Sentència 9 - 1 - 1937
Abandonament culpable durant un any: Necessitat de la concurrència dels tres elements legats. Abandonament, culpable i per un any. Diferència entre desemparament familiar i abandonament culpable. Necessitat que el cònjuge que al•legui demostri la culpa motivadora de l'abandonament
I. ANTECEDENTS
Senyors: Víctor G. d'Echàvarri, President; Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets, Ramon M.a Roca i Sastre, Antoni M.a. Borrell i Soler. — A la ciutat de Barcelona, el dia 9 de gener del 1937. En el judici de divorci seguit al Jutjat de Primera Instància Número 8, dels d'aquesta ciutat, i a la Secció quarta de la seva Audiència, pel senyor M. G. i F., major d'edat, guàrdia civil i veí d'aquesta ciutat, contra T. P. i S., en parador ignorat, pendent ara davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs de revisió per injustícia notòria interposat per l'actor, contra la sentència de l'esmentada Secció, de data 22 de juny de l'any passat, per virtut del qual ha comparegut el referit demandat, sota la representació del Procurador nomenat d'ofici, LI. P., i la defensa de l'Advocat LI. G. R.;
Resultant que a la demanda s'al·lega com a causa de divorci, la cinquena de l'art. 3.r de la Llei, fonamentada en els següents fets: que del matrimoni contret amb la demandada, existeix una filla de set anys, la qual s'endugué la demandada quan, fa dos anys, va desaparèixer del domicili conjugal, establert al carrer de la Bordeta, n.° 39, d'aquesta ciutat; que es desconeix actualment on es troba, tot i que per tal d'esbrinar-ho l'actor ha realitzat múltiples diligències; invocà entre altres fonaments, la causa cinquena de la Llei de Divorci; i formulà demanda de pobresa;
Resultant que fou emplaçada la demandada per mitjà d'edictes, en la forma prevista en la Llei, i que rebut el judici a prova, es varen practicar les proposades per l'actor, entre les quals hi havia la de confessió judicial de la demandada, que fou citada per edictes i no comparegué el dia que s'assenyalà per a la pràctica de l'esmentada prova;
Resultant que previ l'informe del Jutjat, foren elevats els autos a la Secció quarta d'aquesta Audiència, on es va seguir el procediment segons dret, la qual Secció dictà sentència, el 22 de juny de l'any passat, denegant el divorci, per tal com, si bé els testimonis havien reconegut el fet que la muller va abandonar el domicili conjugal emportant-se'n la filla, l'actor no ha justificat que hagués fet cap gestió per tal de reintegrar la muller i la filla al seu domicili;
II. RECURS
Resultant que contra l'esmentada sentència l'actor interposà recurs de revisió per injustícia notòria, fonamentat en el fet que, per trobar-se la demandada en rebel·lia no ha practicat prova, i per tant, no ha desvirtuat cap dels fets de la demanda; que per no haver comparegut la referida demandada a absoldre les posicions, ha d'ésser declarada confessa, i com que els testimonis adveraren els capítols de l'interrogatori, era forçós que la Sala sentenciadora donés lloc al divorci, i que, per tal que se l'imposessin les costes, precisava que es justifiqués la seva culpabilitat o la seva temeritat manifesta, res del qual no ha existit;
Resultant que per virtut de l'esmentat recurs la Sala Especial de Divorcis, per providència del 2 de desembre de l'any passat, d'acord amb el Decret de la Generalitat de Catalunya del 18 de setembre, va trametre els autos a aquest Tribunal, amb emplaçament de les parts, i rebuts que foren, després de comparegut el recurrent i amb intervenció del Procurador de Catalunya, pel que fa a l'interès de la filla del matrimoni, s'ha seguit el procediment en la forma adient, amb celebració de vista pública.
III. DESESTIMACIÓ DEL RECURS
Essent ponent, per a la redacció de la present sentència, el Magistrat senyor Eduard Micó i Busquets;
Atès que el recurs de revisió que per injustícia notòria ha interposat la part actora es recolza en el fet que la demandada va romandre en rebel·lia durant tot el judici i no ha practicat prova, i, per tant, no s'han desvirtuat els fets de la demanda i en canvi les proves que ha practicat l'actor li han resultat favorables, especialment la de posicions, en la qual per no haver comparegut la demandada citada en legal forma se l'havia de declarar confessa; i fonamentà la procedència de la revocació de la condemna de costes que hagués obrat amb culpabilitat o temeritat manifesta; de totes les quals al·legacions es dedueix: que la part recurrent, oposant el seu criteri particular al de la Sala sentenciadora, entén que el fet material d'abandonar un cònjuge el domicili conjugal és per ell sol suficient per a l'aplicació de la causa cinquena i decretar el divorci, car de les al·legacions de la demandada i de les proves, no es desprèn cap més circumstància o indici dels quals pugui deduir-se'n prous elements per a poder qualificar de culpable l'esmentat abandonament;
Atès que davant la redacció clara i concisa de la causa cinquena de l'article 3.r de la Llei del 2 de març de de 1932, és evident que per a la seva aplicació cal la concurrència de tres elements fonamentals: primer, abandonament del cònjuge; segon, que aquest abandonament sigui culpable; i tercer, que duri un any; de tal manera, que la coexistència d'un o de dos d'aquests elements no és prou per a l'expressada aplicació, puix que cal la justificació, «o prova de tots tres conjuntament, i que d'acord amb els principis generals del dret adjectiu segons els quals la prova incumbeix a l'actor, quan aquest afirma uns determinats fets en exercitar l'acció de divorci com a fonament de la seva demanda, és necessari que els provi aportant els elements suficients per tal que el Tribunal sentenciador pugui judicar, en ús de les seves facultats i apreciant el resultat i el conjunt de les proves practicades, si s'ha acreditat o no l'existència dels tres esmentats elements bàsics, que determinen l'aplicació de la indicada causa de divorci;
Atès que el Tribunal Suprem en reiterada i unànime jurisprudència en aclarir i precisar les diferències que existeixen entre les causes 4.a i 5.a, ha establert que, mentre que en aquesta, és precís que el cònjuge que l'al•lega demostri la culpa motivadora de l'abandonament, no succeix el mateix en aquella, perquè si l'actor no acredita els motius que justifiquen el desemparament de la família, s'ha d'estimar que la causa no és suficient per decretar el divorci, puix que es sobrentén implícita la manca de justificació davant la provada realitat del desemparament, doctrina que, ultra ésser terminant quant a l'afirmació que la prova de culpabilitat de l'abandonament incumbeix al cònjuge que l'al·lega, exclou la possibilitat de poder-se admetre la presumpció que l'abandonament s'ha de reputà sempre culpable (llevat que el demandat l'al·legui, i provi causes suficients que el disculpin) per tal com aquest fet constitueix la violació del deure de la convivència matrimonial, que estableix l'art. 56 del Cod. Civil, perquè aquesta presumpció invertiria els termes de la litis respecte la prova de la culpabilitat, segons l'esmentada jurisprudència del Suprem, fonamentada en la interpretació del precepte de la Llei que clarament exigeix que l'abandonament tingui l'abast suficient per ésser qualificat de culpable, reservant per a altres causes de divorci la violació greu dels deures que imposa el matrimoni;
Atès que de les proves practicades resulta que la demandada abandonà el domicili conjugal el mes d'agost de 1933, emportant-se'n una filla del matrimoni, i que des d'aquella data, marit i muller han viscut separats i en distint domicili, sense que en resultin elements demostratius de la manca de justificació de l'abandonament, i menys encara, indicis o altres fets que poguessin servir de base per a una presumpció de culpabilitat de la demandada, elements més indispensables per haver estat aquesta durant tot el judici en constant rebel•lia, i per això és evident que el Tribunal a quo va fer encartada aplicació de la causa cinquena, no donant lloc al divorci, per manca de prova de la culpabilitat de l'abandonament atribuït a la demandada;
Atès que si bé l'art. 62 de l'esmentada Llei del Divorci disposa que les costes del plet seran a càrrec del litigant vençut, faculta el Tribunal per a decidir-ho d'altra manera per motius fonamentats; i estimant-se que en el present plet no són d'apreciar circumstàncies que determinin temeritat en la interpretació de la demanda, puix que aquesta és rebutjada per manca de la prova d'un requisit essencial per a l'aplicació de la causa cinquena, defecte que es pot atribuir a interpretació equivocada de la Llei, és procedent fer ús de l'abans esmentada facultat, i revocar la sentència en la part que imposa les costes a l'actor,
Decidim: Que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de revisió contra la sentència dictada en el present plet, només que en allò que imposa les costes del judici al recurrent, i en conseqüència, confirmem l'esmentada sentència, tret d'allò que fa referència a l'esmentada declaració de costes, en la qual cosa la revoquem, sense fer tampoc especial declaració de les costes del recurs. I siguin tornats a la Sala Especial de Divorcis els autos que trameté, amb un testimoni de la present.
Concordances:
LLEI DE DIVORCI de 2 de març de 1932. Article Tercer. Causa 5.ª ABANDONAMENT CULPABLE DEL CÒNJUGE DURANT UN ANY
Comentari
