Llibre:4
DE LES OBLIGACIONS I ELS CONTRACTES I DE LA PRESCRIPCIÓ
Títol:1
DE LES OBLIGACIONS I ELS CONTRACTES
Capítol: 3
DE LES VENDES A CARTA DE GRÀCIA O EMPENYORAMENT, I DE LA TORNERIA
Sentència 10 - 12 - 1937
Diari oficial de la Generalitat de Catalunya de 31 maig 1938, pàg. 148-152. Ponent: Joan Tauler i Palomeras.
VENDES A CARTA DE GRÀCIA. - RESCISSIÓ EN LES VENDES A CARTA DE GRÀCIA: DETERMINACIÓ DEL JUST PREU.
I. Antecedents
Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Antoni M.ª Borrell i Soler i Joan Tauler i Palomeras.
A la ciutat de Barcelona, el dia 10 de desembre del 1937. En el judici declaratiu de major quantia seguit davant del Jutjat de Primera Instància número 8 dels de la present ciutat, i a la Sala Primera del Civil de la Audiència d'aquest territori, pel senyor Ernest A. i F., major d'edat, casat, del comerç i veí de la present ciutat, contra el senyor Antoni R. i S., major d'edat, casat, metge i del mateix veïnatge, pendent ara davant d'aquesta Superioritat per virtut del recurs de cassació per infracció de Llei i de doctrina legal interposat pel actor en nom propi i sota la defensa de l'advocat senyor Enric Mitjana, havent comparegut la part demandada i recorreguda, també en nom propi i sota la defensa del Lletrat senyor Josep M.ª Gómez i Pallarols;
Resultant que el senyor Ernest A. i C. formulà la seva demanda exposant substancialment els següents fets: que el dia 30 de gener de 1923 va atorgar una escriptura de préstec hipotecari sobre una finca que posseïa al carrer de Cambrils, d'aquesta ciutat per la quantitat de 22.500 ptes., essent el prestamista el senyor Antoni R. i S., havent-se taxat la finca en 80.000 ptes.; que seguidament de l'escriptura notarial es va estendre i subscriure per les dues parts un document privat de retenció pel prestamista de la quantitat de 15.000 pessetes per a anar pagant al contractista de les obres que efectuava el senyor A. en la finca hipotecada, que li costaren més de 6.000 pessetes; que en data 9 de novembre del 1925, cedint per dificultats econòmiques, a la proposta del senyor R. i S., li atorgà davant del Notari Isidre Lluís Riera i Galí, d'aquesta ciutat, la venda a carta de gràcia de l'anterior finca hipotecada, pel preu de 39.085 pessetes, és a dir, per menys de la meitat del valor de la cosa pignorada, que segons la valoració feta pel mateix prestamista senyor R. en la primerament relacionada escriptura d'hipoteca valia 80.000 pessetes, i a més 6.000 per les obres realitzades, resultant un total de 86.000 pessetes; que per al propietari venedor, el valor era encara més alt doncs que calculant a 3'50 pessetes el pam de terreny, uns vint-i-quatre mil set-cents pams, més 6.000 pessetes import de les noves construccions, sumava un total de 92.450 pessetes, i que àdhuc que solament es comptés el mínimum de la taxació del senyor R. amb les millores, o sia, en total 86.000 pessetes, deduït el preu de l'empenyorament, que era de 39.085 pessetes, resultaria una diferència de 46.915 pessetes, sempre superior a la meitat del just preu de la cosa; que fonamentant-se en el Decret de la Generalitat de Catalunya de 1 de setembre de 1936, l'actor presentà una denúncia al Jutjat de guàrdia, que era el número 9, per presumir que el contracte de carta de gràcia referit estava comprès en el seu art. 14, en relació amb l'cte usuari que esmenta l'art. 1 d'aquell Decret essent desestimada la denúncia, i consignant-se entre els atesos de la sentència desestimatòria, el següent: «Considerando que el hecho denunciado tiene su consistencia en que la finca en cuestión fue adquirida por el demandado pot un precio inferior en mas del doble de su valor en venta, y esta matèria debe ser ventilada en el juicio de revisión correspondiente, con las garantías y pruebas pertinentes al caso»; i després d'invocar els fonaments legals que tingué per convenient, relacionats amb la carta de gràcia a Catalunya, modicitat en el preu i repressió de la usura, acabà demanant que fos dictada sentència condemnant el demandat a lliurar-li la diferència de preu esmentat, o sia la quantitat de 46.915 pessetes, interessos i costes;
