Llista de fitxes Web del projecte

Pau Casals

25/5/2020

El Vendrell (Baix Penedès) 29/12/1876  - San Juan (Puerto Rico) 22/10/1973

Ceràmica i porcellana Dibuix Escultura Instruments musicals Orfebreria i joieria Pintura

 

Pau Casals a la seva casa de Sant Salvador contemplant peces de la seva col·lecció, cap a 1930 (Biblioteca de Catalunya).

Figura 1. A mitjan anys vint —època d’aquesta foto— a can Casals, de Sant Salvador, encara dominaven les peces d’alta època més que la pintura o escultura coetània. Foto del llibre de J. Llongueras, J. Ramon i M. Carratalà, Pau Casals, Barcelona, 1927.

Figura 2. El conjunt mural sobre tela de l’antiga casa de Joan Ribera Oriol, de Barcelona, obra de Francesc Pla «el Vigatà» (1793), forma part d’una sala de la casa-museu de la Vil·la Casals, a Sant Salvador del Vendrell.

Figura 3. Santa o Flora, oli del segle xvii, molt proper a Francisco de Zurbarán.

Figura 4. Un dels cinc olis de Joaquim Mir que Pau Casals tingué a la seva col·lecció és aquest Calafell del 1928.

Figura 5. Casals encarregà expressament a Josep Clarà un Apol·lo per a presidir el jardí de Sant Salvador, i en corregí diversos aspectes mentre l’artista en feia els esbossos.

Figura 6. Aspecte de la col·lecció d’art de Pau Casals quan fou parcialment exposada al Museu d’Art Modern de Tarragona l’any 2013.

Pau Casals i Defilló fou segurament el violoncel·lista més reconegut del seu temps en l’àmbit mundial, alhora que director d’orquestra i compositor, i la seva actitud fermament antifranquista en va fer un emblema de democràcia i catalanitat en la segona meitat de la seva vida. La seva biografia en aquest terreny és a bastament coneguda i recollida en diverses monografies i publicacions de síntesi.

L’activitat de Casals com a col·leccionista d’art, tanmateix, ha passat molt desapercebuda, malgrat que no va ser fruit de la casualitat, sinó d’una positiva voluntat del músic, en la seva maduresa, d’adquirir peces ben conscientment i, en certes etapes, d’una manera sistemàtica.

Casals va ser company d’escola del futur gran home de teatre i artista plàstic Adrià Gual, amb qui sempre mantindria amistat i correspondència, però de qui no sembla que tingués obra en la seva col·lecció. L’etapa en la qual el jove músic fou protegit de la reina regent Maria Cristina d’Habsburg, vídua d’Alfons XII, a Madrid, es beneficià de l’acció mentora del músic i aristòcrata cortesà Guillermo Morphy, amb qui va conèixer detingudament el Museo del Prado, circumstància que li despertà una positiva afició a les arts plàstiques. Des de molt jove, també tingué relació amb l’antiquari Josep Moragas —fill del pintor Tomàs Moragas—, de qui amb els anys seria client.

Els orígens de la seva col·lecció, els trobarem, d’entrada, en obres que eren fruit de la seva amistat amb diferents artistes, ja en la seva joventut, com els pintors Emilio Ordóñez o Carlos Verger. La presència de Casals com a intèrpret en concerts que organitzava el famós interiorista Francesc de P. Vidal, a Barcelona, el posà en contacte amb la filla d’aquest darrer, la jove pintora Lluïsa Vidal, amb la germana de la qual —Frasquita— Casals acabaria aparellant-se molts anys després. De Lluïsa, Pau Casals i Frasquita en conservarien obres molt significatives. Un altre artista proper a aquesta família, el pintor, decorador i col·leccionista Oleguer Junyent —de qui tindria obres diverses—, esdevindria també un bon amic del músic, que era molt proper igualment a la família Pichot —un membre de la qual, Ricard, era violoncel·lista—, fet que propicià que Casals tingués en poder seu obres interessants de Ramon Pichot i Gironès.

A París, Casals mantingué una bona amistat amb el pintor Eugène Carrière —mestre de Lluïsa Vidal—, que li va fer un retrat extraordinari el 1903. Casals hi tocà el 1909 per a Ignacio Zuloaga, de qui li quedà un notable oli. Jan Toorop, Raymond Woog, Pierre-Alexis Lesage, Jonas Lie, Marc-A. Suzor-Coté o Albert Gos són autors que Casals incorporà a la seva col·lecció a través de la seva relació personal amb ells en els primers decennis del segle, com passà amb els escultors Gyula Murányi, Gustav Schütz o Brenda Putnam, que el retrataren. Escultures notables d’Agustí Querol o d’Ismael Smith també són a la Col·lecció Casals sense que es coneguin les circumstàncies de la seva adquisició. El músic també anà reunint diverses caricatures o dibuixos sobre ell mateix (de Bento Barbosa, Feliu Elias «Apa», Ricardo Marín, Andreu Dameson...) o sobre altres músics amics (d’Abel Faivre). L’intens retrat a l’aiguafort que li va fer Ferdinand Schmutzer va servir al músic per a obsequiar-ne estampes dedicades a gent distingida.

