Una llengua nacional de cultura, en el sentit que ho entenien per exemple Pompeu Fabra o Joan Fuster, és avui fonamentalment un espai de comunicació. I en el nostre món global, l’espai de comunicació d’una llengua nacional implica dues dimensions alhora: disposar d’un espai d’intercomuni-cació permanent entre els usuaris i oferir un espai eficient d’interlocució amb els altres espais lingüístics i culturals del món.
La irrupció d’Internet ha causat un terratrèmol universal en les formes i els processos de la comunicació humana. El català afronta aquesta conjuntura històrica amb una demografia i una capacitat d’acció similars a les llengües anomenades de rang mitjà (entenen el català uns 12,7 milions del territori). Avui, el nou espai de comunicació digital experimenta un procés creixent de desterritorialització. Això vol dir que, a l’efecte de la comunicació mediada tecnològicament, la ubicació de les iniciatives i els consums lingüístics en cada un dels territoris històrics del català tindrà menys importància. I a la inversa, que la lleialtat institucional i personal envers la llengua seran determinants per a la seva bona salut.
En aquest balanç, presentat davant del Ple de l’IEC, he optat per una visió global de la situació del català en l’espai de comunicació. La conclusió general del balanç em duu a afirmar que la llengua catalana té avui un espai de comunicació problemàtic però amb futur. Valoració que baso en les tres conclusions següents.
1. S’observa un procés desigual de recuperació del català com a llengua normalitzada de les comunicacions i de la cultura de masses en els territoris històrics de la llengua catalana.
El mapa de la normalització del català als mèdia territorials (tradicionals) presenta una gradació força aproximada als diferents estatus de la llengua, és a dir, decreixent en funció de l’estatus del reconeixement institucional de la llengua.Aquests trenta anys han situat cada un dels territoris en un «rànquing» del procés de normalització també en el camp dels mitjans de comunicació tradicionals (especialment, premsa, ràdio i televisió): l’encapçala Andorra (amb tots els mitjans en català) i el segueix Catalunya, que per raons conegudes és on el procés ha avançat més en el total de l’oferta i del consum.
2. S’observa una fractura creixent en el procés de normalització del català en els mitjans i els serveis de comunicació tradicionals entre els diversos territoris històrics, especialment entre Catalunya i el País Valencià.
Aquesta fractura resulta especialment inquietant pel volum demogràfic d’ambdues comunitats respecte al conjunt (al voltant d’un 85 %). La greu mancança d’ofertes potents de mitjans en valencià al País Valencià és una hipoteca per al present de la normalització, però també per al futur de tot l’espai del català. Perquè l’adveniment de la comunicació digital a la Xarxa s’activa a partir, en bona part, dels mitjans territorials ja preexistents (un estudi del País Valencià situa aquesta dependència dels cibermitjans en un 80 %).
3. Malgrat aquestes greus deficiències, hi ha bones perspectives de recomposició d’un espai de comunicació en català gràcies a l’activisme en el nou espai desterritorialitzat d’Internet.
Podem ja parlar, en efecte, de l’àrea catalana del ciberespai, amb opcions clares almenys en tres direccions: la defensa inqüestionada de la unitat de la llengua catalana; l’afirmació del català com a llengua de comunicació i de cultura en el ciberespai al costat de la vintena de llengües més actives, i la digitalització progressiva del patrimoni lingüístic i cultural català apte per a ser preservat i recuperat a la Xarxa. Ens convé entendre i valorar que Internet no és un problema per al català, sinó que ja és part de la solució.
En resum, si la pàtria és la llengua, la pàtria d’ara ha superat de bon tros aquell horitzó que li atribuïa Espriu quan deia que «la pàtria és allò que un home veu quan surt a la porta de casa seva». Si la llengua catalana és la nostra pàtria, podem afirmar ara, amb raó, que la nostra pàtria no té fronteres ni horitzó limitat, sinó un espai infinit d’acció i visibilitat al costat de les altres pàtries que també situen la llengua al cor de la seva identitat.
|