Resultant que emplaçat el demandat, comparegué i contestà la demanda, oposant-s'hi, al•legant en síntesi: que la finca de l'actor donada en tercera hipoteca en mèrits de l'escriptura atorgada amb el demandat, el 30 de gener del 1923, davant el Notari senyor Domènec Roca, taxada, als efectes del procediment sumari de la Llei Hipotecària, en 80.000 pessetes, comprenia la total superfície de trenta-un-mil vuit-cents noranta-dos pams, equivalents a mil dos-cents quinze metres quadrats, i fou constituïda en garantia d'un préstec de 22.500 ptes., per dos anys, de la qual quantitat es retingué el prestamista 15.000 ptes., per a fer-ne pagament al contractista de les obres que realitzava el senyor A., cosa que complí el senyor R., segons rebuts acompanyats; que posteriorment, en dates 11 d'agost i 22 de desembre del 1924, el senyor Ernest A. segregà de la referida finca, i va vendre respectivament, al senyor Josep P. i B., i al senyor Joan B. i F., una porció de terreny, amb tot allò que hi era construït, de superfície setanta-nou metres, setanta-cinc decímetres quadrats, pel preu de 20.000 pessetes, i cent vint-i-set metres, vuitanta-tres decímetres quadrats de terreny de la finca, pel preu de 5.250 pessetes; i que com a conseqüència d'aquestes segregacions la finca originària, sobre la qual estava constituïda la hipoteca, restà reduïda a mil disset metres amb quaranta-dos decímetres quadrats, en lloc dels mil dos-cents quinze metres que tenia quan fou hipotecada; que en data 9 de novembre del 1925, davant el Notari d'aquesta ciutat senyor Isidre Lluís Riera i Galí, l'actor va vendre a carta de gràcia al demandat, i pel preu de 39.085 pessetes, la restant finca que li quedava després de les dues segregacions relacionades, segons l'escriptura que acompanyà; que les obres efectuades a la finca pel senyor A. foren inútils, tingueren d'éser enderrocades, i el seu valor, el del material, no passava de 400 pessetes; que la finca en qüestió no tenia el valor suposat a la demanda, doncs que cinc anys després, o sia, en 1930, la Comissió comprovadora del Registre Fiscal d'Edificis i Solars de Barcelona (Horta), assignà al solar de la repetida finca un valor de quaranta cèntims el pam, i a la casa-torre que hi havia a la finca venuda al demandat, un valor de 18.760 pessetes, les quals, sumades al valor del terreny (vint-i-sis mil nou-cents trenta-un pams i mig quadrats a 40 cèntims pam), 11.772'60 pessetes, donen un valor total de 30.532'60 pessetes; que el senyor R., a més de les 39.805 pessetes consignades a l'escriptura de venda, va satisfer 1.05575 pessetes per l'arbitri de plus vàlua i tenint en compte que la finca està gravada amb un cens, part del qual correspon al senyor R. en cas de redimir-se, que representa un capital de 1.444'33 pessetes, en realitat el preu satisfet pel demandat senyor R. al senyor A. era de 41.585'08 pessetes, a més de diverses quantitats per altres conceptes; que en l'expedient que per suposada usura fou seguit, a denúncia de l'actor, el demandat va fer-hi constar en aquella data, 30 d'octubre del 1936, l'oferiment, ja fet en altres ocasions, d'estar disposat a tornar la finca al senyor A. per la suma que li en pagà, més les despeses d'escriptura, drets reals, etc, dintre del termini d'un trimestre, per tal que pogués cercar metàl•lic o un nou comprador; i que transcorregut el termini fixat en l'escriptura de venda per a poder el venedor exercitar el «dret de lluir i quitar», sense haver-ho fet, per la seva part sol·licità i obtingué, d'acord amb el que estableix la Llei Hipotecària, la inscripció definitiva de la finca al seu favor; i després d'invocar els fonaments legals que cregué del cas, sobre rescissió de vendes per lesió, i vendes a carta de gràcia, va demanar que fos dictada sentència absolent-lo de la demanda, imposant a l'actor silenci i callament perpetu i les costes del plet;
Resultant que sense rèplica ni duplica, a virtut de les normes processals dictades, d'acord amb el Decret de la Conselleria de Justícia de 18 de setembre del 1936, fou rebut el plet a prova i practicades les proposades per les parts declarades pertinents;
Resultant que el Jutjat de Primera Instància número 8, en data 7 de juny del 1937, dictà sentència per la qual, donant lloc a la demanda, i fonaments d'aquesta, condemnà el demandat Antoni R. i S., a pagar al demandant Ernest A. i C. «per via de restitució in integrum» reclamada en la demanda, la quantitat de 40.915 pessetes que importa la diferència entre el preu pagat per la finca objecte de la venda i el seu just preu i, a més, els interessos legals a comptar de la presentació de la demanda, sense fer especial imposició de costes;
Resultant que contra la sentència esmentada, el senyor Antoni R. i S. interposà recurs d'aclaració, i per altresí, per al cas de no donar-se lloc al recurs, o d'ésser la sentència aclarada, també condemnatòria, el d'apel·lació en tots dos efectes per ai davant de la Superioritat;
Resultant que en la tramitació de la referida apel·lació per la Sala Primera d'aquesta Audiència Territorial, l'actor senyor A. proposà que els autos fossin rebuts a prova en aquella instància, petició a la qual no donà lloc la Sala, a virtut de les disposicions dictades sobre la tramitació dels judicis per la de Govern de la mateixa Audiència, sens perjudici que el senyor A. pogués presentar a l'acte de la vista les proves que interessés, com ho féu, presentant i unint-se als autos una certificació de l'Alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, i uns plànols accesoris que, originats a petició del propi actor, figuren en el present rotllo;
Resultant que la Sala Primera de l'Audiència Territorial dictà sentència, en data 17 de juliol d'enguany, revocant l'apel·lada i absolent el senyor Antoni R. i S. de la demanda contra d'ell formulada pel senyor Ernest A. i C, sense expressa condemna de costes en cap de les dues instàncies;
Resultant que la part actora, sense dipòsit previ, per no ésser necessari constituir-lo, així per la disconformitat de les sentències de Primera i Segona Instància com per tenir sentència ferma de pobresa al seu favor, interposà recurs de cassació a redós dels números 1 i 7 de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, fonamentant-lo en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Inaplicació de les lleis catalanes referents a la carta de gràcia o d'empenyament del país, i aplicació indeguda de les del contracte de retrovenda, regulada a la legislació castellana i Codi Civil, inaplicables al cas d'autos. El segon atès de la sentència recorreguda infringeix, de manera concreta, el cap. V, de emp. et vend. 111-17 de les Decretáis, Dret Canònic supletori a Catalunya, per violació del concepte jurídic de la carta de gràcia catalana, i les doctrines dels jurisconsults de Catalunya, i aplicar indegudament la legislació castellana regulada en el Codi Civil, arts. 1.507 i 1.518 i els seus concordants. Les Decretals tracten d'un contracte de compra-venda amb facultat del venedor per a recobrar, dins de cert termini, la cosa venuda, amb retorn del preu rebut, el qual era mòdic o baix, i el declara constituït per tal d'eludir les disposicions canòniques sobre els préstecs amb interès. Mitjançant aquests contractes, els prestamistes simulaven la compra de la finca que prenien en penyora i la redempció es considerava com un retorn de la quantitat rebuda en préstec, o sia, un empenyorament. Més antigament, les lleis romanes tractaren del pacte de retro-venda afegit al contracte de compra-venda (Llei 2.ª, Cod. de pactis inter emp. et ven., IV-55; Llei VII, par. 1, De dist. pigno. et hipot., XX-5).
Els jurisconsults han distingit dues menes de contractes de retro-venda, amb fonament en el Dret Canònic l'un, i en el Dret Romà l'altre. En el darrer, el comprador paga tot el preu de la cosa, i el pacte de retro és accidental i tractat com un dret personal. Aquest contracte és el que, per regla general, regeix a Castella, Portugal i França, i hi fa referència el Codi Civil quan tracta del retracte convencional, i no té aplicació a Catalunya ni al cas d'autos. El derivat del Dret Canònic és el pròpiament anomenat d'empenyorament, del qual n'és característica la modicitat del preu, perquè per l'empenyorament es dóna sempre una quantitat més petita del just valor de la cosa. Aquest contracte és essencialment diferent de la carta de gràcia castellana, en la qual, com en la compra-venda, es dóna tot el valor de la cosa. Per això el contracte català té el caràcter d'un dret real sobre la cosa, i un valor considerable, i regeix a Catalunya, Aragó i Sicília i és el que ens interessa, perquè el contracte és català, ho són els contractants i s'atorgà en aquesta ciutat, essent per tant completament estrany a les disposicions del Codi Civil. Pel que fa al termini de la carta de gràcia catalana, pot ésser negatiu, o sia amb facultat de redimir després de passat un termini, cosa que és considerada immoral o il·lícita, o afirmatiu, en el qual, com en el cas d'autos, es pot redimir dins d'un termini determinat, prescindint de la perpètua, que no és el cas del dia. Els jurisconsults diuen que el pacte de redempció dins d'un termini concret, és raríssim a Catalunya, perquè té l'inconvenient que venuda la cosa per menys del seu real valor, el contracte seria lesiu per al venedor, si no s'hi posés el pacte que transcorregut el termini sense realitzar la redempció «el comprador ha de satisfer al venedor la diferència del just valor, puix que d'altra manera hi hauria lesió en la venda, raó per la qual quasi totes les vendes es fan perpètues» (Gibert, part 1.