Gaspar Homar i Mesquida

27/10/2020

Bunyola (Mallorca) 11/9/1870  - Barcelona 5/1/1955

Gaspar Homar i Mesquida (figura 1) fou un dels ebenistes i ensembliers més cèlebres del Modernisme, autor d’alguns dels conjunts decoratius i de mobiliari més exquisits de les llars de la burgesia barcelonina, com els de la casa Lleó Morera, la casa Burés, la casa Pladellorens o la casa Navàs, a Reus, per assenyalar alguns dels exemples més destacats. També va decorar alguns negocis, com la farmàcia Grau Ynglada, la camiseria de Ramon Quet o la botiga de pianos Cassadó Moreu, entre d’altres. Com altres artistes de l’època, com els germans Junyent (Sebastià i Oleguer), Josep Pascó o Alexandre de Riquer, Homar va ser un home culte i polifacètic que també es va dedicar al col·leccionisme d’obres d’art i a la seva altra cara: la del comerç d’aquestes. Aquesta faceta de col·leccionista i antiquari, tot i ser fonamental en la seva biografia, és pràcticament desconeguda.

Com la majoria dels artistes de la seva generació, Homar es va formar a l’Escola de Llotja, on fou deixeble de Josep Mirabent i va cursar assignatures de pintura decorativa, teixits i brodat. En l’àmbit professional s’inicià treballant en les indústries d’art de Francesc Vidal i Jevellí, el qual, amb tota probabilitat, li inculcà l’afició per l’art oriental i les antiguitats. Quan Homar es va independitzar dels tallers de Vidal el 1893, primer va obrir un establiment juntament amb el seu pare, Pere Homar, fuster de professió, a la rambla de Catalunya, 129. El 1897, després de morir el seu pare, Gaspar Homar va inaugurar negoci propi al número 4 del carrer de la Canuda, on a més de vendre els seus mobles, comercialitzava productes de factura estrangera de gust art nouveau, organitzava exposicions (va exhibir obra d’artistes com Joaquim Mir o Octavio Bianqui) i comptava amb una secció d’antiguitats. També tenia diversos obradors, en associació amb el seu cunyat Joaquim Gassó, que abastaven tots els rams de la decoració d’interiors. A la premsa s’anunciava com a fabricant de «mobles estil clàssic i modern i compra venda d’antiguitats». Moltes de les peces que van passar per les seves mans van ser restaurades prèviament per ell, abans de posar-les a la venda. Algunes d’elles servien per il·lustrar els anuncis del seu negoci en les revistes de l’època. És el cas, per exemple, d’un armari català de segle xvi ricament decorat amb intarsia d’os, exemplar que estudià Mónica Piera, que va assenyalar que Homar realitzà diverses intervencions per dignificar-lo i recuperar-ne els elements deteriorats o perduts (figura 2).

El 1927, quan a més de moblista i ensemblier, ja era un col·leccionista i antiquari consagrat, la revista Bella Terra li dedicà un article signat per «Apa» [Feliu Elias] en el qual es destacava precisament aquest vessant professional. A més de lloar el bon ull d’Homar, qüestió fonamental per a triomfar en el negoci, el descrivia com un «expert mig-antiquari» d’alt nivell, a l’alçada dels principals de l’època, i també remarcava la gran qualitat de les peces amb què comerciava: «La gràcia d’aquest mig-antiquari és que ell sol val per dotze antiquaris de cos sencer i dels d’empenta […] Homar és de la fusta dels Dupont, Añés, Bonay, Valenciano, Costa, Moragues, etcètera, que saben menysprear la quincalleria antiga i les rampoines […] per manera de posar tota l’activitat i l’astúcia en la cacera de bones peces» (Bella Terra, núm. 19, desembre 1927). Vell i Nou també va al·ludir a la seva perícia i al seu bon gust, i lloava la seva «cultura d’un home estudiós que mira amb amor les coses que te entre mans» (Vell i Nou, 1 maig 1915, p. 3).

Segons la seva filla adoptiva, Enriqueta Ramon, arran dels enfrontaments entre faccions patronals i sindicalistes que van afectar el ram de l’ebenisteria a principis dels anys trenta, juntament amb l’esgotament del Modernisme, Homar es va veure obligat a tancar el seu taller el 1934, i passà a dedicar-se en exclusiva a l’antiquariat i a la restauració, i va obrir una botiga al carrer de la Palla, negoci que després de la seva mort va continuar Enriqueta.

Gaspar Homar va posseir una col·lecció eclèctica formada per pintura —en la qual destacava la miniatura—, art oriental —amb estampes japoneses i obres d’art xinès—, escultura, mobiliari —especialment arquetes—, tapissos i vidre (la col·lecció de vidre es va destruir a causa d’un accident amb la vitrina que els albergava). A part, tenia una debilitat especial pels teixits i la ceràmica, especialment la de reflexos metàl·lics, de la qual era un gran expert. Com la majoria de col·leccionistes-antiquaris, la seva col·lecció era viva, ja que algunes peces només eren atresorades temporalment, mentre els trobava un lloc en el mercat. A més d’anunciar-se en les revistes de l’època, com Vell i Nou o Gaseta de les Arts, en aquestes publicacions apareixien amb freqüència al·lusions tant a les seves vendes a col·leccionistes com a les adquisicions que feia. Per posar un exemple, Vell i Nou va assenyalar en un dels seus números: «La cèlebre col·lecció de bols hispanoàrabs que posseeix el conegut antiquari senyor Homar s’ha enriquit darrerament amb quatre o cinc notables exemplars en or i blau amb reflexos metàl·lics» (Vell i Nou, setembre 1915).

Va comptar amb destacats col·leccionistes entre els seus clients, com Lluís Plandiura, Ignasi Abadal, Ricard Viñas, Francesc Cambó —segons testimonis familiars— i el també artista, col·leccionista i comerciant d’antiguitats Oleguer Junyent, amb qui, a part, tenia una estreta amistat i hi col·laborà en diversos projectes. A més, durant un temps Homar també va actuar de proveïdor de l’escultor Juli González, que tenia un establiment de joies i objectes artístics a París, al número 136 del bulevard Raspail, proporcionant-li principalment peces ceràmiques.

Homar també va oferir un elevat nombre de peces, principalment teixits i ceràmica, a la Junta de Museus de Barcelona entre 1913 i 1931, moltes de les quals van ingressar en els fons museístics. El 1914, d’acord amb la documentació conservada, la institució li va adquirir un conjunt de quinze miniatures de temàtica cortesana de finals del segle xviii i principis del segle xix, totes elles emmarcades i realitzades per diferents artistes de l’època; dos anys més tard, un fragment de l’alba de l’abat Biure que Homar, per la seva banda, havia adquirit al marxant de París Stanislas Baron, adquisició de gran importància que va ser publicada per la premsa (Vell i Nou, 15 desembre 1916); un lot de setanta bols de ceràmica, el 1917; una col·lecció de quinze peces de ceràmica de la coneguda sèrie en verd i manganès de Paterna i gairebé un centenar d’exemplars de teixits, el 1918; un fragment de teixit bizantí, el 1920; dues talles de fusta del segle xiii de Crist i de la Verge sedent, i un retrat a l’oli de l’escola flamenca, el 1928; dues gerres i un morter de ceràmica de Terol, el 1929; i, finalment, un fruiter de vidre català esmaltat, el 1931.

Un dels conjunts més destacats que integraven la seva col·lecció era el dels teixits. D’acord amb la premsa de l’època, estava format per un centenar d’exemplars coptes i unes vuit-centes mostres de teles d’entre els segles x i xviii, totes atresorades per Homar mitjançant la compravenda o l’intercanvi, com era habitual, i en els quals s’inspirava per a les seves creacions modernes. El 1915 Vell i Nou es va referir a aquesta col·lecció com la més important d’àmbit privat de la ciutat. Alguns exemplars es van donar a conèixer a la revista Catalunya Textil i a l’estudi El arte de la tapicería en la antigüedad, de Camil Rodón. Josep Gudiol assenyalà que Homar «contribuí a la formació de la majoria de col·leccions espanyoles i estrangeres, i reuní ell mateix una sèrie tèxtil que serví de fonament a la primera col·lecció Abadal».

