jutjat de Primera Instància número 2, dels d'aquesta ciutat, i a la Sala 1.ª del Civil de l'Audiència d'aquest territori, per les entitats «Sociedad General de Aguas de Barcelona» i «Material para Ferrocarriles y Construcciones», domiciliades respectivamente a París i a la present ciutat, contra el senyor Joan A. i S., major d'edat, casat i veí de la ciutat de Vic, pendent ara, davant d'aquesta Superioritat, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per les entitats esmentades, sota la representació respectivament dels Procuradors senyors Josep Fernández Rodríguez i Enric Clapés i Bosch, i la defensa de l'Advocat senyor Joan Comes i Valls, no havent comparegut la part demandada i recorreguda;
Resultant que a la demanda, formulada personalment pels legals representants de les societats actores, s'exposen substancialment com a fets els següents: que, mitjançant escriptura autoritzada pel Notari d'aquesta ciutat, senyor Francesc Gomis, en data 18 d'abril del 1850, el senyor Joaquim F. i C, va establir al senyor Feliu P. i T., una extensió de terra d'unes deu o dotze mujades, equivalents a 38 àrees, 61 centiàrees, juntament amb l'edifici que hi existia, situat en el terme municipal, avui barriada, de Sant Martí de Provençals, i partida denominada del «Juncar», coneguda també amb el nom de «Prat del Coll» o «d'en Fargell», que afronta, a sol ixent, part amb el Pont d'en Dot, i part amb el camí travesser que surt de la Riera d'Horta; a ponent, amb finques del senyor Francesc C. i els successors del senyor Antoni N., i a tramuntana, amb l'antic camí o carretera de Mataró, no esmentant-se l'afrontació de migdia; que en l'escriptura d'establiment, la terra establerta fou dividida en dues designes, la primera, de sis a set mujades de tinguda, i la segona, de quatre mujades; que en el pacte segon de l'esmentada escriptura s'assenyala el cens a satisfer anualment, en la quantitat de 450 lliures catalanes, equivalents a 1.200 ptes., corresponent 432 lliures a la primera designa, amb reserva de domini mitjà, firma, fadiga i altres drets, i les restants 18 lliures a la segona parcel·la o designa, a nua percepció i sense domini; que formen part d'aquella total extensió establerta, les finques que es descriuen en els tres primers fets de la demanda, propietat unes de la «Sociedad General de Aguas de Barcelona» i les altres de l'entitat «Material para Ferrocarriles y Construcciones»; que el domini directe pertanyent al senyor Joaquim F. i C, passà després al seu nét, el senyor Joaquim F. i M., i va adquirir-lo més tard, en data 4 de gener del 1932, el senyor Salvador LI. i S., per haver-li estat adjudicat pel Jutjat de Primera Instància del Nord d'aquesta ciutat, en mèrits d'un procediment seguit contra l'esmentat senyor Joaquim F. i M., totes les quals transmissions foren degudament inscrites al Registre de la Propietat; que el senyor LI. i S. va vendre el referit cens emfitèutic al demandat senyor Joan A. i S., mitjançant escriptura de data 4 d'agost del 1932, davant del Notari senyor Crisant Berlín, pel preu de 6,66670 pessetes, segons consta a la inscripció del Registre, inscripció que va fer-se en data 20 d'abril del 1933; que el senyor LI. i S., quan va transmetre l'esmentat dret real, no va donar cap avís als compareixents, fent-los saber el preu que li havia estat ofert, ni el que ell en pretenia; que de tot això en resulta que les dues societats actores tenen el domini útil dels esmentats immobles, descrits en els fets primer, segon i tercer de la demanda, trobant-se subjectes a un gravamen de cens emfitèutic, part amb domini mitjà, que ha estat adquirit pel demandat, sense que l'anterior posseïdor, el senyor Salvador LI. i S., avisés prèviament els respectius dòminos útils de la seva decisió d'alienar i que per virtut del que disposa el dret civil, els actors tenen el dret de tempteig i de retracte, el qual, segons l'art. 1.639 del Codi Civil, quan l'alienació s'atorga sense avís previ, té un termini d'un any a partir de la data en què s'hagués inscrit l'alienació en el Registre, dret de retracte que exerceixen en la demanda les entitats actores, per llurs respectives finques, a conseqüència del qual han d'ésser col·locats en el lloc i dret del demandat, per tot el que es refereix a l'escriptura de compra-venda, autoritzada pel Notari senyor Berlín, d'aquesta ciutat, i han d'ésser inscrits llurs drets al Registre de la Propietat, cancel·lant-se les inscripcions practicades a favor del demandat senyor Joan A.; i després d'exposar que s'han complert tots els requisits que exigeix l'art. 1.618 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i d'al·legar els fonaments de dret que entengueren adients, varen acabar demanant que es dictés sentència donant lloc al retracte, manant que les dues entitats actores fossin posades en el lloc del senyor Joan A., per tot el que es refereix al cens emfitèutic al qual es refereix la demanda, condemnant el demandat a percebre el preu que va pagar a l'anterior propietari senyor Salvador LI., i ordenant les oportunes inscripcions en el Registre de la Propietat del Nord; i en el segon altresí varen manifestar que consignaven, no solament la quantitat que fou el preu de venda, sinó la de 1.000 ptes. més per les despeses d'escriptura i dels impostos satisfets, pel cas que haguessin anat a càrrec del comprador demandat, per bé que fent constar que entenien que segons les disposiciones fetes a l'esmentat comprador no havia d'ésser reintegrat de les referides despeses.
Resultant que al ressenyat escrit de demanda, que porta data del 10 d'abril del 1934, i va ésser presentat l'endemà, va recaure la providència del Jutjat del dia 13, manant que, abans de tot, es ratifiquessin els signats de l'escrit en el seu contingut; que fos ingressada a la Caixa General de Dipòsits, a disposició del Jutjat, i en mèrits d'aquell afer, la quantitat que havien consignat, i que tan bon punt compareguessin els esmentats senyors, degudament representats per mitjà de Procuradors causídics i fossin acomplerts alguns altres requisits, entre els quals s'hi detalla la justificació d'haver-se celebrat l'acte de conciliació, s'acordaria el que escaigués; i en compliment de la referida providència, es ratificaren els seus signants a l'escrit de demanda, comparegueren degudament representats per llurs Procuradors causídics, mitjançant escrit de data 30 del mateix mes d'abril, presentant alhora el resguard d'haver fet a la Caixa General de Dipòsits d'aquesta Delegació d'Hisenda, el de la quantitat de 7.66670 pessetes, a disposició del Jutjat i les resultes del plet, després del qual es dictà una altra providència que porta data de 16 de maig del mateix any 1934, admetent l'esmentat escrit, i tenint per compareguis i com a part, els Procuradors causídics que comparegueren en representació de les dues societats actores; i després de substanciat el recurs de reposició, pel qual es pretenia que fos deixada sense efecte la part de l'esmentada providència del 13 d'abril, que exigia la justificació d'haver-se celebrat l'acte conciliatori i d'haver-se acompanyat certificació del resultat d'aquest, va fer-se l'emplaçament del demandat senyor Joan A. i S.;
Resultant que aquest comparegué degudament representat pel seu Procurador causídic, i en data 10 d'octubre del mateix any 1934, formulà la contestació a la demanda, a la qual va oposar-se, al·legant substancialment els següents fets: que de les finques de les quals les societat actores se n'atribuïen la propietat, se n'havia segregat una parcel·la de 301'17 metres, que fou venuda en data 26 de maig del 1928, al senyor Antoni V. i S., per escriptura pública atorgada davant del Notari d'aquesta ciutat Antoni Par i Tusquets; que al preu que figura en l'escriptura com el de la venda, s'hi ha d'afegir l'import d'altres compensacions o deutes, sens perjudici del pagament dels corresponents drets reals satisfets a la FLisenda Pública; que no era cert que la inscripció de l'escriptura al Registre de la Propietat s'hagués fet en data 20 d'abril del 1933, als seus efectes jurídics, puix que l'assentament de la seva presentació és de data 6 del mateix mes, i aquesta ha de considerar-se com la de la inscripció, a tots els efectes adients; negà que no s'hagués donat el previ avís a les entitats actores; negà el dret d'aquestes per al retracte, per tal com no els hi corresponia la propietat de totes les finques que es descriuen a la demanda, a més de considerar que estaven extingides i prescrites les accions que deien exercitar; que, quant al termini, l'escriptura de venda del cens en qüestió, fou presentada al Registre de la Propietat del Districte del Nord d'aquesta capital, en data 6 d'abril del 1933, havent-se estès en aquella data l'assentament al llibre diari, i practicar-se després les inscripcions definitives en els altres llibres, les quals inscripcions varen tenir lloc el dia 20 del mateix mes, resultant-ne d'això que, havent de considerar-se, com a data de la inscripció, la de l'assentament de presentació al Registre d'acord amb el que disposa l'art. 28 de la Llei Hipotecària, quan va presentar-se la demanda el dia 11 d'abril del 1934, segons la nota de presentació al repartiment, ja havia transcorregur amb escreix el termini d'un any a partir del de la data de presentació al Registre; que, a més, s'ha de considerar que la demanda no fou presentada en forma, fins que les entitats demandants no varen comparèixer representades per procuradors col·legiats, i que no ho feren fins al dia 30 del mateix mes; i, després d'invocar els fonaments legals que estimà del cas, va demanar que previs els tràmits legals, es proferís sentència, absolent el demandat de la demanda, amb expressa imposició de costes als actors;
