Llibre:4
DE LES OBLIGACIONS I ELS CONTRACTES I DE LA PRESCRIPCIÓ
Títol:1
DE LES OBLIGACIONS I ELS CONTRACTES
Capítol: 5
DELS CONTRACTES ESPECIALS SOBRE EXPLOTACIÓ DE TERRES I SOBRE RAMADERIA
Sentència 27 - 5 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 18 gener 1938, pàgs. 71-75. Ponent: Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda.
CONTRACTES DE CONREU. - LEGISLACIÓ APLICABLE.
I. Antecedents
Senyors: Josep Andreu i Abelló, President; Francesc de P. Pujol i Germà, Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles i Ramon M.ª Roca i Sastre.
A la ciutat de Barcelona, el 27 de maig del 1937. En el judici sobre reposició en el conreu de terres, seguit de primer, davant del Jutjat Municipal d'Alins, i després davant de la Junta Arbitral de Sort-Tremp, pel senyor Pere S. i V., major d'edat, casat, pagès i veí de l'esmentat poble d'Alins, contra el senyor Manuel I. i A., major d'edat, casat i propietari i també veí d'aquell poble, pendent ara davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs d'apel·lació interposat per l'actor contra el laude de l'esmentada Junta, per virtut del qual recurs han comparegut totes dues parts, representada alhora que dirigida Factora per l'Advocat senyor Albert Coromines i Vigneaux i la demandada pel senyor Edmon Iglesias i Balart;
Resultant que el 27 de maig del 1935, el senyor Antoni Sansa i Periquet, procurador del senyor Manuel I. i A. va interposar, en nom i en representació d'aquest, davant del Jutjat Municipal d'Alins, demanda de desnonament contra el senyor Pere S. i V., per tal que deixés lliures i expedites, a disposició del demandat, les finques «Prats de Cabanes», «Terra Cultia», «Terra Vinyé», al·legant que volia conrear-les ell mateix a redós de l'apartat e de la disposició transitòria 1.ª de la Llei d'arrendaments rústics, en relació amb la segona de les normes complementàries de l'article 1 del Reglament del 23 de març del 1935, dictades per a l'aplicació de l'esmentada llei, així com els arts. 44 i 47 en els seus apartats 2 i 3, paràgraf 1, respectivament;
Resultant que a Facte de la compareixença davant del Jutjat Municipal, que fou celebrada el dia 3 de juny del 1935, l'actor va ratificar-se en la demanda i l'amplià dient: que en concepte de propietari cedí en parceria al demandat, fa alguns anys, les finques que en la demanda s'esmenten, i que malgrat els requeriments que li féu per tal que les deixés, ha practicat en algunes de les esmentades finques, feines de conreu i sembra; i el demandat manifestà que s'oposava a l'acció de desnonament fonamentant-se en els apartats c i d de la disposició transitòria de l'expressada llei d'arrendaments rústics, i en la norma 2.a del Reglament i articles 44 i 47 invocats pel mateix actor i, a més, el 49 de la Llei, i, després de replicar i duplicar els interessats i de proposar prova, el Jutjat, com que s'havia al·legat la seva incompetència, donà per acabat Facte per a resoldre aquest extrem, i es va estendre l'oportuna acta que signaren el Jutge, els interessats i el Secretari i apareix tot seguit el següent: «Acte seguit de firmada l'acta que precedeix, compareixen les parts demandant senyor Manuel I. i demandada senyor Pere S. i V. i manifesten que acaben de transigir aquest assumpte en la següent forma: diuen que el senyor Pere S. s'obliga a deixar lliures i expedites les finques objecte d'aquest desnonament, i les altres dues anomenades Terres Castellania i Terra Arati que mena en parceria, així que hagi aixecat de les esmentades finques l'actual collita, i pel que fa referència a les finques Cultiu, Vinya, Castellania i Arati; i per tot el dia 12 de novembre propvinent, els Prats anomenats de Cabanós, en la qual data haurà retirat la collita pendent a les altres finques quedant totalment acabada la parceria. En conseqüència, el demandant retira la demanda que ha motivat el judici, i ambdues parts acceptant mútuament el que queda exposat prometen complir-ho i sol·licitan que s'arxivi aquest judici en l'estat que es troba. Llegida aquesta compareixença per mi, el Secretari, per ordre del senyor Jutge, es ratifiquen les parts en el seu contingut i firmen amb l'esmentat senyor Jutge, del que jo el Secretari, certifico. Hi ha les signatures del Jutge Jacint Riba, del senyor Manuel I. del testimoni Josep G., que ho fa a petició del demandat que no sap signar i del Secretari habilitat Enric Casimiro»;
Resultant que el senyor Pere S. i V. presentà, el dia 30 de maig del 1936, davant el Jutge municipal d'Alins, una demanda de judici verbal contra el senyor Manuel I. i A., i en la qual, al·legant que havia vingut cultivant en parceria les finques Prats de Cabanes, Terra Cultiu, Terra Vinyé, Castellania i Terra d'Arati, propietat del demandat i que mitjançant un document que signà davant el Jutjat Municipal on fou citat, l'havien obligat a deixar les finques un cop aixecades les collites, invocant el Decret del 25 d'abril del 1936, sol·licità d'ésser reposat en el conreu de les referides finques, comprometent-se a portar-les en les mateixes condicions que ho feia segons el contracte anterior al 6 d'octubre del 1934, i prometent lliurar al propietari l'import de la collita pendent quan es va interposar la demanda, d'acord amb la norma tercera del Decret esmentat;
