Pompeu Gener i Babot

22/10/2020

Barcelona  23/6/1846  - Barcelona 14/11/1920

Pompeu Gener i Babot fou un dels personatges més heterodoxos i polifacètics del seu temps, una rara avis dintre del context cultural català de finals del segle xix. En l’exercici de la seva versatilitat, el perfil professional de Gener dibuixa una varietat d’ocupacions, entre les quals podem esmentar les següents: literat, poeta, assagista, periodista, autor teatral i pseudofilòsof.

 

Vel·leïtats i aficions artístiques

Entre les nombroses inquietuds que despertaren l’interès de Pompeu Gener, la pràctica artística sembla que hi ocupà un lloc preponderant. Encara més, aquest afany el va empènyer a ingressar l’any 1868 a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i hi va romandre matriculat fins al 1870 en l’assignatura de colorido y composición. Durant aquest periple, coincidiria amb algunes de les figures que acabarien tenint més pes dintre de la història de l’art català, com bé n’és el cas, per citar-ne alguns exemples, de Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), Antoni Fabrés i Costa (1854-1938) o Simó Gómez i Polo (1845-1880).

El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un total de dotze treballs que testimonien l’experiència del barceloní en el camp de les arts visuals. En aquest context hem d’esmentar el grup de dibuixos i olis, fets per Gener, i que va ingressar al Museu Nacional, l’any 1951, formant part del Llegat d’Apel·les Mestres. Es tracta d’un grup de cinc obres, quatre dibuixos i un oli, que documenten l’estreta relació que van mantenir ambdós artistes. Aquestes composicions dibuixen un arc cronològic entre els anys 1873, data de l’oli (MNAC 45274), i el 1875, data de tres dels dibuixos (MNAC 45419-D a 45421-D).

 

L’afició col·leccionista

Malgrat tractar-se d’una aportació modesta, els museus de la ciutat de Barcelona conserven un important testimoni de l’afició col·leccionista de Gener. Per començar, el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una part del seu llegat en morir l’any 1920. Entre els objectes que formaven part de la seva col·lecció, en destaquen les vuitanta-cinc obres, entre pintures i dibuixos, que s’hi conserven. A grans trets, es tracta d’un conjunt format, en la seva majoria, per exercicis acadèmics. Així doncs, s’hi conserva un ampli repertori d’estudis anatòmics, dels quals sembla força probable que aquells amb autoria desconeguda fossin realitzats per ell mateix. Altrament, sembla plausible pensar que la majoria d’aquests podrien ser obsequis dels seus amics. En aquest sentit, entre tot el conjunt s’hi identifica en una de les produccions (MNAC/GDG 7589 D) una signatura que podria pertànyer al pintor Vicenç Borràs (1867-1945). Més substancials, artísticament, són altres elements que s’hi conserven, com el petit oli efectuat sobre metall pel singular paisatgista Modest Urgell (1839-1919) anomenat Esbós de paisatge amb figura (MNAC 10195-000); l’interessant bust femení ofert per Alexandre de Riquer (1856-1920), de factura solta i resolutiva, en què la poètica de la imatge manté el tarannà propi de les belles dones simbolistes que de manera tan reiterada foren un motiu recurrent de la producció del pintor (MNAC 12028-000), i el llenç La gelera, de l’artista valencià Enric Cuñat (1883-1959). Signat i datat el mes de maig de l’any 1919, la poètica que es desprèn del llenç entra en consonància, malgrat la tardança de la seva realització, en alguns dels aspectes que definiren la producció paisatgística simbolista, evidenciant-se en l’expressivitat lumínica del crepuscle (MNAC 11346-000).

Altrament, també hi trobem alguns estudis anatòmics com l’elusiu a la figura del déu Bacus (MNAC 8273) o un nu acadèmic de mig cos, el qual malgrat no destacar per la seva virtut tècnica, sí que esdevé interessant per la seva distribució compositiva i l’escorç que en deriva (MNAC 8270).

Entre la totalitat del fons aplegat per Gener, són molt singulars les peces de vidre que es conserven al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona. Dintre d’aquestes es troben exemplars de diverses èpoques i tipologies. Així doncs, d’una banda hi trobem una rica copa datada de la Catalunya del segle xviii (MADB 901), un gibrell català del segle xix (MADB 23512), una pantalla de quinqué espanyola de la mateixa centúria (MADB 14501) o un vas amb nanses d’origen venecià pertanyent al segle xvii (MADB 23521). Posteriorment, veurem com el mateix escriptor escriuria en qualitat d’expert envers les arts aplicades sobre el vidre.

Paral·lelament, també és de gran notabilitat la donació d’objectes ceràmics, els quals es troben sota custòdia del Museu de Ceràmica de Barcelona. En aquest cas, s’extrema encara més la varietat tipològica i d’origen. Per la seva singularitat, la qual supera el seu valor arqueològic, cal destacar un bell gerro xinès ricament decorat, el qual, malgrat la distància física, esdevé coetani cronològicament, ja que és datat al segle xx (MCB 1367-0). Molt més esquemàtic resulta el portatestos del segle xviii, del qual desconeixem la procedència, sintèticament decorat amb motius animals i vegetals (MCB 18402). Per la seva singularitat, també creiem que mereix una menció destacada el ricament ornamentat portaplomes francès present en la mateixa entitat (MCB 1382). Una petita campana de ceràmica dels temps de l’escriptor (MCB 18456) ens mostra la predisposició d’aquest per valorar artísticament inclús l’element més insignificant. Sota aquest precepte, també s’hi troben dos plats ceràmics, un d’origen italià datat del segle xix (MCB 1224), decorat amb una escena pastoral, i un de valencià, en el qual s’hi ha plasmat de manera esquemàtica diversos motius vegetals del segle anterior (MCB 18519).

Tot i això, per la seva qualitat artística, entre el gruix de les peces sobresurten dos pots de farmàcia. El primer, originari de Talavera de la Reina ens mostra una àguila imperial bicèfala (MCB 18375). Així també, cal destacar una segona peça d’apotecari exquisidament decorada amb un ric cromatisme, plasmant-s’hi una efígie masculina. Originària de la Venècia del segle xvi, aquesta és sense cap dubte una de les troballes més celebrades d’entre les que Pompeu Gener va donar generosament als museus barcelonins (MCB 1222).

Altrament, la seva contribució no es limitaria a la gestió i l’anàlisi erudita, també seria un partícip altruista, ja que va fer un important donatiu al Museu d’Història de part de la seva col·lecció l’any 1892, desglossat en dos lots, ambdós entregats durant el mes de febrer com a mostra d’agraïment per haver estat nomenat membre de la Junta d’aquesta institució. El primer d’aquests lots corresponia a: dues figures funeràries d’origen franc i egipci, la mòmia d’un ibis sagrat, un ganivet de les tribus de la Terra del Foc, una sèrie de vint gravats renaixentistes representant efígies de prohoms de l’època i una darrera estampa on es mostrava el científic aragonès Miguel Servet (potser 1511-1553) cremat a la foguera pels calvinistes. La mateixa Comissió Municipal de Biblioteques, Museus i Exposicions Artístiques va agrair-li el gest, acceptant la donació i proposant-ne la col·locació al Museu d’Història. Aquest primer grup no desmereix pas el segon, que estava constituït per un total de cent cinquanta-sis mostres de teixits, entre les quals es troben velluts, galons, cintes i blondes datats entre els segles xv i xviii.

Referències bibliogràfiques

Gener, Pompeu. Mis antepasados y yo: Apuntes para unas memorias. [Lleida]: Punctum: Aula Màrius Torres, 2007, p. 85, 154.

Miñana, Juan. El cielo de los mentirosos. Barcelona: Malpaso, 2016.

Quílez i Corella, F. M. «Pompeu Gener. La pulsió col·leccionista d’un dandi desclassat». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi. Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: 2017. Sitges: Universitat Autònoma de Barcelona, 2018, p. 135-170.

Vall i Ontiveros, Xavier. Pompeu Gener i el nacionalisme regeneracionista (1887-1906): La intel·lectualitat, la nació i el poder a Catalunya [en línia]. [tesi de doctorat]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2012. <https://www.tesisenred.net/handle/10803/310401>.

Francesc Quílez Corella