Resultant que practicades les proves proposades i celebrada vista pública, el Jutjat va dictar sentència absolent el demandat, per haver prescrit l'acció exercitada, sense fer expressa imposició de les costes causades, i que apellada aquesta, la Sala primera del Civil de l'Audiència d'aquest territori, en dictà una altra confirmant en totes les seves parts l'apel·lada, sense fer tampoc, especial imposició de les costes causades;
Resultant que els Procuradors senyors Josep Fernández i Rodríguez i Enric Clapés i Bosch, a nom de les entitats actores, i previ el dipòsit de 1.000 pessetes, interposaren, contra la referida sentència, recurs de cassació, a redós del número 1 de l'art. 1.692 de la Llei Processal, recolzat en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció de l'art. 1.618 de la Llei d'Enjudiciament Civil. - L'article 1.618 de la Llei Processal esmenta tots els requisits que són necessaris per l'admissió de la demanda de retracte. Tots els requisits que allí s'estableixen varen ésser complimentats per les entitats «Sociedad General de Aguas de Barcelona» i «Material para Ferrocarriles y Construcciones, S. A.» Entre els requisits determinats no s'hi comprèn la compareixença mitjançant Procurador, que no és essencial en la demanda de retracte, per quant la formulació de la demanda no representa res més que una oferta al tenedor d'uns drets, oferta que, si és acceptada, la qüestió no esdevé contenciosa, prenent aquest caràcter i convertint-se en judici, solament quan l'oferta és rebutjada. Després hauran de tornar a insistir en aquesta doctrina; en el moment actual no més ens interessa fer constar, que la sentència recorreguda infringeix l'art. 1.618 de la Llei Processal Civil, per quant ve a exigir en la presentació de la demanda de retracte, un requisit no esmentat en l'article de referència.
Segona. Infracció de l'art. 1.621 de la Llei d'Enjudiciament Civil. Relació amb l'art. 3 de la mateixa Llei. - L'examen de l'art. 1.621 ens permet continuar l'assentament de l'anterior doctrina. - Diu aquest article que, presentada la demanda de rettacte, el Jutgat ordenarà la consignació de la quantitat, i es reservarà el proveir, fins que sigui presentada la certificació acreditativa d'haver-se celebrat, sense efecte, l'acte conciliatori. - Fins que existeix l'acte conciliatori, no sabem si el demandat acceptarà o no la quantitat; no sabem si existirà o no judici. Per això la Llei ordena l'espera fins que s'hagi intentat sense efecte, l'acte conciliatori. - Tan sols en aquest moment, és necessària la compareixença del Procurador. Perquè llavors hi ha judici, i l'art. 3 de la Llei d'Enjudiciament Civil determina que el Procurador és necessari, no per presentar una demanda, sinó per comparèixer en judici; i és ben evident que no hi ha judici de retracte, fins que el demandat no s'ha avingut en l'acte conciliatori. -En els autos que ens ocupen el Jutge admeté la consignació de quantitat, en el moment de la presentació de la demanda, tal com mana l'art. 1.621, que ara esmentem com infringit. -La demanda produí, doncs, tots els efectes legals necessaris: l'essència de l'exercici del retracte és l'oferiment i consignació de quantitat. Els procuradors no han de comparèixer, en tot cas, si no en el moment en què la inconciliació porta a la prosecució del judici. Quan fou celebrat l'acte conciliatori, els procuradors ja havien comparegut en els autos.