ª, cap. I, tít. I, número 1). Aquesta norma no acostumen a posar-la els Notaris, però com que és de Dret, s'entén com a tàcita, perquè del contrari seria emparar el despullament del pobre pel prestamista, i això no ho consent la Llei. De manera, que acabat el termini (en el nostre cas d'un any) el venedor ha perdut el dret de retraure (que mai no ha demanat), però no el dret de demanar la diferència de preu, que queda subsistent. Respecte la modicitat del preu, o sia a què quan es fa la venda es lliura solament una part del just valor, diuen els antics doctors catalans el següent: Càncer, que el contracte de carta de gràcia no és il·lícit ni fa presumir usura, si no existeix alguna conjectura com la modicitat del preu o altre anàloga. (Var. res., part. 1.ª, cap. XIII, número 53). Ho confirmen Comes (Vid. art. not.). Fontanella (De pac. nup. Cl. IV, Glos. 18, part. 3.ª, número 6, i part 1.ª, números 77 i 78), i Cordada (Des. 148, número 4), i Càncer afegeix encara, que en la venda de censos i rèdits, l'esmentat pacte es té com usurari (íd. cap., número 53), i ho confirma Comes (íd., números 142, 143 i 144). Tocant a la modicitat del preu, diu Cortiada que l'antiga Audiència de Catalunya adoptà la norma de considerar usurari el contracte, quan la modicitat fos tal que en resultés lesió superior a la «ultra dimidium», és a dir, de més de la meitat (des. 149, números 8, 9 i 10), opinió que comparteix Ferrer (obs., part. 3.ª, cap. CCCCXXXIX, el qual cita, a més, una sentència de data 12 de novembre del 1569, que declarà la modicitat i que el comprador tenia de restituir allò que va adquirir i, a més, els fruits, que haurien de computar-se amb el preu que percebia el venedor, i per consegüent en serien deduïts. Càncer diu també que «quan hi ha modicitat en el preu, el pacte de retro es reputa com a nul, per usurari, àdhuc que el comprador no acostumi a exigir interessos». (Var. res., part. 1.ª, cap. XIII, números 40, 41 i 42), i afegeix: «que els enganyats en més de la meitat, no els correspon l'elecció de què tracta la Llei, segons el Codi, De res. et vendi., perquè aquesta disposició no és aplicable contra els usurers i sospitosos, i per tant han de restituir-se els fruits computant-los en el preu». Aquest preu, segons l'opinió més corrent entre els jurisconsults, era disminuït en la carta de gràcia en una tercera part, opinió que confirmà l'antiga Audiència en dues resolucions que cita Fontanella. Amb tot i això, Brocà i altres autors, com són Gibert, Vives, i Duran i Bas, diuen que en la pràctica la reducció del preu de l'empenyorament és de vegades molt gran. El complement de la carta de gràcia o empenyorament és el dret de redimir, el qual té el valor «de la part del just preu que el venedor no ha rebut», i que en cas de dubte se suposarà que és la tercera part, segons les opinions dels doctors abans esmentats. Un altre autor modern fa remarcar que la carta de gràcia catalana solament es resol per dos conceptes: pel retorn o pagament pel venedor (retracte), dins del termini fixat en l'escriptura, o passat aquest termini, pel lliurament de la diferència de preu (valor del dret de redimir), en el termini màxim de trenta anys. En el cas d'autos, el dret de retraure acabà amb l'any estipulat, i aleshores nasqué l'acció de percebre el valor de l'import retingut d'aquest dret, segons les disposicions catalanes, que no prescriu fins passats trenta anys. Aquest valor, en cas de dubte seria un terç que ha de lliurar-se al venedor; però constant clarament que el valor del terreny segons el document de l'Ajuntament, acompanyat de número 6, és de 3 pessetes el pam quadrat, i pel certificat de rendes públiques que la superfície del terreny és de vint-i-dos mil tres-cents noranta-dos pams, resulta que el valor és de 67.079 pessetes, més les 18.760 que s'assigna a la finca, o sia un total de 85.939 pessetes, i que la diferència reclamada de 46.854 pessetes és més de la meitat del preu de la carta de gràcia o empenyorament de la finca, que tan solament fou de 39.085 pesetes. Amb això es demostra la infracció comesa per l'Audiència, perquè viola la Llei Canònica que és Dret supletori a Catalunya, els principis jurídics de la carta de gràcia, basats en les seves característiques de modicitat del preu i valor del dret de retreure, i les doctrines aplicables a la carta de gracia, dels juristes catalans, com són Fontanella, Càncer, Cortiada, Ripoll, Comes i els altres esmentats, que a manca de lleis catalanes formen jurisprudència, i el costum, font de llei supletòria a Catalunya, i incorre en error quan aplica indegudament les disposicions del «retracte convencional» i altres del Codi Civil, que no són aplicables al cas.
