Josep Sala Ardiz (figura 1) nasqué fruit del matrimoni format per Ignasi Sala i Tió i per Coloma Ardiz. La família Sala provenia de la població d’Artés (Bages), concretament de la masia Sala de la Costa, on es troben documentats fins al segle xvii. Posteriorment, la família Sala s’instal·là a Manresa, on treballaven com a teixidors de cànem fins que Francesc Sala i Amorós s’instal·là a Mataró com a fabricant de punt de cotó. El net de Sala i Amorós, Ignasi Sala i Tió, nascut l’any 1841 i pare del col·leccionista, donà un pas al davant i abandonà la fabricació i producció per dedicar-se a l’exportació i el comerç de cotó, amb gran èxit, després de crear la societat Sala i Trias. No cal dir que aquests negocis donaren a la família Sala una posició econòmica i social acomodada i aquest fet facilità amb el temps que Josep Sala iniciés la seva col·lecció.
Tot i això, segons ens explica Artur Masriera, la faceta de col·leccionista no és un cas aïllat en l’àmbit familiar dels Sala, si més no en la família materna. Francesc Ardiz, el seu avi matern, regentava una coneguda cereria situada al carrer de Montcada de Barcelona, que sovint esdevenia escenari de tertúlies i trobades artístiques i literàries. Francesc Ardiz tenia, a més, una gran afició al col·leccionisme i, segons sembla, havia iniciat una important col·lecció de ferros antics —especialment hostiers— i de segells de cera, sobretot agnusdei, que fou molt apreciada en la seva època. Masriera ens ho explica així: «Como en muchas cererías se fabricaban también obleas y hostias para el culto divino, existían en las mismas los moldes de hacerlas, o sean, los célebres hostieros, que datando de principios de la Edad Media, no habían cambiado de forma ni de dibujo. Hacíanles buena compañía los moldes en cobre y hierro de los sellos, escudos nobiliarios, medallones i panes de cera bendita, Agnus Dei, etc., entre los que había modelos dignos de figurar al lado de la colecciones sigilográficas medievales y del Renacimiento. El señor Ardiz tenía una rica colección de tales moldes, que, aunque la mayor parte de ellos estuvieran fuera de servicio, podíase estudiar todavía en los ejemplares mejores, notas curiosas de heráldica, indumentaria, epigrafía y hasta iconografía esgrafiada. Otra preciosidad guardaba el señor Ardiz. Era ésta un toisón de oro, legítimo y auténtico, que un aristócrata madrileño le vendió en cierta ocasión al triunfar el régimen liberal y al emigrar aquel para evitar los bochornos y vejámenes a que su abolengo absolutista le exponía».
Josep Sala nasqué molt a prop d’aquesta botiga, al número 3 del carrer de Montcada. Pocs anys més tard, la família es traslladà al carrer de Mendizábal, actualment anomenat carrer de la Junta de Comerç. L’any 1887, el seu pare, Ignasi Sala, decideix construir un edifici al solar del número 21 del carrer del Bruc, on s’instal·larà tota la família aquell mateix any. En conseqüència, Sala començarà a estudiar al col·legi Sant Miquel, ben a prop de casa seva. Aquest fet, que pot semblar superflu, no ho és en absolut si tenim en compte que en aquesta escola va coincidir amb els joves Joaquim Mir i Isidre Nonell, companys de curs del seu germà Ignasi, i, en conseqüència, es forjà una estreta relació d’amistat que explica que tots dos artistes, més enllà de la seva qualitat pictòrica, siguin dels més ben representats a la col·lecció Sala. Segons s’explica, Sala procurà adquirir obra seva quan l’un o l’altre passava penúries econòmiques.
Possiblement aquesta relació amb els dos pintors, juntament amb el precedent del col·leccionista Francesc Ardiz, contribuí a forjar la seva afició a les arts i al col·leccionisme però no podem deixar de banda altres relacions artístiques que segurament foren decisives. La família Sala començarà a passar els estius a la Garriga i serà allà on començarà a mantenir una estreta relació d’amistat amb el pintor Enric Galwey —amb poques obres a la col·lecció però molt ben seleccionades— i també amb el col·leccionista Lluís Plandiura, amb qui mantingué sempre una bona relació i amb qui, de ben segur, degué conversar sobre art i col·leccionisme.
Però, més enllà de les seves aficions, Josep Sala decidí encaminar el seu futur professional cap a la medicina i, amb aquest propòsit, es matriculà a la facultat fins que, durant el curs 1896-1897, emmalaltí de tifus i, aconsellat pels seus pares, abandonà els estudis per dedicar-se a l’empresa familiar. S’hi dedicà tota la vida, des del 1901, que prengué el càrrec de gerent, fins al 1960, any de la seva jubilació. Aquesta implicació en el negoci familiar li permeté gaudir d’una comoditat econòmica que facilità el desenvolupament de la seva faceta com a col·leccionista.