Tercer. Infracció de l'art. 1973 del Codi Civil. - Diu aquest article que el termini de prescripció de les accions s'interromp amb el seu exercici davant dels Tribunals. - Ha infringit aquest article, la sentència de l'Audiència Territorial, en no admetre que la demanda formulada per les Societats que ara interposen el recurs, ha interromput el termini de prescripció. - L'ha interromput per quant la demanda de referència, presentada sense la representació de procuradors, implica l'exercici d'una acció davant dels Tribunals. - Tornem a repetir que l'exercici d'una acció no és el mateix que la tramitació del judici que ha de seguir a l'acció. Més, quan es tracta de judicis de retracte. -1 tant representava la demanda l'exercici d'una acció que va produir l'efecte més important en relació amb l'essència del retracte: la consignació del preu, per a lliurar-lo al demandat, si s'avenia a l'acte conciliatori; per a quedar a disposició dels ordenaments del Jutjat, si calia seguir el judici.
Quart. Infracció de la doctrina legal continguda en les sentències del Tribunal Suprem del 2 de març del 1904 i 25 de març del 1913, respecte a personalitat, i la del 26 de desembre del 1883, respecte a defectes processals. - Es desestima la demanda per una suposada falta de personalitat. Suposant que els que demanden no tenien personalitat per a fer-ho, la sentència ha oblidat el principi que la falta de personalitat és un defecte subsanable, que senten, entre altres, les sentències del Tribunal Suprem de 2 de març del 1904 i 25 de març del 1913. - Si aquesta manca de personalitat és considerada com un defecte processal, la sentència ha infringit el principi, que els defectes processals en escrits que interrompen terminis, poden ésser subsanats amb posterioritat. (Sentència del Tribunal Suprem del 26 de desembre del 1883, entre altres). - En comparèixer els procuradors dintre del procediment civil, quedaren subsanats tots els defectes que pogués tenir la presentació de la demanda, i aquesta quedà convalidada, amb la data que fou presentada.
Cinquè. Tots els defectes de personalitat quedaren convalidats per la compareixença i admissió del demandat. En no reconèixer-ho, queda infringida la doctrina legal sostinguda en les sentències de 22 de novembre del 1902, 3 d'octubre del 1911, 28 de febrer del 1913 i altres. - Abans de comparèixer els demandants per mitjà de la representació dels Procuradors, el demandat comparegué en autos, sense fer cap manifestació respecte possibles defectes de procediment. És doctrina legal, admesa per les sentències del Tribunal Suprem, que, reconeguda una personalitat, dintre o fora del judici, no pot ésser després impugnada.
Sisè. Infracció de l'art. 1.639 del Codi Civil. - En considerar la sentència recorreguda que el termini d'un any ha de comptar-se des de la data de presentació del document transmissori en el Llibre Diari, i no des de la data d'inscripció al Registre, infringeix l'article 1.639 del Codi Civil, que textualment traduït, diu: «podrà exercitar-se l'acció de retracte, en tot temps, fins que transcorri un any comptat des que l'alienació s'inscrigui en el Registre de la Propietat». - Aquest precepte legal no parla d'anotació en el llibre Diari, parla d'inscripció en el Registre de la Propietat. - A aquest precepte cal atendre's en totes les seves parts, car un termini és cosa purament casuística.
Setè. Infracció de l'art. 27 de la Llei Hipotecària determinada per indeguda aplicació de l'art. 28 de la mateixa llei. - En aplicar la sentència recorreguda, el precepte de l'art. 28 de la Llei Hipotecària infringeix l'art. 27 de la mateixa llei. - La Llei Hipotecària fa referència a tercers, i l'art. 27, que esmenta com infringit, estableix el concepte de tercer, que és aquell que no ha intervingut en l'acte o contracte. El que aliena, el que adquireix i el que retrau, no tenen entre sí el concepte de tercers als efectes de la Llei Hipotecària, per raó que tots tenen llurs drets inscrits en el Registre de la Propietat. Per tant, entre ells, no és aplicable el precepte de l'art. 28 de la Llei Hipotecària.
Vuitè. Errònia interpretació de l'article 28 de la Llei Hipotecària. - Abundant en els dos anteriors motius de cassació, cal esmentar que la sentència dóna una errònia interpretació a l'article 28 de la Llei Hipotecària. - Fa referència aquest article als efectes que ha de produir la inscripció. - El dret de retracte no neix del fet de la inscripció. Neix de dues circumstàncies: una alienació i un dret real inscrit a favor del retraient. La inscripció no és més que l'assenyalament d'una data que inicia un termini; no és l'origen d'un dret. Pel seu mateix text no és d'aplicació l'art. 28 de la Llei Hipotecària.
