Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Francesc de Sales de Rocabruna i Jordà [baró de l'Albi]

2/11/2020

  1826/1827 - Barcelona 21/2/1874

 

Figura 1. Bernat Martorell, Retaule de sant Jordi, procedent de la capella de Sant Jordi de la Casa de la Diputació del General (Palau de la Generalitat). Fotomuntatge. Les taules es conserven avui a l’Institut d’Art de Chicago, al Museu d’Art de Filadèlfia i al Museu del Louvre.

Figura 2. Catàleg de l’«Exposición retrospectiva» celebrada el 1867. A la p. 94 hi consten les peces prestades per Francesc de Sales de Rocabruna, baró de l’Albi.

Figura 3. Figures i composicions del Retaule de sant Jordi, dibuixats per Josep Puiggarí quan les taules del retaule pertanyien encara a la casa Rocabruna. (Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.)

Pel que sabem, no podem determinar si Francesc de Sales de Rocabruna, baró de l’Albi, va reunir una col·lecció important d’obres d’art i si va ser, en aquest sentit, un veritable col·leccionista. Però la seva inclusió en aquest Repertori ens sembla justificada pel fet que va ser propietari d’un dels conjunts més importants de la pintura gòtica catalana, el Retaule de sant Jordi provinent de la capella del Palau de la Generalitat de Catalunya (l’antiga Casa de la Diputació del General) (figura 1), i que va prestar les peces d’aquest retaule a l’«Exposición Retrospectiva de Obras de Pintura, de Escultura y Artes Suntuarias» organitzada l’any 1867 per l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, una iniciativa pionera pel que fa a la reivindicació del patrimoni artístic català.

Francesc de Sales de Rocabruna (de vegades recordat simplement com a Francesc de Rocabruna) era fill de Pere d’Alcàntara de Rocabruna i Cartellà, baró de l’Albi († 1850), i de Francesca Jordà i Boada. Les altres filles d’aquest matrimoni foren Josepa (Maria Josepa) (Barcelona, 1825-1890) —la germana gran, de la qual també caldrà parlar—, Dolors, Carlota i Petra. Per via paterna eren nets de Carles de Rocabruna i de Taberner i de Maria Josepa de Cartellà-Sabastida-Ardena i de Sentmenat. Aquesta darrera havia succeït com a baronessa de l’Albi el seu pare, Josep Galceran de Cartellà-Sabastida-Ardena († 1823). Francesc de Sales de Rocabruna es va casar amb una cosina germana seva, Josepa de Rocabruna i Pascual de la Morena († 31 de desembre de 1884), que era filla de Josep de Rocabruna († 1847) i Eulàlia Pascual, i neta del ja esmentat Carles de Rocabruna. Noteu, doncs, l’homonímia de la germana i de l’esposa (i cosina) de Francesc de Rocabruna, que portaven el mateix nom de pila i el mateix cognom patern. Aquesta coincidència sembla haver provocat confusions en la historiografia, especialment a partir del relat ple d’errors i imprecisions que Salvador Sanpere i Miquel (Los cuatrocentistas catalanes) va oferir sobre les identitats i la successió dels Rocabruna. En tot cas, la genealogia de Francesc de Rocabruna i dels seus parents es pot resoldre perfectament a partir de la documentació sobre la baronia de l’Albi conservada a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Després de morir sense descendència Francesc de Rocabruna, la seva vídua, Josepa de Rocabruna i Pascual, i la seva germana i hereva de la baronia, Josepa de Rocabruna i Jordà, van recórrer a un laude arbitral per tal de repartir-se els béns del difunt. Aquest laude va ser dictat l’any 1876 (i tot porta a pensar que és a aquest repartiment de béns que es refereix Sanpere i Miquel, bé que amb la data errònia de 1872). Quant a Josepa de Rocabruna i Jordà, que va succeir el seu germà com a baronessa de l’Albi, recordem que l’any 1856 es va casar amb Plàcid de Montoliu i de Dusai. Fill d’aquest matrimoni fou Marià de Montoliu i de Rocabruna, que va succeir la seva mare com a baró de l’Albi.

Al catàleg de l’«Exposición Retrospectiva» celebrada el 1867 hi consta que Francesc de Rocabruna, baró de l’Albi, va prestar un conjunt de cinc «Tablas de principios del siglo xvi. La Vírgen; San Jorge y su martirio» —números 2139 a 2144 del catàleg— i també «Un cáliz de oro y plata sobredorada: fines del siglo xvii» (figura 2). Res més no sabem sobre aquest calze. Quant a aquestes cinc taules, en realitat no eren del segle xvi sinó del segle anterior, i pertanyien totes elles al Retaule de sant Jordi pintat per Bernat Martorell, un conjunt avui desmembrat i dispers (Institut d’Art de Chicago, Museu del Louvre i Museu d’Art de Filadèlfia), que, segons s’ha pogut establir definitivament a partir d’un seguit d’indicis, provenia originàriament de la capella de sant Jordi del Palau de la Generalitat. No sabem de quina manera el retaule va anar a parar a mans dels barons de l’Albi i és possible que la seva procedència originària fos ignorada per Francesc de Rocabruna. En tot cas, no constava al catàleg de l’exposició de 1867. Pot semblar estrany que un conjunt d’aquesta altíssima qualitat no cridés l’atenció a Josep de Manjarrés, que el va passar per alt a l’Informe sobre el resultado de la Exposición retrospectiva publicat l’any 1868. En canvi, al cap d’alguns anys sí que en va valorar la importància Josep Puiggarí, que va dibuixar algunes de les figures individuals i composicions del retaule. Aquests dibuixos acolorits es troben en un dels àlbums de dibuixos que Puiggarí va llegar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), on avui es conserven (figura 3). A la inscripció d’un dels dibuixos el conjunt s’identifica com a Retablo de casa Rocabruna – So 14 (volum 2, sign. A/1853). Més tard, als seus Estudios de indumentaria española concreta y comparada, publicats l’any 1890, Puiggarí reprodueix un d’aquests dibuixos i a la llegenda corresponent indica que el «Retablo de San Jorge», al qual atribueix una datació entre 1380 i 1390, «fué de la casa Rocabruna» i es conservava «seccionado en varias tablas». En aquest moment, doncs, el conjunt ja devia haver-se dispersat i les seves peces serien en mans de dos o tres propietaris diferents.

Com dèiem, el relat que ofereix Sanpere i Miquel és confús, entre altres coses perquè sembla confondre les identitats de les dues Josepes de Rocabruna, la germana i l’esposa-cosina de Francesc de Rocabruna. En tot cas, és probable que el conjunt de les sis taules romangués en mans de Francesc de Rocabruna fins al seu òbit l’any 1874, i que després es dividissin entre la seva germana i la seva vídua, que com hem vist van haver de recórrer a un arbitratge per repartir-se els béns del difunt. Josepa de Rocabruna i Pascual, la vídua, va atorgar testament el 8 de juliol de 1884 i va morir el 31 de desembre del mateix any. Algunes de les persones que, segons Sanpere i Miquel, van intervenir en la venda d’aquesta taula —el pare Antoni Anglada, rector de les Escoles Pies de Barcelona, i Lluís Ferran d’Alòs i de Martín, marquès de Dou— apareixen precisament entre els marmessors nomenats per Josepa de Rocabruna i Pascual al seu testament, la qual cosa ens permet deduir que ella hauria heretat almenys aquest compartiment central del retaule del Sant Jordi lluitant amb el drac (avui a l’Institut d’Art de Chicago). I també a partir del relat de Sanpere, però corregint-lo, podem presumir que com a mínim les quatre escenes narratives de la passió de sant Jordi (ara al Louvre) haurien passat a mans de l’altra Josepa, la germana de Francesc de Rocabruna. Aquesta les hauria venut —segons Sanpere— a l’antiquari Celestí Dupont, cosa que, si és certa, hagué d’ocórrer abans del 5 de febrer de 1890, data de la defunció de Josepa de Rocabruna i Jordà. En tot cas, sabem que Dupont residia a Barcelona com a mínim des de l’any 1889 i tal vegada ja havia començat aleshores la seva activitat d’antiquari —ben documentada a partir de 1896—, de manera que aquesta podria haver estat una de les seves primeres adquisicions importants.

Els itineraris posteriors de les taules del Retaule de sant Jordi ens remeten a altres col·leccionistes que també són estudiats en aquest Repertori. Així, la taula del Sant Jordi lluitant amb el drac va passar a mans de Josep Ferrer-Vidal i Soler, el qual l’any 1917 la va vendre a Charles Deering. Quant a les quatre taules amb escenes narratives, Dupont les va vendre —sembla que l’any 1900— a l’antiquari Théophile Belin, de París, que el 1905 les va vendre per 13.000 francs a la Société des Amis du Louvre, que en van fer donació al museu. Més obscur és l’itinerari de la sisena taula, que representa la Mare de Déu amb l’Infant i les virtuts cardinals, i que va ingressar l’any 1917 al Museu d’Art de Filadèlfia com a part de la col·lecció John G. Johnson. Aquesta és també la darrera peça que la historiografia més recent ha pogut vincular —amb indicis, en la nostra opinió, concloents— al conjunt dispers del bellíssim Retaule de sant Jordi de Bernat Martorell. Sens dubte, ha de tractar-se de La Vírgen registrada al catàleg de l’exposició de 1867.

 

Fonts manuscrites

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons ANC-168/Llinatge Cartellà de Sabastida, barons de l’Albi.

 

Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Puiggarí, José (1821-1906): Álbum de iconografía e indumentaria españolas [posterior al 1867], vol. ii, sign. A/1853. També disponible en línia a: <http://www.realacademiabellasartessanfernando.com/assets/docs/puiggari/A-1853.pdf>.

 

Bibliografia

Alcolea Blanch, Santiago. «El retaule de Sant Jordi de Bernat Martorell a París, Xicago i Filadèlfia». A: Història de l’art català. Vol. xi: Art català al món. Barcelona: Edicions 62, 2007, p. 72-75.

Bassegoda i Hugas, Bonaventura. Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903), primer estudiós del patrimoni artístic. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi: 2012.

Bassegoda i Hugas, Bonaventura. «El gabinet eclèctic de Josep Ferrer-Vidal i Soler (1852-1927)». A: Alsina Galofré, Esther (ed.); Beltrán Catalán, Clara (ed.). El reverso de la historia del arte: Exposiciones, comercio y coleccionismo (1850-1950). El revers de la història de l’art: Exposicions, comerç i col·leccionisme (1850-1950). Gijón: Trea, 2015, p. 53-66.

Beltrán Catalán, Clara. «L’antiquari Celestí Dupont (1859-1940). Col·leccionisme i comerç d’art a la Catalunya entre els segles xix i xx». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus: Noves dades sobre el patrimoni artístic de Catalunya al segle xx. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions; Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona; Girona: Universitat de Girona, Servei de Publicacions, 2016. (Memoria Artium; 21), p. 81-124.

Catálogo de la Exposición retrospectiva de obras de pintura, de escultura y artes suntuarias, celebrada por la Academia de Bellas Artes, en junio de 1867. Barcelona: Imprenta de Celestino Verdaguer, 1867.

Fluvià i Escorsa, Armand de. «Ratificación de dos baronías inmemoriales catalanas por pérdida del título original: El Albi y Canyelles». Hidalguía, 310-311 (maig-agost 2005), p. 297-304.

Lladonosa i Pujol, Josep. Història de la vila de l’Albi i la seva antiga baronia. Lleida: Diputació de Lleida: Ajuntament de l'Albi, 1986.

Macías, Guadaira; Cornudella, Rafael. «Bernat Martorell i la llegenda de Sant Jordi. Del retaule als brodats». Locus Amoenus, 11 (2011-2012), p. 19-53.

[Manjarrés, José de]. Informe sobre el resultado de la Exposición retrospectiva celebrada por la Academia de Bellas Artes de Barcelona en 1867 dado á la misma Academia por la comisión encargada de dicha exposición. Barcelona: Imprenta de Celestino Verdaguer, 1868.

«Montoliu y de Rocabruna (Mariano, barón de Albi)». A: Enciclopedia universal ilustrada europeo-Americana [Enciclopèdia Espasa], Barcelona, s. d. [1908-1930], vol. 36, p. 726-727.

Puiggarí, Josep. Estudios de indumentaria española concreta y comparada. Barcelona: Jaime Jepús y Roviralta, 1890.

Sanpere i Miquel, Salvador. Los cuatrocentistas catalanes: historia de la pintura en Cataluña en el siglo xv. Barcelona: Tipografia «L’Avenç», 1906. 2 v.

 

Rafael Cornudella

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal