Sentència 25 - 2 - 1937
Separació de fet lliurement consentida durant un any
I. ANTECEDENTS
Senyors: Ricard de Rabassa, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets i Ramon M.2 Roca i Sastre. — A la ciutat de Barcelona, el dia 25 de febrer del 1937. En el judici de divorci seguit davant la Sala especial, per J. C. i S., major d'edat, del comerç, i veí d'Esplugues del Llobregat, contra la seva muller C. C. i R., també major d'edat, i veïna de la present ciutat, pendent ara davant d'aquest Tribunal per virtut del recurs de revisió interposat per l'actor contra l'auto de l'esmentada Sala, de data 5 del mes passat, que no donà lloc a la demanda, per virtut del qual han comparegut totes dues parts en nom propi, l'actor, sota la defensa de l'Advocat T. C, i la demandada, del senyor J. R. i L.;
Resultant que en la referida demanda, després d'establir-se el fet del matrimoni, del qual no existeix cap fill, al·lega l'actor com a causa del divorci que la seva dona li fa la vida impossible, negant-se al compliment dels deures matrimonials, provocant disgustos i querelles familiars, fins que, no podent-ho suportar, el dia l.r de desembre del 1934 va acabar-se la vida conjugal, anant-se l'actor a viure a casa dels seus pares a Esplugues de Llobregat i quedant-se la muller al pis en què ja vivien; que des d'aquella data, que aviat farà dos anys, la vida conjugal ha estat interrompuda en absolut, circumstància que, per si sola, constitueix causa de divorci segons sentència de l'esmentada Sala, de data 23 de novembre de l'any passat, i després d'al·legar que és pobre en el sentit legal de la paraula, que cap dels cònjuges no aportà béns de cap mena al matrimoni, i invocant en els fonaments de dret, la causa tercera de l'art. l.r del Decret de 18 de setembre de l'any passat, i l'octava de l'art. 3.r de la Llei de 2 de març del 1932, i els altres que estimà adients, va acabar demanant que es dictés sentència decretant el divorci, amb declaració de culpabilitat de la dona, sense especial assenyalament de pensió alimentària, per tal com el marit hi renuncia, i la seva dona és mestressa de finques urbanes a Catalunya;
Resultant que degudament emplaçada, va comparèixer la demandada contestant la demanda, sentant com a fets, ultra el reconeixement del matrimoni, que després d'haver-se casat féu lliurament al marit de tot el que posseïa, que valia unes 7.000 o 8.000 ptes., havent-se escolat la vida matrimonial amb tota placidesa durant set o vuit anys; que com a conseqüència de la vida que portava el seu marit li va contagiar la sífilis i, en recriminar-lo pel seu comportament la va abandonar i anà a viure a casa els seus pares, no donant cap resultat les ges-tions fetes per tal d'establir la vida conjugal, puix que el seu marit va negar-s'hi, i presentà una demanda de divorci que va tocar al Jutjat Número 9, dels d'aquesta ciutat, de la qual entengué la mateixa Sala de Divorcis que desestimà la demanda; que sense que passés res més de nou, el marit va reproduir la mateixa pretensió, formulant una altra demanda, al·legant la mateixa causa octava que ja abans havia al·legat, i afegint-hi ara de nou la tercera, de l'art. l.r del Decret de la Generalitat de 18 de setembre de l'any passat; que no és certa l'existència de la causa octava, ni tampoc la novament al·legada, per tal com no hi ha hagut separació de fet, puix que ha estat de dret, entre actor i demandada, ja que fou decretada pel Jutjat en ocasió de la primera demanda de divorci, en compliment del que disposa l'art. 44 de la Llei de 2 de març del 1932; que la demandada no ha prestat mai la seva conformitat a l'esmentada separació, com ho demostra el fet d'haver requerit moltes vegades el seu marit per tal de restablir la vida matrimonial; que l'única cosa que hi ha hagut ha estat un abandonament, injustificat per part del marit, en circumstàncies lamentables, de manera que no hi ha cap causa ni motiu que justifiqui el divorci, i després denegar l'aplicació als fonaments de dret de la demanda, i invocant-ne al seu torn, va demanar que la demanda de referència fos rebutjada;
Resultant que a instància de l'actor va practicar-se prova testifical, que també es practicà a instància de la demandada, i a més per part d'aquesta, la documental, consistent en aportar als presents autos, els del primer judici de divorci, promogut també pel marit, i una certificació del metge P. C, en la qual consta que l'any 1925 va assistir a J. C. i S., afectat de sífilis, al qual aplicà injeccions de Neosalvarsan, havent quedat molt millorat, però no guarit del tot;
Resultant que dels referits autos de divorci units al present, com a prova proposada per la demandada, resulta que en data 22 de juliol del 1935, l'actor formulà la demanda en la qual, després de fer constar el fet del matrimoni i de dir que no existeixen fills, invocà com a fonament de la seva petició, les causes setena i vuitena de la Llei de 2 de març del 1932, és a dir, les injúries greus proferides pública i repetidament per la demandada contra l'actor, a qui acusa d'haver-li encomanat malalties venèries; que per tal d'evitar les conseqüències imaginables fins el punt d'haver-li comprat, a nom seu, una caseta situada a la població d'Ocata, que val unes 10.000 ptes.; que no havent millorat, amb tot i això, la situació conjugal, es decidí a presentar la demanda, i després d'al·legar com a fonaments de dret, les causes setena i vuitena de l'art. 3.r de la Llei, va acabar demanant que es decretés el divorci per la Sala corresponent de l'Audiència; que la demandada comparegué oposant-se a la demanda i negant tots els fets d'aquesta, excepció feta dels relatius a la celebració del matrimoni i a la no existència de fills, i que un cop practicada la prova es produïren els esdeveniments que han provocat la nova legislació en matèria de divorci, per virtut de la qual foren tramesos els autos a la Sala especial creada per entendre en aquesta mena de judicis, la qual en data 26 d'octubre de l'any passat dictà auto rebutjant la demanda, entenent que, per bé que de les causes al·legades en ella no s'havien comprovat més que els fets en què l'actor fonamenta la primera de les al·legacions, no poden, amb tot, constituir causa de divorci per tal com la imputació d'haver-li encomanat malalties venèries no ha d'estimar-se com injúries greus, donada la realitat del fet imputat;
Resultant que dels mateixos autos del primer divorci resulta, que per providència de data 5 de març del 1936, varen declarar-se separats els cònjuges, designant-se com a domicili de la dona, per mentre durés el judici, el que llavors tenia que era el que havia estat domicili conjugal a la rambla de les Flors o de Sant Josep, n.° 7, pis 3.r, d'aquesta ciutat, puix que el marit, segons féu constar a la súplica d'aquella demanda, a la data en què la formulà, habitava ja al poble d'Esplugues de Llobregat, que és el mateix que consigna com a domicili seu a la nova demanda del present judici;
Resultant que la Sala referida, en data 5 del mes passat, va dictar auto no donant lloc a la demanda, i absolent la demandada, consignant-hi l'Atès que diu el següent: «Atès que subsisteixen els mateixos motius que determinaren la denegació de l'anterior demanda de divorci sol·licitat pel marit, al·legant les causes 7.ª i 8.ª de la Llei, i tota vegada que amb referència a la separació en què, des de fa més d'un any viuen els cònjuges, no pot estimar-se lliurement consentida, sinó conseqüència de la tramitació d'aquell judici, sense que el temps transcorregut després de l'auto denegatori, constitueix causa de divorci».
II. RECURS
Resultant que l'actor J. C. interposà recurs de revisió contra la resolució esmentada, per virtut del qual recurs han estat tramesos els autos a aquesta Superioritat, on s'ha seguit el procediment segons dret, havent-se personat totes dues parts, i amb celebració de vista pública;
III. DESESTIMACIÓ DEL RECURS
Essent ponent el Magistrat, senyor Eduard Mico i Busquets; Acceptant substancialment l'Atès de la sentència recorreguda, i
Atès que tant en el present judici com en l'anterior, l'esposa demandada, en oposar-se al divorci, manifestà que el seu marit l'havia abandonada contra la seva voluntat, i a més que havia realitzat insistents gestions que foren inútils per tal de reprendre la vida conjugal, havent-se practicat proves respecte d'aquest extrem sense que, de la que ho fou a instància de l'actor, es dedueixi ni tan sols indiciàriament, que la separació fos consentida per la muller, i en conseqüència, és evident que no escau l'aplicació de la causa 3.ª del l'art. lr del Decret de la Generalitat del 18 de setembre del 1936, invocat com a fonament de la demanda, que exigeix que la separació de fet sigui lliurement consentida, circumstància que no concorre en el present judici de divorci, com així ho declara encertadament el Tribunal a quo.
Decidim: Que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc el recurs de revisió i, en conseqüència, confirmem la sentència recorreguda, amb expressa imposició de costes al recurrent; siguin tornats els autos a la Sala de Divorcis, amb una certificació de la present decisió i la nota de costes, per a la seva exacció.
Concordances:
LLEI DE DIVORCI de 2 de març de 1932. Article Tercer. Causa 12.ª SEPARACIÓ DE FET LLIUREMENT CONSENTIDA
Comentari
