Sentència 24 - 11 - 1937
Separació de fet i en domicili diferent, lliurement consentida, durant un any
I. ANTECEDENTS
Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Joan Martí i Miralles, Ramon M.ª Roca i Sastre, Antoni M.a Borrell i Soler i Àngel Samblancat i Salanova. — A la ciutat de Barcelona, el dia 24 de novembre del 1937.
En el judici de divorci seguit davant de la Sala Especial de l'Audiència d'aquest territori per la senyora F. L. i J., major d'edat, sense professió especial i veïna de la present, contra el seu marit senyor A. L. i O., també major d'edat, sense que consti la professió, i veí de la present, en el qual és part el Procurador de Catalunya, pendent ara davant d'aquesta Superioritat, per virtut del recurs de revisió interposat per l'actora contra l'auto de l'esmentada Sala, de data 7 d'octubre darrer que no donà lloc a la demanda, havent comparegut la recurrent, sota la representació de la Procurador C. I. i la defensa de l'Advocat senyor L. G., sense que ho hagi fet la part demandada i recorreguda;
Resultant que mitjançant escrit de data 4 de setembre darrer, la senyora F. L i J. va formular demanda de divorci contra el seu marit, exposant, ultra el fet del matrimoni i el de l'existència de quatre fills, dos d'ells majors d'edat, els següents: que amb posterioritat al 19 de juliol del 1936, en data 4 de setembre següent, com a fruit de la incompatibilitat de caràcters que hi existia, de la violació dels deures que imposa el matrimoni per part del demandat, el qual contínuament la injuriava i la sotmetia a tota mena de vexacions, foren pertorbades les relacions matrimonials fins a tal punt, que esdevingué insuportable la continuació de la vida en comú, i com que això venia també com a conseqüència de la diferència de costums i mentalitat dels cònjuges, aquest es varen separar de fet i en distint domicili, havent estat aquella separació lliurement consentida i tingut la durada d'un any; invocà com a causes del divorci que demanava les 7.ª, 8.ª i 12.ª de l'art. 3.r, i la 3.ª de l'art. 36 de la Llei, amb les modificacions posteriorment introduïdes, i acabà sol·licitant que, previs els tràmits legals, es dictés sentència decretant el divorci del matrimoni que havia contret amb el demandat, amb tots els altres pronunciaments inherents; acompanyant a la referida demanda, entre altres, els següents documents: una certificació lliurada per l'Alcalde de barri, en la qual es concreta que Factora feia vuit mesos que habitava al carrer de Pere IV, n.° 57, 4.ª, 2.', i còpia d'un auto dictat per la Sala Especial de Divorcis, en data 4 d'agost d'enguany, que no donà lloc a una altra demanda formulada per l'actora, en data 13 de juliol anterior, pels mateixos motius que la referida, consignant-se en el seu primer Resultant que en aqueixa demanda exposà que els esposos s'havien separat el mes d'octubre del 1936;
Resultant que en contestar la demanda, el senyor A. L. negà que fossin certs els fets que s'hi consignaren, i que hagués maltractat la seva muller; i exposant que la separació d'aquesta obeïa al seu caràcter violent, i que sense que existís cap causa ni motiu que ho justifiqués, abandonà el domicili conjugal, va acabar demanant que en el seu dia es dictés auto desestimant la demanda;
Resultant que obert el judici a prova, les parts practicaren la testifical, coincidint en afirmar els tres testimonis subministrats per l'actora, tots ells veïns del seu actual domicili, que els cònjuges feia més d'un any que vivien separats, afegint dos d'ells, constant-li a l'un per referències i a l'altre de ciència pròpia, que el marit maltractava freqüentment la muller, havent-ho presenciat un d'ells feia cosa d'uns tres anys, ocasió en la qual fou necessari auxiliar l'actora a la Casa de Socors; coincidiren també tres dels fills del matrimoni litigant, en el període de prova, en afirmar que els seus pares feia tan sols uns vuit o nou mesos que vivien separats, i que quan l'actora abandonà el domicili conjugal, va anar a viure amb un altre home, el nom del qual esmentaren, que en llur casa havien tingut com a rellogat;
Resultant que celebrada vista pública, el Procurador de Catalunya en el seu informe va demanar que no es donés lloc a la demanda, perquè no s'havien justificat cap de les causes que s'hi al·legaren, car l'única recolzada per la declaració dels testimonis de l'actora, quedava desvirtuada per les manifestacions dels fills dels litigants i per la certificació de l'Alcalde de barri acompanyada per la pròpia actora;
Resultant que en data 7 d'octubre darrer, la Sala Especial de Divorcis dictà l'auto recorregut pel qual no dona lloc a la demanda, atès que la causa que per a demanar el divorci al·legava l'actora, és a dir, la separació per més d'un any, no estava provada, puix que per bé que els testimonis d'aquella ho afirmaren d'una manera general i sense precisar la data de la separació, en canvi, els del demandat afirmaren que la separació era més curta d'un any, i ultra d'ésser testimonis que per la circumstància d'ésser fills del matrimoni poden saber millor aquest fet, era el cert que la pròpia actora a la demanda que anteriorment va formular, exposà que la separació va començar l'octubre darrer, motiu pel qual no hi havia dubte que en formular l'actual, en data 4 de setembre, no havia transcorregut l'any de separació.
II. RECURS
Resultant que contra aquest auto l'actora interposà recurs de revisió, per virtut del qual foren trameses totes les actuacions a aquesta Superioritat, on s'ha seguit el procediment segons Dret, i celebració de vista pública.
III. DESESTIMACIÓ DEL RECURS
Essent ponent el Magistrat senyor Ramon M.a Roca i Sastre;
Atès que per bé que en l'escrit de petició del divorci objecte d'aquesta decisió, s'indiquen com a causes, les compreses sota els números 7.è, 8.è i 12.è de l'art. 3.r de la Llei sobre matèria, i el 3.r de l'art. 36, amb les modificacions posteriors, amb tot, podrien considerar-se reduïdes aquestes quatre causes a dues soles, i fins a una, ja que la causa que preocupa d'una manera absorbent la part actora, és la que fa referència «a la separació de fet i en distint domicili, lliurement consentida durant un any», com ho demostra, quan diu que la separació d'autos fou motivada per la violació per part del marit dels deures matrimonials, puix contínuament injuriava la seva muller, fent-la objecte de totes les vexacions i produint tal pertorbació en les relacions matrimonials, que li feia insuportable la continuació de la vida en comú, la qual també és féu impossible per efecte de les diferències de costums i mentalitat dels cònjuges;
Atès que si la qüestió que planteja aquest recurs, es considera, per tant, limitada a examinar si procedeix aquella causa de separació de fet, la negativa s'imposa, i s'escau, en conseqüència, la confirmació de la resolució impugnada, perquè atesa la contradicció de la prova testifical produïda respecte el fet de si la separació porta o no un any de durada, o sia, si va a començar a primers de setembre del 1936, o més ençà, i prescindint, no solament de la preferent atenció que mereixen els testimonis ministrats per la part demandada, mes també de la manifestació que en una anterior demanda de divorci que no reeixí, féu l'actora, que la separació havia començat el mes d'octubre del 1936, resulta acreditada documentalment als autos, per una certificació de l'Alcalde de barri, i precisament aportada per l'actora, que aquesta habitava en un nou domicili des de fa vuit mesos «guardant bona conducta, amb domicili anterior a Borrel, n.° 57, 4.a, 2.a», essent aquest últim el conjugal, i on continuà vivint el marit demandat, de tot el qual apareix que en presentar-se la demanda o en formalitzar-se la litis contestatio, encara no havia transcorregut l'any de separació, que és el temps que en aquest cas exigeix el Decret de la Generalitat de 18 de setembre del 1936;
Atès que encara que aquest requisit del temps de separació fos acomplert, tampoc no procediria estimar l'esmentada causa de divorci, perquè la llei exigeix que la separació de fet sigui «lliurement consentida», el qual requisit, que ha d'existir i ha d'ésser provat (sentències del Suprem de 27 de febrer, 10 i 18 d'abril, 23 de juny i 10 d'octubre del 1933, 30 de gener, 7 de març, 2 i 13 de juny del 1934 i 29 de gener i 4 de desembre del 1935), no resulta que concorri en el cas del dia, puix l'esmentat consentiment, que pot manifestar-se, bé en forma expressa, o bé tàcita (sentències del Suprem de 16 de maig del 1933 i 24 de desembre del 1935), tan sols excepcionalment va implícit amb el fet de la separació (sentències del Suprem de 5 de desembre del 1934 i 15 de febrer del 1935); i, per tant, en general no es presumeix (sentència del Suprem de 8 de maig del 1933). Però, és que ultra aquesta consideració, la circumstància d'estimar l'actora com a causa de la separació, el fet de violar el demandat els deures matrimonials amb les injúries amb què aquest la vexava, impedeix igualment la concurrència en la separació discutida, de l'indicat requisit del consentiment lliure dels cònjuges, perquè l'esmentada causa legal de divorci, té un caràcter merament objectiu (sentències del Suprem de 28 de març, 22 d'abril i 3 de juny del 1933 i 25 d'abril del 1934), ja que per no implicar culpabilitat per a cap cònjuge, se la classifica entre les causes anomenades de discrepància objectiva (sentència del Suprem de 17 de desembre del 1934) considerant-la de tipus consensual, puix que neix d'un acte de voluntat d'ambdós cònjuges (sentències del Suprem de 16 de maig del 1933, 30 d'abril del 1934 i 19 de novembre i 24 de desembre del 1935), sense que procedeixi investigar les causes de la separació, ni esbrinar si fou originada per la conducta d'un sol dels cònjuges, essent suficient que resulti provat el fet del voluntari apartament de tots dos amb rompiment d'afectes i de vida comuna (sentència del Suprem de 5 de maig del 1933), i la seva absoluta conformitat o acceptació lliure i recíproca de l'estat de fet de la separació, d'una manera activa i patent, no passiva i resignada, ni obligada i imposada per motius de decòrum o dignitat personal d'un dels cònjuges, no podent considerar-se lliure i mútuament consentida la separació, quan resulta que aquesta va néixer d'una sola voluntat, o fou obligada o imposada per la conducta reprobable d'un cònjuge que impedeix la convivència digna i decorosa amb ell (sentències del Suprem de 24 de desembre del 1932, 10 d'abril i 18 de maig del 1933, 30 de gener, 3 de juliol, 10 de juliol i 27 de desembre del 1934, 29 de gener, 21 de febrer, 18 i 19 de març i 30 de maig del 1935), i que és la pretesa situació conjugal que presenta la part demandant, com a suport de fet de la seva petició de divorci;
Atès que si benèvolament es fa cas omís del que s'ha dit al primer atès, i s'entra a examinar cada una de les altres tres causes de divorci indicades, tampoc no es pot donar lloc a la petició de l'actora, perquè pel que fa a les injúries greus i als mals tractaments d'obra, per a poder constituir una causa de divorci, és necessari que el que ho al·legui determini i concreti els fets en què consisteixen, o si més no, que havent formulat en la demanda les afirmacions precises perquè es pugui reputar plantejada la litis, siguin aquestes degudament justificades en el tràmit provatori del judici (sentència del Suprem de 27 de febrer del 1935), cosa que no ha succeït en el present cas, puix que en la demanda només es diu que el marit «contínuament injuriava» la muller, sotmetent-la a totes les vexacions, sense que la prova àdhuc si s'estima amb ple valor, sigui més explícita, en aquest punt; i per bé que els testimonis de la part actora parlin imprecisament d'uns mals tractaments, i que fins un d'ells concreti més, amb tot, és procedent estimar insuficient provada aquesta causa, ja que, com diu la sentència del Suprem de data 17 de maig del 1933, el caràcter contradictori de les deposicions dels testimonis i la imprecisió dels seus càrrecs, fan sorgir el dubte sobre la realitat dels fets, i especialment de la seva qualitat suficientment greu per a constituir la sevícia material i moral exigida per la Llei, i encara que no s'estimés així, atesa la reiterada jurisprudència que declara que la gravetat de les injúries i mals tractaments s'ha d'apreciar segons les circumstàncies del cas, podria considerar-se que la manera de procedir del marit fou producte d'un estat d'irritació, davant la suposada conducta de la muller, o sigui que s'havia produït aquella actitud de retorsió a què fa referència el Suprem en la sentència de 21 d'abril del 1934;
Atès que tampoc no es pot donar lloc a la causa de divorci relativa a la violació dels deures que imposa el matrimoni, perquè per a poder aquesta ésser apreciada, cal que no hi hagi vaguetat, sinó precisió respecte als fets que impliquin la violació (sentència del Suprem de 30 de gener del 1934), com també és necessari que un dels cònjuges incompleixi alguns d'aquelles deures, sense motius suficients i d'una manera culposa (sentència del Suprem de 19 de juliol del 1935), circumstàncies que no concorren plenament en el cas d'autos; i perquè, ultra això, des del moment que l'actora funda genèricament aquella violació en les injúries i vexacions del marit, i aquests fets, segons s'acaba d'exposar, s'han de considerar improvats o insuficients, la conseqüència lògica és que la violació no ha pogut existir;
Atès que respecte de la darrera causa de divorci al·legada (art. 36, n.° 3.r, de la Llei del Divorci, modificat pel Decret de la Generalitat de 23 de desembre del 1936), la conclusió igualment ha d'ésser contrària a la seva procedència, perquè si s'entén que Factora recolza la pertorbació matrimonial en aquelles injúries i vexacions, seria d'aplicació aquí, el que últimament es diu en l'anterior atès, o si més no, s'hauria d'estimar que no es tracta d'aquelles injúries, que per ésser resultat de l'estat constant de discussions i disputes conjugals, reconegut per ambdós cònjuges, poden donar lloc a la causa esmentada, segons la sentència del Suprem de 10 de gener del 1935; i pel contrari, si s'entén que aquesta causa de divorci és emprada aïlladament per l'actora, resultarà que manca en el cas d'autos la demostració del motiu concret que ha donat lloc a què les relacions matrimonials hagin sofert pertorbació profunda, cosa exigida pel Suprem en sentència de 18 de desembre del 1935. Però com que de la demanda es desprèn que la culpabilitat del marit demandat és pensada o presuposada, àdhuc amb ocasió d'aquesta causa legal, resulta que ultra el que resta exposat, la procedència d'aquest motiu de divorci no és possible, perquè tractant-se també en aquest cas d'una causa de discrepància objectiva, li és estranya tota idea de culpabilitat d'un dels cònjuges, la qual característica és formalment exigida per la llei, i recordada per aquest Tribunal en sentència de 26 d'abril d'enguany, com també pel Suprem en sentència de 12 de febrer del 1934, i en la ja citada de 18 de desembre del 1935;
Atès que per totes aquestes consideracions, i sense entrar a examinar la procedència de l'excepció de cosa judicada, derivada de plet de divorci seguit amb poca anterioritat al present, i la qual no ha estat oposada formalment, cal confirmar la resolució recorreguda,
Decidim: Que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de revisió interposat per la senyora F. L. i J., a la qual condemnem al pagament de les costes; siguin retornades les actuacions a la Sala Especial de Divorcis, amb un testimoni de la present sentència i nota de les costes causades, per a la seva exacció, si s'escau.
Concordances:
LLEI DE DIVORCI de 2 de març de 1932. Article Tercer. Causa 12.ª SEPARACIÓ DE FET LLIUREMENT CONSENTIDA
Comentari
