Sentència 16 - 9 - 1937
Alienació mental. La disposició final de la causa 13.a de la Llei de Divorci no s'ha d'interpretar en termes absoluts.
I. ANTECEDENTS
Senyors: Ricard de Rabassa, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Francesc de P. Pujol, Ramon M.ª Roca i Sastre. — A la ciutat de Barcelona, el dia 16 de setembre del 1937.
En el judici de divorci seguit davant de la Sala Especial de l'Audiència d'aquest territori per J. M.a D. i C, major d'edat, Ajudant d'arquitecte, i veí de la present ciutat, contra la seva muller P. C. i B., que per la seva incapacitat té designada com a tutora la senyora C. B., declarada en rebel·lia, pendent ara davant d'aquesta Superioritat per virtut del recurs de revisió interposat per l'actor, contra l'auto de l'esmentada Sala, de data 10 d'agost darrer, que no donà lloc a la demanda, havent comparegut el recurrent sota la representació de la Procurador senyora C. I. i la defensa de l'Advocat LI. G., essent també part el Procurador de Catalunya, en interès de la demandada;
Resultant que la demanda va éser recolzada en els fets a redós dels quals l'actor n'havia fonamentat una altra, que fou rebutjada en revisió per aquest Tribunal, per sentència de data 15 d'abril d'enguany, per tal com formulada a l'empara de la causa tretze de la Llei, és a dir, la motivada por l'alienació mental, no havia quedat assegurada l'assistència de la malalta, i en els que a continuació s'esmenten; que l'assistència de la malalta havia quedat assegurada per virtut de l'acord pres per la Generalitat de Catalunya; que aquella fos internada a l'Institut
Mental de Sant Andreu, essent les despeses que s'ocasionessin de càrrec del seu pressupost; acompanyà un ofici que se li adreçà per la Conselleria de Sanitat i Assistència Social acreditatiu d'aquell acord, i una certificació mèdica en la qual es feia història de la malaltia de la demandada, amb el diagnòstic que aquesta patia d'una demència hebefreno-catònica amb caràcters de cronicitat i incurabilitat, i demanà que previs els tràmits legals es dictés sentència donant lloc al divorci amb tots els altres pronunciaments inherents;
Resultant que emplaçada que fou la demandada, per mitjà de la seva tutora, per tal que contestés la demanda, i havent deixat transcórrer el termini que a l'efecte se li assenyalà, fou declarada en rebel·lia;
Resultant que obert el judici a prova la Sala va denegar la pericial mèdica proposada per l'actor, i admeté la documental, consistent que es tinguessin per reproduïts els documents que en la demanda s'acompanyaren;
Resultant que el Procurador de Catalunya dictaminà en el seu informe que no es podia considerar complert el requisit d'assistència de la demandada, puix que l'acord que havia pres la Generalitat era el d'ingrés de la malalta amb caràcter d'observació en un establiment d'Asistència Social, que, a més, en els autos no hi constava que aquest acord hagués arribat a realitzar-se, i que per tot això s'havia d'apreciar alternativament, o que no constava la causa al·legada per l'actor, o que aquest no havia assegurat l'assistència de la seva muller;
Resultant que la Sala Especial de Divorcis, prèvia cel·lebració de vista pública, va dictar l'auto recorregut pel qual, atès que no s'havia provat que l'assistència de la demandada estigués assegurada per sempre més, no donà lloc al divorci.
II. RECURS
Resultant que contra l'esmentat auto, l'actor interposà recurs de revisió, per virtut del qual han estat tramesos els autos a aquesta Superioritat, on s'ha seguit el procediment segons Dret.
III. S'ESTIMA EL RECURS
Essent ponent el Magistrat senyor Joan Martí i Miralles;
Atès que la disposició final de la causa 13 de l'art. 3.r de la Llei de Divorci que diu: «No podrá decretarse el divorcio por esta causa si no queda asegurada la asistencia del enfermo», no s'ha d'interpretar en els termes absoluts en què ho fa la resolució recorreguda, en la qual es diu que l'indicat assegurament ha d'ésser per tot temps, per sempre més, perquè, com és evident, totes les coses i previsions humanes són contingents i susceptibles, per tant, de desvaneixement, essent-ho així mateix l'assegurament de l'assistència d'un dement, respecte del qual ni es pot exigir la seva indefinida i segura perdurabilitat, com tampoc no s'ha d'admetre qualsevol fermança merament formularia o il·lusòria;
Atès que l'anterior consideració és molt més d'apreciar en les circumstàncies actuals, en les quals, per la fonda crisi soferta per la riquesa particular o privada, ni a les garanties sobre immobles, ni als dipòsits de valors fets per a garantitzar econòmicament l'assistència d'un malalt mental, no se'ls hi pot atribuir l'eficàcia d'assegurar indefinidament, ni per un termini més o menys llarg, dita asistencia;
Atès que l'obligació d'assegurar l'assistència de dita classe de malalts, imposada com a condició prèvia i sine qua non, per a concedir el divorci per la causa referida, s'ha de limitar, pel que es refereix als cònjuges, als casos en els quals els sigui possible complir-la, quedant en cas contrari l'asistència a càrrec del Poder públic;
Atès que en el present cas, la malalta de que es tracta, deixant de banda que actualment i, segons sembla, des de fa molt de temps, està convenientment assistida en un establiment adequat, per al cas que deixi de disfrutar de dita asistencia, tindria la que ja té decretada la corresponent Conselleria de la Generalitat de Catalunya, en acordar admetre la demanda en el Manicomi de Sant Andreu;
Atès que per bé que l'acord que s'acaba d'esmentar es refereix al període d'observació que han imposat les disposicions legals referents a la reclusió dels presumptes alienats, des del Decret de 19 del 1885, com a garantia que l'ingrés definitiu en un manicomi no sigui conseqüència de doloses maqui-nacions en perjudici dels suposats malalts, és evident que en el present cas, estant com està el dit perill tan allunyat de la possibilitat, per la causa de què es tracta, la reclusió definitiva en cas de que fos necessària per a l'assistència de la demandada, hauria de seguir automàticament el període d'observació, imposat en el present cas per necessitats, més reglamentàries, que per una veritable finalitat pràctica;
Atès que per totes les anteriors consideracions s'ha de declarar procedent el present recurs de revisió, i en conseqüència declarar procedent el divorci de referència, per la causa 13 de l'art. 3.r de la Llei,
Decidim: Que hem de declarar i declarem procedent el recurs de revisió interposar per J. M.a D. contra l'auto dictat per la Sala de Divorcis, en el judici davant d'aquesta seguit pel dit recurrent contra la seva muller P. C. i B.; i en el seu lloc hem de decretar i decretem el divorci sol·licitat pel recurrent per la causa 13 de l'art. 3.r de la susdita Llei de Divorcis.
Concordances:
LLEI DE DIVORCI de 2 de març de 1932. Article Tercer. Causa 13.ª ALIENACIÓ MENTAL
Comentari