Novè. Infracció de la doctrina legal continguda en les sentències del Tribunal Suprem, de dates 3 de juliol del 1906, 11 de juny del 1902 i 8 de juliol del 1906. - El Tribunal Suprem, en les sentències esmentades, senta la doctrina que el termini de retracte, ve determinat en la seva iniciació per la inscripció al Registre de la Propietat, i nega aplicació al cas, al precepte de l'article 28 de la Llei Hipotecària. - La sentència recorreguda infringeix aquesta doctrina.
III. Estimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Eduard Mico i Busquets;
Atès que en la matèria objecte del plet, hi ha a Catalunya legislació pròpia, que regula el dret de fadiga, i que en lleis posteriors al Decret de Nova Planta i més tard en la Llei d'Enjudiciament Civil i darrerament en el Codi Civil, es legisla sobre el retracte; però havent-se plantejat la present qüestió, recolzant-se en l'esmentat Codi i en la Llei Processal, i desenvolupant-se tota la litis, àdhuc el recurs de cassació, sota la interpretació i aplicació dels articles pertinents de les dues indicades lleis, no és possible legalment, davant la naturalesa i característiques del recurs de cassació, resoldre cap més qüestió que aquelles que siguin sotmeses per les parts litigants; i per això, aquest Tribunal, ha de limitar-se a l'examen dels motius de cassació, estudiant solament les disposicions legals invocades per la part recurrent, motius que poden condensar-se en les següents qüestions: si és o no necessària la representació del Procurador, per a la presentació de les demandes de retracte; si entenent-se així, els efectes de la subsanació de la falta, per tal d'interrompre la prescripció per l'exercici de l'acció del retracte, tenen lloc des de la presentació de la demanda, o bé, des de la data de la compareixença en autos del Procurador, i si el termini d'un any, al qual es refereix l'art. 1.639 del Codi Civil, ha de contar-se des de la data de la inscripció de la venda al Registre de la Propietat, o bé des de la presentació i anotació del títol en el llibre Diari;
Atès que segons resulta de les actuacions, la demanda fou presentada a repartiment el dia 11 d'abril del 1934, i per providència del 13 del mateix mes, el Jutjat, disposà, ultra altres proveïts, que els compareixents, en nom de les societats actores, ho fessin degudament representats per Procurador, la qual providència, notificada en legal forma, no va ésser objecte de cap recurs, restant ferma i portada a compliment, per tal com, amb data 30 de l'esmentat mes d'abril, comparegueren en autos els Procuradors de la part actora, per la qual cosa no és possible avui, en recurs de cassació i menys en el d'infracció de llei o doctrina legal, plantejar de nou aquesta qüestió, que és essencialment processal i que ja fou resolta amb el consentiment exprés de la part a la qual podia perjudicar, no essent possible, en conseqüència, admetre's la suposada infracció de l'art. 1.618 de la Llei d'Enjudiciament Civil, al·legada en el primer motiu del recurs;
Atès que la presentació d'una demanda davant els Tribunals, pressuposa necessàriament la compareixença en judici, i essent així, als efectes processals, no pot admetre's cap distinció o separació entre l'acte de la presentació d'aquella i el moment en el que degui començar-se el judici, i si bé és cert que l'art. 1.621 de la Llei d'Enjudiciament Civil estableix clarament els dos períodes als quals ha de subjectar-se la tramitació del judici de retracte, ho és també que aquesta circumstància no pot servir de fonament per a establir distincions entre la presentació d'una demanda i la compareixença en judici, perquè l'art. 1.618 parla de demandes i no havent de resoldre's en el present recurs, per les raons exposades a l'atès anterior, si precisa o no que aquesta compareixença sigui mitjançant Procurador, és evident que no existeix la infracció de l'esmentat article 1.621 invocat al motiu segon del recurs, molt més quan apareix que el Jutjat complí allò disposat a l'indicat article sense reclamació de la parte recurrent, raó per la qual tampoc no seria admissible el motiu, que també es refereix a una qüestió de procediment;
Atès que cal tenir present, en examinar els motius quart i cinquè, les diferències essencials que existeixen dintre del procediment entre la manca de personalitat de l'actor, demandat o Procurador, i que són objecte dels números 2, 3 i 4 de l'art. 533 de la llei, i els defectes processals que puguin observar-se en les demandes o escrits, i en aquest sentit, la doctrina del Tribunal Suprem que s'invoca per la part recurrent, fonamentada en la majoria de les sentències que esmenta, no és aplicable a la qüestió del dia, en la qual, com és vist, no es tracta de la personalitat dels recurrents en l'aspecte processal, ni tampoc si els ha estat reconeguda amb anterioritat o fora del judici pel demandat que posteriorment l'impugnés, sinó d'un defecte de procediment, derivat de la presentació de la demanda, sense la representació de Procurador, defecte que, com ja s'ha exposat, i resulta dels autos, fou subsanat abans de l'emplaçament del demandat, circumstància que determina l'aplicació de l'abundant doctrina del Tribunal Suprem, també invocada en part pel recurrent, que en diverses sentències, entre altres les de 26 de desembre del 1883 i 25 de març del 1913, extableix que, per bé que no poden proveïr-se els escrits que continguin defectes, llur presentació interromp pel termini de la prescripció, i un cop subsanada la falta, els escrits produeixen els efectes legals adients, havent de seguir-se el curs del procediment;
Atès que l'aplicació d'aquesta darrera doctrina al present cas, és més adient encara, si es tenen en compte les següents raons: que en la sentència del Tribunal a quo, tot i admetent els atesos de la de primera instància, que conclouen amb l'afirmació que la demanda presentada sense Procurador no pogué interrompre el termini de la prescripció per a l'exercici de l'acció de retracte, amb tot i això, en el seu segon atès i fent referència a la data de la presentació de la demanda, fixa la d'aquesta, per tal de comptar el termini de l'any que prescriu l'art. 1.639 del Codi Civil, i no aquella altra de la compareixença en autos dels Procuradors, contradicció o confusió que pot donar lloc a creure que s'estimava subsanat el defecte amb totes les conseqüències legals; que el judici de retracte té un procediment especial desenvolupat al títol xix, del llibre n,. de la Llei d'Enjuiciament Civil, i que exigeix, abans d'entrar en el període contenciós, certs tràmits de caràcter preliminar, com són el dipòsit de la quantitat consignada a l'establiment públic destinat a l'efecte, i la celebració de l'acte de conciliació, tràmits que no han d'ordenar-se, en compliment d'allò disposat a l'art. 1.621, només que després de tenir per presentada la demanda i per intentat el retracte, i resultant dels autos que es practicaren abans de la compareixença dels Procuradors, les diligències adients per al dipòsit a la Caixa General de Dipòsits de la quantitat consignada, i que foren objecte dels oportuns proveïts judicials, és evident que, aquests, no podien tenir cap més origen que la presentació de la demanda i per tant, suposaria una contradicció no acceptar els efectes legals que produïren, ja que, en altre cas fóra precís considerar nul·les les actuacions practicades abans de l'esmentada compareixença, nul·litat que no va ésser al·legada pel demandat ni declarada, per tant, en la sentència, i que, havent-se dictat, darrerament pel Govern de la República i el de la Generalitat, disposicions que autoritzen la compareixença dels interessats per sí mateixos, en tota mena de judicis i àdhuc en els recursos de cassació, tot i no donant a aquestes disposicions un efecte retroactiu, que no escau, resultaria forçat, i en oposició a les noves orientacions que inspiraren les esmentades reformes del procediment, que avui dia, per aplicació d'una rigurosa interpretació dels preceptes processals, es desconeguessin els efectes de la presentació de la demanda, més encara després de subsanar en legal forma, el defecte en el que s'hagués pogut incórrer per la manca de la representació del Procurador;
Atès que havent-se manifestat per les societats actores, la seva voluntat expressa i terminant d'exercitar l'acció de retracte, clarament formulada mitjançant la presentació de la demanda pels seus representants legals, la qual qualitat acreditaren degudament en els autos, restant complerts els requisits preceptuáis a l'art. 1.618 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i en força de les raons exposades als atesos anteriors, és procedent reconèixer que fou interromput el termini de prescripció des de la data de la presentació al repartiment de l'esmentada demanda, i la Sala sentenciadora, en admetre els atesos de la sentència de primera instància, en la qual es consigna la tesi que el termini no quedà interromput més que des de la data de la compareixença en autos dels Procuradors dels demandants, infringí l'art. 1.973 del Codi Civil invocat en el tercer motiu del recurs, perquè aquesta compareixença produí el resultat de subsanar el defecte processal de què adoleixia la presentació de la demanda, i no per les altres raons invocades pel recurrent a l'esmentat motiu de cassació, no essent admissible el motiu cinquè ja que la compareixença en autos del demandat abans de l'emplaçament, no podia donar lloc a un reconeixement de la personalitat dels actors, personalitat que podia lliurement impugnar en contestar la demanda, ni consta tampoc que fora del judici hagués realitzat cap acte del que se'n pogués deduir l'esmentat reconeixement;
Atès que abans de la promulgació del Codi Civil, el termini per l'exercici de l'acció de retracte, era regulat als articles 1.618 i 1.620 de la Llei d'Enjudiciament Civil, establint-se el de nou dies, comptats des de l'atorgament de l'escriptura de venda, i en el cas que aquesta fos amagada maliciosament, no començava a córrer fins el següent dia a aquell en què el retraient acredités que n'havia tingut coneixement, presumint-se maliciosa l'ocultació de la venda, quan no fos inscrita oportunament al Registre de la Propietat, i en aquest cas l'esmentat termini es comptava des de la presentació de l'escriptura al Registre, però des de la vigència del Codi foren modificats i addicionats els esmentats articles de la Llei Processal, ja que el Codi en el 524, i en referir-se al retracte legal, estableix, per tal d'exercir-lo, el termini de nou dies, comptats des de la inscripció al Registre, i a manca d'això, des que el retraient hagués tingut coneixement de la venda, i en el cens emfitèutic, després de reconèixer recíprocament el titular del domini directe i al de l'útil, els drets de temteig i retracte, i d'establir l'obligació de l'avís a l'altre quan un d'ells intenti vendre la finca emfitèutica, fixant el termini de vint dies per a l'ús del temteig, preveu, a l'art. 1.638, el cas de no haver-se fet ús d'aquest dret, reconeixent que pugui utilitzar-se el de retracte dintre dels nou dies següents al de l'atorgament de l'escriptura, i si aquesta s'amagués, des de la seva inscripció al Registre de la Propietat, presumint-se l'ocultació quan no es presenta l'escriptura al Registre dintre dels nous dies següents al del seu atorgament, i l'article 1.639 concedeix el termini d'un any, comptat des de que la venda s'inscrigué al Registre de la Propietat, quan hagués estat feta sense donar-se l'avís que preceptúa l'art. 1.637; de totes les quals disposicions es dedueix que, en fer ús el legislador com a punt de partida, per tal de començar a comptar el termini per a l'exercici de l'acció de retracte, del fet de la inscripció de la venda al Registre de la Propietat, modificant preceptes anteriors que el fixaven des de la presentació de l'escriptura, no va fer-ho a caprici, i com si ambdós conceptes fossin sinònims per als efectes del termini, sinó acuradament i amb tota intenció, ja que no pot suposar-se, sense causar-li greuge, que pogués desconèixer la diferència que en aquest aspecte de fet i respecte al temps, pot existir entre la presentació del títol al Registre i la inscripció en els seus llibres;
Atès que tot i defugint un servilisme rutinari a la lletra de la llei, és forçós reconèixer que quan els preceptes legislatius són clars i terminants, i del seu text es desprèn amb evidència la intenció del legislador, no ha d'admetre's cap més interpretació que aquella que resulti del seu contingut literal, i declarant-se en l'art. 1.699 del Codi Civil amb tota precisió i concretament, que el termini d'un any que fixa, per tal que pugui exercitar-se l'acció de retracte, es compta des que la venda és inscrita al Registre de la Propietat, és precís fixar-se en aquesta data i no en cap altra anterior o posterior, per bé que estiguin íntimament relacionades amb les operacions que hagin d'efectuar-se al Registre prèviament a la inscripció i, per tant, no pot estimar-se adient l'aplicació de l'art. 28 de la Llei Hipotecària, perquè, encara que no s'admeti com a decisiu l'argument emprat en diverses sentències del Tribunal Suprem, que l'esmentada llei, per referir-se a tercers, no és aplicable per no tenir tal caràcter entre sí el retraient, el venedor i l'adquisidor, l'anterior tesi es reforça amb la consideració que el retracte té una legislació exclusiva que es desenvolupa amb completa independència de la hipotecària, i l'acció que exercita el retraiment no es deriva d'aquella, sinó que té el seu origen en preceptes legislatius que hi són aliens del tot, i si el Codi Civil es refereix a la inscripció de la venda al Registre de la Propietat, ho fa amb la finalitat concreta i determinada d'assenyalar una data que inicia un termini, i de cap manera no pot referir-se als efectes de la inscripció ni a les seves conseqüències legals, perquè tan sols juga en aquest concepte de la llei el factor temps, relacionat amb un fet que precisa una data, una circumstància que determina un punt de partida, i per tal, comença a comptar un termini, aliè a la inscripció i als seus efectes, que resten en absolut fora de l'abast i concepte jurídic del retracte; essent de notar que en tots els articles del Codi que es refereixen a termini per al retracte, únicament s'esmenta com a data inicial la de la inscripció de la venda en el Registre (1.524, 1.639 i 1.646 que es refereix al lluïsme), no es parla del tràmit de la presentació i anotació al Diari, i l'excepció continguda en els dos darrers paràgrafs del 1.638, confirma la distinció que estableix el legislador entre l'un i l'altre concepte, perquè el primer fa referència a la inscripció de l'escriptura en el Registre i el segon a l'acte de la presentació, tot el qual evidentment demostra que tingué presents les diferències de temps que poden existir entre l'un i l'altre tràmit;
Atès que si la gènesi del termini dintre del qual ha d'exercitar-se el retracte, és el coneixement pel retraient, del fer d'haver-se realitzat la venda, i si per lògica deducció es considera que davant les greus dificultats d'ordre pràctic que poden sorgir per la prova d'aquest fet, va recórrer el legislador al Registre de la Propietat donada la seva publicitat, que és una de les finalitats més essencials, en aquest darrer aspecte, cal reconèixer que no pot atribuir-se a les anotacions del diari, els mateixos efectes de publicitat que a la inscripció, perquè en aquell no hi consten les condicions de l'escriptura, ni el preu, ni forma de pagament de la venda, elements importantíssims per al retracte, ja que, si consisteix en el dret de subrogar-se en el lloc del que adquireix la cosa en les mateixes condicions del contracte, és evident que la plena i definitiva publicitat, als fins del retracte, només es produeix que des de la inscripció, en la qual, per manament de la llei i del reglament hipotecari, han de consignar-se les condicions més importants de l'escriptura, i és, en conseqüència, des de la inscripció quan és possible tenir coneixement d'aquella, o sigui de totes les modalitats i condicions de la venda, que és en síntesi allò que significa el concepte de conèixer la venda objecte del retracte;
Atès que l'anterior doctrina ha estat sancionada per la jurisprudència del Suprem, el qual en diverses sentències, tant referents a l'art. 1.524 com al 1.639 del Codi Civil, entre altres les d'11 de juny del 1902, 14 de desembre del 1905, 9 de juliol del 1907, 10 i 13 de febrer del 1915, 19 de novembre del 1919 i 21 d'octubre del 1927, han establert concretament que el termini per l'exercici del retracte, assenyalat al Codi Civil, ha de comptar-se des del mateix dia de la inscripció de la venda al Registre, i no des de l'anotació al diari, i per bé que és cert que aquesta doctrina ha estat objecte de crítica per part d'alguns comentaristes del Codi Civil i de la Llei Hipotecària, en el present cas, és adient acceptar l'esmentada jurisprudència, perquè respon, en definitiva a una encertada interpretació de la llei; per tot el qual i per les raons exposades en els atesos anteriors, la Sala sentenciadora, en aplicar l'art. 28 de la Llei Hipotecària va fer-ho indegudament, infringint alhora el 1.639 del Codi Civil, essent, per tant, procedent el motiu sisè del recurs de cassació i sense que calgui ocupar-se dels restants motius que són derivació i conseqüència de l'esmentat,
Decidim que hem de declarar i declarem procedent el recurs de cassació interposat per les entitats «S. G. A. B.» i «M. F. C.» i, en conseqüència, cassem i anul•lem la sentència que en data 15 de gener del 1936 dictà la Sala primera d'aquesta Audiència Territorial, i manem que sigui tornat a les societats recurrents el dipòsit que constituiren.
Concordances:
El cens emfitèutic es regula al Llibre II, títol quart, capítol 1. Quant al Dret de fadiga es recull als articles 312-315 de la Compilació.
La llegítima vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 i disposició final 2 Compilació i als articles 1 i 13 Codi civil.
Comentari
