Sentència 26 - 4 - 1937
Conducta immoral i deshonrosa
I. ANTECEDENTS
Senyors: Josep Andreu i Abelló, President; Eduard Micó i Busquets, Francesc de P. Pujol i Germà, Ramon M.a Roca i Sastre i Antoni M.a Borrell i Soler. — A la ciutat de Barcelona el dia 26 d'abril del 1937. En el judici de divorci promogut davant la Sala especial d'aquesta Audiència, per E. P. i A., major d'edat, jornaler i veí de la present, contra la seva dona M. G. i P., també major d'edat i sense professió especial, pendent davant aquest Tribunal per virtut del recurs de revisió interposat per l'actor contra l'auto de l'esmentada Sala de data 10 de febrer, que no donà lloc a la demanda, i en mèrits del qual recurs han comparegut totes dues parts en nom propi, sota la defensa respectivament, dels advocats M. R. i J. i J. R. i M., que els foren designats d'ofici;
Resultant que a la demanda, després de fer constar la celebració del matrimoni i de manifestar que no hi han hagut fills, es fa l'afirmació que la demandada és una anormal i una deficient mental, que, a més, pateix d'alcoholisme agut, a conseqüència d'abusat de la beguda, i això ha produït que la incompatibilitat de caràcters ja inicialment existent, s'agreugés fins al punt de fer impossible la vida conjugal; i després d'al·legar com a fonaments de dret, la causa 8.ª de l'art. 3.r de la llei del 2 de març del 1932, i l'art. 4 del Decret de la Generalitat del 23 de desembre de l'any passat, va demanar que es donés lloc a la demanda decretant el divorci;
Resultant que amb la referida demanda s'acompanyen entre altres documents, un certificat mèdic oficial, fent constar el facultatiu que el signa que M. G. s'ha comportat sempre com una anormal psíquica amb idees incoherents, manca de sentit crític, i sobretot amb unes interrupcions fora de lloc que desconcerten l'interlocutor; que aquest síndrome psíquic és acompanyat d'algun defecte de conformació orgànica que l'acosta a l'estat d'imbecilitat, el qual es complica fàcilment amb idees de persecució i excessos alcohòlics (segons expressen els seus familiars) que agreugen la malaltia inicial;
Resultant que la demandada comparegué oposant a la demanda l'excepció de cosa judicada, puix que el marit ja havia presentat una altra demanda de divorci fonamentada en les mateixes causes, demanda que fou desestimada per la mateixa Sala de Divorcis, en l'auto de data 10 de febrer d'enguany; demanà que es rebutgés també la darrrerament formulada;
Resultant que practicada la prova testifical de la part actora i de la demandada, i units els autos en curs als que havia resolt ja la mateixa Sala, aquesta dictà un auto en data 22 de març, pel qual, estimant l'excepció de cosa judicada que oposà la demandada, i atès, que pel que fa referència a l'estat de la dona no s'ha acreditat l'assegurança de la seva assistència, decidí rebutjar la demanda, de la qual n'absolgué la demandada.
II. RECURS
Resultant que l'actor interposà contra la referida sentència recurs de revisió, per virtut del qual foren tramesos els autos a aquesta Superioritat on s'ha seguit el procediment segons dret.
III. DESESTIMACIÓ DEL RECURS
Essent ponent el Magistrat senyor Ramon M.a Roca i Sastre;
Atès que és convenient, primer, fer observar que la demanda de divorci objecte d'aquest recurs, presenta la singularitat que, per bé que en ella l'actor expressa com a fets el que la seva muller és una «anormal i una deficient mental», que a més pateix «alcoholisme agut», no obstant, fonamenta la seva petició en les dues causes: de conducta immoral i deshonrosa, prevista en el número 8.è de l'art. 3.r de la Llei del Divorci, i en la de pertorbació de les relacions matrimonials provocada per diferències de costums o de mentalitat, estatuïda en l'art. 4.ª del Decret del Conseller de Justícia del 23 de desembre del 1936; a la qual particularitat s'ajunta la que representa al·legar dues causes legals de divorci de naturalesa tan distinta i oposada, ja que la primera pertany al grup de les causes culposes, fundades en el principi de discrepància subjectiva, i la segona correspon al de les causes absents de culpa o de discrepància objectiva, sense que la prevalència excloent de les primeres sobre les segones resulti haver estat prevista per l'actor, mitjançant l'al·legació de la segona causa, en la forma subsidiària que indica la Sentència del Suprem del 17 de desembre del 1934;
Atès que, sobretot respecte a la primera d'aquelles dues causes legals de divorci, és a dir, de la relativa a la suposada conducta immoral o deshonrosa de la muller, el Tribunal a quo ha procedit amb encert en admetre l'excepció de cosa judicada, oposada per a la part demandada, per tractar-se d'una idèntica qüestió jurídica entre les mateixes persones del plet anterior, i no referida a temps posteriors o causa sobrevinguda, sense que pugui impedir l'actuació d'aquella excepció (ni sota l'empar de la doctrina de la causa adjecta seu expressa, o del diferent origen de l'acció) la circumstància d'oferir la demanda en aquest plet, la novetat en relació amb la de l'anterior, de recolzar-se en una anormalitat mental de la demandada, perquè aquest fet, que constitueix una desgràcia incompatible amb la imputació d'una conducta viciosa, no pot entendre's com a reforç, i menys com a suport, d'aquella causa al·legada, la qual és la que preocupa a l'actor, i a la qual es refereix principalment la prova testifical per ell ministrada;
Atès que si bé la pretesa anormalitat mental de la muller, a què fa referència un certificat facultatiu aportat als autos, podria fonamentar una petició de divorci a l'empar del n.° 13 de l'art. 3.r de la Llei sobre la matèria, no obstant, no és possible d'admetre en aquest plet aquesta causa, per la raó que l'actor no l'ha al·legada, i sembla més bé que la defuig, i perquè encara que no fos així, tampoc podria declarar-se procedent per no haver-se produït els requisits que l'esmentat precepte exigeix, i especialment el relatiu a assegurar l'assistència de l'alienat;
Atès pel que fa a la segona causa adduïda en la demanda de divorci, que àdhuc si es prescindeix de considerar que li pot ésser igualment aplicable aquella mateixa excepció de cosa judicada, tampoc no és possible donar lloc al recurs interposat perquè, tant si s'entén que la demandada és una alienada mental, com si se li atribueix la responsabilitat d'una conducta immoral o deshonrosa, l'esmentada causa és inaplicable; en el primer supòsit, perquè la diferència de costums o de mentalitat a què fa referència l'art. 4.' del citat Decret de la Generalitat, és cosa ben distinta de l'anormalitat o deficiència mental, encara que es tracti d'alcoholisme agut, de què parla l'actor, i en el segon supòsit, perquè aquest mateix precepte exigeix que es tracti d'una causa que no impliqui culpabilitat per a cap dels cònjuges, requisit, que en relació amb una norma semblant, va declarar indispensable la sentència del Suprem del 18 de desembre del 1935.
Decidim: Que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de revisió interposat pel senyor E. P. i A., el qual condemnem al pagament de les costes causades; taxin-se aquestes i siguin tornats a la Sala els autos juntament amb una certificació de la present i de la taxació de costes, un cop aprovada per la seva exacció, si s'escau.
Concordances:
LLEI DE DIVORCI de 2 de març de 1932. Article Tercer. Causa 8.a VIOLACIÓ DELS DEURES CONJUGALS, CONDUCTA IMMORAL O DESHONROSA
Comentari
