27/10/2020
Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) 26/4/1905
- Barcelona 15/5/1990
|
Figura 1. Antoni Puigvert davant el retrat a l’oli que li va pintar Antoni Tàpies. |
|
Figura 2. Gossos de porcellana. Els cavallets. Els caramels. 1910. 102 x 69 cm. Maqueta (Sir Saxton Noble. Wretham Hall). Oli sobre fusta. |
|
Figura 3. Madrid. 1920. 63 x 53 cm. (Palau dels Marquesos de Salamanca. Madrid). Oli sobre fusta. |
|
Figura 4. Tercera benaventurança. 1927. 244 x 124 cm. Esbós (Llunetes de l'Evangeli de la Catedral de Vic). Oli sobre tela. |
|
Figura 5. Les noces de Camacho. 1930-1931. 91 x 60 cm. Esbós (Hotel Waldorf Astoria. Nova York). Oli sobre tela. |
|
Figura 6. Detall de la decoració del sostre del Saló de les Cròniques. 1929. 72 x 56 cm. Esbós (Ajuntament de Barcelona). Oli sobre tela encolada en fusta. |
Antoni Puigvert és un més d’aquests catalans universals per als quals no hi ha fronteres, bolcat en la seva professió i guiat per una energia poc corrent. Fill d’un metge rural, va cursar estudis de medicina a Barcelona i va arribar a ser un dels uròlegs més destacats que ha donat el segle xx.
La seva carrera és fulgurant: metge i amb consulta pròpia als vint-i-tres anys, metge auxiliar en l’especialització d’urologia de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona als vint-i-vuit, cap d’aquest servei als quaranta-sis, creador de la fundació que duu el seu nom als cinquanta-sis. Puigvert es va guanyar ràpidament un nom a escala nacional i internacional com a uròleg i cirurgià. Els seus èxits en el camp de la medicina se situen tant en la pràctica com en la investigació, ja que a més de dirigir una de les consultes en urologia més prestigioses del món, va investigar i va publicar llibres i estudis i va dedicar gran part del seu temps a la formació de nous especialistes. La Fundació Puigvert és des del seu origen un centre pioner en l’assistència, la formació, la investigació i la divulgació de la urologia, la nefrologia i l’andrologia, i es manté en el moment present com un referent internacional en la matèria. Les idees i descobriments d’Antoni Puigvert han contribuït de manera decisiva al coneixement i desenvolupament de l’especialitat, a més d’haver-li procurat nombrosos premis i el reconeixement d’universitats, institucions, acadèmies i societats mèdiques de tot el món.
A Puigvert se li reconeix a més haver exercit la seva professió amb un gran humanisme i altruisme i amb un elevat sentit de servei a l’home, que transmet amb la creació de la seva Fundació, el tracte amable i considerat amb els pacients, independentment del seu extracte social i la senzillesa de les seves formes. Aquest marcat caràcter social el va dur a la política i el 1980 va obtenir un escó a les corts catalanes com a independent a les llistes d’Esquerra Republicana.
Amant declarat de l’art, poc sabem el dia d’avui de la col·lecció que el doctor Puigvert va reunir al llarg de la seva vida en el seu castell d’Olost de Lluçanès, llevat que es va tractar d’un conjunt important compost, segons declaracions del mateix Puigvert, per unes «tres-centes obres» de les quals dues-centes i escaig serien pintures i la resta «altres coses». De tots és coneguda la fabulosa col·lecció que tenia Puigvert d’obres de Josep Maria Sert. Desconeixem, en canvi, quines altres obres completaven el conjunt, excepte per algunes cites, en general molt imprecises, que ens parlen d’un exemplar del famós gravat El cavaller, la mort i el diable, de Dürer, i d’obres de Divino Morales, Zubiaurre, Fortuny i fins i tot d’«antics Picassos figuratius». Coneixem també un retrat del doctor Puigvert realitzat per Tàpies, del qual aquest parla en la seva autobiografia i que hem de suposar que formava part de la seva col·lecció personal.
A Josep Maria Sert, Puigvert li va dedicar un capítol del seu llibre La meva vida… i altres més. No sembla que tots dos intimessin gaire, a jutjar per les vaguetats que hi escriu. Amb qui de veritat va tenir relació Puigvert va ser amb Batiste, el xofer de Sert. Ell va ser qui, segons el relat del llibre, el «va ajudar a trobar esbossos del mestre escampats per París i altres capitals», fins a reunir la col·lecció que, en part, es va exposar a Madrid i a Barcelona l’any 1986. El conjunt reuneix esbossos, parts d’allò que sembla que van ser maquetes i estudis preparatoris de tècniques i formats molt diversos que abasten tota la carrera del mestre, amb un primer exemple pertanyent al Triomf de l’Amor (Alella, 1910), diversos esbossos de Les quatre estacions (Rothschild, 1919), de la decoració de la catedral de Vic (1927), del Palau de les Nacions de Ginebra (1936) i diverses peces el destí de les quals queda per identificar, entre d’altres. Es tracta en tots els casos d’obra preliminar, material intermedi d’estudi i treball de taller, necessari per a la producció de l’obra final i no destinada, en principi, a formar part de cap col·lecció. D’aquí que la seva exhibició causés en el seu moment un gran interès, ja que eren peces completament desconegudes. El conjunt, tot i ser desigual i d’aixecar alguns dubtes a causa de la seva procedència, segueix sent molt meritori.
Puigvert va estar buscant durant anys un comprador per a la seva col·lecció, sempre amb l’objectiu d’invertir en la seva Fundació. Es va dir primer que es venia a un museu americà, el 1968 en va donar una part a la ciutat de Barcelona; es parlava llavors del seu preu exorbitant, 300 milions de pessetes, el 1986, fins que finalment l’any següent es publicava que havia estat venuda al Banc d’Europa. La veritat és que poc després de l’exposició que hem esmentat, i malgrat els nombrosos contactes amb diferents institucions públiques, «un centenar de peces» segons la premsa van passar a mans privades, desmembrades en diverses parts. Des de llavors i al llarg dels anys han anat apareixent al mercat obres amb la designació «antiga col·lecció Puigvert», les últimes a París el 2017.
Bibliografia
Casas, Àngel. «Antoni Puigvert». A: Àngel Casas Show [entrevista en línia]. Esplugues de Llobregat: TV3, 23 abril 1986. <https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/angel-casas-show/angel-casas-show-23041986/video/5748446> [Consulta: 26 octubre 2019].
Castells, Martí. «Antoni Puigvert vende su colección de Sert a un grupo de particulares». El País (29 abril 1987).
Farràs, Antonio. «Puigvert saca a la luz su espléndida colección de Sert». El Periódico (22 febrer 1986).
José María Sert, colección del doctor Antonio Puigvert: Pinturas, dibujos, bocetos, maquetas [catàleg d’exposició]. Barcelona: Fundació Caixa de Barcelona, 1986.
Lizcano, Pablo. «Antonio Puigvert». A: Autoretrato [entrevista en línia]. Madrid: RTVE, 31 març 1985. <http://www.rtve.es/alacarta/videos/autorretrato/autorretrato-antonio-puigvert/5127839> [Consulta: 26 octubre 2019].
«Obras de Sert donadas a la ciudad por el doctor Puigvert». El Correo Catalán (10 febrer 1968).
Puigvert, Dr. Antoni. Mi vida… y otras más. Barcelona: Planeta, 1981. (Espejo de España; 66).
Puigvert, Dr. Antoni. «José María Sert». Jano, 4 (10 març 1983).
Vila-San-Juan, Juan Felipe. «El pequeño mundo de los grandes hombres». La Vanguardia (6 abril 1967).
|