Resultant que en la compareixença celebrada davant el Jutjat Municipal d'Alins el dia 12 de juny del 1936, intervingueren l'actor, el senyor Pere S. i V., acompanyat del Procurador de Sort senyor Rafael Baró i Canut, i en representació del senyor Manuel I. i A., el també Procurador del Jutjat de Primera Instància de Sort, senyor Antoni Sansa i Periquet, i reproduïda la demanda per l'actor, contestà la representació del demandat que el Decret del 26 d'abril del 1936 en el qual es recolza aquell, no és adient al cas d'autos, puix que n'hi ha prou amb llegir el seu preàmbul i el del Decret del 14 de març anterior, per observar que el demandat, el senyor L, no va demanar res ni es recolzà en cap disposició militar ni en cap de les altres a què els Decrets es refereixen; que no hi va haver coacció de cap mena perquè l'actor, senyor S., deixés les finques esmentades, sinó que acabada la parceria i donat el corresponent avís perquè les deixés, es va instar, acabat el termini d'aquest, el judici de desnonament que va acabar en un conveni voluntari en ei qual totes dues parts foren assistides pels seus respectius defensors, i el senyor S. en les dades convingudes es va separar voluntàriament, sense coacció de cap mena de les finques, fent-ne lliurament al propietari amb qui va quedar perfeccionat l'esmentat conveni, passant la possesió de les finques al senyor I., que continuava en llur tinença; que els Decrets invocats, del Govern de la Generalitat, estan inspirats en la finalitat de reparar les injustícies comeses amb els conreadors llançats mitjançant coacció trobant-se el cas d'autos fora d'aquells Decrets, per tot el que s'ha dit i perquè en aquella comarca i partit judicial de Sort no s'ha produït cap fet, ni hi ha cap raó que justifiqui l'aplicació dels esmentats Decrets, els efectes dels quals s'han de restringir a aquelles comarques en les quals els abusos comesos foren la causa de la seva promulgació, essent el cas present l'únic en tot el partit judicial de Sort, en què es pretén l'aplicació d'aquelles disposicions, amb tot el qual n'hi hauria prou perquè el Jutjat no accedís a la petició de l'actor i absolgués el demandat;
Resultant que en la seva rèplica la part actora manifestà: que l'art. 1 del Decret del 25 d'abril del 1936 no fa distinció de cap mena; que a Catalunya, en matèria de contractes de conreu, hom s'ha d'atenir a les lleis votades pel seu Parlament, que foren anul·lades per les Ordres d'un General; que si això no hagués ocorregut, no s'hauria atrevit el senyor I. a promoure el judici de desnonament, i el senyor S. s'hauria emparat en la llei de Contractes de Conreu de Catalunya; que per més voltes que es donin al Decret del 25 d'abril del 1936, s'ha de venir a parar simplement al que disposa l'art. 1, que transcriu, per a insistir en afirmar que no conté distincions de cap mena, puix que es refereix a tots els desnonaments promoguts durant el temps que determina l'esmentada disposició legal; que no és cert que el senyor S. deixés les finques voluntàriament, com ho demostra el judici de desnonament, en el qual, tenint en compte les circumstàncies en què en aquell temps es trobava Catalunya, es va veure obligat a accedir contra la seva voluntat a les imposicions del propietari; que per això la Generalitat de Catalunya ha volgut reparar els estralls ocasionats als conreadors de les terres, pels propietaris que varen fer servir el règim de terror i persecució el qual règim posà fi la promulgació de les justes lleis de la Generalitat; i que sigui o no sigui aquest l'últim cas d'aplicació del Decret i s'hagi o no separat voluntàriament l'actor de les finques, com allega el demandat, aquestes al·legacions no poden impedir el compliment del que disposa el Decret, quan diu que tots els que varen ésser separats de les terres que treballaven des del 6 d'octubre del 1934 al 16 de febrer del 1936, com s'hi troba el demandant; siguin indefectiblement reposats a les mateixes terres;
Resultant que en duplicar, la representació del demandat va insistir que es tractava d'un senzill cas d'acabament del termini d'una parceria, amb anterioritat al 6 d'octubre del 1934, en el qual, fet el requeriment procedent, el S., lliurant les finques i separant-se'n va complir voluntàriament una obligació que tenia contreta, sense que fos coaccionat ni li manquessin mitjans de cap mena si hagués cregut prudent la seva defensa; que el preàmbul dels Decrets del març i l'abril del 1935, invocats en aquest judici, marquen llur orientació, extensió i finalitat en dir clarament que en l'ànim del legislador quedaven exclosos casos com el d'autos, puix que solament es refereixen a aquelles comarques on es produïren les causes o defectes que volgueren subsanar, tenint present, sens dubte els redactors dels Decrets, l'Administració de Justícia i no la política; i que el senyor S. no fou separat de les finques que portava en parceria, sinó que se'n va separar voluntàriament, complint un deure contret, perquè la parceria havia acabat;
