Nom: ORIGEN DEL NOM DE ROLDOR APLICAT A L'ESCORÇA DE PI TRITURADA Data: Primavera de 2004
Autoria: Xavier Argimon i de Vilardaga i Joan Bordas i Barceló
Font: Publicat per l'Associació de Professionals dels Espais Verds de Catalunya (APEVC) amb el títol "Del roldor a l’escorça de pi passant per Igualada"
Lloc: Igualada
Descripció:
Durant la visita posterior a un congrés celebrat el 2003 a Igualada, els autors descobriren l'origen de la paraula "roldor" aplicada a l'escorça de pi triturada. Transcrivim el text: "Com a activitat post-9è congrés de l’APEVC celebrat a Igualada, es realitzà el passat 11 d’octubre una visita teatralitzada a l’antiga adoberia de Cal Granotes del Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia. Durant aquesta instructiva visita, el guia –en Xatet– ens ensenyà entre moltes altres coses que des del segle XVIII i fins a mitjan del XX es feien servir per a adobar les pells les flors i les fulles mòltes de l’arbust molt ric en tanins i molt tòxic, anomenat roldor en català i emborrachacabras en castellà, el nom botànic del qual, Coriaria myrtifolia, prové del llatí corium = pell d’home o d’animal, paraula que en català ha donat precisament cuir. I relacionat amb això cal esmentar també que de les fulles endurides, pròpies de moltes plantes mediterrànies, se’n diu que són coriàcies. Segons Coromines (Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana), el nom roldor prové probablement del llatí vulgar roreturiu, presumpte derivat de rhus tyrius, és a dir sumac importat de Tir o de Síria. Rhus és justament el nom científic del sumac (Rhus coriaria), una altra planta tannífera també utilitzada en adoberia. Dins del procés d’adobatge, el roldor s’usava en la fase de l’adob, un cop les pells havien estat ferrejades, encalcinades i alumades. L’adob consistia en un bany o tractament de les pells dins d’uns clots plens de materials orgànics com ara escorces, fulles i flors mòltes de diverses plantes riques en tanins –la més emprada era el roldor–, per tal de transformar les pells en un material imputrescible i pràcticament acabat amb vista a la seva utilització com a cuir. Aquesta fase d’adob podia durar entre quatre i cinc mesos. Probablement pel fet que a l’Anoia el roldor era difícil de trobar en grans quantitats –es fa a marges i torrents– s’utilitzà cada vegada més l’escorça de pi, l’arbre més freqüent de la comarca, de manera que sovint s’usava una barreja d’escorça i roldor. A més del roldor i del pi s’empraven com a adobs vegetals de blanqueria fulles, fustes i escorces de castanyer, sumac, quebratxo, mimosa, roure i alzina, entre d’altres, totes aquestes espècies essent riques en tanins. Hi ha altres adobs no vegetals, com ara els minerals, especialment l’adob al crom, els sintètics, a base de tanins sintètics, els adobs a l’oli o els adobs amb aldehids. Un cop acabat el procés, el residu resultant, anomenat roldorassa o simplificadament roldor, es comercialitzava com a combustible o com a substrat o encoixinament en agricultura i jardineria. Durant un temps alguns jardiners catalans anaven a cercar a les adoberies aquests residus estesos a les eres, perquè era un material orgànic bastant inert, barat, lleuger i durador. Posteriorment se seguí anomenant roldor a l’escorça de pi triturada encara que no contingués restes de roldor ni provingués de l’adoberia. Resta per a una altra ocasió explicar l’origen de la paraula adob i la relació entre les dues accepcions més freqüents, l’esmentada en aquest escrit relativa a la indústria de la pell i la de fertilitzant en agricultura i jardineria."
Informacions associades:
)
Referències:
Infoapevc (2004) núm. 21: 1
Documentació:
XAV, 06/12/2013
|