Sentència 16 - 1 - 1937
Desemparament de la família sense justificació: Requisits o elements essencials del desemparament. El debat judicial s'ha de concretar en la causa al·legada. La voluntat de reconvenir
I. ANTECEDENTS
Senyors: Víctor G. d'Echávarri, President; Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat i Ramon M.ª Roca i Sastre. — A la ciutat de Barcelona, el dia 16 de gener del 1937. En el judici sobre separació de persones i béns, seguit al Jutjat de Primera Instància de Sabadell i a la Secció 3.ª del Criminal d'aquesta Audiència, promogut per la senyora C. F. i G., major d'edat, dedicada a les feines de la casa i veïna de Sabadell, contra el seu marit A. F. i V., també major d'edat, del comerç i veí de la mateixa població, judici que es troba ara pendent davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs de revisió per injustícia notòria, interposat per l'actora contra la sentència de l'esmentada Secció de l'Audiència, de data 10 de juliol del 1935, en el qual recurs ha com-paregut la recurrent, representada pel Procurador d'ofici J. M. D. i B., sota la defensa de l'Advocat M. A. i V.; no havent comparegut la part demandada i recorreguda;
Resultant que, a nom de l'actora, el seu Procurador formulà la demanda en escrit de 14 de novembre del 1934, al·legant com a fets, després d'exposar en el primer i segon la data de celebració del matrimoni i el fet que no existeixen fills, el següent: que la vida matrimonial transcorria plàcida, però, el dia 5 d'abril d'aquell any 1934 el demandat, sense cap causa que ho justifiqués ni cap motiu en el qual fonamentar la seva resolució, no comparegué a casa a l'hora de sopar, i causà això una gran inquietud a la seva muller, l'actora, fins que es presentà el germà del demandat portant les claus de la casa, i dient-li que no esperés el seu marit, puix que aquest havia pres la decisió de no tornar al domicili conjugal; que davant d'aquest fet, l'actora va anar a casa dels pares del marit, amb el desig d'esbrinar a què podia obeir la seva conducta, i el trobà sopant tranquil·lament; que foren inútils els seus precs per a fer-lo tornar al domicili conjugal, i la tregüé d'aquella casa en forma indelicada i grollera; que el dia del sant del seu marit, i aprofitant-ne l'oportunitat, va insistir en els precs perquè reprengués la vida matrimonial, però el seu marit li donà una resposta evasiva i dilatòria; que el seu marit no li ha adreçat acusacions, però, continua amb la seva obstinació de no reintegrar-se al domicili conjugal i per això, per tal de legalitzar la situació creada, s'ha decidit a formular la demanda: al"legà com a fonaments legals de la seva petició, la causa 4.a de l'article 3.r de la Llei del Divorci i acabà demanant que es dictés sentència decretant la separació de persones i béns; i formulà, per mitjà d'altres, demanda de pobresa;
Resultant que el demandat va oposar-se a aquella demanda, al·legant substancialment, després de reconèixer els fets primer i segon d'aquell escrit, que la vida conjugal fou ja impossible des del primer moment del matrimoni, degut a la forma grollera que tenia la demandada de tractar les persones amb les quals ha de conviure, forma que és filla del seu caràcter autoritari; que, a més, als pocs mesos del matrimoni, l'actora sofrí una greu crisi de neurastenia — que segons antecedents, era repetició d'una altra anterior, greu també — que va durar-li uns deu mesos, i durant la qual intentà algunes vegades suïcidar-se, que el marit suportà aquella situació amb tota paciència; que la crisi cedí, i quan creia arribat el moment de poder viure en pau i tranquil·litat, es desvedlà novament el caràcter díscol i el temperament autoritari de l'esposa, amb més violència que mai, fins que, en sentir-li dir en una ocasió, que dinava, que si l'hi hagués posat al menjar coses que ella sabia viurien bé, va prendre la resolució de no viure més al costat de la seva esposa, després de la greu amenaça que aquelles paraules implicaven; que en una altra ocasió ja se n'havia anat per l'actitud de la seva muller que li repetia sempre que ja podia anar-se'n de la casa, perquè era a casa d'ella, i que ell hi sobrava; que ha fet tot el que li ha estat possible per tal de resoldre la situació, sense la intervenció dels Tribunals de Justícia, però no ho ha aconseguit mai per les desmesurades pretensions que en l'ordre econòmic tenia la seva muller; com a fonaments de dret, invocà l'art. 36 de la Llei del Divorci i la causa 3.a de l'art. 3.r, demanant que el Jutge informés d'acord amb l'exposat en el cos de l'escrit, i trametés els autos a l'Audiència; al·legà també que era pobre en el sentit legal, i que hom tingués per fetes aquestes manifestacions;
Resultant que practicades les proves proposades per les parts, el Jutge va emetre el seu informe exposant el parer que procedia estimar la demanda i acordar la separació de persones i béns, abstenint-se però, de fer cap suggerència sobre la declaració d'innocència o culpabilitat i la imposició de costes;
Resultant que tramesos els autos a l'Audiència, va seguir-se el procediment segons dret, i la Secció 3.a del Criminal va dictar la sentència recorreguda, la qual desestimà la demanda per entendre que no hi havia hagut, per part del marit, desemparament de la família, sense donar tampoc lloc a fer cap pronunciament, pel que fa referència a la contestació, per tal com el marit demandat no havia formulat reconvenció:
II. RECURS
Resultant que contra aquella sentència, l'actora interposà recurs de revisió per injustícia notòria, per entendre que de les proves practicades en resultava la justificació de la causa al·legada com a suport de la demanda;
Resultant que admès l'esmentat recurs i després de diversos tràmits, les parts foren emplaçades, segons acord de la Sala Especial de Divorcis de data 9 de desembre de l'any passat, davant d'aquest Tribunal, al qual es trameteren els autos, i on ha comparegut solament l'actora; i s'ha seguit el procediment segons dret;
III. DESESTIMACIÓ DEL RECURS
Vist essent ponent el Magistrat senyor Ramon M.a Roca i Sastre;
Atès que, d'acord amb el principi processal de la congruència de les sentències, recollit per l'art. 359 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i segons declara la sentència del Tribunal Suprem del 31 de gener de 1935 (confirmada per les del 19 de febrer, 6 de març i 16 de maig del mateix any), no és cosa permesa que es puguin prendre en consideració altres motius de rompiment o suspensió de la unió matrimonial que aquells que clarament hagin estat invocats en la demanda com a fonaments d'aquesta, i com que l'actora, en la que és objecte del present litigi, no al·legà clarament, cap més causa de separació de persones i béns que la de «desemparament de la família, sense justificació» (que és la del núm. 4 de l'art. 3.r de la Llei del 2 de març de 1932), és per això que el debat judicial s'ha de concretar a aquesta causa, i no a cap d'altra que pogués fonamentar-se en els fets que dels autors apareixen o s'insinuen, sens perjudici que en un nou plet es puguin al·legar com a base altres motius de divorci; la qual regla és simple derivació del necessari mecanisme processal, inspirat en precaucions de serietat i de garanties per ambdues parts litigants, i del qual igualment se'n deriva la regla que, malgrat que el marit demandat hagi consignat com a fonaments legals de la seva contestació a la demanda, el núm. 3 de l'art. 36, i el núm. 13 de l'art. 3.r de la Llei del Divorci, no obstant, no es pot entendre que ha oposat reconvenció; puix que, com declara la sentència del Suprem del 3 de juny de 1933, si bé no és precís que la reconvenció es formuli aïlladament perquè es pugui decidir sobre els fets que conté, sí que requereix indubtablement, que es formuli d'alguna manera, que s'invoqui o al·legui alguna petició en forma, la qual, malgrat que no sigui estrictament processal o formalista, sigui el suficient clara i manifesta per a poder-ne deduir, lògicament i legalment, algun desig, una voluntat de reconvenir, la qual no es pot presumir; i per tot això s'ha d'entendre que en aquest plet, el demandat simplement es va oposar a la demanda i no va pretendre res més que la seva absolució, com així encertadament ho considerà el Jutge instructor, i ho declarà la sentència impugnada, i com sembla també acceptar-ho el mateix demandat, atès el seu silenci processal en aquest punt;
Atès que limitada la qüestió a comprovar la procedència d'aquella causa de divorci o separació, és a dir, de la compresa sota el núm. 4 de l'art. 3.r de la Llei, cal decidir-se en el sentit que aquesta causa no escau aplicar-la al cas objecte d'aquest recurs, si s'aprecia en conjunt i en essència la resultancia dels fets que apareixen provats; perquè d'aquests es dedueix una situació ben diferent d'anormalitat de la vida conjugal, de possible encasellament en un altre o altres números de l'art. 3.r de la Llei del Divorci, però de cap manera en el núm. 4 de l'esmentat article, o sigui, sota el concepte legal de «desemparament de la família sense justificació», el qual, segons la sentència del Suprem del 23 de desembre de 1933, està integrat per dos requisits o elements essencials: un de caràcter positiu, que ha de provar l'actor i que consisteix en el fet mateix del desemparament familiar, i que es caracteritza, segons reiterada jurisprudència i especialment per la sentència del 19 de març de 1935, per una desatenció o manca d'ajut de caràcter marcadament econòmic o material (i fins moral, segons la sentència del 16 de maig de 1933, i la primerament citada en aquest atès), reiterat i contumaç, per part del cònjuge que té recursos per a sostenir, en la proporció que li correspon, la càrrega de la família; i un altre requisit, negatiu, és el de la manca de justificació, per part del cònjuge demandat, d'aquesta manera de procedir, els quals requisits provoquen, tots dos, una situació força distinta de la produïda entre els cònjuges litigants; puix que l'absència del marit del domicili conjugal, més bé que un desemparament, és un senzill apartament o separació, amb pretensions de justificació, de la persona de la seva muller, és a dir, una mera conseqüència o accident d'una més o menys fonda pertorbació de les relacions matrimonials entre els dos,
Decidim: Que no hi ha lloc al recurs de revisió interposat per la senyora C. F. i G., contra la sentència de la Secció 3.a d'aquesta Audiència, de data 10 de juliol de 1935, la qual sentència confirmem, amb expressa imposició de costes a la recurrent: tornin a l'esmentada Secció els autos que trameté, amb certificació de la present i de la taxació de costes per a la seva efectivitat, en el seu cas.
Concordances:
LLEI DE DIVORCI de 2 de març de 1932. Article Tercer. Causa 4.ª DESEMPARAMENT DE LA FAMÍLIA SENSE JUSTIFICACIÓ
Comentari