Resultant que proposada prova per ambdues parts i suspesa la celebració del judici perquè era tard, el Jutjat Municipal d'Alins, per providència del 15 de juny del 1936, va ordenar la tramesa de les diligències a la Junta Arbitral de Sort-Tremp, constituïda a la vila de Sort, el President de la qual va disposar que fossin les parts convocades a l'acte de conciliació que disposa el Decret de la Generalitat de l'li d'aquell mes, i que va tenir lloc el dia 2 de juliol següent amb assistència del Procurador senyor Rafael Baró i Canut en representació de l'actor, i del Procurador senyor Antoni Sansa i Periquet en la del demandat, i en el susdit acte la representació de l'actor protestà de la constitució de la Junta Arbitral, car un dels Vocals no havia comparegut (per trobar-se malalt segons s'afirma a Pacta) i el Vocal present com a conreador, que es diu Josep Farré i Rafel no era el Josep Tarré i Rafel esmentat a l'Ordre del Butlletí Oficial de la Generalitat del dia 6 de juny, per a la constitució de la Junta, sense que s'hagués rectificat el cognom i, després de ratificar-se la part actora en la demanda i en les manifestacions fetes davant el Jutjat Municipal d'Alins, la part demandada va reproduir el que ja havia manifestat en el judici, sol·licitant que hi fossin unides les actuacions del desnonament instat, no havent-se aconseguit la conciliació;
Resultant que en l'esmentat acte de conciliació es diu, després, el següent: «A sol·licitud del Vocal propietari Ramon A. i P., compareix a absoldre posicions el demandat Pere S. i V., present en aquest acte, i preguntat, primer: Si ha rebut alguna quantitat per a deixar les finques que cultivava, de propietat del demandat senyor Manuel I., ha contestat: Que ha rebut la quantitat de 400 pessetes, de mans d'Agustí G, veí de la Pobla de Segur, i que li foren lliurades com a indemnizació de les pastures que li varen fer malbé en ocupar la finca, i que tingué lloc aquesta ocupació el mes de setembre darrer. Segona: Preguntat si es veié coaccionat per a donar el seu consentiment al contracte celebrat davant el Jutge Municipal d'Alins, el 3 de juny del 1935; ha contestat: Que la seva esposa i fills varen comparèixer a casa seva dient que els embargarien i que qui sap lo que els passaria; donant-se així per acabat aquest interrogatori.»
Resultant que l'acte de conciliació acaba amb aquest paràgraf: «Tot seguit la Junta declara per unanimitat haver-se instruït suficientment per a resoldre amb les manifestacions de les parts i documentació que consta en autos, així com també pel que han manifestat les parts en aquest acte de conciliació, i declaren també per unanimitat, conclús aquest judici per a dictar l'oportuna resolució, sense escoltar novament cap de les parts; i firmen tots els concurrents, llevat de Pere Sarroca, qui manifesta no saber-ne, amb mi el Secretari, de què dono fe»;
Resultant que a continuació de l'acta de conciliació apareix el veredicte següent: «Veredicte. - Acte seguit de la compareixença anterior, pel senyor President de la Junta Arbitral, és formulat el següent veredicte, que solament contesten un Vocal propietari i el Conreador compareixent. Primera pregunta: Si ha lloc a l'excepció proposada per la part demandant, en el sentit que no està constituïda legalment la Junta. Segona pregunta: Si el Vocal conreador Josep Farré i Rafel, que compareix, és el designat per la Unió de Rabassaires, i per tant si ha d'ésser considerat en possessió del càrrec. Tercera pregunta: Si el demandant senyor S. havia de consignar en la demanda les 400 pessetes que ha manifestat haver rebut, el qual rebut s'ha de considerar per apartar-se de les finques. Quarta pregunta: Si el contracte celebrat a la vila d'Alins, el 3 de juny del 1935, en Audiència del Jutjat Municipal, té efectivitat, i si va haver-hi coacció o amenaces de cap mena envers el S. Cinquena pregunta: Si hi ha o no lloc a la reclamació formulada per la part demandant. Llegit que ha estat a les parts el present veredicte, el demandant demana que s'ampliï amb la següent pregunta: Si les 400 pessetes que va a rebre el demandant senyor S. no ho foren per apartar-se de les finques, sinó que varen ésser abonades per una tercera persona al S., per danys que aquell li havia causat al Prat de Cabanós, per l'arrossegament de fustes. La part demandada renuncia a fer cap addició ni modificació al veredicte. El president acorda rebutjar la pregunta que acaba de fer la part demandant. La part demandant fa constar la seva protesta, per la desestimació de l'addició que ha proposat, als efectes que es tingui en compte al seu dia i lloc, i per la Superioritat. En aquest estat es clou el veredicte, firmant tots els concurrents, menys el S. que manifesta no saber-ne; de tot el qual jo, el Secretari, dono fe»;
Resultant que a continuació del veredicte hi figura el següent: «Contestació al veredicte formulat per la Presidència. A la primera pregunta: No hi ha lloc, car aquesta Junta ha de considerar-se legalment constituïda. A la segona pregunta: Sí, en els seus dos extrems. A la tercera pregunta: Que sí. A la quarta pregunta: Que el contracte al qual es refereix, té efectivitat jurídica i no hi va haver cap mena de coacció ni amenaça envers el S. A la cinquena pregunta: No hi ha lloc a la reclamació formulada per la part demandant. El veredicte en totes les seves preguntes ha estat contestat per unanimitat pel Vocal propietari senyor Ramon A. i pel conreador senyor Josep F. i R. Es clou aquest acte, signant el senyor President i altres concurrents; en dono fe»;
Resultant que després d'acordar per a millor proveir la unió als autos del testimoni de l'acta de constitució de la Junt Arbitral de Sort-Tremp, aquesta, en sentència del 10 de juliol del 1936, declarà que no hi havia lloc a la demanda feta per Pere S. i V., absolent-ne el demandat Manuel I. i A., sense fer especial condemna de costes, fent constar en els atesos que el simple error d'impremta en el primer cognom del Vocal conreador Josep F. i R. no pot motivar la seva exclusió de la Junta; que el conveni celebrat el 3 de juny del 1935, entre actor i demandat, havia de complir-se de bona fe, puix que hi va mitjançar el consentiment de les parts sense error, amenaça, ni coacció, majorment, havent rebut el senyor S. la indemnització de 400 pessetes, que, segons les seves manifestacions, s'han de considerar racionalment donades per apartar-se de la possesió de les finques del senyor I.; de tot el qual es dedueix que l'esmentat conveni té plena força jurídica i ha d'obligar el senyor S. al seu compliment, puix que solament podia ésser anul·lat per mutu consentiment de les parts, o per motius consignats en la llei, i que a més, encara que el senyor S. hagués pogut acollir-se a una llei hauria d'haver consignat, en presentar la demanda, les 400 pessetes rebudes en concepte d'indemnització, posant fi a la sentència el paràgraf següent: «Així per aquest laude, que serà comunicat a les parts per còpia, fent-los saber que poden recórrer davant del Tribunal de Cassació, ho pronunciem i signem.»;
Resultant que portant data de 18 de juliol del 1936, fou presentat el dia 23 d'aquell mes davant la Junta Arbitral de Sort, un escrit en el qual el procurador Baró, a nom del senyor Pere S. i V., va interposar recurs d'apel·lació de la sentència, que li havia estat notificada el dia 11, invocant l'article 192 de la Llei de Contractes de Conreu, i al·legant que la Junta Arbitral no podia actuar, perquè l'únic vocal conreador no era el Josep T. i R. nomenat al Butlletí Oficial de la Generalitat; que l'esmentada Junta va apreciar gratuitament en el laude que el senyor S. havia rebut 400 pessetes per a deixar les terres que conreava, cosa que és completament incerta i que ni tan sols fou al·legada per la part demandada en la contestació a la demanda ni en cap altre lloc del judici; que el que queda exposat demostra la parcialitat de la Junta, puix que les 400 pessetes que foren lliurades al S. per Agustí C, de la Pobla de Segur, comerciant de fusta que explotava un bosc d'aquells voltants, i que en dipositar i arrossegar les fustes al Prat de Cabanós, causà perjudicis a l'herba, valorats de comú acord entre el S. i el C. en 400 pessetes; i que, no havent-se pogut provar aquest fet en el judici per la seva anòmala i irregular tramitació, sol·licitava de la Sala del Tribunal de Cassació que, d'acord amb el que disposa l'article 123 de la Llei de Contractes de Conreu, acordés la pràctica de la prova proposada, de rebre declaració a Agustí C, per tal que manifestés si les 400 pessetes que va pagar a Pere S. ho foren per haver-li fet malbé l'herba del Prat de Cabanós amb l'arrossegament de bigues i fustes de tota mena, i no varen ésser per tal que deixés les finques que menava en parceria, i eren propietat de Manuel I.; per tot el qual sol·licitava que hom tingués per presentat en temps i forma el recurs d'apel·lació contra el laude dictat en el judici, i després de practicades les diligències que detalla l'article 192 de la Llei de Contractes de Conreu, fos acordada la tramesa de totes les actuacions al Tribunal de Cassació de Catalunya, tenint en compte igualment el que és disposat en el segon paràgraf de l'article 199 de la susdita llei;
Resultant que la Junta Arbitral de Sort, per providència de 24 de juny del 1936, acordà tenir per presentat l'escrit d'apel·lació i que s'unís als autos, amb la seva còpia, la qual fos lliurada a la part contrària, a la que es donava vista, perquè pogués contestar dintre el termini de deu dies, transcorreguts els quals, i amb contestació o sense, es donés compte;
Resultant que aquesta providència fou notificada el següent dia al procurador del demandat senyor Antoni Sansa i Periquet per lectura íntegra de la seva còpia i lliurament de la de l'escrit d'apel·lació, als efectes del trasllat conferit per la providència esmentada;
Resultant que, el 13 de març del present any, el senyor Pere S. i V., mitjançant escrit presentat al Jutjat de Primera Instància de Sort, féu saber l'existència del judici de reposició objecte de les presents actuacions, la prosecució del qual interessà, en mèrits de la disposició inserida al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, de data 11 de febrer prop-pasat, demanant per altresí la possessió de les finques relacionades a la demanda, i el Jutjat, per providència del dia 15 de l'esmentat mes, acordà accedir al que es demanava i, a tal efecte, trametre les actuacions a la Sala corresponent del Tribunal de Cassació de Catalunya, notificant-ho al recurrent;
Resultant que en rebre les actuacions aquest Tribunal, va acordar per providència del 29 de març, accedir a la petició de prova formulada per l'apel·lant, pel que fa referència a la declaració del testimoni Agustí G, comissionant del Jutjat de Primera Instància de Sort per a la pràctica d'aquesta prova, amb intervenció dels litigants, i en la forma previnguda per la Llei d'Enjudiciament civil, com així tingué lloc el dia 10 d'abril, amb assistència del demandant senyor Pere S. i V. i del procurador senyor Ermengol Cuberes i Claró en representació del senyor Manuel L, el qual no comparegué per trobar-se indisposat; en el qual acte, el testimoni Agustí C. i F. fou preguntat «perquè digués si les 400 pessetes que pagà al Pere S. ho foren per haver-li malmès l'herba del Prat de Cabanós amb l'arrossegament de bigues i fusta de tota mena, i que no van ésser pagades perquè es separés de les finques que portava en parceria i que són propietat del Manuel I.» manifestant: «que utilitzà el Prat que conreava el S. com a dipòsit de fustes, i que per aquesta raó el S. hagué de dallar o recollir l'herba abans del temps normal per a fer-ho, i reclamà al testimoni les 400 pessetes, com a indemnització, quantitat que li fou pagada pel contestant; i que, respecte al segon extrem, no pagà l'esmentada quantitat perquè el S. deixés les finques, sinó pels danys que ocasionà, tal com ja ha dit»;
Resultant que, per providència del dia 21 d'abril, s'assenyalà el dia 7 de maig per a la compareixença de les parts davant d'aquest Tribunal, i fou ordenada llur citació, i amb escrits del 5 de maig, presentats el dia 10, el senyor Edmon I. i B., a nom i en representació del seu pare Manuel I. i A., sol·licità que hom declarés que no hi havia lloc al recurs d'apel·lació interposat pel senyor Pere S. i V., i a més la nul·litat de tot el que s'havia actuat des del dia 20 de juliol darrer, i es donés per caducat el dret del recurrent per interposar recurs de cap mena contra la resolució dictada per la Junta Arbitral de Sort, pretensions que recolzà en el supòsit que l'esmentada Junta no havia tingut per admès el recurs d'apel·lació, en què aquest fou interposat en dia inhàbil, puix que el Govern de la Generalitat, per Decrets posteriors, va declarar inhàbils els dies compresos entre el 20 de juliol i el mes d'octubre del 1936, en què tal recurs era inadmissible per no haver-lo establert taxativament, com en els altres casos, la Llei de Contractes de Conreu, ni tampoc els Decrets del 7 de març i del 25 d'abril, tot el qual hauria al·legat el senyor I., si se li hagués donat trasllat de l'escrit d'apel·lació, del qual va tenir-ne notícia quan fou citat per a la pràctica de la prova acordada pel Tribunal de Cassació; i en què el recurrent no havia comparegut fins a la data de l'escrit, a sostenir l'apel·lació;
Resultant que per auto de data 11 de maig, aquest Tribunal va acordar que en aquell moment processal no procedia fer les declaracions sol·licitades a nom del senyor Manuel I. i A., les peticions del qual podien ésser reproduïdes a l'acte de la compareixença que, per no haver-se celebrat el dia 7, fou assenyalada novament per al dia 18 del mes que som;
Resultant que en l'esmentada compareixença la defensa del recurrent senyor S. va demanar: «que es donés lloc al recurs d'apel·lació interposat contra el laude dictat per la Junta Arbitral de Sort-Tremp, en mèrits del judici de reposició instat pel seu representat contra Manuel I., en el sentit que es reposi el Pere S. i V. a les finques rústiques que tenia arrendades a parts de fruits, amb les mateixes condicions que tenia contractades amb l'apel·lat amb anterioritat al 6 d'octubre del 1934, ordenant-se al Jutjat de Primera Instància de Sort que practiqui, en el seu cas, les diligències necessàries referents a pagament de collites pendents amb els tercers posseïdors actuals de les finques referides, i totes les altres incidències que puguin presentar-se»; i la defensa de l'apel·lat senyor I. sol·licita: «que considerés el Tribunal inadmissible el recurs interposat i s'inhibeixi del seu coneixement; i tota vegada que no hi escau, i en el cas de no accedir a aquesta petició, que es serveixi confirmar el laude apel·lat amb la sola modificació que en compte de la quantitat de 400 pessetes que l'apel·lant havia de consignar, sigui la de 200» fonamentant aquesta darrera petició en el supòsit que, segons el contracte existent entre els senyors S. i I., les 400 pessetes lliurades pel senyor C. haurien de dividir-se per meitat entre els esmentats senyors;
Resultant que en la substanciació d'aquest judici s'han observat les prescripcions legals, fora el retard de la tramesa de les actuacions a aquest Tribunal que havia d'efectuar-se un cop passats els deu dies assenyalats per la Junta Arbitral de Sort en la seva providència de data 24 de juliol del 1936, i que no foren trameses fins després d'haver-ho instat el recurrent, el dia 16 de març de l'any en curs.
II. Estimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda;
Atès que la llei de Contractes de Conreu, en el seu text refós per Decret del 21 de setembre del 1934, que regia quan fou dictat el laude objecte d'aquest recurs d'apel·lació, disposava en el seu article 191, que les Juntes Arbitrals en comunicar a les parts litigants els laudes, els fessin saber, «sempre que ho estimessin oportú», que podien recórrer davant el Tribunal de Cassació de Catalunya, «especificant, en altre cas, que la resolució era ferma»; i com sigui que la Junta Arbitral de Sort-Tremp, en el seu laude del dia 10 de juliol del 1936, que motiva aquesta resolució, acordà (i així es fa constar en el Resultant número 12 d'aquesta sentència) que es posés el laude a coneixement de les parts, mitjançant una còpia, «fent saber que podien recórrer davant del Tribunal de Cassació», és indiscutible que l'esmentada Junta Arbitral va estimar pertinent el recurs d'apel·lació; car havia prevíngut les parts que podrien interposar-lo; i tots quants raonaments foren al·legats per la representació del demandat senyor I., en els seus escrits del 5 del mes que som i a l'acte de la compareixença, per a demostrar que el recurs d'apel·lació no va ésser admès per la Junta Arbitral de Sort-Tremp, i que aquesta, en ordenar en la seva providència del 24 de juliol, que, transcorreguts els deu dies que en la mateixa resolució s'assenyalaren, se li donés compte de les actuacions, es va reservar el dret d'acordar o no llavors, l'admissió o inadmissió del recurs, cauen per terra, perquè ja la Junta Arbitral quan va dictar el laude, en aquell moment ordenat per la llei, va acordar la procedència del recurs; perquè la indicació que se li donés compte de les actuacions un cop hagués passat el termini assenyalat en la providència del 24 de juliol, no podia tenir cap més finalitat que la de donar compliment exacte a l'article 192 de la mateixa llei, que imposa l'obligació de trametre les actuacions a aquest Tribunal de Cassació, un cop transcorregut el termini, i perquè altrament, el paràgraf segon de l'article 199 de la llei, invocat expressament en el recurs d'apel·lació (Resultant número 13), establia rotundament que «les apel·lacions s'entendran admeses, i solament llur inadmissió serà objecte de providència que es notificarà degudament a les parts»; així és, que ni l'actor ni el demandat no havien d'esperar que la Junta Arbitral acordés per una providència, l'admissió del recurs d'apel·lació, que ja fou declarat procedent en el mateix laude, i menys encara, que contra la tal declaració, s'acordés, per providència, la inadmissió, no havent especificat en el laude, com la llei disposa, que la resolució era ferma;
Atès que la llei de Contractes de Conreu de l'onze d'abril del 1934, avui en ple vigor, va establir en el seu art. 85 el següent precepte: «Contra els laudes de les Comissions Arbitrals, hi cabrà l'apel·lació davant el Tribunal de Cassació de Catalunya sense ulterior recurs»; i encara que contra aquesta regla general hi càpiguen excepcions, com ho demostren els esmentats arts. 191 i 199 del text refós de la llei, que faculten les Juntes Arbitrals per a declarar la fermesa de les seves resolucions i la inadmissió de l'apel·lació, i l'art. 192 que quan parla de la interposició del recurs d'apel·lació posa la condició «sempre que procedeix», no és lògica ni racional la pretensió del recorregut senyor I., en sentar com a regla general, la improcedència de l'apel·lació, i com a excepcions els casos en què taxativa i concretament, atorga la llei el recurs d'apel·lació, puix que aquesta interpretació és contrària en absolut, al text copiat de l'art. 85 de la llei de l'li d'abril del 1934, que no pogué ésser abolida ni derogada ni pels Reglaments dictats per a la seva execució, ni per la refundicid d'aquests amb aquella; i per això és evident que la regla general (que el mateix art. 199 de la llei refosa, sanciona) és la procedència de l'apel·lació; i que aquesta és improcedent tan sols en aquells casos que la llei o els Decrets posteriors que regulen les atribucions de les Juntes Arbitrals, estableixin la fermesa de les resolucions d'aquestes, sense ulterior recurs, cosa que no succeix en el present cas;
