Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Rafael Santos Torroella

2/11/2020

Portbou (Alt Empordà) 21/1/1914  - Barcelona 29/9/2002

 

Figura 1. Rafael Santos Torroella pintant una aquarel·la.

Figura 2. Modest Urgell, Tren amb paisatge al fons, oli sobre tela (s. d.), 12,5 × 31,5 cm.

Figura 3. Rafael Barradas, De Pacífico a Puerta de Atocha, oli sobre tela (1918), 61,5 × 78,5 cm.

Figura 4. Norah Borges, Córdoba en el recuerdo. Retrato de Guillermo de Torre, oli sobre tela (1928), 55 × 65 cm.

Figura 5. Ángel Ferrant, Ademán, fusta amb incisions policromades (1954), 36 × 40 × 10 cm.

Figura 6. Marià Pidelaserra, Escena de bordell, tinta i aquarel·la sobre paper (c.1938), 24,5 × 32,5 cm

Figura 7. Federico García Lorca, Viento del Este, tinta i llapis de colors (1927), 50 × 32 cm.

Figura 8. Rafael Santos Torroella, Autoretrat, llapis sobre paper (1981), 31,4 × 24,5 cm.

L’Ajuntament de Girona va aprovar l’adquisició de la col·lecció d’art de l’historiador i crític d’art Rafael Santos Torroella el febrer del 2014 per 3,9 milions d’euros, després d’una àmplia polèmica política i mediàtica que es va resoldre amb el vot de qualitat de l’alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, després que els regidors empatessin en nombre.

Les gestions per a l’adquisició foren conduïdes per la vídua de Rafael Santos Torroella, Maite Bermejo, la qual afegí a la transacció, en forma de donació, l’arxiu i la biblioteca d’ambdós.

Es fa difícil de separar la col·lecció —unes 1.200 peces, entre pintures, escultures, dibuixos, litografies, gravats, ceràmiques, fotografies…—, d’aquest fons bibliogràfic i documental —uns 15.000 volums de llibres i revistes, així com nombrosa correspondència i arxius.

Cada col·leccionista té un tarannà, unes motivacions i determinades circumstàncies vitals que influeixen en la configuració de la seva col·lecció. En el cas de Santos Torroella, un dels factors principals és la seva trajectòria vital. Moltes de les obres de la seva col·lecció són fruit de relacions personals d’amistat, de la seva activitat com a professor d’història de l’art o com a crític i activista cultural, i fins i tot com a familiar d’artistes —la seva germana era Ángeles Santos Torroella, casada amb Emili Grau i Sala; d’altra banda, era cunyat de Sebastià Gasch, i el seu nebot era Julián Grau Santos.

Rafael Santos Torroella (figura 1 i figura 8) i Maite Bermejo Hernández (Burgos, 1919 - Barcelona, 2013) vivien en un pis, al número 448 del carrer de Muntaner de Barcelona, pis que havia estat ocupat abans de la seva arribada, a finals de la dècada del 1950, pel cònsol brasiler i poeta João Cabral de Melo Neto. Totes les parets estaven ocupades per estanteries amb llibres i escultures, pintures, dibuixos i gravats. D’altra banda, la major part de la col·lecció no estava penjada, i es conservava en armaris i trasters.

Una bona manera d’abordar la col·lecció Santos Torroella podria consistir a seguir la seva trajectòria vital i professional, i veure que rere la majoria de les obres que en formen part hi ha hagut una relació personal amb els autors.

L’any 1934, Santos s’instal·la a Barcelona. Conviu en una pensió amb el pintor Miquel Villà. Aquest, li ensenyà a mirar la pintura i a conèixer els seus secrets, alhora que l’introduïa en el context artístic català. La seva germana, Ángeles Santos, estava promesa amb el pintor Emili Grau i Sala —es casarien el 1936. Exemple d’aquesta amistat seria l’oli de Villà Tafí Viejo. Tucumán (1942).

De la seva germana Ángeles conservava diversos olis, com un retrat de Rafael nen, pintat el 1924, Niña durmiendo (1929) i Niña muerta (1930). Aquests tres darrers olis, però, no han entrat en l’adquisició de l’Ajuntament de Girona i van acabar en mans dels nebots de Maite Bermejo.

D’Emili Grau i Sala es conserven una desena d’aquarel·les i pastels, com Nu fauve (1961). I de Julián Grau Santos, que va ser alumne del seu oncle Rafael a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi —actualment Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona—, pertanyent al corrent dels nous realismes que va sorgir a principis de la dècada del 1960, també se’n conserva una desena d’olis.

Santos Torroella va combatre, durant la Guerra Civil, en el bàndol republicà. La postguerra va ser, en tots els sentits, molt difícil per a ell i se salvà pels pèls de morir afusellat a la presó. L’any 1944 el trobem a Madrid, entorn de la bohèmia que es reunia al Café Gijón. Estableix amistat amb els pintors Benjamín Palencia, Pancho Cossío i l’escultor Cristino Mallo, entre d’altres. De Palencia, fundador de l’Escuela de Vallecas, per exemple, va conservar un dibuix, Músicos (1960). I va aconseguir conèixer i adquirir obra de Maruja Mallo a través del seu germà Cristino, com l’oli Homenaje a los juegos de 1936 (1945).

Tornat a instal·lar a Barcelona, aquesta vegada al costat de la que havia d’ésser la seva esposa, Maite Bermejo, el 1948 fundà l’editorial i la revista Cobalto. Coneix Joan Miró, de qui actuarà com a secretari durant un breu temps i, a través del pintor Francesc Garcia i Vilella, contacta amb Cabral de Melo, que farà de pont amb el grup de la revista Dau al Set.

Garcia Vilella està representat a la pinacoteca Santos Torroella amb l’oli Nens i estels (1958-1959).

El 1949, Cobalto 49 va organitzar, a les Galeries Laietanes, la primera exposició de Miró a Barcelona des del 1918, i va facilitar la visita dels membres de Dau al Set al taller de l’artista. Miró, d’altra banda, fou padrí de noces de Santos. A la seva col·lecció hi ha diverses obres de Miró, per bé que cap oli: Sense títol (1950) és un guaix sobre fons litogràfic, dedicat per Miró, la seva esposa i la seva filla. I Dona, gat i lluna (1935) és un pochoir sobre paper. D’altra banda, procedent del fons adquirit a la vídua del galerista Josep Dalmau, també es conserven diversos nusos de la primera etapa de l’artista del passatge del Crèdit (c. 1917).

El mateix 1949, Cobalto 49 organitza una altra exposició, dedicada als joves pintors Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan Ponç. Santos Torroella, com a crític i dinamitzador cultural, ja no deixarà mai de donar suport a la carrera d’aquests tres artistes.

D’Antoni Tàpies podríem destacar l’extraordinari Dibuix (1948), l’oli UGB (1949), la pintura acrílica X i frottage (1964), creada per a la portada del diari El Noticiero Universal, on Santos dirigia la pàgina artística; la informalista Dues petjades (1966), i la tinta sobre paper Autoretrat (c. 1949). De Modest Cuixart, l’aiguafort prova d’artista per al llibre Homenaje a García Lorca (1951), i el guaix que va servir per a un cartell d’un concert Willie the Lion Smith (1950). I de Joan Ponç l’oli Dimoni verd (1948-1949), i algunes tintes com Home assegut i gos (1949), Dona (1949) o Joan Brossa, que va servir per il·lustrar el primer llibre d’aquest poeta Em va fer Joan Brossa (Cobalto, 1951).

A partir d’aquestes iniciatives de la revista Cobalto 49, Santos Torroella contactà amb l’arquitecte i pintor alemany Mathias Goeritz, que vivia a Santillana de Mar. Goeritz el va convidar a participar en la fundació de l’Escuela de Altamira, amb l’escultor Ángel Ferrant, el crític Ricardo Gullón i el pintor Eduardo Westerdahl. Santos i Sebastià Gasch van aglutinar el sector català de l’Escuela de Altamira: Josep Llorens i Artigas, Eudald Serra, Joan Teixidor i Modest Cuixart.

Goeritz està representat a la col·lecció Santos amb diversos guaixos, com Tótem (1948) i Laberinto (c. 1954-1956), la tècnica mixta sobre paper El hombre y sus ídolos (1949), i una sèrie de dibuixos a la tinta destinada a il·lustrar el poemari de Santos Ciudad perdida (1949).

Carla Prina, esposa de l’arquitecte i crític d’art suís Alberto Sartoris, va participar en la Segunda Semana de Arte de la Escuela de Altamira, i la col·lecció Santos Torroella en conserva un conjunt d’olis. També és important l’àmplia col·lecció de Dibujos móviles de l’escultor Ángel Ferrant, resident a Madrid però amb forts lligams amb Catalunya, així com l’escultura de fusta Ademán (1949) (figura 5) —que fou exhibida per primera vegada durant la III Bienal Hispanoamericana de Arte que va tenir lloc a Barcelona l’any 1955. Fou un gran amic de Santos i el seu arxiu conté una àmplia mostra de la seva correspondència epistolar. També posseïa ceràmiques de Llorens i Artigas i escultures d’Eudald Serra —que havia estat alumne de Ferrant.

Encara a finals de la dècada del 1940, coneix la vídua del marxant Josep Dalmau, a qui li adquirirà part de l’arxiu de les Galeries Dalmau. També li adquireix obres com Diana (1922), de Francis Picabia, un pastel de Marie Laurencin i alguns guaixos de Joan Miró (que no conservarà). Més endavant, anirà completant la seva col·lecció d’obra d’artistes que havien exposat a les Galeries Dalmau: Viento del Este (1927), dibuix acolorit de Federico García Lorca (figura 7), el dibuix a llapis Diaghilev (1921), de Juan Gris, una tinta i aiguada sobre paper de Joaquim Torres-García, així com nombroses obres del pintor uruguaià Rafael Barradas: l’oli De Pacífico a Puerta de Atocha (1918) (figura 3), així com nombrosos estudis de figurins per a l’actriu Catalina Bárcena, de la dècada del 1920. El fons documental de les Galeries Dalmau es pot consultar en línia a: http://www.girona.cat/sgdap/movio2/ca/index.php?pageId=20 .

El 1951, participa en la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte. I aconsegueix que Salvador Dalí doni una conferència al Teatre María Guerrero, de Madrid, titulada Picasso y yo. Santos conserva en la seva col·lecció l’original manuscrit d’aquesta intervenció. Havia conegut Dalí el 1948, just quan l’artista empordanès havia tornat després de vuit anys als Estats Units, amb motiu de la publicació del llibre Mentira y verdad de Salvador Dalí, escrit per Oriol Anguera i publicat per Cobalto. Santos esdevindrà, amb els anys, el principal estudiós del primer Dalí, i reunirà —de vegades, a través de la germana de l’artista, Anna Maria—, algunes obres i manuscrits d’aquest creador. Per exemple, l’oli Marina (1918-1919), l’esbós Nen de la madona (c. 1949), Nu (1921) o Cap rafaelesc (1959), dedicat a María Teresa Bermejo, a més a més d’alguns dibuixos a tinta de la tipologia «putrefactes» (1924-1925) i un cadavre exquis dibuixat per Dalí, Gala, Valentine Hugo i André Breton.

El 1951 és convidat per l’arquitecte José Antonio Coderch a articular els continguts del pavelló espanyol a la IX Triennale de Milà, dedicada a les arts decoratives i el disseny. Hi exposa obres d’Ángel Ferrant, Eudald Serra, Jorge Oteiza, Joan Miró, ceràmiques de Llorens i Artigas i Antoni Cumella, i un llibre-homenatge a García Lorca amb aiguaforts de Josep Guinovart, editat per Cobalto. La col·lecció Santos conserva un guaix de Guinovart de tema lorquià, A las 5 de la tarde. Llanto por la muerte de Sánchez Mejías (1950), i una tècnica mixta sobre tela: Homenatge al modernisme (1965).

L’any 1960 és decisiu en l’esdevenir professional de Rafael Santos Torroella: assumeix la direcció de les pàgines d’art del diari El Noticiero Universal (fins al 1980). Es titula com a professor de dibuix a l’Escuela Superior de Bellas Artes de San Jorge de Barcelona (el 1963 ja hi figurarà com a «professor numerari»). I encara impulsa el grup 0 Figura (1960-1963), vinculat a la Sala Gaspar. Això implica més ingressos regulars per a adquirir obres, i també regals d’exalumnes i d’artistes emergents.

Inicia, doncs, una tasca persistent com a crític d’art. A més a més, ajuda el jove maquetista del Ciero, Joan Hernández i Pijuan —fill del director José María Hernández Pardos— en els seus primers passos com a artista. D’aquest, entre altres obres, conserva la informalista Pintura 101 (1960) i el guaix hiperrealista Alzina (1973).

Com a professor, ara d’ampliación a la historia del arte a Sant Jordi, orientà alguns dels seus alumnes, l’anomenada generació dels seixanta o nous realistes: Francesc Artigau —l’oli Tors de dona (1968)—, Arranz Bravo —l’oli Figura femenina (1964)—, Bartolozzi —l’oli La escalera americana (1967) —, Robert Llimós —l’oli Caixa de fruita (1989) —, Gerard Sala i Serra de Rivera. Amb altres joves que no van estudiar amb ell, com l’escultor Xavier Corberó —el bronze Obelisc—, també establirà una gran amistat. De tots ells es conserva abundant obra a la col·lecció.

Santos fou el crític i aglutinador del grup 0 Figura, que va organitzar quatre exposicions col·lectives a la Sala Gaspar: Joan Hernández i Pijuan, Joan Josep Tharrats, Joan Claret i Joan Vilacasas. Tots ells estan a bastament representats en la col·lecció Santos.

A més a més, va adquirir peces importants d’art català de finals del segle xix i principis del segle xx: dibuixos de Nonell, un oli de Modest Urgell —Tren amb paisatge al fons (s. d.) (figura 2)—, un oli de Ramon Pichot, dibuixos de Marià Pidelaserra —la tinta Escena de bordell (figura 6)—, Pere Pruna, Miquel Viladrich, un guix de Julio Antonio —Santos serà el comissari de la gran exposició que recuperava la tasca d’aquest escultor, el 1969—, Manolo Hugué —el bronze Noia— o Pablo Picasso —Home assegut i, al revers Noia asseguda (1898-1899).

La col·lecció es nodreix, també, d’obres de la primera generació de dones artistes avantguardistes, com Norah Borges —l’oli Córdoba en el recuerdo. Retrato de Guillermo de Torre (1928) (figura 4)—, Remedios Varo —la tinta Circo (1935)— i la ja esmentada Ángeles Santos.

Del període de postguerra, hi ha dibuixos i aquarel·les sobre paper de Josep Maria de Sucre, Antonio Saura, Antoni Clavé, Manolo Millares, Garcia i Vilella, Eugenio Granell i Ràfols-Casamada. Així com escultures de Marcel Martí i Josep Maria Subirachs.

Va cultivar l’amistat amb artistes com l’aquarel·lista Ramon Gaya o el pintor Jorge Castillo, dels quals va conservar nombroses obres.

La col·lecció Santos Torroella consta, també, de nombrosos llibres d’artista; una biblioteca amb primeres edicions: d’autors en castellà representants de les generacions del 98 i 27, literatura catalana del primer terç del segle xx, i d’autors surrealistes francesos; literatura artística, i una de les col·leccions més completes de revistes de les avantguardes artístiques i literàries catalanes i espanyoles.

El seu arxiu conté apartats com les esmentades Galeries Dalmau, l’editorial Cobalto, els Congresos de Poesía (Segovia, 1952; Salamanca, 1953 i Santiago de Compostel·la, 1954), la IX Triennal de Milà o l’Escuela de Altamira. I correspondències com la de l’escultor Ángel Ferrant amb Santos Torroella, o la de Federico García Lorca amb Pepín Bello.

Bibliografia

Maluquer, Elvira; Vidal Oliveras, Jaume (com.). Rafael Santos Torroella: En los márgenes de la poesía y el arte [catàleg d’exposició]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura; Madrid: Residencia de Estudiantes: Círculo de Bellas Artes, 2003.

Mas Peinado, Ricard. «Records d’un seu deixeble. El meu Rafael Santos Torroella, i unes quantes coses sobre Ángeles». Revista de Girona (gener 2012). [Dossier «Els Santos Torroella»]

Oller, Sílvia. «Més art per a Girona. L’equip de govern ha acordat comprar per 3,9 milions la col·lecció del crític Santos Torroella. L’operació, que desperta alguns recels, només està pendent que l’aprovi el ple municipal». La Vanguardia (7 setembre 2013).

Playà Maset, Josep. «Rafael Santos Torroella, vora el mar de l’Empordà». Santos Torroella entre l’art i la poesia. Girona: Ajuntament de Girona: CAM Obres Socials, 2004.

Vidal Oliveras, Jaume. «El tiempo del arte. Conversación con Santos Torroella». Kalías: Revista de Arte, núm. 17-18 (1997).

Ricard Mas

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal