Sentència 16 - 7 - 1937
Abandonament culpable sense limitació de temps produït amb posterioritat al 19 de juliol de 1936. Estimació
I. ANTECEDENTS
Senyors: Josep Andreu i Abelló, President; Eduard Micó i Busquets, Francesc de P. Pujol i Germà, Àngel Samblancat i Salanova i Joan Tauler i Palomeras. — A la ciutat de Barcelona el dia 16 de juliol de 1937. En el judici de divorci seguit a la Sala Especial d'aquesta Audiència pel senyor M. A. i U., major d'edat, lampista i veí de la present contra la seva muller LI. P. i G., major d'edat, sense professió especial i d'igual veïnatge, pendent ara davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs de revisió interposat per l'actor contra l'auto de l'esmentada Sala, de data 17 de juny darrer, no donant lloc al divorci, en el qual ha comparegut el recurrent en nom propi sota la defensa de l'Advocat senyor F. G. i G, i la recorreguda i demandada, també en nom propi;
Resultant que a la demanda s'exposen com a fets, després d'afirmar la celebració del matrimoni i l'existència d'una filla, el següent: que, en data 5 d'octubre de l'any passat, va formular contra la seva muller demanda de separació, i la Sala de Divorcis, en data 23 de desembre, no hi donà lloc; que arran d'aquesta decisió varen augmentar les divergències conjugals, per culpa de la muller, i, per tal d'evitar una topada violenta, va proposar anar a viure amb la seva mare, no havent-hi accedit la demandada, la qual va fugir, anant-se'n a viure a casa d'una germana seva, que s'està a Horta; i, suposant que l'actor l'havia abandonada, va formular contra d'ell una demanda d'aliments, i en la compareixença del judici, davant de tots els concurrents, va demanar-li la reanudació de la vida conjugal en consideració a la filla del matrimoni, havent-s'hi negat la seva muller, la qual per tant es negà a restablir la vida matrimonial i, com a conseqüència d'aquesta negativa, l'actor va oferir passar-li 30 ptes. cada setmana, reservant-se, però, l'acció per a formular la demanda; i invocant l'art. 2n de la Llei del Divorci, i les causes 1.ª i 2.ª de l'art. l.r del Decret de la Generalitat de 18 de setembre de l'any darrer va demanar que es donés lloc al divorci, declarant la culpabilitat de la demandada i que es deixés en el seu poder la filla del matrimoni;
Resultant que la demandada comparegué oposant-se a la demanda, i acceptant solament els fets d'aquesta referents a la celebració del matrimoni i al naixement de la filla, i al·legant els següents; que un cop casats varen anar a viure amb la seva sogra, la qual era esperitista, i, en negar-se la demandada a seguir aquella doctrina, va començar a mirar-la malament, començant les dificultats de la vida en comú, havent resolt llavors el matrimoni separar-se de la seva mare; que un cop això aconseguit, el marit va adonar-se que li implicava un augment en les despeses, i per tal d'eludir les obligacions que el matrimoni li imposava, el marit formulà la demanda de divorci que ell mateix esmenta, a la qual la Sala no donà lloc; que davant d'aquest fracàs, va voler provocar una nova situació, per tal de justificar el seu intent, i desllogà el pis en el qual vivia, anant-se'n al de la seva mare, segur que la demandada no el seguiria, resultant d'això que és el marit qui abandonà l'esposa, la qual va romandre al pis, fins que els nous llogaters anaren a ocupar-lo; negà també els altres fets exposats a la demanda i invocà com a fonaments de drets els arts. 5.è i 17 de la Llei del Divorci, demanant que no es donés lloc a la demanda i, en el cas improbable que fos acollida, que la filla del matrimoni quedés al seu poder;
Resultant que practicades les proves proposades per les parts, entre les quals són d'esmentar els autos del primer judici de divorci, i especialment la resolució de data 3 de desembre del 1936, que no donà lloc a la demanda, per tal com no s'havia provat l'existència de cap causa de divorci, en data 12 de juny darrer, previ informe del Procurador de Catalunya, i d'acord amb aquest, la repetida Sala dictà l'auto recorregut, pel qual tampoc no es donà lloc a aquesta segona demanda;
II. RECURS
Resultant que contra l'auto de referència l'actor interposà recurs de revisió per virtut del qual foren tramesos els autos a aquesta Superioritat, on s'ha seguit el procediment segons dret, amb intervenció del Procurador de Catalunya en interès de la filla dels litigants;
III. DESESTIMACIÓ DEL RECURS
Essent ponent el Magistrat senyor Eduard Micó i Busquets;
Atès que fonamentada la demanda en la causa primera de l'art. l.r del Decret de la Generalitat del 18 de setembre de 1936, que implica l'abandonament culpable sense limitació de temps, que s'hagi produït amb posterioritat al 19 de juliol de l'esmentat any, precisa, per tal d'aplicar aquesta causa de divorci, la coexistència d'un abandonament i que aquest sigui culpable, i de les mateixes al·legacions de la demanda i de les proves practicades, no es pot estimar que resulten suficientment justificats els fets, dels quals se'n pugui derivar una racional apreciació de l'existència de les dues esmentades circumstàncies, puix que resulta dels autos que, tant l'actor, que en el mes de desembre darrer i pocs dies després d'haver-se dictat resolució denegant el divorci que havia sol·licitat anteriorment, abandonà el domicili conjugal del carrer de Vilamarí, per tal de traslladar-se al de la seva mare, domicili que habitaren els cònjuges els tres primers mesos del matrimoni, i que abandonaren per incompatibilitat moral entre la mare política i la nora o per altres causes, circumstància que determina la conjectura que el marit no pretengué canviar la residència conjugal per causes justes o econòmiques, o per altres excusables, sinó amb el deliberat propòsit de col·locar la seva dona en l'alternativa de seguir-lo a un domicili on no hi havia pogut viure abans, o de veure's abandonada amb la seva filla, fets i antecedents que excusen, en el present cas, el compliment del deure que el Codi Civil imposa a la dona de seguir al marit al lloc on aquest fixi la seva residència;
Atès que per les mateixes raons no és d'apreciar com a causa de divorci la del núm. 2.n de l'esmentat art. l.r del Decret de la Generalitat, també invocada per l'actor, ja que l'absència a la qual es refereix l'esmentada causa no té cap relació amb els fets de la demanda, ni amb les proves que resulten dels autos, i àdhuc que es volgués interpretar generosament i amb criteri de gran amplitud, tampoc no fóra aplicable, puix que l'absència amb propòsit de trencar la vida matrimonial tan solament podria atribuir-se al marit actor, i aquest no és possible, legalment, que faci ús d'una acció fonamentada en actes que li són imputables per tal de demanar el divorci, accions que tan solament pot exercitar el cònjuge innocent, segons l'article 5.è de la Llei de 2 de març de
Atès que tampoc no resulta provat cap fet que pogués donar lloc a l'aplicació de la causa 8.a de l'art. 3.r de l'esmentada Llei del Divorci, per tot el qual és d'estimar que la Sala procedí encertadament en l'apreciació de les proves, i en no donar lloc al divorci per no haver-se justificat cap de les causes determinades en la legislació vigent, i per això és procedent la confirmació de l'auto recorregut,
Decidim: Que no hi ha lloc al recurs de revisió interposat pel senyor M. A. i U., al qual condemnem al pagament de les costes causades; taxin-se aquestes i siguin tornats a la Sala els autos, juntament amb una certificació de la present i de la taxació de costes per a la seva exacció si escau.
Concordances:
LLEI DE DIVORCI de 2 de març de 1932. Article Tercer. Causa 5.ª ABANDONAMENT CULPABLE DEL CÒNJUGE DURANT UN ANY
Comentari