Atès que quan per raons d'ordre públic, o per altres causes, el Poder executiu declara inhàbils uns determinats dies ja transcorreguts, aquesta declaració que no té cap més finalitat que resoldre la situació del litigant que en els esmentats dies es va veure impossibilitat d'utilitzar les accions o recursos legals dintre dels terminis assenyalats, constituint una ampliació o pròrroga d'aquests, no pot interpretar-se en el sentit que els recursos entaulats i les actuacions de bona fe, practicades durant aquells dies que foren hàbils fins que una decisió posterior els va considerar inhàbils, siguin ipso facto nuls, com pteté el recorregut, perquè ni existeix en aquells recursos i en aquelles actuacions cap vici que els invalidi, ni en declarar-se inhàbils els dies en què foren interposats o practicats, no es decretà la seva nul·litat, esment absurd de suposar que una mesura presa en benefici dels litigants i en obsequi a la normalització de l'Administració de Justícia, s'apliqui en contra d'aquells i dels interessos d'aquesta, com pretén el recorregut, demanant que es declari la nul·litat del recurs d'apel·lació interposat en temps i forma, per una declaració d'inhabilitat d'uns dies, declaració que no pot tenir cap més afecte que el d'interrompre el termini assenyalat al demandat per la Junta Arbitral de Sort-Tremp en la seva providència de 24 de juliol, fins que haguessin passat els dies que foren declarats inhàbils; i constituint una veritable habilitat del defensor del recorregut, el convertir en un perjudici irreparable per al recurrent, una inhabilitació, que solament s'atorgava a profit del recorregut per tal que aquest, transcorreguts els dies inhàbils pogués donar al recurs d'apel·lació la contestació que preveu l'article 192 de la llei llavors vigent, dintre els deu dies inhàbils posteriors a la inhabilitació; contestació que no va donar els esmentats dies ni els posteriors, pretenent excusar-se en el fet de no haver tingut notícia del recurs d'apel·lació, essent així que la interposició d'aquest va ésser notificada amb lliurament de còpia del recurs, el dia 25 de juliol de l'any passat, al Procurador del demandat i recorregut senyor L, únic que a nom d'aquest havia intervingut en les actuacions, segons la diligència que s'esmenta en el Resultant núm. 15;
Atès que la llei de Contractes de Conreu ni en el seu primitiu art. 86, ni en el 192 del seu text refós, no ordena la citació o emplaçament dels litigants davant el Tribunal de Cassació, en trametre-li els autos, per virtut del recurs d'apel·lació, i àdhuc que pogués semblar que la tal omissió constituïa un descuit del legislador que les Juntes Arbitrals haurien de subsanar aplicant les normes de la Llei d'Enjuiciament civil, si es té present que l'art. 87 de la primitiva llei, reproduït en el 202 del text refós, faculta el Tribunal de Cassació per a acordar, per tal de millor proveir, la pràctica de noves proves i la celebració de la compareixença de les parts litigants, s'arriba al convenciment que aquests, davant el Tribunal de Cassació no tenen cap més intervenció que la que aquest ordeni, i que si el Tribunal no creu pertinent ni la pràctica de proves ni la compareixença dels litigants davant seu, podrà acordar sense cap més tràmit la decisió que cregui oportuna, essent per tant innecessari l'emplaçament de les parts perquè sostinguin una apel·lació que havia de contenir de manera concreta, les al·legacions procedents (arts. 85 i 102 dels esmentats textos legals) o la impugnin amb els raonaments que degueren conèixer en donar-los-hi trasllat del recurs per a llur contestació, dintre el termini de deu dies (art. esmentat); de tot el qual es dedueix que és improcedent la caducitat del recurs, demanada pel recorregut, per no haver-se presentat el recurrent a mantenir l'apel·lació abans de la compareixença acordada per aquest Tribunal;
Atès que descartades així les múltiples al·legacions fetes pel recorregut senyor I., per tal d'impedir que aquest Tribunal de Cassació pogués examinar i decidir les qüestions objecte del recurs, entrant en aquest examen, s'ha d'observar que el Govern de la Generalitat, en el seu Decret del 14 de març del 1936, estimant que l'aplicació a Catalunya de la llei del Parlament de la República sobre Contractes de Conreu de finques rústiques, de data 15 de març del 1935, del Decret del 23 del mateix mes, i del Reglament del 27 d'abril següent contradictoris del que s'havia legislat per a aquesta Regió en la llei de Contractes de Conreu, havia ocasionat perjudicis que calia reparar, ordenà als Jutjats i Audiències de Catalunya la suspensió de les sentències dictades en aplicació d'aquella llei d'Arrendament rústics, i la declaració de nul·litat de totes les actuacions trametent les parts litigants a l'exercici de les accions oportunes, d'acord amb la llei de Contractes de Conreu; que, desitjant estendre les mesures reparadores del Decret del 14 març 1936 a altres casos no compresos en llurs termes i especialment, segons s'expressa en el preàmbul del Decret 25 d'abril del mateix any, el cas de «molts conreadors que abandonaren la terra que cultivaven en arrendament, parceria, rabassa, masoveria o altres contractes similars, d'una manera aparentment voluntària, concertant pacte amb els propietaris o sense cap formulisme contractual», puix que «sota l'apariència d'una llibertat contractual s'amagava una coacció nascuda de la violenta repressió governativa realitzada a l'empar de la declaració i perllongat manteniment de l'estat de guerra, la qual vicià de nul·litat la gran majoria de les transaccions i pactes establerts en el període de temps comprès entre el 6 d'octubre del 1934 i el 16 de febrer del 1936», ordenà l'esmentat Decret de la Generalitat del 25 d'abril del 1936, en el seu art. l.r, que tots els conreadors esmentats que durant el període de temps expressat haguessin abandonat la terra que cultivaven «tant si concertren pactes amb els propietaris com si varen realitzar-ho sense cap formulisme contractual», poguessin exercitar el dret de reposició a la terra, que els atorgava el Decret del 14 de març, subjectant-se a les normes establertes pel del 25 d'abril;