Segon. Aplicació indeguda de les disposicions sobre rescissió per lesió, no aplicable sinó molt subsidiàriament a la carta de gràcia catalana, que es resol per ella mateixa. La rescissió de la venda per lesió, que aplica el segon atès de la sentència de l'Audiència, fonamentada en les Decretáis (caps. III i VI de emp. et vend., III-XVIII), que disposa que quan hi hagi lesió perquè el preu de la cosa venuda sigui més petit de la meitat del just, el venedor, podrà exigir del comprador la rescissió, o que li pagui la diferència entre el preu i el just valor, sense que pugui al·legar-se un tot sol d'aquests extrems, disposicions que tenen anàloga expressió en l'art. 1.275 del Codi Civil. S'infringeixen, doncs, amb l'aplicació indeguda i errònia de la rescissió, totes les disposicions aplicables al veritable contracte català de carta de gràcia, perquè, com ja s'ha dit, aquesta no és una venda corrent, puix que per la pignorado es dóna una part d'un preu i un termini determinat, i en la venda, en general es dóna tot el valor, i de present. El dilema de la rescissió del contracte o del lliurament de la diferència del preu, aplicable a la compra-venda, no ho és a la carta de gràcia o empenyorament, perquè essent aquesta temporal o a termini, es resol, i no es rescindeix, mitjançant el retorn de la quantitat convinguda. Mes un cop transcorregut el termini convingut, ja no hi cap la rescissió, sinó el lliurament de la diferència de preu. Això és el que es demana en la demanda, ja que havent prescrit el dret de readquirir a termini, el comprador té irrevocablement la cosa com a seva, i per això procedeix que lliuri la diferència del just preu, que és el valor del dret de recobrar, estatuït a la legislació catalana. En la carta de gràcia catalana no es pot rescindir el contracte, sinó que s'ha de recobrar la cosa dins del termini estipulat, i acabat aquest, solament es pot rebre la diferència del valor. I diferentment, en la compra-venda sí que hi cap la rescissió, mes com que aquí no es tracta d'aquest cas, s'aplica equivocadament en la sentència. Coneguda la naturalesa jurídica de la carta d'empenyorament, és clar que no és una absurditat que es pagui el sobrepreu, que és el valor retingut en el contracte, o l'import del dret de retraure. La sentència de l'Audiència revela desconeixement de les lleis catalanes referent a la carta de gràcia, molt diferent de la compra-venda, i infringeix per error, les referides lleis catalanes, les doctrines dels jurisconsults ja esmentades en el primer motiu, i el costum del país, que és font de Dret.
Tercer. Per no apreciar la prova en tot el seu valor. Cau en error la sentència de l'Audiència en l'apreciació de la prova, ja que infringeix la llei, d'acord amb l'apartat 7 de l'art. 1.692, que declara la procedència del recurs de cassació, quan en l'apreciació de les proves hi ha hagut error de Dret o de fet, si aquest darrer resulta de documents o actes autèntics que demostrin l'equivocació evident del jutjador. Diu la sentència que no s'ha demostrat la lesió «ultra dimidium», oblidant, no tant solament el que ja consta en autos i fou reconegut per la sentència de Primera Instància, sinó el document número 6 presentat a l'acte de la vista, que demostra que els arquitectes municipals valoraren a 3 pessetes el pam, uns terrenys de pitjors condicions, document que feia referència a una venda que tingué lloc en el mes d'agost del 1926, o sia, abans de vèncer la carta de gràcia d'autos. Del document oficial obrant al foli 122 dels autos, resulta que la finca té una superfície de vuit-cents quaranta-sis metres quadrats, iguals a vint-i-dos mil quatre-cents quaranta-quatre pams quadrats, i que la casa número ... del carrer de Cambrils té un valor cadastral de 18.760 pessetas. D'acord amb la taxació pericial o cadastral, els vint-i-dos mil tres-cents noranta-tres pams de terreny valen, segons els perits municipals, 67.189 pessetes, que unides a les 18.760 del valor de la casa, sumen 85.939 pessetes, ultra les millores de la finca que tenen un positiu valor; i si d'aquesta quantitat es dedueix el de la carta de gràcia, de 39.085 pessetes, resulta una diferència de 46.854, que és l'objecte del plet i superior a la meitat del preu lliurat pel comprador pignorant. L'equivocació del jutjador, que determina l'art. 1.692, apartat 7 de la Llei d'Enjudiciament Civil, resulta clara del document número 6, abans esmentat, i del certificat del Cadastre, documents autèntics que figuren als autos, ja que tant l'un com l'altre demostren evidentment, la diferència que causà el perjudici en més de la meitat; i la sentència en no reconèixer-ho, infringeix l'esmentat article de la Llei.
III. Desestimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Joan Tauler i Palomeras;
Atès que donada la imprecisió en els termes de la demanda quant a l'acció o accions que s'hi exerciten per l'actor i la poca claredat de la seva súplica — en la demanda es parla d'usura, de la carta de gràcia catalana i de lesió en més de la meitat del just preu, tot això amb relació a la venda de la finca a la qual es refereix el plet —, i la súplica demana que es condemni el demandant que li pagui la quantitat referida en la demanda, s'ha d'admetre que l'acció exercitada pel demandant és la de lesió ultra dimidium, com així ho recull el primer Considerant de la sentència recorreguda, i ho admet el mateix demandat, ja que l'actor demana l'import de la diferència de preu entre el percebut en Tacte de l'escriptura i el que estima que val la finca, diferència que assenyala en 46.915 ptes., més els interessos que puguin correspondre-li; i partint d'aquesta realitat, el nervi de la qüestió es troba en analitzar i resoldre, com a primer punt, si en el contracte origen de la litis — i sobre la legislació que li és aplicable discuteixen recurrent i recorregut, estimant el primer que es tracta d'una típica venda a carta de gràcia catalana, i el segon que no és altre cosa que un contracte de venda amb pacte de retro — hi concorre o no, en el preu, la lesió ultra dimidium soferta pel venedor, ja que de no concorre-hi, mancaria la base a les altres qüestions plantejades en els autos i que s'al·leguen en pro o en contra, segons la part que les formula, àdhuc com a fonaments del recurs; més clarament: si en el contracte no hi ha lesió ultra dimidium en el preu de la finca, pels efectes de la finalitat de la demanda de l'actor; que és percebre les 46.915 ptes. que demana, és indiferent, res no prejutja ni reconeix el que es tracti d'una típica carta de gràcia catalana o d'una venda amb pacte de retro, ni que la legislació aplicable sigui la catalana, el Dret Romà o el Codi Civil, per bé que en la present decisió siguin examinats pel Tribunal aquests diferents aspectes jurídics;
Atès que davant la diferent valoració donada per actor i demandat a la finca en qüestió, precisa cercar llur justesa en la prova aportada al judici, i d'aquesta resulta, pel que fa a la de l'actor, que dóna a la finca el valor de 80.000 ptes., pel sol fet de figurar aquesta quantitat en una escriptura de préstec hipotecari anterior que grava la finca d'autos, fet que no pot ésser tingut en compte per a determinar la lesió enorme en una altra escriptura posterior, doncs que d'acord amb la legislació vigent a Catalunya, s'ha d'atendre al valor i estat de la cosa en el moment del contracte (Lleis 8.ª i 11.a del Digest, tít. De resc. vend. i 4.ª del Codi, íd. i la sentència del Tribunal Suprem de 30 de juny del 1906) i en celebrar-se aquest, a més d'haver estat reduïda la superfície i obres de construcció, per les dues segregacions detallades, i la certesa de les quals es desprèn de les anotacions respectives de les vendes al Registre de la Propietat, segons certificació acompanyada en el període de prova, havien transcorregut prop de tres anys de l'atorgació d'aquella escriptura; i quant al preu de 3 ptes. el pam, sobre quina unitat en relació amb el nombre de pams que l'actor assenyala a la finca, en dedueix que tenia el valor de 86.000 ptes., o de 86.450, juntament terreny i construccions, el fonamenta en una certificació lliurada pel Secretari de l'Ajuntament de Barcelona, en relació amb un expedient de declaració de sobrant de via pública en la Riera de Vallcarca, d'una porció de terreny proper al de l'actor, que taxat pels arquitectes municipals a 3 ptes. el pam, fou adjudicat a un propietari colindant, document que, tot i reconèixer-li la condició de públic i autèntic, no pot ésser acceptat per a servir de tipus per a la valoració de la finca de l'actor, que requeria una taxació pericial dintre de la prova, concreta i directa, del seu terreny, cosa que no es practicà; i quant a la prova de la part demandada, segons el certificat del Cadastre, la finca representa un valor total de 24.760 ptes., descompost en 6.000 ptes. el terreny i 18.760 d'edificació; i tenint en compte un altre certificat del Negociat de Plusvàlua de l'Ajuntament, en relació amb l'impost satisfet per la transmissió del terreny, amb la superfície de vint-i-sis mil nou-cents trenta-un pams, a raó d'1'15 ptes. el pam, tipus fixat per l'Administració en el dia de l'atorgació de l'escriptura (9 de novembre del 1925), té un valor de 30.970'65 ptes., que sumades a les 18.760, valor de l'edificació segons el Cadastre, donaria un total de 49.730 ptes.; i essent, per altra part, diferent la superfície en pams quadrats, que a la finca li dóna l'actor per a fer el càlcul del seu valor, de la que li reconeix la part demandada segons l'escriptura (aquell parla de vint-i-quatre mil set-cents pams i el demandat de vint-i-sis mil nou-cents trenta-un pams i mig, aquest, d'acord amb el que es consigna a l'escriptura de venda), tot això motiva que no podent-se estimar amb certesa el valor que tenia la finca en atorgar-se l'escriptura d'autos, no sigui possible apreciar si hi hagué en el preu la lesió en què fonamenta la seva petició la part recurrent, i per tant, en estimar la sentència recurreguda que no s'ha demostrat l'existència de la lesió ultra dimidium, no ha incorregut en error en «apreciació de la prova», prova que la Sala sentenciadora a la qual en correspon l'apreciació, examinà en conjunt i en formà la seva convicció, per tot el qual no és d'estimar el tercer motiu del recurs;
Atès que fins i tot en el supòsit que hagués existit la lesió ultra dimidium en el preu de la venda, en no estimar la demanda, la sentència recorreguda tampoc no podria considerar-se que hagués infringit les lleis catalanes i la doctrina dels autors catalans referents a la carta de gràcia o empenyament, ja que en tal cas aquella, en la seva exposició i en el seu suplico especialment, havia de formular-se en forma alternativa, és a dir, demanant la restitució de la cosa, prèvia la devolució del preu rebut, o l'abonament de la diferència entre aquest i 1 el seu just preu degudament comprovat, i no solament això darrer, com el fa a la demanda i ha vingut sostenint l'actor en tot el judici; no existint, per tant, la pretesa infracció del Dret Canònic contingut en les Decretáis de Gregori IX, ni de la doctrina dels doctors en Dret Català sobre les vendes a carta de gràcia, primer motiu del recurs. Efectivament, el cap. V, D'emp. et vend., III, 17 de les Decretáis, després d'explicar l'índole especial del contracte de venda amb pacte de retro, el concepte de modicitat en el preu, i la forma de veure si la quantitat deixada de percebre excedeix del doble del preu rebut, i d'admetre que en aquests contractes s'acostuma a pactar que el venedor dintre d'un determinat termini podrà recobrar la cosa venuda, mitjançant la devolució del preu rebut, mòdic o baix, considerant-los com a contractes de préstec, diu que el venedor perjudicat en més de la meitat del just preu, podrà demanar la restitució de la cosa retornant el preu, o bé el suplement del just preu, i que l'elecció entre l'una i l'altre correspon al comprador; «Venditor deceptus ultra clirnidium justi pretii, agere potest, ut ressibi reddenti pretium, acceptum restituatur, vel justum pretium suppleatur; in hoc electio est emptoris. Hoc dicit secundum Antonium.» I el cap. III del mateix títol de les Decretals, consigna també, que en els casos en què s'ha venut per menys de la meitat del just preu, és de l'arbitri del comprador suplir el preu o rescindir la venda. A més, els jurisconsults catalans, formant una comú opinió, en tractar de la carta de gràcia típica de Catalunya, reconeixen al venedor la facultat de redimir (dret de lluir i quitar), fins en aquells casos en què s'ha fixat un termini, però no hi ha cap disposició legal ni aquella comú opinió, que faculti el venedor per a demanar, en aquests casos, únicament la diferència entre el preu rebut i el que realment valgui la finca venuda; solament alguns autors estableixen la doctrina que en els casos de lesió greu enorme, o sia quan el venedor hagués percebut menys de la meitat del just preu de la cosa, l'opció entre suplir el preu o restituir la cosa ha de correspondre al comprador, i quan fos lesió greu enormíssima, és a dir, quan hagués donat al comprador menys de la tercera part del just preu, ha de correspondre al venedor elegit entre demanar la restitució de la cosa o el suplement del preu; però encara que aquesta doctrina tingués força de llei, no seria d'aplicació al cas del dia, ja que no resulta provada la lesió, ni d'existir, no ha estat determinada la seva qualificació d'enorme, i molt menys d'enormíssima; per tot el qual tampoc no és d'estimar el primer motiu del recurs;
Atès, inseguint l'anterior supòsit, que considerada la venda en qüestió com una veritable venda a carta de gràcia catalana, que generalment adopta la figura d'un empenyament, en la qual el posseïdor exerceix el dret de domini amb caràcter revocable —contracte que dóna al prestamista una major seguretat que la mateixa hipoteca, i estalvia al que el rep l'amargor de perdre irremissiblement la propietat que les més de les vegades adquirí dels seus avantpassats, esprit i fonament d'aquesta institució a Catalunya, com reconeixen tots els autors — quan, com en la que ens ocupa, bé que sigui un cas no corrent, s'assenyala un termini per a fer ús el venedor del retracte (dret de lluir i quitar) tan curt com el d'un any — ço que pot suggerir la sospita que es tracti d'un préstec tocant l'usura, objecte per cert en el seu dia d'un altre procediment que no reeixí —, el cert és que l'expiració del termini, sense haver fet ús del dret, extingí aquest, i el domini del comprador es féu irrevocable, podent presentar, com ho féu el demandat, l'escriptura al Registre de la Propietat corresponent per a la seva cancel·lació; i per tant, s'ha de reconèixer que no hi ha infracció de la legislació catalana reguladora o aplicable a les vendes a carta de gràcia, i que la sentència recorreguda en parlar de rescissió, estableix doctrina aplicable a Catalunya, en declarar, com ho fa, que tractant-se d'una venda a carta de gràcia o empenyament, tant si encara viu l'acció de lluir i quitar, com si l'alienació s'ha fet ferma i irrevocable, per haver-se perdut el dret de recobrar la finca per retrovenda, en tots dos supòsits la demanda no pot prosperar, ultra que donat el pacte de la venda, amb un termini ad quem d'un any per a recobrar allò venut, a comptar de l'atorgament, quedant després irrevocable la venda, és inqüestionable que no es pot parlar ja de l'existència de carta de gràcia, ni de dret de recobrar l'immoble, a més que no hi ha cap disposició concreta — com ja es diu en l'atès anterior — que digui que en la carta de gràcia catalana o empenyorament temporal, finit el termini per a recobrar la cosa, sols es pot percebre i demanar la diferència, tot i considerant que si en casos en què el comprador ha donat per la finca menys del seu just preu, no és d'equitat i fins voreja una manca de justícia, que solament pel transcurs del temps l'adquireixi en domini irrevocable sense abonar la diferència, i que per això, Falguera en «Teòrica de l'Art de Notaria» de Gibert, nota g), pàgina 74, observa i recomana que en aquestes escriptures tindria d'afegir-s'hi la condició que «finit el termini assenyalat per a la redempció, si aquesta no s'hagués fet, tingui el comprador que satisfer el que manqui per al just valor de la cosa», tampoc no seria just que s'obligués el comprador a quedar-se definitivament amb la finca per un preu que no volgués donar, per no voler el venedor recobrar-la, i sí solament percebre la totalitat del just preu, com en el present cas demana l'actor, raons per les quals no cap estimar el segon motiu del recurs;
Atès, a major abundament, que de l'examen de l'escriptura de data 9 de novembre del 1925, atorgada entre actor i demandat davant el Notari senyor Isidre Luis Riera i Galí, no es dedueix, en forma que no doni lloc a dubtes, que es tracti de la típica venda a carta de gràcia catalana, ans resulta més cert que constitueix un altre tipus de venda d'aquell caràcter, però sense ésser el que existeix a Catalunya com a tal venda a carta de gràcia, ja que — segons ella— el senyor A. ven i adjudica la finca mitjançant els pactes que es continuen, dient el primer, textualment: «El venedor i els seus, tindran la facultat, dintre el termini d'un any, a comptar des d'avui, de retornar al comprador el preu infrascrit, en qual cas el mateix comprador haurà de retrovendre la finca descrita, i acabat aquest termini sense haver usat d'aquell dret, quedarà la present venda irrevocable, passant la referida finca perpètuament a poder i domini del comprador o de qui tingui el seu dret, sense indemnització de cap mena»; no apareixent tant sols l'expressió «venda a carta de gràcia» només que a la coberta de l'escriptura acompanyada pel demandat; i si bé aquest en els seus escrits, ens parla de venda a carta de gràcia referint-se a aquella, impugna la qualificació que li dóna l'actor, i especialment que sigui d'aplicació al cas, la legislació catalana; i per això, també en aquest aspecte, ha de desestimar-se el segon motiu del recurs,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat a nom propi pel senyor Ernest A. i C, al qual condemnem al pagament de les costes; siguin retornats a la Sala sentenciadora els autos que trameté, juntament amb un testimoni de la present.
Concordances:
Les vendes a carta de gràcia es regulan als articles 326 i següents de la Compilació.
Quan a la rescissió per lesió de les vendes a carta de gràcia vegeu l'article 322, 2 Compilació.
Quant a la determinació del just preu, vegeu l'article 324, 2 Compilació.
Comentari