Mentre Casals estigué casat amb la mezzosoprano nord-americana Susan Metcalfe, participà de les obres d’art que ella tenia, entre les quals un Watteau. Potser fou l’obligació de retornar-n’hi algunes, en divorciar-se el 1930, que encengué en ell la decisió de formar sistemàticament una col·lecció d’art pròpia, que ja havia començat a reunir des de la segona meitat del decenni dels vint. De fet, fou a finals d’aquest decenni quan el músic començà a convertir la Vil·la Casals que posseïa a Sant Salvador del Vendrell en una mena de reducte personal significatiu, que superava simbòlicament les necessitats estrictes d’una residència.

Les preferències de Casals anaren cap a l’art català del seu temps, de tradició figurativa, també del vuitcentista i sense renunciar tanmateix a peces d’alta època. D’aquesta darrera mena destaquen el conjunt mural sobre tela de l’antiga casa de Joan Ribera Oriol, de Francesc Pla «el Vigatà» (1793) —que, arrencat de la seva casa d’origen, havia passat per la propietat del comte de Güell, amic del músic—. Aquesta és la peça més espectacular de la col·lecció per les seves dimensions i complexitat, i va ser instal·lada en una part de la vil·la que fou construïda a mida.

També cal subratllar una magnífica Santa o Flora a l’oli, d’una gran qualitat, gairebé de format natural, del cercle de Zurbarán, si no és efectivament de la seva mà; un Ponç Pilat rentant-se les mans, anònim català del segle xvi, proper a Joan de Borgonya; un Sant al tremp proper a Domingo Ram (segles xv-xvi); el relleu d’una Santa en talla policromada (segle xvii); una Sagrada Família a l’oli de l’escola de Gènova (segles xvii-xviii); un parell de vedutte venecianes anònimes del segle xviii, i altres peces anònimes dels mateixos anys, algunes sobre vidre. També tingué un conjunt d’estampes calcogràfiques ampli, però no pas complet, de la sèrie setcentista Retratos de los españoles ilustres.

Dels artistes del segle xix que hi ha a la col·lecció destaquen Ramon Martí i Alsina, de qui té alguna obra antològica com Els encants vells a la plaça de Sant Sebastià de Barcelona, Francesc Torrescassana, Josep Armet, Modest Urgell, Antoni Coll i Pi, caricatures de Josep Parera, o entre els forasters, Eugène Isabey i Arthur Perigal fill, així com l’escultor Vincenzo Gemito.

De les generacions modernista i postmodernista té un bon conjunt d’obres de Ramon Casas, tant d’olis com de dibuixos, i de Joaquim Mir —amb qui, a més, va tenir amistat—, l’exposició del qual del 1928 a la Sala Parés sembla que va ser el detonant definitiu de l’afició de Casals a comprar obres habitualment a galeries d’art. També incorporà peces de Roig Soler, Rusiñol, Regoyos, Gimeno, Meifrèn, Galwey, Ricardo Baroja, Canals, Sunyer, Colom, Ricard Estivill, Iu Pascual, Opisso, Gosé, Francesc Labarta, Darius Vilàs, Viladrich o els escultors Querol i Benlliure. Amb aquest darrer, que després seria franquista fervent, curiosament Casals s’hi relacionà ja amb la Guerra Civil en curs. Sembla també que, per adquisició, incorporà el bronze de L’àngel de la flauta d’Ivan Meštrović, quan s’exposà a Barcelona, a les Galeries Laietanes, el 1929.

La presència d’obres monumentals de marbre de Josep Llimona i Josep Clarà responen a encàrrecs directes de Casals als artistes per a significar el jardí de la vil·la, que va fer remodelar a començament del decenni dels trenta a l’arquitecte noucentista Antoni Puig Gairalt. Especialment, l’Apol·lo de Clarà pot dir-se que va respondre fil per randa a les instruccions que el músic va donar a l’escultor, que va acabar fent l’obra pràcticament al dictat del col·leccionista. La nova loggia de cara al mar del jardí Casals la destinà a acollir la seva col·lecció d’escultura.

D’artistes més joves hi destaquen Mompou, Rafael Benet, Ricart, Sisquella, Joan Serra, Togores, Domingo, Porcar, Capmany, Carles, Créixams, Vila-Puig, Ràfols Cullerés, J. M. Vidal-Quadras —que era, a més, fill del president de l’Orquestra Pau Casals—, Josep Amat, Valls Quer, així com escultures de Rebull, Fenosa, Dunyach, Navarro, Llauradó, Costa Vaqué o Jou.

Casals es caracteritzà per una forta independència de criteri, que feia que apostés també per artistes que escapaven del gust comú consolidat, com ara Pere Elias Sindreu, Ramón López Morelló, Enrique Ochoa o Emili Vilà, alhora que no va obrir la porta de la seva col·lecció a cap peça de les avantguardes que triomfaven ja aleshores a l’art occidental, tot i que amb Picasso va mantenir-hi una certa relació personal. El compositor hongarès Emmanuel Moor, Casals el defensà sempre contra corrent com un dels millors músics contemporanis, i incorporà sovint obres seves als concerts que feia; Moor, que també dibuixava i pintava, està igualment representat a la col·lecció amb un autoretrat al carbó.

Gran part de les obres que componen la col·lecció de Casals és fruit de la compra del músic a professionals del mercat de l’art. A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserven els papers: s’hi troben cartes, factures i rebuts que permeten seguir el rastre de la formació del conjunt. Joan Anton Maragall, de l’aleshores recent renovada Sala Parés, va ser un dels principals proveïdors de Casals, i continuaria essent, a distància, el seu home de confiança en aquest terreny durant el llarg i definitiu exili de Casals, fins al punt que va ser ell qui es va fer càrrec de l’inici de la presentació pública de la col·lecció ja el 1974.

Tot i això, Casals freqüentà altres galeries en la seva recerca d’obres a col·leccionar: la Pinacoteca, Galeries Laietanes, la Syra, Joan Merli —de l’organització del qual el músic seria el soci 47 dels 191 que arribà a tenir—, els antiquaris Moragas i Gaspar Homar, i potser també la Sala Barcino.

L’esclat de la Guerra Civil espanyola estroncà la formació de la Col·lecció Casals. En endavant, si bé continuà incorporant noves obres, ja no ho va fer amb criteris de col·leccionisme formal. A més, l’exili ocasionà que la nova col·lecció l’hagués de tenir a Prada, al Vallespir, mentre l’original romania a Sant Salvador. I els darrers anys de la vida de Casals, en lloc de poder retrobar la seva vil·la i la seva col·lecció, encara va fer una mudança darrere i s’establí a Puerto Rico.

A l’exili de Prada, Casals no deixà de tenir contacte amb el món de les arts plàstiques. Posà per a l’escultor Josep Viladomat i el resultat fou la figura del monument que Barcelona dedicà al músic anys després; també posà per a Oskar Kokoschka a Sierre (Suïssa), mentre assajava, o per a Arthur Secunda, i per als escultors Peter Lipman-Wulf, Torolf Engström i Josep Martí Sabé. Xavier Llobet en faria un bust en terracota. També fou representat per Lancelot Ney en un dibuix, per Jacint Bofarull en una caricatura en colors, per Miquel Paredes en un medalló, i feu amistat amb Gustau Violet i una certa relació amb Augustus John. Francesc d’A. Galí, que abans havia col·laborat amb Casals com a cartellista, mantindria ara amb ell un contacte epistolar interessant, bé que a la col·lecció no té cap obra seva. No de tots aquests artistes Casals en conservà peces, ni els retrats o esbossos que alguns li feren.

Entraren aleshores en la seva nova col·lecció pintures de Louis Delfau —un excel·lent retrat a l’oli del bisbe Carselade, tan emblemàtic del catalanisme de la Catalunya Nord—, Louis Cazals, Eugene Schmidt, Pierre Thévenin, Manuel Ortiz de Zárate, Daniel du Janerand, Albert Duplain, Antoni Badrinas, Francesc Miró Pomarés, un retrat gran de Marta Montáñez fet per Ferran Callicó, una aiguada i una aquarel·la de Lluís Jou, dibuixos de Léon Séverac, una escultura de Francisco Compostela, una ceràmica de Manuel Viusà, o una al·legoria d’estil modern, en ferro forjat, de l’escultor Julià Riu Serra. En aquesta època final, l’escultor Frederic Marès, que es trobà amb Casals a Puerto Rico, va fer una medalla d’argent del músic.

A més de pintures, escultures, dibuixos i estampes nobles, Casals també tenia figures de pessebre, majoritàriament obra del vendrellenc Joan Toldrà «Matines», amic del pare de Casals, i peces de ceràmica, d’argenteria, instruments musicals, pipes, etc., conjunt que encara no ha estat estudiat a fons.

La col·lecció, que s’exposà per primer cop el 1934, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, amb el nom «Records artístics de la vida de Pau Casals», és visitable ara a la mateixa Vil·la Casals de Sant Salvador, barri marítim del Vendrell, gestionada per la Fundació Pau Casals, si bé moltes de les obres, pel seu gran nombre, estan conservades a les reserves. El conjunt de pintura, escultura, obra sobre paper i estampa fou catalogat el 2013, i amb motiu de la presentació del catàleg, part de la col·lecció fou exposada al Museu d’Art Modern, de la Diputació de Tarragona.

Bibliografia i fonts

Arxiu Nacional de Catalunya, fons Pau Casals.

Exposició de records del mestre. Sant Salvador del Vendrell: Fundació Pau Casals, 1974.

Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionista d’art. Barcelona: Diputació de Tarragona. Museu d’Art Modern; Viena, 2013.

Lacuesta Contreras, Raquel; González Toran, Xavier. Eusebi Güell i Bacigalupi. Poder, catalanitat, cultura, art. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2019.

Mercader, Laura et al., Pau Casals en l’escenari de l’art: La col·lecció de Vil·la Casals. Barcelona: Fundació Pau Casals; Fundació «la Caixa», 2003.

Francesc Fontbona

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal