Jaume Sabartés Gual

2/11/2020

Barcelona  10/6/1881  - París (França) 13/2/1968

Jaume Sabartés Gual (figura 1) fou en la seva joventut escultor i poeta, si bé amb el pas dels anys es dedicà a la docència i a l’escriptura, com a novel·lista i dietarista. Fou en aquest darrer àmbit on reeixí i adquirí fama mundial, sobretot quan escriví sobre Picasso, de qui fou gran amic durant tota la seva vida. Sabartés va estudiar a l’Escola de Llotja al voltant del període 1896-1898, i posteriorment treballà al taller d’escultura de Manuel Fuxà. L’any 1899 va conèixer Picasso al taller de Josep Cardona, una amistat que va continuar tota la vida, amb especial intensitat els anys de bohèmia, ben reflectida en molts dels retrats que Picasso feu d’ell. Sabartés arribà a exposar algunes de les seues escultures a la Sala Parés l’any 1901 i, a finals d’aquell any, va fer el seu primer viatge a París, on Picasso l’anà a rebre a l’estació d’Orsay. Va escriure contes i poemes, que arribà a recitar fins i tot a Els Quatre Gats l’any 1903, sovint amb el nom de Jacobus Sabartés. L’any 1904 deixà Barcelona i s’instal·là a Guatemala on feu de periodista, novel·lista i es connectà amb el món cultural de la capital. L’any 1927 visità París i es veié de nou amb Picasso, i entre els anys 1928 i 1932 visqué a Montevideo (Uruguai). A partir de 1935 s’instal·là definitivament a París, on intensificà la vinculació amb Picasso fins a esdevenir el seu secretari personal. Era més que un secretari, era algú d’absoluta confiança i de caràcter sec i tallant, característica indispensable per estar al costat d’algú com Picasso, festejat per tothom i alhora molt desconfiat i gelós de la seva intimitat i del seu temps. Sabartés entengué perfectament el seu rol, però no era un simple cerber com ha estat descrit repetidament, sinó un home culte i refinat, dotat d’un sentit de l’humor esmoladíssim, a vegades certament corrosiu. Aquesta represa de la relació amb Picasso marcaria la segona part de la vida de Sabartés, amb una nova sèrie de retrats però també de publicacions seves, que seran decisives en la bibliografia picassiana, totes elles de primera mà i amb documents inèdits. Entre els més rellevants destaquen els llibres Picasso. Portraits et souvenirs (1946) i Documents iconographiques (1954), tots ells publicats amb el vistiplau de l’artista.

A causa del context descrit anteriorment, queda clar que Sabartés arribà a la condició de col·leccionista de manera gairebé natural, sense haver-s’ho proposat, ja que no responia a una personalitat amb interessos col·leccionistes en sentit estricte sinó d’admiració, i gairebé mitomania, respecte al seu amic Picasso. Totes les obres i documents que havia anat acumulant durant anys de relació amb Picasso, la majoria donats per aquest, decideix llegar-los a la ciutat de Barcelona perquè integrin el futur Museu Picasso. Amb la donació d’aquesta col·lecció personal té lloc la creació del Museu Picasso de Barcelona, als quals s’afegeixen els Picasso de les col·leccions municipals, molts d’ells adquirits al col·leccionista Lluís Plandiura. L’any 1961 es formalitza la donació de les seves obres a l’Ajuntament de Barcelona, i aquell mateix any coneixeria la seva assistenta fins al final de la seva vida, Pilar Solano, que rebria part de la seva col·lecció. Sabartés donà un total de tres-centes setanta-dues obres, que foren traslladades de París a Barcelona l’any 1962 (figura 6). El Museu Picasso obrí, sense inauguració pública, l’any 1963 amb el nom oficial de Colección Sabartés. La donació consistí en olis, pastels, dibuixos, així com un gran contingent de cartes, dedicatòries, notes manuscrites i documents de diversa naturalesa. Entre els olis destaquen alguns del període blau com La dona de la còfia (1901), el retrat d’una de les presoneres malaltes de malalties venèries de la presó-hospital de Saint Lazare de París. També cal citar l’escultura Dona asseguda (1902), la primera mai realitzada per Picasso, de la qual Sabartés tenia un dels pocs tiratges en bronze. I entre els dibuixos cal citar un parell de retrats al carbonet, a la manera de Ramon Casas: Poeta decadente (1899) i Retrat de Sabartés assegut (1899-1900). El segon període de relació entre tots dos amics, iniciat durant la dècada dels trenta del segle passat, va donar lloc a un oli important: Jaume Sabartés amb gorgera i barret (1939) realitzat a Royan (figura 2), on Picasso assaja les distorsions corporals que protagonitzaran els retrats de la Segona Guerra Mundial. També destaquen un parell de retrats de Jaume Sabartés com un faune tocant l’aulos, ambdós del 1946 (figura 4). A la col·lecció Sabartés també hi havia uns olis de petit format que pertanyen a períodes poc representats a les col·leccions del museu, com per exemple Copa i paquet de tabac (1924) i Florera i Natura morta amb got, llimona i taronja, totes dues del 1943. Pel que fa a la resta de retrats que feu Picasso de Sabartés fins al final de la seva vida foren més aviat anecdòtics, resultat d’una relació molt íntima. Això donà lloc a caricatures i moltes cartes (figura 3) i notes manuscrites, tot sovint amb referències humorístiques. Entre ells destaquen els retrats que Picasso feia de Sabartés sobre retalls de revistes on apareixien pin-ups (‘noies de calendari’). Un ja vell Sabartés, com una mena de sàtir, festejant o observant les joves models, en alguns casos amb comentaris manuscrits de to burleta del mateix Picasso (figura 5). L’any 1964 Sabartés feu una nova donació, ara de trenta linòleums a l’Ajuntament de Barcelona, també amb destinació al Museu Picasso. Els dos anys següents feu noves donacions de gravats, cinquanta-sis exemplars el 1965 i trenta-cinc el 1967. Aquestes donacions completaren el conjunt inicial donat, i situen el Museu Picasso com un dels grans referents pel que fa a l’obra gràfica picassiana. Amb aquestes donacions va desapareixent la col·lecció Sabartés com a tal, en la mesura que queda diluïda dintre del Museu Picasso, juntament amb tots els Picasso de les col·leccions municipals. Sabartés va morir l’any 1968 a París, després d’anys de problemes de salut. En endavant, serà Picasso qui anirà engreixant la col·lecció, emfatitzant sempre que ho fa en homenatge al seu amic traspassat. El mateix any feu la fabulosa donació de Las meninas de Picasso (1957) —una cinquantena de teles, l’única sèrie completa de totes inspirades en obres d’altres artistes— i el retrat blau Jaume Sabartés amb quevedos (1901), aquest darrer una facècia de joventut de Picasso, que el feu posar en un marc barroc i va penjar a les parets d’Els Quatre Gats. Aquell mateix any 1968 Picasso donà una caixa amb correspondència entre tots dos que li havia lliurat Sabartés temps abans, i que no podia ser oberta fins a l’any 2018, cinquanta anys després de la mort del seu amic. Els anys següents Picasso continuaria donant un exemplar de cadascun dels seus gravats recents al Museu Picasso, amb dedicatòria a Jaume Sabartés. Amb aquests gestos pòstums, Picasso no només valorava el rol de Sabartés sinó que, de facto, ampliava la col·lecció Sabartés post mortem.

Hi ha una sèrie d’obres i de documents que, en el seu moment, van formar part de la col·lecció Sabartés però que per les raons que fos van tenir destinacions diferents. El primer foren tot un conjunt de cent trenta llibres sobre Picasso —alguns d’ells dedicats— que donà a la ciutat de Màlaga l’any 1957. El segon foren les obres que formaven part de la col·lecció de la seva assistent dels darrers anys, Pilar Solano, que no es conegué fins a la mort de Sabartés. Solano, que havia conegut Sabartés a l’hotel Arycasa de Barcelona l’any 1961, fou el seu gran suport dels darrers anys, i el mateix Picasso va intercedir perquè ella entrés a treballar durant un temps al Museu Picasso de Barcelona. No es coneix exactament ni l’origen ni el contingut exacte de la seva col·lecció però, segons Rodríguez-Aguilera, hauria estat formada per «34 dibuixos, dels quals 22 són retrats de Sabartés, tres litografies dedicades, gravats diversos i varis textos, notes i cançons autògrafes, dedicades o dirigides per Picasso a Sabartés». Alguns dels que coneixem són dibuixos de tall anecdòtic, i sovint paròdics, que donaven testimoni de la relació entre tots dos amics. Alguns dels més coneguts i divulgats són Sabartés com a conde duque de Olivares (1957) i Roda el món i torna al Born (1956), pastels de colors vibrants on Sabartés apareix disfressat de conde duque de Olivares o de català amb barretina, tot plegat en la línia còmica que Picasso retrata el seu amic, sobretot durant la segona època. Tot i que Sabartés mantingué durant anys la col·lecció sencera, el cert és que sabem que es va vendre alguna obra, potser per necessitat econòmica. Aquest és el cas d’una de les peces importants de l’època blava, La planxadora (1901), que Picasso li havia dedicat: «A Jacobus Sabartés». Li fou adquirida per Alfred Stieglitz l’any 1912 i actualment integra les col·leccions del Museu Metropolità de Nova York. En definitiva, si bé Sabartés fou un enamorat de l’art i la cultura, un home de sòlida formació, en realitat seria col·leccionista d’un sol artista. A més a més aquest artista era íntim amic seu, possiblement l’amic en el sentit més ampli de la paraula que tingué Picasso durant tota la seva vida. No és poca cosa. La rellevància de Sabartés cal valorar-la no només en relació amb el Museu Picasso sinó, per extensió, amb la gènesi del sistema de museus barceloní, que parteix en bona part d’aquest museu, que li donà projecció mundial. Sabartés fou més que un col·leccionista, fou una personalitat complexa que s’encomanà a la devoció picassiana més absoluta, amb tots els pros i contres que això suposava i que ell coneixia perfectament, potser des del llunyà dia de 1899 que el va conèixer.

Bibliografia

Casacuberta, Margarida. «Jaume Sabartés: retrats i records». L’Avenç [Barcelona], núm. 388 (març 2013), p. 44-51.

Farreras, Elvira; Gaspar, Joan; Ribas, Antoni (ed.). Memòries: Art i vida a Barcelona: 1911-1996. Barcelona: La Campana, 1997.

Guigon, Emmanuel; Cortadella, Margarida (comissaris de l’exposició). Sabartés per Picasso per Sabartés [catàleg d’exposició]. Barcelona: Museu Picasso: Ajuntament de Barcelona, 2018.

Huelin Ruiz-Blasco, Ricardo; Sabartés, Jaume; Vilató Ruiz, Pablo; Inglada, Rafael (ed.). Epistolario inédito: 41 cartas en torno a Picasso. Màlaga: Fundación Pablo Ruiz Picasso. Museo Casa Natal, 2004.

Museu Picasso: Catàleg de pintura i dibuix. Barcelona: Museu Picasso: Ajuntament de Barcelona, 1984.

Palau i Fabre, Josep. Picasso i els seus amics catalans. Barcelona: Aedos, 1971. [2a ed.: Barcelona: Galaxia Gutenberg: Círculo de Lectores, 2006]

Rodríguez-Aguilera, Cesáreo. Picassos de Barcelona. Barcelona: Polígrafa, 1974.

Romero Escassi, José (pr.). Donación Jaime Sabartés: Bibliografía y obra gráfica de Picasso. Màlaga: Museo Provincial de Bellas Artes de Málaga, 1968.

Solano, Pilar. «La mútua fidelitat entre Picasso i Sabartés i de tots dos amb Catalunya». A: Homenatge de Catalunya a Picasso. Barcelona: Fundació Picasso-Reventós, 1982, p. 34-35.

Solinero Portero, José. Libros sobre Picasso en el Museo de Málaga: el legado Jaime Sabartés. Madrid: Ministerio de Cultura, 1981.

Vallès, Eduard (comissari de l’exposició). Picasso. Amics catalans de joventut [catàleg d’exposició]. Horta de Sant Joan: Centre Picasso d’Horta, 2009.

Eduard Vallès