Josep Soler i Palet (figura 1) fou un personatge polifacètic, prou conegut tant per la seva activitat com a periodista, historiador i erudit, com pel seu compromís amb la política, el patrimoni i la cultura.
Coneixem sobradament la seva activitat professional, atès que s’han fet diverses publicacions al respecte, però de la seva faceta com a col·leccionista en tenim ben poques dades. La seva mare, M. Mercè Palet i Cañameras, pertanyia a una antiga família terrassenca. El seu pare, Jacint Soler i Oliveras, era fill de Balsareny i notari de professió. S’establí a Terrassa l’any 1846, on exercí el càrrec de notari delegat i el d’arxiver de protocols del districte fins a la seva mort, el 1891. L’exercici d’aquest càrrec comportava també la custòdia d’una valuosa documentació (fons notarials, municipals i judicials des del 1237) que Jacint Soler conservava a casa seva, on tenia oberta la notaria.
El jove Soler i Palet va créixer convivint amb tota aquesta documentació, una part important de la qual va passar davant dels seus ulls en ordenar-la i endreçar-la. Amb tota seguretat, aquest fet va despertar en ell la febre per la recerca i la investigació històrica, camp en el qual excel·lí i que li va reportar una notable fama com a historiador i arqueòleg.
Tot i que cursà la carrera notarial a la Universitat de Barcelona, el seu principal interès fou la recerca històrica, i a ella i a les tasques d’escriptor consagrà bona part de la seva carrera professional. Va publicar, entre d’altres, les següents obres: Monografia de la parròquia de Sant Julià d’Altura (1893), una de les primeres; Monografía de la iglesia parroquial de Tarrassa (1899); el Llibre dels privilegis de Tarrassa (1899); o les Cent biografies tarrassenques (1900).
El novembre de 1895 deixà la seva ciutat natal i traslladà la seva residència a Barcelona, on va romandre fins a la seva mort. Les seves relacions amb associacions de caire cultural foren nombroses: fou delegat del Centre Excursionista de Catalunya; acadèmic de la Real Academia de la Historia de Madrid; vicepresident de l’Associació Artístico-Arqueològica Barcelonesa, càrrec que ocupà entre el 1889 i el 1903. I, des de 1906, fou membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. El seu discurs d’ingrés es titulà: «Contribució a la història antiga de Catalunya. Egara. Terrassa».
El 22 de novembre de 1921 va morir a Barcelona. Dos dies després, seguint les seves darreres voluntats, era enterrat a Terrassa (figura 2).
Al llarg de tota la seva vida, Josep Soler i Palet estigué completament compromès amb la recuperació, la recerca i la difusió del patrimoni local de la seva ciutat natal. Ell s’encarregà de despertar la consciència patrimonial de la ciutat, reivindicant els elements antics com a testimonis materials de la rica història de Terrassa.
Una de les seves màximes aspiracions era veure la creació d’un museu a la seva ciutat i així queda clarament palès en un article seu aparegut, l’octubre de 1904, a la revista Egara. Per a ell, la necessitat d’un museu era inqüestionable i molt necessària. I a Terrassa sorgeix, per primera vegada, el 1891, quan s’enderroquen les restes de l’antic Castell Palau.
L’impulsor de la recuperació d’aquests vestigis fou el mateix Josep Soler i Palet, que formà part de la Comissió Municipal de Monuments, organisme que es creà per fer-se càrrec de la conservació de les restes.
A aquesta iniciativa de recuperació del patrimoni se li sumà l’organització d’una exposició local que va tenir lloc al Palau d’Indústries i que s’inaugurà durant la Festa Major de 1904. La mostra comptava amb una secció d’art antic, organitzada per Soler i Palet. Uns mesos més tard, el 17 de novembre de 1904, es va constituir el Patronat de Museus i Arxius Municipals que més endavant substituirà el nom de Patronat pel de Junta. Una de les comissions, la d’Art Antic i Modern, estava presidida per Soler i Palet. La seva tasca al capdavant d’aquesta secció va anar dirigida a aconseguir la conservació dels retaules de Sant Pere i a potenciar les excavacions arqueològiques. L’any 1919 el seu delicat estat de salut l’obligà a dimitir del seu càrrec i va ser substituït per Joaquim Vancells i Vieta.
Molt possiblement, el seu interès per recuperar i preservar la història passada de la seva ciutat a través dels testimonis materials, el van portar a crear la seva pròpia col·lecció. Els seus interessos, com els de molts d’altres col·leccionistes vuitcentistes, són ben amplis: l’heterogeneïtat i la diversitat de tipologies d’objectes i d’èpoques serà la tònica predominant de la seva col·lecció. Malgrat l’interès i els esforços per recuperar el patrimoni terrassenc, únicament un tant per cent molt reduït de la seva col·lecció particular és obra de procedència local.
L’origen de la seva afició col·leccionista es troba en la compra, a Toledo, d’una col·lecció de rajoles d’estil mudèjar i una altra de claus antigues. Aquesta compra la realitzà durant un viatge que feu a Madrid per visitar l’Exposición Historico-Europea (1892-1893) que s’organitzava a la dita capital amb motiu de la celebració del IV Centenari del Descobriment d’Amèrica. Tot i aquesta primera adquisició, no es dedicà a impulsar la seva col·lecció particular d’antiguitats fins a finals de 1908. Al llarg dels anys va anar comprant, principalment en antiquaris i subhastes: pintures, talles, retaules, rajoles, pots de farmàcia, plats, objectes ceràmics i de vidre, joies i peces d’orfebreria, entre moltes altres coses i de cronologia diversa. Les primeres obres que adquirí eren d’època medieval: importants pintures dels segles xiv i xv, talles de la Mare de Déu dels segles xii, xiii i xiv i retaules. Malgrat l’heterogeneïtat de la seva col·lecció, s’intueix una certa especialització en aquest període, en tant que les peces destaquen per importància i qualitat.
La classificació de la seva extensa col·lecció, que apareix en el document notarial del llegat, respon a un criteri vuitcentista en què els objectes es distribueixen segons les següents disciplines: pintura, escultura, orfebreria, objectes litúrgics, ceràmica, ferreteria i objectes diversos. Aquest tipus de classificació ja s’havia utilitzat en l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.
A la seva col·lecció es comptabilitzen 92 pintures, entre pintura sobre taula, sobre tela, sobre cuir, sobre coure; gravats; miniatures sobre ivori i aquarel·les. Les més antigues daten del segle xiii. Pel que fa a l’escultura i a l’orfebreria, hi ha 99 objectes relacionats, entre talles de fusta, escultures d’alabastre, crucifixos d’aram, arams repussats, gravats de coure, penjolls de plata i medallons de pitral, entre d’altres. En l’apartat de ceràmica hi ha 267 objectes, entre altres coses hi podem trobar plats, plafons de rajoles i pots d’apotecari. Finalment, a la darrera secció, anomenada vària, hi figuren 64 peces, entre capses de rapè, vidres, claus de porta i claus de pany, pistoles, rellotges, etcètera. En total, la seva col·lecció estava integrada per 522 objectes.
Baltasar Ragón, sota el pseudònim de R. de la Galera, en un article aparegut a la revista Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, ens informa que Soler i Palet tenia aspiracions de muntar una gran col·lecció de bronzes solts i aplicats a mobles de l’època de Lluís XV, Lluís XVI i del primer Imperi. Aquesta idea sembla que deriva d’un article aparegut a la revista L’Art Decoratif, del febrer de 1909, que parlava de la compra d’una col·lecció de bronzes que Mr. Pierpont Morgan havia fet pel Museu Metropolità de Nova York.
Segons el testimoni de Francesc Carreras i Candi, en els darrers anys de la seva vida, Josep Soler i Palet s’aficionà a anar a les subhastes d’objectes artístics i arqueològics que havia començat, de manera modesta a Barcelona, l’antiquari Marçal Arias Carvajal. Aquestes transaccions es feien: primer en un entresol de la plaça del Teatre, número 1; després en un local al carrer dels Banys Nous, número 8; i finalment s’establiren al carrer del Call, número 28, on aquestes subhastes es començaren a fer de manera periòdica, un cop al mes. Soler i Palet era assidu a aquests actes i hi adquirí moltes de les obres que integren la seva col·lecció.
Mossèn Gudiol, en un petit article aparegut al Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa, també fa esment de la faceta de col·leccionista de Soler i Palet, com a afició compartida: «ens havíem trobat en les cases de comerciants d’antiguitats i finalment ambdós ens vèiem en les divertides subhastes mensuals d’objectes antics. En aquestes darreres reunions de tècnics, d’aficionats a les coses de la vellura i de gent senzillament curiosa, no hi acostumava a faltar mai».
Resulta molt interessant aquesta menció a les subhastes si tenim en compte que Soler i Palet va publicar, pòstumament, una petita narració a la revista Catalana que portava per títol «Una subasta». Hi narra el desenvolupament d’una sessió de subhasta. Tot i que es tracta d’un relat fictici, amb personatges inventats, no deixa de tenir una base real fruit de l’experiència i d’un ampli coneixement del sector. Cal pensar que un dels personatges que apareix mencionat, mossèn Gual, molt probablement està inspirat en la figura de mossèn Gudiol. Així mateix, l’anònim subhastador es podria identificar, segons Francesc Carreras i Candi, amb Marçal Arias Carvajal.
A part d’aquesta narració, la mateixa revista en publicà una altra, al novembre de 1921, titulada «A ca’l antiquari». Així mateix, en el seu arxiu personal, conservat a l’Arxiu Històric i Comarcal de Terrassa, es conserva una petita novel·la inèdita inacabada que porta per títol Història d’un col·leccionista. En ella se’ns narren les particularitats i les peculiaritats d’aquest ofici de la mà del seu protagonista, Lluís Casacuberta.
Desconeixem si la història està inspirada en alguna persona real o bé simplement utilitza aquest personatge per plasmar la seva pròpia experiència i les idees que ell té sobre el que és o com hauria de ser el col·leccionisme.
En relació amb la col·lecció de Soler i Palet es coneixen pocs detalls sobre la seva formació i sobre les vicissituds sofertes, que degueren ser moltes, si tenim en compte el volum d’objectes que va arribar a reunir. D’algunes peces, però, podem seguir les petjades que ens porten a conèixer, una mica més, el seu vessant com a col·leccionista.
Una de les obres més conegudes i importants és la imatge reconditori de la Mare de Déu de Sant Cugat (MdT 38). Aquesta peça, segons Joan Auladell, fou adquirida a un antiquari de Barcelona, en subhasta pública. Per l’adquisició d’aquesta peça en Soler i Palet va competir amb un altre postor, el seu amic i conservador del Museu de Vic, mossèn Josep Gudiol.
La imatge en qüestió, entre els anys 1910 i 1911 es trobava en el primer pis de la casa rectoral del monestir de Sant Cugat, exposada juntament amb altres peces aplegades per mossèn Andreu Domènech. Cap a l’any 1912, quan es produeix el canvi d’ecònom, la imatge va tornar al monestir, tal com assegura el mateix mossèn Gudiol. És probable que l’exoneració es produís després d’aquesta data. Segons Baltasar Ragón la peça fou adquirida per Soler i Palet l’any 1915.
Una altra obra ben interessant que també formava part de la col·lecció de Josep Soler i Palet és un compartiment de retaule amb la representació de la Pentecosta, atribuït a l’antic Mestre de Torà (MdT 27). Es tracta d’una peça datada pels volts del 1400. Tot i que se’n desconeix la procedència exacta, gràcies a una etiqueta que està enganxada al revers de la taula podem deduir que l’antic retaule del qual formava part va ser desmembrat en els primers anys del segle xx. El conjunt, format per cinc o sis compartiments, va sortir l’any 1905 de la població de Rubielos de Mora (Terol) en direcció a València.
Gràcies al testimoni de Chandler Rathfon Post sabem que aquesta taula va formar part de la col·lecció de l’antiquari Celestí Dupont (1859-1940). Desconeixem si en Soler i Palet li comprà directament a ell o bé ho feu a través d’un intermediari. El que sí que és clar és que l’any 1918 aquesta taula ja formava part de la seva col·lecció tal com s’aprecia a la fotografia del despatx de casa seva (figura 3).
Aquest compartiment formava part d’un retaule de doble advocació a la Mare de Déu i a santa Anna de la qual es coneixen tres taules més. Una d’elles representa l’Ascensió i, segons Post, l’any 1938 es trobava a la col·lecció Désourtheau de París. Les altres dues es conserven al MNAC i representen l’Anunciació a santa Anna i sant Joaquim (MNAC/MAC 24076) i el Naixement de la Mare de Déu i Presentació al temple (MNAC/MAC 15853). Aquestes darreres, segons Clara Beltrán, amb tota probabilitat van ser adquirides per la Junta de Museus de Barcelona, que les comprà al mateix Dupont el març de 1907.
Animat pel camí que altres col·leccionistes del país havien endegat, Soler i Palet va prendre la determinació de convertir la seva col·lecció en el punt de partida d’un museu de la vila de Terrassa. I així fou com la seva col·lecció va ser llegada a la ciutat. El 7 d’abril de 1919, una setmana abans d’una intervenció quirúrgica, redactà la memòria complementària del seu testament, on cedia part dels seus béns —la casa pairal del carrer de la Font Vella, número 28, els llibres i els objectes d’art— a la seva ciutat natal. Segons aquesta memòria, la casa s’havia de destinar a museu biblioteca amb l’aportació dels seus objectes artístics i els seus llibres.
Amb aquest gest totalment altruista, Josep Soler i Palet donà l’impuls definitiu a la creació del primer museu i biblioteca de la ciutat, facilitant així la creació del primer equipament cultural públic de Terrassa (figura 4, figura 5 i figura 6).
