HISTÒRIA
L’origen de Can Solei es remunta a una antiga finca agrícola, esmentada a l’arxiu del marquès de Barberà en una escriptura de 1565, que diu el següent “Peça de terra de 7 mujades que és el mas Solei; es troba en acte de venda que Francesc Castellet de Barcelona i Joan Albert de Perpinyà feren a Dalmau Ros”. Als segles XVI i XVII, la documentació és molt escassa, però a finals del segle XVIII, trobem documents que indiquen de quina manera es va anar conformant la propietat..., i més tard els jardins apareixen en diversos documents escrits (Història de Badalona, de Josep Barriga i Sala, i Rafael Amat i Cortada, baró de Maldà en el seu Calaix de Sastre de 13 de maig de 1794), sempre fent esment a la seva frondositat vegetal però sobretot a l’abundància d’aigua en fonts i safareigs. Amb motiu de la Gran Guerra contra França (etapa 1793 – 1795), Can Solei es va usar com a hospital, i va patir importants desperfectes, com ara la pèrdua de les escultures i els safareigs existents. La configuració actual del parc amb els edificis i els jardins de la part baixa, és del segle XIX. El mes d’abril de 1859, la finca es divideix per la venda d’una part a Evarist Arnús. Des d’aleshores, és coneguda com a Can Solei de Baix i Can Solei de Dalt o Ca l’Arnús. Durant la guerra civil (1936 – 1939), Can Solei i Ca l’Arnús, van ser confiscats i oberts als ciutadans com a parcs públics, i s’hi van celebrar actes diversos, per a recaptar fons per als soldats que marxaven al front. Passada la guerra, ambdós foren retornats als seus propietaris. Posteriorment Can Solei va ser expropiat i finalment obrí les seves portes al públic al 1977. El 1984 es va fer una remodelació, que en nom d’un premi de disseny, destruí algunes de les parts històriques i d'identitat del parc (gruta, circuit de l’aigua, fonts, etc. El 2003 una part de Ca l’Arnús ja passa a ser pública, restant la part central amb la casa pairal en mans privades fins al 2007, any en què finalment s’obre al públic, de manera definitiva, la finca sencera, integrant en un sol parc Can Solei i Ca l’Arnús, amb diferents espais de comunicació a través del mur que separava les dues propietats.
ANTECEDENTS I ETAPES
El Parc de Can Solei i Ca l’Arnús té una configuració quelcom especial amb zones fortament diferenciades, fruit d’haver estat les dues parts separades quasi 150 anys. Malgrat tot hi ha una forta connexió, representada pel camí principal transversal, que uneix dos zones de la ciutat paral·lelament a la N-II i a la C-31, i l’altre camí perpendicular al primer que connecta l’entrada principal amb la via transversal. Aquests dos camins donen la imatge d’una T eixatada, amb els braços més llargs, i representen els eixos vertebradors de tot el parc. La resta de camins - llevat potser del camí dels xiprers, que porta des de la bassa gran fins a la font de Sant Antoni, vorejant un lateral del llac -, són estrets, sinuosos i ens ajuden a descobrir parterres de formes i mides variables, recoberts i vorejats d’heura, gran profusió d’arbustiva mediterrània, que contrasta amb els perennifolis de ports exemplars, les espècies exòtiques vingudes d’ultramar i l’esclat de floració dels caducifolis en arribar la primavera que fa ressaltar extraordinàriament el conjunt. A més de les zones més ombrívoles també hi ha grans esplanades, destinades en el seu origen al conreu d’hortes i fruiters per al consum propi, i que actualment s’aprofiten per a la celebració d'activitats lúdiques i de lleure. Tanmateix l’element cabdal del jardí és l’aigua, tot el parc es rega amb aigua provinent del freàtic i serveix per bastir la peça més bella de tot el parc, el llac, a més del circuit de l’aigua, des de l’entrada de la mina, les fonts, les basses, el dipòsit i les sèquies de regadiu que encara es mantenen en alguns indrets del jardí. Edificacions singulars com ara la Torre del Rellotge, el Castell del Llac, les diferents cases, la torre de guaita, la torre de l’aigua,.. que es descobreixen disseminades pels diferents indrets del jardí.
Vegetació:
La vegetació del parc ofereix tot l’any un aspecte verd i frondós, amb tonalitats fosques, que amb el pas de les estacions esclata en taques acolorides, amb una successió contínua de flors i fruits al llarg de l’any. Com en tots els jardins històrics, entre tota la vegetació, hi trobem arbres exemplars per la seva edat, bellesa, raresa, etc. Dins del jardí hi ha un seguit d’arbres declarats Arbres d’Interès Local, i com a tal protegits.
Link guia àrea, llistat vegetació i web ajuntament AIL
Vista del llac de Ca l'Arnús i la seva vegetació
Còcul gros de Ca l'Arnús, arbre d'interès local
Escultura:
Venus Púdica i Hèrcules Farnesi, situades a l’Esplanada dels Plàtans
Bust d’Evarist Arnús
Arquitectura:
Can Solei:
Cases dels Coma-Cros, torre de guaita
Ca l'Arnús:
Torre Arnús
Torre del Rellotge
Castell de Ca l'Arnús
Part posterior del Castell amb l'embarcador
Glorieta a l'Esplanada dels Plàtans
Pont de camí a l'embarcador
Torre del Dipòsit
Gruta
Pont d'obra vista
Fonts:
Can Solei: font amb rajolins per gravetat situada al mur de tancament I petit brollador enfront de la primera.
Ca l’Arnús: llac amb illa central que conté el castell i tres ponts. Cascada al mur de tancament, Font de Sant Antoni, petita font ornamental darrera casa pairal, 2 basses, dipòsit d’aigua, i Font al c. Sant Bru, prop l'entrada, que havia bastit d’aigua a part de la ciutat
Llac de Ca l'Arnús
Ceràmica de la Font de Sant Antoni
Fauna:
SOLÀ I PARERA, Àngels. “Evarist Arnús i de Ferrer: un banquer barceloní amb propietats a Badalona”. Carrer dels Arbres. Badalona, núm. 8, 1997.
HILARIO I CHANCHO, Carme. “El Parc de Can Solei-Ca l’Arnús”. Carrer dels Arbres. Badalona, núm. 12, 2001.
GUARDIET, Montserrat i MUÑOZ-RAMOS TRAITER, Gregori. “La Torre del Rellotge al parc de Ca l’Arnús”. Carrer dels Arbres. Badalona, núm. 19, 2008.
ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA. Guia del Parc de Can Solei i Ca l’Arnús, 2010.
HILARIO I CHANCHO, Carme. ” Els jardins de la burgesia”. Carrer dels Arbres. Badalona, núm. 22, 2011.