Atés que el senyor Manuel I. i M. va entaular contra el senyor Pere S. i V., el 27 de maig del 1935, el judici de desnonament al qual es refereix el primer Resultant d'aquesta sentència, al·legant com a causa de la seva acció, no tan sols l'acabament del contracte de parceria com ara diu la representació del senyor L, sinó l'apartat c de la disposició transitòria primera, de la llei d'arrendaments rústics, en relació amb la segona de les normes complementàries del Decret del 23 de març del 1935, així com els articles 44 i 47 de l'esmentada llei, és a dir, l'aplicació d'una llei i d'un Decret que la Generalitat ha declarat inaplicables a Catalunya com a contraris a la llei de Contractes de Conreu; i si bé en aquest judici de desnonament s'arribà entre els litigants, al pacte al qual es refereix el segon resultant d'aquesta sentència, on es transcriu l'existència d'aquest pacte, no pot servir d'obstacle a la revisió que el conreador senyor Pere S. i A. ha demanat, perquè així ho determina el Decret del 25 d'abril del 1936 que invoca, segons el qual no cal justificar en cada cas la coacció especial que vicià el consentiment d'aquell que abandonà la terra, perquè aquesta coacció el redactor del Decret l'ha suposada existent, en la gran majoria de les transaccions i pactes establerts en el període de temps en el qual es troba comprès el conveni d'autos, com nascuda de la repressió governativa que es va realitzar a l'empar de la declaració de l'estat de guerra i del seu perllongat manteniment, presumpció que féu que el Decret del 25 d'abril del 1936, no exigís ni l'al·legació ni la prova de cap altre coacció concreta i determinada, com pretén el recorregut, limitant-se a establir el dret de tot aquell que, com el recorrent, es troba comprès en el cas de l'article l.r, a demanar la reposició a les terres que venia conreant i que va deixar en virtut del pacte establert en el judici de desnonament promogut contra d'ell, l'existència del qual constituïa per ella sola la coacció concreta i específica, i fos necessari acreditar-la;
Atès que si bé el Decret esmentat exigeix en la seva norma segona, que en la instància de reposició es consigni la quantitat que el conreador hagi rebut del propietari com a indemnització per la rescissió del contracte, aquest defecte atribuït al recurrent per la Junta Arbitral, sense cap al·legació del demandat, i a conseqüència de l'interrogatori fet per un dels Vocals de la Junta al recurrent, ha quedat completament esvaït en les actuacions, per tal com ha quedat justificat que ni va ésser el propietari demandat el que va abonar a l'actor les 400 ptes. a què fa referència l'interrogatori ni la tal quantitat va tenir per objecte la indemnització per la rescissió del contracte (Resultants 8, 13 i 17); essent per tant notori que el recurrent no va tenir precisió, en formular la seva instància, de consignar ni les 400 ptes. a què es refereix el laude, ni les 200 a les quals es referí la representació del recorregut a l'acte de la vista;
Atès que en virtut del que queda exposat, procedeix la revocació del laude apel·lat i la reposició del recurrent a les finques esmentades en la seva demanda, en els termes que la seva representació demanà en l'esmentada compareixença (Resultant núm. 20),
Decidim que hem de revocar i revoquem el laude dictat en aquest judici per la Junta Arbitral de Sort-Tremp, el deu de juliol de 1936, i accedir, com accedim, a la demanda de reposició a les terres que l'actor senyor Pere S. i V. cultivava i que va deixar en poder del propietari demandat, el senyor Manuel I. i M., per virtut del conveni de 3 de juny del 1935; la qual reposició ha de fer-se en les mateixes condicions que tenien convingudes l'actor i el demandat amb anterioritat al 6 d'octubre del 1934, i amb subjecció a la norma 3.a del Decret del 25 d'abril del 1936, i del compliment de la qual quedarà encarregat el Jutjat de 1.ª Instància de Sort, i al que ha estat acordat.
Concordances:
Quant als contractes de conreu, vegeu els articles 337-339 Compilació. En aquestes disposicions s'estableix també quina és la legislació aplicable.
Comentari
