Jordi Llorens Solanilla, expert col·leccionista i historiador de la ceràmica catalana, encarna la insòlita circumstància d’ésser la tercera generació de col·leccionistes d’art i d’arts decoratives, ja que n’és fill i net —el seu avi era Francesc Llorens i Riu. De formació arquitecte tècnic i aparellador, la seva ocupació professional ha sigut la de regentar el negoci familiar de fusteria i ebenisteria que va fundar el seu besavi, l’any 1847, a tocar de la catedral de Barcelona, al desaparegut barri de Sant Roc. Actualment és el seu fill qui es troba al capdavant de l’empresa, la qual compta amb més de cent setanta anys d’història ininterrompuda en mans de la mateixa nissaga.
La persona que el va marcar, aficionar i introduir en el món del col·leccionisme, va ser el seu pare, que va ser un gran expert en mobiliari i va assessorar col·leccions d’aquesta especialitat, com, per exemple, la de Núria Pla, que avui dia es pot veure a la Fundació Ramon Pla Armengol de Barcelona. Quan era petit Jordi Llorens recorda acompanyar el seu pare a les reunions que mantenia amb altres experts col·leccionistes de Barcelona durant el segon terç del segle xx. Un grup d’unes deu o dotze persones amb noms de la talla de Frederic Marès, Antoni de Moragas, Josep Prats Marsó o Ramon Amposta s’acostumaven a reunir al soterrani de l’habitatge del restaurador i també col·leccionista Rafael Forcada, ubicat al Portal de l’Àngel. En aquestes trobades es debatia sobre peces que portaven a les reunions i que havien estat adquirides recentment o sobre altres que es tenia intenció de comprar.
Els seus inicis en la pràctica del col·leccionisme es remunten a l’edat de trenta-cinc anys, aproximadament. La primera compra que va efectuar va ser la de sis rajoles catalanes «d’arts i oficis» del segle xviii, les quals ja no conserva a la col·lecció. Amb el pas dels anys i amb l’increment dels seus coneixements en aquesta branca artística, va adonar-se que tres d’elles no eren d’època. La pràctica del col·leccionisme la considera com un constant aprenentatge. Al mateix temps, la seva col·lecció ha sigut una col·lecció «viva», és a dir, a mesura que ha anat cultivant la pràctica del col·leccionisme, escoltant opinions d’altres col·leccionistes i antiquaris, estudiant nombroses peces i documentant-se a partir dels historiadors de la ceràmica, cada cop ha sigut més selectiu i ha sabut identificar l’excel·lència de les peces, fet que l’ha portat a vendre —però sobretot a intercanviar-ne— d’altres que posseïa amb l’objectiu d’incrementar la qualitat del conjunt de la col·lecció.
Ens trobem davant d’una col·lecció heterogènia, tant en tipologia d’objectes com en cronologies, que conté peces de pintura, escultura, dibuix, orfebreria, vidrieria, mobiliari, etc. i abasta del segle xiv al segle xx. Tot i això, la «perla de la col·lecció» i secció a la qual s’hi ha dedicat més especialment és la ceràmica, essent la tercera generació interessada en aquesta línia. Dins d’aquesta especialitat, la base fonamental de la col·lecció ha sigut sempre la ceràmica catalana o la produïda al domini territorial de la Corona d’Aragó: Catalunya, Aragó i València. La cronologia per la qual sent predilecció va en funció de l’origen geogràfic i respon a la seva consideració sobre els exemplars més excel·lents que es van produir a cadascun dels territoris. En aquest sentit, les peces que més valoraria o destacaria serien les produïdes a Paterna al segle xiv; a València, Manises i Aragó al segle xv i, d’aquest darrer, també al segle xvi; mentre que la màxima esplendor de la ceràmica a Catalunya correspondria a les peces policromes del segle xvii. Tot i això, els seus gustos o preferències en relació amb la cronologia de les peces ha anat evolucionant al llarg dels anys, mostrant una tendència cap a peces més antigues o «d’alta època». En el començament adquiria peces dels segles xviii i xix que, a poc a poc, va anar substituint en les seves compres per altres del segle xvii fins que, actualment, té predilecció per les obres realitzades en època medieval, especialment d’estil gòtic. Jordi Llorens té preferència, des d’un punt de vista estètic, per la referida ceràmica catalana policroma del segle xvii, però des d’un punt de vista sentimental tendeix cap a les rajoles gòtiques de Manises del segle xv, ja que una part important d’aquesta secció de la col·lecció prové de les col·leccions del seu pare i del seu avi. Ell, com a tercera generació de col·leccionistes, ha procurat ampliar-la i millorar-la, tot i que les peces d’aquesta tipologia cada vegada escassegen més al mercat d’antiguitats. Tot i ser la ceràmica la columna vertebral de la col·lecció, la seva peça preferida és una petita escultura de la Mare de Déu i el Nen en fusta tallada, policromada i daurada realitzada a Malines (Flandes, Bèlgica) al segle xv i que havia pertangut al seu pare.
Les vies de subministrament de la seva col·lecció han sigut principalment antiquaris de Vic, Súria, Manresa, Martorell, Arenys… a on es traslladava a la cerca de peces amb dos o tres amics també col·leccionistes. Les compres que efectuà a particulars de vegades eren intercanvis afavorits per la seva dedicació professional: a Vilanova i la Geltrú i a Vilafranca del Penedès, per exemple, va reformar espais —generalment, cuines— a canvi de poder emportar-se’n els revestiments ceràmics. També gràcies a la seva professió i formació, el mateix col·leccionista ha dut a terme el disseny i producció dels mobles expositor, vitrines, calaixeres, estanteries, panells per a les rajoles, etc. Fins i tot ha dissenyat i instal·lat un paviment d’estil gòtic realitzat amb rajoles d’època, així com un enteixinat renaixentista format per plafons de sostre en guix emmotllat. De línies pures i minimalistes i utilitzant sempre la fusta de tons suaus com la base de tot projecte, tot es presenta perfectament i il·luminat i exposat de manera accessible, donant el protagonisme a les peces i permetent que puguin ésser examinades en qualsevol moment. La col·lecció s’integra a la perfecció com a part de la decoració de l’habitatge i de les estances d’ús quotidià, tot i que també existeix una habitació reservada exclusivament per a l’exposició dels objectes que podríem anomenar gabinet de col·leccionista, a la qual ell es refereix com a sancta sanctorum.
A Catalunya existeixen altres col·leccions de ceràmica, però la col·lecció de Jordi Llorens es diferencia en tant que és la col·lecció de rajoles gòtiques de Manises més nombrosa, formada per més de cinc-centes rajoles diferents. També té alguna peça rara de Paterna que afirma no haver vist mai en cap altra col·lecció. Llorens també disposa d’una col·lecció de plats catalans de reflex metàl·lic del segle xvii important en nombre, qualitat i raresa, i d’una altra de ceràmica catalana de volta del segle xv, testimonis escassíssims de la ceràmica de forma produïda en època gòtica i de la qual es considera un dels pocs col·leccionistes. En línies generals els col·leccionistes de ceràmica tant nacionals com internacionals no mostren interès per la ceràmica anterior al segle xvi, ja que van a la cerca d’una estètica agradable i un perfecte estat de conservació, no tant del seu valor històric. Com a col·leccionista de ceràmica, Jordi Llorens cerca peces que es conservin tan senceres com sigui possible —en funció de l’època i dels exemplars corresponents a aquella— i sense restauracions, evitant aquelles que presentin reinterpretacions en guix.
Ha publicat i ha assessorat publicacions sobre ceràmica catalana, i també ha classificat col·leccions i ha guiat en les adquisicions, com, per exemple, la col·lecció de Francisco Godia —especialment en relació amb les compres de ceràmica i escultures d’època medieval— i la Fundació La Fontana, classificant les peces ceràmiques que va reunir Albert Folch i Rusiñol.
Com a col·leccionista, Jordi Llorens no se sent propietari de les peces sinó que es considera el seu dipositari. Per a ell el més important és conservar i recuperar peces menysvalorades que passaven desapercebudes o que es trobaven en mal estat de conservació, evitant-ne la pèrdua i reivindicant-ne el valor.