Des de molt jove tingué un gran interès pels temes literaris i desenvolupà una gran afició per la lectura. Així, inicià una extensa biblioteca que, amb els anys, arribà a comptar amb més de 12.000 volums. Palau i Dulcet, en les cèlebres Memorias de un librero catalán, ens el descriu de la següent manera: «José Sala y Ardiz, cliente mío, era joven, elegante, atildado, bibliófilo exigente. Buscaba tiradas especiales, numeradas y de autores selectos. Una de sus colecciones predilectas consistía en la publicada por el doctor Thebussen. Poseía un gusto tan refinado que se hizo cliente de muy pocos libreros».
Aquesta mateixa exigència pels llibres la podem traslladar al col·leccionisme d’art, i la seva col·lecció n’és una prova patent. Josep Sala no es conformava amb qualsevol obra de qualsevol artista. El seu gust refinat el feia envoltar-se d’obres molt ben seleccionades de cada un dels seus artistes predilectes, fins al punt que fins i tot els artistes menors es troben representats a la seva col·lecció amb obres de primeríssim nivell. Segons explicava ell mateix, la seva col·lecció s’inicià l’any 1906 quan visità l’estudi de Nonell i li adquirí tres quadres per mil pessetes que pagà en dos terminis de cinc-centes. Des d’aleshores i durant dècades de la seva llarga vida, combinà la seva feina administrativa a la fàbrica de filatures Caralt, Marquès i Cia. amb les visites rutinàries a les principals galeries barcelonines, especialment la Sala Parés, encara que també freqüentà les galeries Dalmau, La Pinacoteca, el Faianç Català o la Galeria Syra.
La col·lecció Sala va ser valorada des de bon principi per crítics, galeristes i historiadors que hi recorrien sovint per complementar exposicions, articles i publicacions. Un fet destacable és, per exemple, l’exposició homenatge dedicada a Isidre Nonell que s’organitzà l’any 1925 a les Galeries Laietanes, formada gairebé íntegrament amb obres procedents de la seva col·lecció i que demostra el fet que Josep Sala fou dels primers a valorar l’obra d’aquest artista en uns anys en què era totalment menystinguda.
En aquest sentit, Sala no es deixà mai seduir per modes ni estridències i es regí generalment pel seu propi criteri estètic. Tan sols a principis dels anys quaranta es deixarà assessorar pel pintor i decorador Domènec Carles, a qui havia conegut l’any 1914 i que gaudia durant aquells anys d’una excel·lent reputació. Aquesta col·laboració s’iniciarà a partir de 1942 quan Sala s’instal·la en una torre —avui desapareguda— al número 9 del carrer d’Hurtado de Barcelona. Afortunadament la seva col·lecció, malgrat que Sala fou detingut per la FAI, va sobreviure a la Guerra Civil gràcies a la protecció de la Generalitat i es mantingué íntegra. Tot i això, algunes obres d’interès van ser venudes i substituïdes durant l’etapa d’assessorament de Carles, no sempre amb prou fortuna. En qualsevol cas, el conjunt d’obres que aconseguiren reunir és sens dubte una de les col·leccions més rellevants i amb més coherència que s’han fet a Catalunya durant tot el segle xx.
A diferència, per exemple, de Lluís Plandiura, que reuní obres d’èpoques i estils molt diversos, Sala centrà la seva col·lecció en la pintura catalana contemporània o, a tot estirar, en la pintura d’una generació immediatament anterior a la seva. Tan sols algunes obres aïllades com la Magdalena penitent, d’El Greco, i alguna altra mostra de pintura antiga es desmarquen d’aquest propòsit. En general, però, el seu gust era el propi d’un burgès del seu temps i apostà sempre per una pintura de caire conservador. Així doncs, si bé hi introduí, per exemple, obres d’artistes com Picasso, sempre foren de primer nivell, això sí, però de la seva primera etapa, com per exemple L’escolanet o bé El vell pescador (figura 4). Tot i això, val a dir que també havia comptat amb un dibuix, no tan acadèmic, de gran interès i força conegut, l’autoretrat de Carles Casagemas, que realitzà l’any 1900 a París i que demostra certa obertura de mires en la selecció d’obres.
Per la resta, podríem dir que la seva col·lecció dibuixa força bé l’evolució artística de la pintura catalana des de mitjan segle xix fins a l’esclat de la Guerra Civil. Entre les obres vuitcentistes més rellevants destaca, sobretot, El venedor de tapissos, una de les millors obres de Marià Fortuny, que adquirí l’any 1956 a la Sala Parés per la xifra de 350.000 pessetes. Tanmateix també s’hi troba molt ben representat el pintor Martí i Alsina amb obres realment destacables com Autoretrat (1863), El fill del pintor (c. 1868) o bé Neu als terrats (1883) (figura 2), i, sobretot, l’escola d’Olot —molt propera als cercles i gustos de Domènec Carles— amb obres rellevants de Joaquim Vayreda —Sortida de lluna (1883) (figura 3), Camp de fajol (c. 1880-1883)—, Enric Galwey —La Moixina (c. 1887)—, Josep Berga i Boada —Aplec (1886)— o Melcior Domenge.
Recull també alguns dels noms principals de la pintura finisecular més acceptada per la burgesia, a cavall de la pintura vuitcentista en decadència però germinal o precursora del Modernisme naixent. Ens referim, per exemple, a l’obra de Romà Ribera, Francesc Miralles, Dionís Baixeras o Eliseu Meifrèn.
Un dels punts forts de la col·lecció Sala és, sense cap mena de dubte, la selecció d’obres dels pintors modernistes Ramon Casas i Santiago Rusiñol (figura 6), molt ben representats en nombre i qualitat. La selecció d’obres de Rusiñol, força reduïda però excelsa, permet conèixer l’evolució estilística de l’artista des de les primeres estades a París —amb obres com Rue Norvins (1891) o Cafè de Montmartre (1899)—, passant per la pintura lluminosa i clara posterior a la descoberta de Sitges —representada a través d’El pati blau (1891-1892) o El senyor Bofill de Sitges (1892)—, els paisatges mallorquins, fins a arribar als jardins andalusos amb El Generalife (1898) o el simbolisme de Calvari de Soneja.
L’altre pintor més ben representat, amb més d’una vintena d’obres excel·lents, és Ramon Casas, també amb obres de diverses etapes. Des de la Plaça de toros de la Barceloneta (1884), passant per obres de maduresa de les més emblemàtiques com Madeleine (1892) (figura 5), Abans del bany (c. 1895) o Després del ball (1899) per acabar amb obres dels seus darrers anys com Autoretrat (c. 1920).
No podem oblidar, tampoc, la presència d’Isidre Nonell o de Joaquim Mir amb qui, com ja hem dit, tenia una estreta amistat. L’obra de Nonell es veu representada amb obres primerenques dels anys de La colla del Safrà —Un pobre vailet (c. 1896) o Platja de Pequín (1901)— però també amb un gran nombre de teles posteriors centrades en la temàtica característica de les gitanes: Gitana asseguda (1904), La Xata (1906) o bé Consuelo (1901). Pel que fa a Joaquim Mir, destaca sobretot l’etapa mallorquina, amb algunes obres representatives com Reflexos (1901), de les primeres obres que pintà a l’illa, Cala encantada (1902) o el gran plafó que pintà per al Gran Hotel de Palma, Cala Sant Vicenç (1902), a part d’algunes obres posteriors.
Hi introduí també obra d’artistes de la generació que ha estat anomenada postmodernista, amb teles d’Anglada Camarasa —Champs Elysées (1904)—, de Pere Ysern Alié, de Marià Pidelaserra —El pintor Pidelaserrra al seu taller de París (1900-1901) o Carrer de barriada (1902)— o de Ricard Urgell.
Els pintors noucentistes no es troben tan ben representats en la seva col·lecció però, malgrat tot, hi ha obres destacables de Ricard Canals —Paisatge de Piera—, Joaquim Torres-García —La casa del safareig (1903) o El pintor amb la família (1917)—, Feliu Elias, amb un moderníssim Vas de llet i llimona (1912), o bé Joaquim Sunyer amb El ramat (c. 1914), entre les seves millors teles. Immediatament després els segueixen artistes coetanis com el mateix Domènec Carles, Jaume Mercadé, Rafael Benet, Josep Obiols, Bosch-Roger, Josep Mompou i un llarg etcètera, així com el dibuix Retrat de Maria Carbona (1925), de la primera etapa de Salvador Dalí.
Una selecció de la col·lecció Sala es va poder veure l’any 1956 a la Sala Parés de Barcelona. Tanmateix, en aquesta exposició tan sols s’hi mostraven quinze obres i havien de passar encara molts anys fins a poder-se veure una representació important del seu conjunt. L’any 1967, Sala decidí fer testament a favor de la comunitat benedictina de Montserrat qui, després del seu traspàs, l’any 1980, a l’edat de cent quatre anys, rebé un total de 228 peces que, en gran part, conformen el corpus de la col·lecció permanent del Museu de Montserrat.
