Allà on hi havia les conegudes Hortes de Sant Fruitós, el 1911 existia un jardí que es va construir paral·lelament al moment en què l’arquitecte Melcior Vinyals feia les obres de reforma de la Casa Alegre de Sagrera.
Antoni Sagrera, destacat fabricant tèxtil de la ciutat, va comprar, el 1768, tres casals al carrer de la Font Vella i, a principis del segle XIX, hi va construir la seva residència, que limitava a la part del darrera amb les hortes de Sant Fruitós i altres edificacions destinades a fabricar tèxtils i a activitats agrícoles.
A finals de segle, Mercedes Sagrera va aportar al seu matrimoni amb Francesc Alegre i Roig aquesta propietat, força deteriorada com a conseqüència de les guerres napoleòniques. Aquest matrimoni és un dels molts exemples de la societat terrassenca de l’època, que unia el poder dels industrials tèxtils amb el poder polític. Francesc Alegre va fer una important carrera política a l’Ajuntament de Terrassa i a la Diputació Provincial. No és d’estranyar, doncs, que el 1911 encarreguessin a Melcior Vinyals la reforma i millora de la seva residència, que s’inscriu dins d’un estil eclèctic, si bé té molta influència del modernisme.
Des del 1973, casa i jardí pertanyen al Museu de Terrassa i el jardí es troba obert al públic en horari de matí, amb accés pel carrer Cardaire.
Vegetació:
Baltasar Ragón descriu breument el jardí de la Casa Alegra de Sagrera en els seus escrits: “...era propietat de D. Antoni Alegre de Sagrera, una esplèndida varietat de flors i arbres, cuidats amb un esmero especial. Podríem dir que és el més antic de Terrassa. Aquells terrenys, quan encara no estaven poblats, eren el lloc conegut com les Hortes de Sant Fruitós, origen del nom del carrer”.
El traçat del jardí venia marcat per la forma irregular de la parcel·la i es dividia en dues parts.
La primera, tenia la mateixa amplada que el pati i la casa, i estava travessada per un camí sinuós que delimitava un parterre de grans dimensions a una banda del camí i dos altres parterres de superfície més reduïda, també de formes orgàniques. Tots estaven emmarcats per una vorada vegetal baixa i plantats amb entapissants, segurament gram. Puntuaven aquests parterres grups arbustius i palmeres, envoltats de les típiques paneres de flors.
La segona part –la més gran en extensió– tenia forma romboïdal i dos dels seus costats estaven limitats per unes avingudes amples, plantades amb dobles fileres d’arbres. A l’encreuament d’aquestes avingudes hi havia la porta d’entrada dels carruatges. Aquesta porta és, avui en dia, l’actual accés del carrer Cardaire. Coincidint amb el vèrtex superior del jardí, hi havia un conjunt arquitectònic format per una exedra amb una balustrada i escalinates laterals ornamentades amb gerros de maçoneria. Aquestes peces són encara visibles, igual que una de les avingudes d’arbres. El jardí es completava amb un conjunt de parterres separats per camins emmarcats per arcs de xiprer retallats, un estany central i una gruta cascada a la zona nord.
Escultura:
L’accés al jardí des de la Casa Alegre de Sagrera es feia a través d’un gran pati de mosaic amb tessel·les de marbre i una inscripció amb decoració floral amb la paraula SALVE. Aquest pati encara existeix i té un petit sortidor escultòric al centre. Jardí i pati estan separats per una reixa forjada ornamentada amb garlandes de roses i figures vegetal
Arquitectura:
Coincidint amb el vèrtex superior del jardí, hi havia un conjunt arquitectònic format per una exedra amb una balustrada i escalinates laterals ornamentades amb gerros de maçoneria.
Fonts:
Estanyols, rierols, gruta-cascada. Escultura surtidor al pati de tesseles.
Fauna:
Boix, Josep. «Jardines particulares». Tarrassa Información [Terrassa], año I. núm. 76 (19 maig de 1953) Boix, Josep. «La Casa Alegre de Sagrera». Revista CLAXON [Terrassa], any II, núm. 99 II època. Setmana del 17 al 23 de Novembre de 1986 Boix, Josep. «La Casa-Museu Alegre de Sagrera». Diari de Terrassa[Terrassa] (12 abril 1996) Boix, Josep. «La Casa-Museu Alegre de Sagrera». Revista CLAXON [Terrassa], núm. 39 (Setmana del 12 al 18 d’agost de 1985)