Aquesta col·lecció, amb el pas dels anys es va dispersar. Pràcticament un centenar de peces van ingressar als museus barcelonins el 1918, tal com hem apuntat. Es tracta concretament d’un conjunt format per 93 fragments, 83 d’ells coptes, àmpliament estudiats per Ana Cabrera a la seva tesi doctoral. Sílvia Carbonell, per la seva banda, també fa referència en la seva tesi a aquesta col·lecció. Apunta que, per mediació de Gudiol, el 1934 Homar va vendre diversos teixits al Museu Episcopal de Vic, entre els quals n’hi havia de coptes, fatimites, bizantins, andalusins, peruans, i velluts i sedes dels segles xvi-xviii. El també col·leccionista Ricard Viñas li va adquirir una trentena de peces entre el mes de juny de 1949 i abril de 1950 que actualment formen part del fons del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa: sedes, estampats, brocatells, velluts, teixits andalusins i un de xinès. A més dels de la col·lecció Viñas, al museu de Terrassa també hi ha altres teixits procedents d’altres col·leccions que en el seu moment també van pertànyer a Homar, com un teixit de la col·lecció Biosca, antiga col·lecció Abadal —amb qui Homar va tractar en nombroses ocasions, en ser un dels seus antiquaris de capçalera. Oleguer Junyent, per la seva banda, li va adquirir un tapís, un tissú blau i or i un fragment de roba estil Lluís XV, entre d’altres. Finalment, en relació amb els teixits, sabem que un total de 17 peces, originàries de la península Ibèrica i datades entre els segles xiii i xv, van ser adquirides el 1926 i el 1927 per l’Instituto Valencia de Don Juan, fundat el 1916 per Guillermo Joaquín de Osma, amb l’objectiu de servir a l’estudi i la investigació a través de la seva variada col·lecció. L’adquisició fou probablement afavorida per Manuel Gómez-Moreno, director de l’Institut entre 1925 i 1945.

Pel que fa a la seva col·lecció de ceràmica, la revista Vell i Nou la descrivia com «realment superba, formada per una col·lecció de tassons perses i hispa-aràbics, on se troben totes les evolucions de la ceràmica dels alarbs a Espanya, des de lo més primitiu a les més florides exornacions i refinaments tècnics dels segles xiv i xv. Ve completada aquesta col·lecció, per un centenar de plats de reflexe metàl·lic magníficament triats, i per un plat de Paterna, sencer, exemplar raríssim d’aquesta ceràmica, en estat semblant, colorit en verd i magnesi; i una placa holandesa del segle xviii amb termes pastorils» (Vell i Nou, núm. 8, 1 maig 1915). Moltes de les peces que la integraven van ingressar com hem vist als museus barcelonins, i avui dia formen part de les col·leccions del Museu del Disseny (figura 3). Altres exemplars també van passar a integrar museus de l’estranger, com el Museu Victoria & Albert, que el 1931 li va adquirir tres peces per mediació del conservador Bernard Rackham, concretament dues gerres de ceràmica de Terol de c. 1400-1500 (inv. C.19-1931 i C.20-1931), i un plat de ceràmica de Paterna (inv. C.21-1931).

Diverses notícies aparegudes a la premsa de l’època també ens donen a conèixer alguns exemplars que van integrar la seva col·lecció de pintura i, encara que no va ser tan remarcable com la de ceràmica o la tèxtil, la integraren algunes peces rellevants. Per exemple, el 1914 la revista Vell i Nou fa referència a una taula de l’escola de Roger Van der Weyden «una de les més belles peces de pintura que hi hà en les col·leccions barcelonines. Ella, és la flor d’una reduida, però molt interessant sèrie de pintura mitgeval, que ompla les parets de la sala del col·leccionista, que tantes joies guarda» (Vell i Nou, núm. 8, 1 maig 1915). La mateixa revista també va donar notícia d’una interessant taula que Homar va vendre a Ignasi Abadal i que, posteriorment, a l’abril de 1920 es va subhastar a les galeries Reig amb atribució al pintor flamenc Ambrossius Benson (Vell i Nou, núm. 45, 15 juny 1917). Al número següent de la mateixa publicació es fa referència a una taula aragonesa que representa santa Àgata entronitzada (c. 1500), flanquejada per dos àngels músics, atribuïda al mestre d’Osma, que Homar va vendre a Plandiura i que actualment es conserva al MNAC (004513-000) (Vell i Nou, núm. 46, 01 juliol 1917). El 1918 ocupava la portada de la revista una pintura de sant Joan Evangelista amb la pomposa atribució a Rubens —autoria que Feliu Elias, autor de l’article que l’acompanyava, desmuntava i atorgava a Gaspar de Crayer, deixeble del flamenc—, que va passar de la col·lecció Homar a la d’Osvald Fuçon (Vell i Nou, núm. 65, 15 abril 1918). Les revistes Bella Terra i Gaseta de les Arts van informar sobre una taula italiana de finals del segle xiii que Homar havia adquirit a París (figura 4) i que va posar a la venda a la Sala Parés el 1927 en l’exposició de venda d’antiguitats que se celebrava per Nadal, que va acabar, segons sembla, en mans d’un antiquari barceloní. El MNAC també conserva un interessant retrat de Diana caçadora de 1725 del pintor Pere Crusells, que va estar en les mans d’Homar, almenys des de 1902 fins a 1910, ja que el va exhibir a l’Exposició d’Art Antic de 1902 —en la qual també va mostrar un sant Bartomeu atribuït a Ribera—, i el 1910 a l’Exposició de Retrats i Dibuixos Antics i Moderns. Posteriorment, l’obra va ingressar a la col·lecció d’Oleguer Junyent, que la va adquirir per 600 ptes. i va estar penjada a les parets del seu taller durant un temps (el 1929 la revista Gaseta de les Arts publicà una foto del retrat quan ja pertanyia a la col·lecció Junyent). La següent notícia és la del seu ingrés al museu, el 1931, procedent de l’antiquari Planas (MNAC 024269-000) (figura 5). Finalment, en relació amb la pintura, sabem que al Museu Maricel de Sitges es conserva un retrat femení anònim procedent de la col·lecció Pérez Rosales que originalment també va pertànyer a Homar i que també va passar per les mans de l’antiquari Francesc Quer (núm. registre 3153).

També va posseir talles i relleus de gran nivell, entre els quals tenim notícia d’una escultura de pedra del segle xiv de la Mare de Déu amb el nen conservada actualment al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal (inv. 1960) que Homar exhibí en l’exposició «El Arte en España» de 1929 (figura 6). Posteriorment es va localitzar en mans de l’antiquari Germán Barón, procedent del Castell de Santa Florentina. El 2004 va ser descoberta per l’aleshores conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco a la Fira d’Antiquaris de Barcelona i adquirida pel Museu. No obstant això, de les peces més importants que van passar per les mans d’Homar destaca el frontal d’altar romànic procedent de l’església de Santa Maria de Ginestarre de Cardós, que havia adquirit a l’antiquari Joan Cuyàs i que posteriorment va vendre al col·leccionista George Grey Barnard, qui a la vegada el donà al Museu Metropolitan de Nova York el 1925, on es troba actualment (inv. 25.120.256).

Com hem apuntat, Gaspar Homar també posseïa una col·lecció de mobiliari de la qual destacava el gairebé mig centenar d’arquetes de gran valor dels segles xv i xvi. A diferència de la del seu amic Oleguer Junyent, que també va posseir una importantíssima col·lecció d’arquetes venudes durant els anys seixanta del segle passat, la col·lecció d’Homar va romandre en mans dels seus descendents fins fa pocs anys. No obstant això, el maig de 2015 va ser subhastada a la sala Setdart de Barcelona i el conjunt també es va dispersar. Sabem que un dels exemplars més destacats va passar a integrar el fons del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal en descobrir-se que procedia del monestir de Bellpuig de les Avellanes, i que albergava la relíquia de la Santa Sandàlia (inv. 3972) (figura 7). Una altra arqueta mudèjar molt interessant va ser adquirida per l’antiquari Albert Palau i actualment es troba en una col·lecció particular.

A la llum d’allò que s’ha exposat, no hi ha dubte que Homar va ser un col·leccionista i antiquari destacat que va posseir peces de primer nivell, especialment d’arts decoratives, moltes de les quals es troben actualment en alguns dels principals museus d’art occidentals. Queda pendent un estudi en profunditat que contribueixi a reconstruir i completar la col·lecció d’aquest cèlebre artista que no només es dedicà a vestir les cases amb mobiliari modernista de primer nivell sinó que també les va guarnir amb notòries peces d’art antic, i aquest article vol constituir un primer pas al respecte.

 

Bibliografia

«Antiguitats». Vell i Nou (1 setembre 1915), p. 15.

«Antiguitats. La col·lecció Homar». Vell i Nou (1 maig 1915), p. 3.

Apa [Feliu Elias]. «Antiguitats de debò». Bella Terra, núm. 19 (desembre 1927), p. 28-29.

Beltrán, C.; Ramón, A. «Algunos apuntes para la historia del anticuariado en Barcelona: 1910-1936». A: Alsina, E.; Beltrán, C. El reverso de la historia del arte. Exposiciones, comercio y coleccionismo (1850-1950). Gijón: Trea, 2015, p. 108-109.

Boronat, M. J. La política d’adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 901-910.

Cabrera, A. La industria textil copta: la colección de tejidos de la antigüedad tardía del Museu Tèxtil y d’Indumentària de Barcelona. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2015. També disponible en línia a: <https://eprints.ucm.es/33153/1/T36391.pdf> [Consulta: 25 març 2020].

Carbonell, S. El col·leccionisme i l’estudi dels teixits i la indumentària a Catalunya: Segles xviii-xx. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2016.

Fondevila, M. «Gaspar Homar (1870-1955), moblista i «ensemblier» del Modernisme». A: Gaspar Homar: Moblista i dissenyador del modernisme. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya: Fundació La Caixa, 1998, p. 19-41.

Piera, M. «La taracea de hueso en la Barcelona de finales del siglo xix: algunas colecciones y talleres». A: Marqueteries a la conca del Mediterrani. Barcelona: Associació per a l’Estudi del Moble: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu del Disseny de Barcelona, 2017, p. 100-101.

Rodón, C. El arte de la tapicería en la antigüedad. Badalona: Cataluña Textil, 1918.

S. S. «La Santa Agueda de la col·lecció Plandiura». Vell i Nou, núm. 46 (1 juliol 1917), p. 462-463.

S. S. «Una taula castellana de la col·lecció Abadal». Vell i Nou, núm. 45 (15 juny 1917), p. 437, 438 i 443.

Sacs, J. [Feliu Elias]. «El Sant Joan Evangelista de la col·lecció Fuçon». Vell i Nou, núm. 65 (15 abril 1918), p. 147-149.

Torrella, F. El col·leccionisme tèxtil a Catalunya. Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona, 1988, p. 22.

Velasco, A. «Una primera aproximació a l’activitat de Joan Cuyàs i Sala (1872-1958), decorador, restaurador i agent del mercat de l’art». A: Pérez, Y. Agents i comerç d’art: Noves fronteres: XI Seminari sobre Història Social del Col·leccionisme. Gijón: Trea, 2015, p. 216.

Velasco, A.; Fité, F. «El comte Pere II d’Urgell i les arts». Lambard. Estudis d’art medieval, vol. xxvi (2014-2016), p. 93-147.

Velasco, A.; Yeguas, J. «Noves aportacions sobre l’escola de Lleida d’escultura del segle xiv». Urtx. Revista d’Humanitats de l’Urgell, núm. 24 (2010), p. 191.

Clara Beltrán Catalán