Llista de fitxes Web del projecte

Enric Gil i Aliart

27/10/2020

Barcelona  1922  - Barcelona 2005

Dibuix Escultura Pintura

 

Figura 1. Enric Gil, col·leccionista i gerent de la Sala Parés, retratat per un dels seus artistes, el pintor Ignasi Mundó, l’any 1973. (Museu de Montserrat.)

Figura 2. Francesc Domingo i Segura (1893-1974), Dona, carbonet i sanguina sobre paper (c. 1935), 21,5 × 15,6 cm. (Museu de Montserrat, N. R. 202.030.)

Figura 3. Josep Granyer i Giralt (1899-1983), Cantaora (1930), 36 × 18 × 16 cm. (Museu de Montserrat, N. R. 100.618.)

Figura 4. Miquel Villà i Bassols (1901-1988), Plaça del Masnou, oli sobre tela (1926), 32 × 41,5 cm. (Museu de Montserrat, N. R. 202.103.)

Figura 5. Alfred Figueras i Sanmartí (1898-1980), Els peixos, oli sobre tela, 54 × 60 cm. (Museu de Montserrat, N. R. 202.038.)

Enric Gil i Aliart (figura 1) va reunir al llarg de la seva vida un nombre considerable d’obres d’art. Tanmateix, no el podem considerar un col·leccionista conscient, amb una col·lecció creada de manera premeditada. Gil treballà d’agent de vendes de la Sala Parés de Barcelona entre els anys 1945 i 1987 i, com és evident, durant aquests anys entrà en contacte i establí amistat amb els artistes de la galeria. El seu caràcter extravertit i proper ho va afavorir enormement. No és estrany, per tant, que la majoria d’autors representats en la seva col·lecció siguin els mateixos artistes que exposaven des de mitjans dels anys quaranta a la cèlebre galeria barcelonina.

Gràcies a un inventari sumari sabem que la col·lecció, en un origen, estava formada per un total de 324 obres, de les quals 128 pintures i dibuixos i 10 escultures varen ser donades al Museu de Montserrat per voluntat expressa del mateix Enric Gil l’any 2009, després del traspàs de la seva muller, la senyora Mercè Cuenca. La col·lecció, com hem dit, no es va crear amb una voluntat programàtica ni de crear un discurs concret. Tanmateix, les circumstàncies que la van fer possible i que ja hem apuntat més amunt, fan que el conjunt gaudeixi d’una gran coherència cronològica i estilística. En el fons, la col·lecció del senyor Gil i Aliart respon als gustos estètics de la Sala Parés. En aquest sentit els quadres aplegats —sovint obres menors, dibuixos o apunts— responen a un gust de caire conservador o, en tot cas, a una modernitat continguda i sempre dins l’àmbit de la figuració que es correspon plenament amb l’art defensat per la família Maragall. Dibuixa, tanmateix, una constel·lació d’artistes que, vista amb perspectiva, resulta de gran interès. Podríem afirmar que, d’alguna manera, la col·lecció Gil és com una fotografia fixa d’un moment artístic molt concret i d’un sector important —encara que sovint menystingut— de l’art català del segle xx. Les obres que la conformen il·lustren a la perfecció un canvi generacional en el camp de la pintura figurativa. Per una banda, hi veiem obres d’artistes formats durant els anys previs a la guerra com, per exemple, Francesc Domingo (Figura 2), Josep Amat, Ramon de Capmany, Rafael Durancamps, Emili Grau i Sala, Josep María Mallol i Suazo, o Joan Serra i Melgosa. Mentre que, per l’altra, hi trobem artistes ja formats durant els anys immediatament posteriors al conflicte bèl·lic, com ara Jordi Curós, Ignasi Mundó o Josep Roca-Sastre fins a arribar a generacions molt més joves, amb l’obra dels germans Ramon i Josep Moscardó.

Així doncs, hi trobem obra d’artistes que, durant aquells anys, es trobaven en una etapa de maduresa i de cert reconeixement públic com, per exemple, Domènec Carles, Manuel Humbert, Alfred Figueras (figura 5), Pere Créixams, Josep Mompou, Joan Commeleran o —ben representat amb un oli de primera època— el pintor Miquel Villà (figura 4). Tampoc no oblida artistes de generacions anteriors, com Pere Ynglada, Ricard Opisso o Ismael Smith. Però també hi és present un estol considerable de pintors més joves que han acabat esdevenint figures destacables servint-se de la Sala Parés com a plataforma: Rafael Llimona, Pere Gastó, Garcia i Estragués, Simó Busom, Grau i Santos o Ramon Rogent. L’escultura, en canvi, hi és present de manera molt més testimonial però amb algunes peces d’interès d’Apel·les Fenosa, Josep Granyer (figura 3), Ernest Maragall, Lluïsa Granero, Josep Viladomat i de l’escultor Jassans.

Com es pot comprovar, la col·lecció Gil compta amb noms prou rellevants —a part d’alguna obra antiga d’autor anònim que és només un cas aïllat— però és força més interessant com a conjunt, com a testimoni d’una època i d’un gust determinat que no pas per tenir grans obres de primer nivell.

 

Bibliografia

Laplana, Josep de C. «La donació Gil». El Propileu [Barcelona], núm. 9 (novembre 2011), p. 14.

Laplana, Josep de C. Donacions 2000-2012 [catàleg d’exposició]. Barcelona: Museu de Montserrat, 2012.

Bernat Puigdollers

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal