Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Josep Vallet i Piquer

9/11/2020

Sarral (Conca de Barberà) 22/12/1833  - Barcelona 15/3/1909

 

Figura 1. Pacià Ross, Retrat de Josep Vallet, publicat a La Ilustració Catalana, any IV, núm. 93 (31 agost 1883).

Figura 2. Macari Golferichs, Compartiment d’un bancal o predel·la. Procedent del monestir de Santa Maria de Pedralbes, el bancal va pertànyer a la col·lecció de Josep Vallet i avui és en parador desconegut.

Figura 3. Francesc Serra (?), Bancal de la vida de sant Onofre. Museu de la Catedral de Barcelona. Copyright © Catedral de Barcelona. Drets reservats. Prohibida la reproducció total o parcial. Fotògraf: Guillem F. Gel.

Figura 4. Bernat Martorell, Predel·la de la Passió. Museu de la Catedral de Barcelona. Copyright © Catedral de Barcelona. Drets reservats. Prohibida la reproducció total o parcial. Fotògraf: Guillem F. Gel.

Figura 5. Fragments de tapissos de la col·lecció de Josep Vallet. Fotografies publicades a l’Álbum heliográfico de la Exposición de artes suntuarias de 1877 (Barcelona, 1878).

Figura 6. La caiguda dels ídols, fragment de tapís. © Paris, MAD / Jean Tholance. (París, Museu de les Arts Decoratives.)

Josep Vallet era fill de Rafael Vallet i Padreny i de Maria Piquer i Balcells (figura 1). Va cursar estudis de llatinitat, humanitats, filosofia, teologia i cànons sagrats al Seminari Conciliar de Barcelona. Fou ordenat sacerdot el mes de juny de 1858. Va servir com a vicari a l’església parroquial de Sant Cugat del Vallès i a la parròquia de Sant Bartomeu de Sitges. L’any 1861 va obtenir el grau de doctor en sagrada teologia. El mateix any va ser nomenat capellà de la comunitat de religioses del Sagrat Cor de Jesús, establerta a Sarrià, i el 1853 capellà de les religioses del col·legi de Nostra Senyora de Loreto, al barri de les Corts. L’any 1871 va ser nomenat catedràtic de metafísica i lògica a les classes d’ampliació del batxillerat, al Seminari Conciliar, i el 1873, segons ell mateix registra en uns apunts curriculars, «faltando catedráticos por motivo de la Revolucion, se ofreció de buena voluntad enseñar un curso de Filosofía del Arte o sea Estetica á los discipulos de la clase de Ampliacion» (Alturo, 2008, p. 302). L’any 1876 va ser ascendit en ser nomenat catedràtic de teologia dogmàtica, matèria que explicà durant sis anys. L’any 1880 el bisbe de Barcelona i l’Acadèmia de Sant Tomàs el van enviar a Roma per participar en l’assemblea de delegats dels seminaris i acadèmies catòliques que s’havia convocat amb l’objectiu de mostrar l’adhesió al papa Lleó XIII i a la seva obra de «restauració» de la filosofia tomista, proclamada a l’encíclica Aeterni Patris (donada el 4 agost de 1879).

L’adhesió militant a la filosofia tomista contra les idees de la «filosofia moderna» fou, doncs, una de les constants en la trajectòria intel·lectual de Josep Vallet, dins de la línia conservadora que aleshores s’imposà a l’Església catòlica. Per esmentar només alguns exemples, que ell mateix registra en el seu text curricular, recordem que durant aquests anys va donar «muchas conferencias en la Asociacion de Católicos sobre los funestos errores emanados de la escuela Cartesiana, é infiltrados en las escuelas germánicas», i que l’any 1881, substituint el pare Llanas, que estava malalt, Vallet «predicó en la Iglesia del Pino ocho conferencias sobre la Victoria Completa del Tomismo sobre todos los errores modernos en Filosofia» (Alturo, 2008, p. 302-303). Ben posats a contribució de l’ideari conservador de l’Església, els mèrits acadèmics de Vallet li permeteren obtenir l’any 1883, mitjançant oposició, la condició de canonge magistral de la catedral de Barcelona, així com el càrrec de rector del Seminari Conciliar de Barcelona, que hauria exercit fins al 1893 (?). Ens estalviem de recollir aquí els títols de les múltiples publicacions de Josep Vallet sobre matèries teològiques, filosòfiques i morals; en aquest sentit vegeu els articles biogràfics d’Eduard Támaro (1883) i d’Antoni Elias de Molins (1895), així com la resta de publicacions citades a la bibliografia (especialment Alturo, 2008).

Des d’una perspectiva actual, no hi ha dubte que el seu interès per l’art antic i la seva activitat com a col·leccionista constitueixen un dels aspectes més atractius i interessants en la trajectòria vital del doctor Josep Vallet. Aquesta inclinació la tenim documentada almenys des d’inicis de la dècada de 1870 —recordem que l’any 1873 imparteix un curs de filosofia de l’art al Seminari— i és molt probable que hagi estat influïda pel corrent de revalorització del patrimoni artístic català que feia poc havia cristal·litzat en la celebració de la pionera Exposición Retrospectiva de Obras de Pintura, de Escultura y Artes Suntuarias organitzada l’any 1867 per l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, així com l’Exposición Arqueológico-Artística que se celebrà a Vic l’any següent. En qualsevol cas, la dedicació de Vallet a aquesta tasca seria sostinguda a partir d’aquests anys. Així, el mes d’octubre de 1877 va ser un dels fundadors de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa presidida per Josep Puiggarí, que en fou el principal promotor. La fundació d’aquesta societat va coincidir amb la celebració, els mesos de setembre i octubre de 1877, de la important exposició d’arts sumptuàries, a l’edifici de la Universitat de Barcelona, en l’organització de la qual van tenir un paper destacat el grup d’erudits, amateurs i col·leccionistes que van fundar l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. Així, Vallet va prestar ja un conjunt notable de peces de la seva col·lecció particular per a aquesta exposició. Al corresponent catàleg (Catálogo de la Exposición de Artes Suntuarias antiguas y modernas, Barcelona, 1877), sota els números 418 a 426 es descriuen una arquilla de noguer amb incrustacions metàl·liques del segle xvi, dos tapissos del segle xv, tres «sillones de nogal incrustados de marfil, forma Antigua» i un altre «sillón forrado de terciopelo, siglo xvi», així com una casulla i una capa pluvial «de seda y oro» també del segle xvi; però a darrera hora, o durant la celebració de l’exposició, Vallet hi va afegir alguns altres objectes, que es descriuen a l’Álbum heliográfico de la Exposición de artes suntuarias (Barcelona, 1878), entre els quals, una pintura «del maestro Francia, [una] deliciosa Virgen con su divino infante».

A partir d’aquest moment, l’Asociación Artístico-Arqueológica organitzà un seguit d’exposicions d’art antic, que també anaven acompanyades de la publicació del corresponent catàleg en què s’il·lustrava, amb reproduccions fotogràfiques, una selecció de les peces exposades. Els objectes que Vallet prestà per a aquestes exposicions estan, doncs, descrits als catàlegs. A l’Exposición de Trajes y Armas (1878) s’hi exhibí un grup de peces d’indumentària litúrgica, confegides amb teixits de luxe i ornades amb brodats, totes datades del segle xvi (segons el catàleg). En el marc d’una gran Exposición de Artes Decorativas, organitzada per l’Institut de Foment del Treball Nacional (1880-1881), l’Asociación Artístico-Arqueológica va ocupar-se d’organitzar una secció d’«arts retrospectives» al local de la societat. Tant el catàleg general com l’àlbum específic de la secció històrica descriuen els objectes prestats per Vallet, set en total, incloent tres pintures sobre taula, una creu d’esmalt, una arquimesa, una arquilla i una casulla (Catálogo de los objetos presentados en la Primera Exposición de Artes Decorativas y de sus aplicaciones á la industria, Barcelona, 1881, p. 56; Álbum de la Exposición de Artes Decorativas, Barcelona, 1881, p. 9, 10, 26). En una de les entrades es parla del «museo del doctor Vallet» i l’ús d’aquesta paraula sembla revelador de l’ambició i l’envergadura que en aquest moment ja devia tenir la col·lecció. En fi, l’Asociación Artístico-Arqueológica també va ser l’encarregada d’organitzar la secció arqueològica que es presentà a la planta baixa del palau de Belles Arts en el marc de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. El nom de Josep Vallet, com a membre de l’Asociación, figura entre els vocals que integraren la comissió directiva d’aquesta secció arqueològica, però en canvi no el trobem a la llista dels prestadors o «expositors». Pels motius que siguin, el seu interès per exhibir objectes de la seva col·lecció sembla haver declinat en aquests anys, perquè Vallet tampoc no figura entre els prestadors de la gran Exposició d’Art Antic celebrada l’any 1902 a Barcelona, que fou organitzada per la Junta Municipal de Museus i Belles Arts.

Instal·lada al seu domicili del carrer de Bailèn, número 86, baixos i principal, la col·lecció de Josep Vallet adquirí un volum més que notable, de manera que l’hem de considerar com un dels col·leccionistes catalans més notables de finals del segle xix. Després d’una «llarga i penosa malaltia», Josep Vallet va morir el 15 de març de 1909 (La Vanguardia, 16 març 1909). Al seu testament havia llegat la col·lecció d’art al capítol de la catedral de Barcelona. Els objectes de la col·lecció es transportaren a la catedral el 19 de maig de l’any 1909, com recull una notícia publicada a La Vanguardia (20 maig) que val la pena de transcriure: «Ayer fueron descargadas en los claustros de la Catedral dos conductoras de objetos de arte antiguo pertenecientes á la colección que poseía el difunto canónigo magistral doctor Vallet. Dichos objetos serán trasladados á la Sala Capitular de la Catedral. La mayor parte de ellos consisten en cuadros, retablos, tapices, estatuas, etc. Según parece, entre los señores capitulares existe el proyecto de arreglar un pequeño museo, reuniendo las obras notables de arte propiedad del cabildo y las de la colección del canónigo Vallet».

L’ingrés de la col·lecció Vallet fou, per consegüent, el factor que propicià la creació d’un museu catedralici. De les obres llegades per Vallet es decidí que calia seleccionar les que fossin dignes de figurar en una «col·lecció artística» de la catedral, per a la qual cosa el novembre de 1910 es nomenà com a comissionats l’arquitecte de la catedral, August Font, i el fuster Francesc Llorens, perquè elaboressin un dictamen. La llista dels objectes seleccionats, datat de gener de 1911 pels dos tècnics esmentats, es conserva a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona i constitueix un document fonamental per conèixer la col·lecció de Vallet, encara que d’una manera incompleta. Els objectes escollits es classifiquen en tres categories i en el cas d’alguns conjunts s’agrupen en una mateixa entrada: «Pintura en cuadros, relieves y tapices» (45 entrades), «Mobiliario» (17 entrades) i «Varios objetos» (26 entrades). No hem localitzat encara un inventari complet de la col·lecció de Josep Vallet, que degué existir, perquè a la llista selectiva del 1911 la numeració dels objectes té múltiples salts, la qual cosa indica que s’hi van conservar els números que s’havien donat en un inventari més ampli. De les tres seccions o categories de la llista del 1911, el número més alt de la primera és 223, el de la tercera és 103, mentre que la segona presenta dos ordres alfabètics (de majúscules i minúscules): això dona una idea de l’envergadura de la col·lecció total. Pel que fa als objectes desestimats, el capítol decidí actuar d’acord amb la voluntat testamentària de Vallet, segons la qual calia entregar-los a la seva serventa. Aquesta part de la col·lecció, doncs, es degué dispersar, però no tenim cap dada al respecte.

A pesar de les descripcions de vegades lacòniques que ofereix la llista esmentada, molts dels objectes es poden identificar sense gaire dificultat entre els objectes del Museu de la Catedral. L’exercici és important i àdhuc urgent, perquè en diverses aportacions de la historiografia artística catalana recent, en centrar l’interès sobre alguna d’aquestes peces, s’ha ignorat que procedien d’una col·lecció particular i que van ingressar a la catedral només a inicis del segle xx. Això ens reforça en la convicció que és necessari un estudi aprofundit de l’activitat de Vallet com a col·leccionista, encara per fer.

A més de la llista o inventari de les peces ingressades al museu catedralici, cal remarcar també altres testimonis coetanis, com els de Josep Puiggarí o Salvador Sanpere i Miquel, per mirar de reconstruir l’itinerari d’algunes de les peces més notables de la col·lecció de Josep Vallet. Sanpere i Miquel parla per exemple d’un bancal, procedent del monestir de Pedralbes, que fou propietat de Josep Vallet: «Guardava Pedralbes, fins no fa gaires anys, un bancal d’un retaule desaparegut; i aquest bancal, les monges, en agraïment de lo que·l Dr. Vallet, canonge de la Catedral de Barcelona, havia fet per elles, li van regalar. Més el nostre canonge no·l va guardar, sinó que·l va vendre a un antiquari que hi havia a la plaça del Pi. Si l’hagués guardat, avui el tindríem a la Sala Capitular de la Catedral barcelonina, on han anat a parar les restes de les seves col·leccions d’antiguitats, per ell deixades al Capítol de que havia format part» (Sanpere i Miquel, 1924, p. 266-267). A més, Sanpere publicà els dibuixos de Macari Golferichs que reproduïen els cinc compartiments del bancal (figura 2). Es tracta d’una peça ben coneguda pels erudits de l’època. Josep Puiggarí ja va copiar també les seves cinc escenes en diversos dibuixos, i va esmentar la taula tant a la Garlanda de joyells (Puiggarí, 1879, p. 177) com als Estudios de indumentaria española concreta y comparada (Puiggarí, 1890, p. 378, làm. 25), on reproduí alguns dels seus dibuixos de la peça. Puiggarí pensava que la taula, datable cap a «1330-1340», era l’únic fragment que hauria sobreviscut de l’antic retaule, de l’altar major, concretament un fragment de la predel·la o bancal. Aleshores Puiggarí encara no sabia que l’abadessa sor Sibil·la de Caixans va signar amb els germans Jaume i Pere Serra un contracte, datat del 24 de novembre de 1368, per a la realització d’un gran retaule per a l’altar major, document que publicà per primera vegada sor Eulàlia Anzizu (Anzizu, 1897, p. 89-91). Però el bancal que fou de Josep Vallet difícilment prové d’aquest retaule. En canvi, resulta versemblant la hipòtesi formulada per Sanpere a Els Trescentistes, segons la qual la taula procediria de la capella de sant Miquel i sant Pere, construïda gràcies a un llegat de Constança de Cardona i en la qual més tard sor Constança de Cruïlles hi instituí un benefici; i igualment assenyat era el seu suggeriment d’atribuir l’obra a «una etapa primerenca d’en Jaume Serra» —tot i que avui seríem més prudents a l’hora de determinar quin o quins dels germans Serra foren autors del bancal, el qual ignorem si encara es conserva i a mans de qui (vegeu també Español, 1999).

En compensació, hem pogut demostrar que el Museu de la Catedral de Barcelona conserva una altra obra pictòrica molt notable que es pot atribuir a la primera etapa dels Serra —probablement a Francesc Serra—, que també provenia del monestir de Pedralbes, i que va pertànyer, sens dubte, a la col·lecció Vallet (figura 3). Em refereixo al Bancal de la vida de sant Onofre, que cal identificar sense més amb la peça que sor Beatriu d’Òdena († 1389) havia fet pintar per a l’altar de la capella de les Onze Mil Verges, com es recorda a l’antic Necrologi del monestir: «Fecit insuper bancale super altare XI mílium virginum ubi est depicta vita beati Onofrii heremite». Òbviament mossèn Manuel Trens havia de saber que el bancal va arribar a la catedral dins del llegat de Vallet i ja sospitava que la procedència originària devia ser el monestir de Pedralbes (Trens, 1936, p. 22, nota 1). És fàcil d’identificar-lo en la llista de les obres de la col·lecció Vallet que ingressaren al Museu de la Catedral, on es descriu una «Tabla gótica con varios pasos de la vida de San Onofre». Per les mans de Vallet, doncs, van passar ni més ni menys que dos bancals procedents de Pedralbes, essent, ambdós, obres d’importància cabdal en la història de la pintura catalana trescentista. És possible que tant l’un com l’altre fossin en origen peces autònomes i no integrades en un conjunt més gran, en un retaule.

En canvi, sí que va formar part d’un retaule un altre bancal —o predel·la, com actualment diem, emprant un italianisme— que també va pertànyer a la col·lecció Vallet. En la llista de l’any 1911 hi figura, a la secció de pintura, una «Tabla gótica en cinco cuadros con pasajes de la Pasión» que, sens dubte, cal identificar amb la bellíssima Predel·la de la Passió avui unànimement atribuïda a Bernat Martorell (figura 4). En aquest cas hem pogut demostrar, no només que va entrar al Museu de la Catedral de Barcelona formant part de la col·lecció Vallet, sinó també que procedeix del Retaule de santa Llúcia, un conjunt que Josep Puiggarí encara va poder veure íntegre o quasi íntegre, com acrediten els seus dibuixos i les inscripcions que duen (Cornudella, 2019). En els Estudios de indumentaria (1890), Puiggarí s’hi refereix com a «Tablas de Santa Lucía, de una Iglesia sufragània», però en aquest moment les peces del retaule ja s’havien dispersat i estaven en mans de diversos col·leccionistes. La major part de les peces del cos principal del retaule foren exportades: l’any 1884 les va adquirir a París el col·leccionista Victor Martin Le Roy, l’any 1989 aquest lot fou subhastat a la Sala Drouot-Montaigne, on fou adquirit per un col·leccionista francès que encara el deu conservar actualment. Els dos compartiments que havien rematat les seccions laterals del conjunt es van exhibir a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, quan pertanyien a la col·lecció Barnola, i després de separar-se i passar per les mans d’altres col·leccionistes, han acabat confluint al Museu Nacional d’Art de Catalunya (donació de Miquel Torres de 1995 i donació d’Antonio Gallardo de 2015). Només el compartiment superior del carrer central —presumiblement una Crucifixió— resta per identificar. El bancal o predel·la que ingressà al Museu de la Catedral fou, doncs, una de les obres més destacades de la col·lecció Vallet junt amb els dos bancals trescentistes que he esmentat abans.

Per conèixer el conjunt de la col·lecció, a més de la llista del 1911, tenim les entrades dels catàlegs de les exposicions a les quals Vallet va prestar objectes, així com les dades que es poden trobar en altres fonts i testimonis, com el ja esmentat de Sanpere i Miquel. D’altra banda, la identificació dels ítems de la llista del 1911 amb els objectes que avui són propietat de la catedral en molts casos és problemàtica o planteja dubtes. Al catàleg i a l’Álbum de l’exposició del 1881 se cita per exemple un «cuadro» prestat per Vallet «donde se figura la Virgen en régio sólio, ocupada en labores de mano, vigilando á su divino Hijo, con asistencia de un grupo de Ángeles; asunto gracioso, tratado con delicadesa y originalidad» (Álbum de la Exposición de Artes Decorativas, cit., p. 9). Tinc la impressió que aquesta descripció és compatible amb una taula del Museu de la Catedral, molt interessant per la seva iconografia, que representa una Escena de la infantesa de Jesús —el Nen aprenent a caminar, amb l’ajut d’un caminador i assistit per un àngel— que s’ha atribuït a l’«escola de Borrassà» (Ainaud, Gudiol i Verrié, p. 73, fig. 442) i que es pot datar del primer terç del segle xv, però caldria establir millor la seva filiació, potser per situar-la en un àmbit valencià més que català. A la llista del 1911 s’hi registra un «Retablo gótico con una alegoría del Trabajo de la Sagrada Familia» que podria correspondre a la taula esmentada, tot i que en aquesta no hi apareix sant Josep.

També és possible, però caldria verificar-ho, que la «Virgen gòtica con el Niño (c[opia]de fra Angelico)» correspongui a la Mare de Déu amb l’Infant, sant Jeroni i sant Bernardí de Siena atribuïda al sienès Sano di Pietro (Ainaud, Gudiol i Verrié, p. 73, fig. 463). Entre les peces que es poden identificar amb més garanties hi ha, per exemple, la «Tabla de estilo gótico - Matrimonio de la Virgen» i el «Retablo gótico original - El matrimonio de la Virgen», que es poden relacionar, respectivament, amb una taula flamenca, còpia antiga d’un original del Mestre de Santa Gúdula (Ainaud, Gudiol i Verrié, p. 78, fig. 492) i amb una taula del Mestre de Budapest, un pintor castellà de la segona meitat del segle xv (Ainaud, Gudiol i Verrié, p. 77-78, fig. 493).

Al catàleg i a l’àlbum de l’«Exposición de Artes Decorativas» del 1881 se cita, entre les peces prestades per Vallet, «Una tabla con dos imágenes de San Vicente Español y San Vicente Ferrer, escuela castellana, siglo xv», que tal vegada s’hagi d’identificar amb una taula del Museu de la Catedral que representa aquests dos sants i que no és obra del segle xv sinó ja del segle xvi, potser del segon quart (Ainaud, Gudiol i Verrié, p. 78, fig. 494). Certament, les datacions poc afinades són habituals en les catalogacions d’aquella època, però també cal admetre que resulta problemàtica la localització de la peça en la llista del 1911, on no figura cap pintura amb la parella de sant Vicenç màrtir i sant Vicenç Ferrer.

L’espai d’aquesta entrada sobre el canonge Vallet no em permet d’ampliar la prospecció. Per esmentar, però, alguna de les obres barroques de la col·lecció Vallet que avui són a la Catedral, assenyalaré les dues petites pintures sobre coure amb l’Èxtasi de santa Teresa (còpia del cèlebre grup escultòric de Bernini, a través d’algun gravat) i Sant Antoni de Pàdua (còpia d’una pintura de Carlo Maratti, a través d’un gravat de Pietro Santi Bartoli), que una moderna tradició ha atribuït sense gaire fonament a Fra Joaquim Juncosa, i que corresponen evidentment a dues entrades de la llista del 1911: «Cuadrito en cobre - S. Antonio de Padua (original) (Escuela sevillana)» i «Cuadrito en cobre - Sta. Teresa de Jesús (original) (Escuela sevillana)».

Tot i que he posat el focus sobre la pintura, és evident que la col·lecció Vallet era rica en diverses tipologies d’objectes, incloent-hi escultures, teixits, tapissos, brodats, mobiliari i ceràmica. Pel que fa als teixits, entre les peces més destacades caldria comptar-hi els «dos fragmentos de tapices» que cal datar de la segona meitat del segle xv i dels que l’Álbum heliográfico de la Exposición de artes suntuarias de 1877 (1878) ens dona la reproducció fotogràfica (figura 5). És possible que els dos fragments provinguessin d’una mateixa sèrie o conjunt. En tot cas, un d’ells es conserva actualment al Museu de les Arts Decoratives de París (inv. 10794), on va ingressar com a donació de Jules Maciet l’any 1904 (figura 6). Representa una escena de la vida de sant Jordi, la de la caiguda dels ídols, narrada a la Llegenda àuria de Jacopo da Varazze i, com s’ha observat, d’una sèrie dedicada a la vida del sant de la qual també es coneix un altre fragment, que representa el seu martiri, i que es conserva al Rijksmuseum d’Amsterdam (inv. BK-17249). Atesa la procedència catalana documentada d’almenys un dels fragments —el de la caiguda dels ídols—, i tenint en compte tant la iconografia com l’estil pictòric d’aquests fragments, cal considerar la possibilitat que es tracti dels vestigis de la sèrie de tres tapissos «de la istòria de mossèn sent Jordi» que l’any 1453 els diputats del General van fer teixir a Arras, a partir dels models o cartons (mostres) que s’havien encarregat a Jaume Huguet i a Miquel Nadal (en el moment d’enllestir aquesta biografia, el seu autor té en estudi la qüestió). Si la hipòtesi es confirmés, hauríem d’afegir aquests tapissos al catàleg de les obres disperses procedents del Palau de la Generalitat, junt amb les diverses taules del cèlebre Retaule de sant Jordi de Bernat Martorell (París, Museu del Louvre; Institut d’Art de Chicago, i Museu d’Art de Filadèlfia).

Si Vallet degué vendre aquests fragments de tapissos a algun antiquari, que els degué exportar a París, en canvi va retenir el «Tapiz S. Esteban» registrat en la llista del 1911 i conservat tothora a la catedral de Barcelona, tot i que no és un tapís, sinó un pal·li amb brodats de la segona meitat del segle xvi o inicis del segle xvii (no és correcta, doncs, la datació del segle xv que de vegades s’ha proposat). Algunes de les peces d’indumentària litúrgica de la col·lecció Vallet, ornades amb brodats, es distingiren mitjançant la seva reproducció fotogràfica a l’Álbum fotográfico de la exposición de trajes y armas (1879) i a l’Álbum de la Exposición de Artes Decorativas (1881). També les degué vendre en vida i caldrà localitzar-les. A l’Álbum de 1881 també es reprodueix una notable arquilla del segle xvi prestada per Vallet.

Sens dubte, l’art religiós, els objectes litúrgics i les arts aplicades dominaren els interessos de Josep Vallet com a col·leccionista. També és manifest el seu gust per l’art medieval, que des de mitjan segle xix fou progressivament revalorat a Catalunya, primer amb una clara predilecció per les obres gòtiques, que són les que predominen en la col·lecció Vallet. En canvi, sembla que en la seva col·lecció hi entraren molt poques peces romàniques —o «bizantines», com aleshores encara se les identificava sovint a Catalunya. Una «Virgen bizantina policromada con el Niño (en madera)» entrà, almenys, en la selecció de les obres que havien de quedar a la col·lecció de la catedral. D’altra banda, és clar que Vallet no va desdenyar les obres renaixentistes i barroques, que també abunden en la seva col·lecció.

En Vallet, l’interès per l’art i el col·leccionisme estaven, doncs, íntimament vinculats a les idees teològiques. És aquesta convergència entre art i teologia la que l’animà a impartir conferències de tema «artístico-religiós» i a escriure fins i tot una obreta sobre fra Angelico: El beato Angélico de Fiésole. Su alma, el espíritu de sus composiciones, su influencia en el arte cristiano (Barcelona, 1879, 30 p.). Eduard Támaro cita entre les publicacions de Vallet el títol «La decència y lo misteri en l’art; Beetoven comparat ab Miquel Àngel, Mozart ab Rafael», l’original del qual devia ser en castellà, i que no he sabut trobar. També publicà per exemple un article sobre les «Bellezas del canto llano» (Boletín Oficial Eclesiástico del Arzobispado de Tarragona, 1881, p. 47-48 i 58-60). La notícia necrològica publicada a La Vanguardia (16 de març de 1909) recorda precisament que Vallet fou un gran promotor de la restauració del cant gregorià al temple, que defensà tant en els seus sermons conventuals com des del púlpit de la catedral, en uns «discursos que llamaron la atención de los musicólogos y presentaron al ilustre prebendado como maestro concienzudo».

Fonts manuscrites

Catedral de Barcelona. Arxiu Capitular. Actes capitulars, 9 febrer 1898 - 21 novembre 1910.

Catedral de Barcelona. Arxiu Capitular. Actes capitulars, 21 novembre 1910 - 20 octubre 1920.

Catedral de Barcelona. Arxiu Capitular. Inventaris. 9. Altres inventaris menors, segles xvi-xix. Inventari dels objectes artístics procedents del llegat del Canonge Doctor Vallet, 1911.

 

Bibliografia

Ainaud, Juan; Gudiol, José; Verrié, F.-P. La ciudad de Barcelona. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1947. 2 toms. (Catálogo Monumental de España)

Álbum de la Exposición de Artes Decorativas celebrada en el local de la Sociedad Artístico-Arqueológica. Barcelona, 1881.

Álbum fotográfico de la exposición de trajes y armas. Barcelona, 1879.

Álbum heliográfico de la Exposición de artes suntuarias celebrada en el edificio de la Universidad de Barcelona. Barcelona, 1878.

Alturo i Perucho, Jesús. «De la censura a l’elogi. Sobre alguns dictàmens positius de la censura eclesiàstica de la cúria del bisbat de Barcelona i els seus autors». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 51 (2007-2008), p. 289-326.

Anzizu, Eularia. Fulles historiques del Real Monestir de Santa María de Pedralbes. Sarrià (Barcelona), 1897.

Barniol, Montserrat. «El culto a San Onofre en Cataluña durante los siglos xiv y xv». A: Santos y Fernández de Sevilla, Francisco-Javier (ed.). El culto a los santos: Cofradías, devoción, fiestas y arte. San Lorenzo de El Escorial: Ediciones Escurialenses: Real Centro Universitario Escorial-María Cristina, 2008, p. 177-190.

Bassegoda Hugas, Bonaventura. «El col·leccionisme d’art a Barcelona al segle xix». A: Alcolea Blanch, Santiago (ed.). Ànimes de vidre: Les col·leccions Amatller. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2010, p. 25-36.

Bassegoda Hugas, Bonaventura. Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903), primer estudiós del patrimoni artístic. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2012.

Bassegoda Hugas, Bonaventura. «El gusto por los primitivos en España». A: Rodríguez Ortega, Nuria; Taín Guzmán, Miguel (coord.). Teoría y literatura artística en España: Revisión historiográfica y estudios contemporáneos. Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 2015, p. 29-46.

Catálogo de la Exposición de Artes Suntuarias antiguas y modernas. Barcelona, 1877.

Catálogo de los objetos presentados en la Primera Exposición de Artes Decorativas y de sus aplicaciones á la industria, celebrada por el Instituto de Fomento del Trabajo Nacional. Barcelona, 1881.

Cornudella, Rafael. «Bernat Martorell, Martirio di Santa Lucia». A: Catalano, Dora; Ceriana, Matteo; Leone de Castris, Pierluigi; Ragozzino, Marta (ed.). Rinascimento visto da Sud. Matera, l’Italia meridionale e il Mediterraneo tra ’400 e ’500 [catàleg d’exposició]. Nàpols: Storia e civiltà, 2019, p. 238-239. [Exposició celebrada al Palazzo Lanfranchi (Matera) del 19 d’abril al 19 d’agost de 2019]

Elias de Molins, Antoni. Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix: (Apuntes y datos). vol. ii. Barcelona: Administración, 1895, p. 711-712.

Español, Francesca. «El pintor Pere Serra i Pedralbes: noves obres». Anuario de Estudios Medievales, 29 (1999), p. 235-249.

Español, Francesca. «Los membra disjecta de un coro gótico catalán en el Museo de Cleveland». A: Melero Moneo, M.ª Luisa; Español Bertrán, Francesca; Orriols i Alsina, Anna; Rico Camps, Daniel (ed.). Imágenes y promotores en el arte medieval: Miscelánea en homenaje a Joaquín Yarza Luaces. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2001, p. 337-352.

Exposición de Trajes y Armas. Catálogo. Barcelona: Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, 1878.

Favà, Cèsar; Cornudella, Rafael. «Francesc Serra (?) (documentat a Barcelona 1350-61/1362). Bancal de la vida de sant Onofre, cap a 1350-1360». A: Mendoza, C.; Ocaña, M. T. (ed.). Convidats d’Honor: Exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC [catàleg d’exposició]. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2009, p. 132-137.

Puiggarí, Josep. Garlanda de joyells. Estudis é impressions de Barcelona monumental. Barcelona: La Renaixensa, 1879, p. 170-187.

Puiggarí, Josep. Estudios de indumentaria española concreta y comparada. Barcelona: Jaime Jepús y Roviralta, 1890.

Sanpere i Miquel, Salvador. Els Trescentistes. Primera part [La Pintura Mig-Eval Catalana, volum ii], Barcelona: S. Babra, s. d. [1924].

Támaro, Eduard. «Lo M. I. S. Dr. D. Joseph Vallet prebere». La Ilustració Catalana, vol. iv, núm. 93 (31 agost 1883), p. 244-247.

Trens, Manuel. Ferrer Bassa i les pintures de Pedralbes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1936.

Rafael Cornudella

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal