Manuel Vidal-Quadras va néixer a Maracaibo (Veneçuela) on segurament hi tenien negocis els seus pares, Manuel, fill de Sitges, i Anna Ramon, filla de Torredembarra. Almenys entre el 1840 i el 1846 s’havia establert a Cuba i vers el 1860 ja havia tornat a Catalunya, on va viure a Barcelona, al passeig Baix de la Muralla, número 1, on dirigia una casa de comerç i banca.
L’extraordinari volum de la col·lecció numismàtica que va aplegar i la seva qualitat, amb gran abundància de monedes d’or, demostra que era un home ben situat. També sabem que un dels seus proveïdors fou Artur Pedrals, un comerciant que també va acabar per proveir altres col·leccionistes com ara Joaquim Botet i Sisó, de Girona.
Vidal-Quadras, però, no era només un col·leccionista sinó també un estudiós de la moneda. La seva preocupació principal, però, no es va dirigir a publicar treballs sinó a catalogar escrupolosament la seva col·lecció, cosa que en aquells temps era prou difícil, en mancar tota una sèrie d’obres bàsiques que justament varen poder prendre per base la seva col·lecció i els seus coneixements. L’únic precedent realment important va ésser l’obra d’Aloïs Heiss, Descripción general de las monedas hispano-cristianas desde la invasión de los árabes (Madrid, 1865-1869). Heiss fou un enginyer francès que va venir a la Península a causa de la construcció del ferrocarril de Tarragona a València. Vidal-Quadras mantingué contacte amb ell i amb tots els altres estudiosos del seu temps, com ara Àlvar Campaner, l’eminent estudiós de la moneda mallorquina, o d’Antonio Delgado, expert en les monedes del món antic. Ambdós numismàtics consignen a les seves obres la utilitat que havia tingut per a ells la consulta de la col·lecció Vidal-Quadras. L’obra de Delgado fou, junt amb la de Heiss, els principals recursos de què va poder valdre’s Vidal-Quadras com a primera base per a la classificació i atribució de les seves monedes.
Casat i sense fills, Vidal-Quadras degué poder dedicar bona part del temps a la seva col·lecció i sabem que tota la feina de catalogació, consistent en els discs propis de cada moneda amb la seva curosa catalogació abreujada i els originals dels seus catàlegs (que comentem després), amb la seva acurada i inconfusible cal·ligrafia, es conserven, en mans dels seus hereus.
L’any 1888 i amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, el conjunt de la col·lecció, amb 14.699 monedes, fou exposada al Museu Martorell on pogué ésser consultada i visitada per tothom. En aquella ocasió ell ja va editar la primera catalogació essencial, titulada Compendio del Catálogo de la Colección de Monedas y medallas de D. Manuel Vidal Quadras y Ramon, text del qual es conserva l’original i on es veu que fou redactat totalment per ell. El títol fa pensar que ja havia redactat també el catàleg extens, que es publicaria pocs anys abans de morir, en concret l’any 1892. Es titula Catálogo de la Colección de Monedas y Medallas de Manuel Vidal Quadras y Ramón, de Barcelona i consta de quatre volums.
Certament, en aquesta edició hi degué tenir algun paper Artur Pedrals, ja que es conserven uns rebuts d’honoraris percebuts per aquest per a supervisar l’obra i l’edició. En el catàleg hi ha també, en algun cas, alguna anotació afegida per Pedrals. De fet, fou ell també el que l’any 1888 havia escrit un interessant article en el qual advocava perquè el fons no es perdés o dispersés i, en qualsevol cas que almenys es fes una catalogació d’un aplec numismàtic que difícilment seria repetible. Ell mateix retreu aquest article en el pròleg que encapçalà la publicació del catàleg.
En aquella ocasió, també, se sap que hi hagué negociacions entre Vidal-Quadras i l’Ajuntament de Barcelona, regentat llavors pel doctor Robert, a fi d’assajar de convertir el fons en una col·lecció pública. Fos pel breu període en què Robert tingué l’alcaldia, fos perquè s’estimà el valor de la col·lecció com a massa elevat (en un quadern Vidal consignà un valor de 408.754 pessetes), el fet és que la compra no es va realitzar i que només va poder restar la seva important biblioteca, que més tard seria la base del fons bibliogràfic del Gabinet Numismàtic de Catalunya.
Mort Manuel, el seu germà Alejo va heretar la direcció de la banca familiar i també la seva col·lecció. Pocs anys després, però, i en concret el 1898 la col·lecció era portada a París i dipositada a la Banca Alard. Es va interessar per la seva adquisició el nord-americà Archer M. Huntington, de Nova York, ben conegut per la creació de la Hispanic Society of America, però el projecte no va anar endavant. Finalment la va adquirir un important comerciant de París, de nom Bourgey, que ja l’any 1913 va vendre la col·lecció de la sèrie romanorepublicana. Sembla que la major part de la resta de la col·lecció es va mantenir a la casa Bourgey, encara avui existent, i que l’any 1951, almenys la sèrie visigoda era encara intacta. Després, però, van anar apareixent en diferents vendes alguns sectors de la col·lecció i ha estat fa molt poc que les sèries medievals catalanes han arribat a les subhastes públiques. Ha estat, doncs, i ben malauradament, una de les grans col·leccions numismàtiques aplegades en el nostre país que s’ha acabat per dispersar.
El fons de Vidal-Quadras, començat l’any 1835, era d’una gran importància, tant pel valor de les peces com per la representativitat en tots els àmbits de la moneda i la medalla emesa a l’espai peninsular i encara en els dominis exteriors. Posseïa, per exemple, 344 auris romans, dels quals 17 d’August, i 121 sòlids, també d’època romanobizantina. El sector visigot comprenia 282 exemplars. La seva sèrie catalana comtal i episcopal era la més important que mai no s’havia aplegat. Era igualment notable la seva representació en els territoris europeus de domini català o castellà i contenia la millor col·lecció de medalles que mai no s’hagi pogut catalogar.
Els quatre volums de la col·lecció es componen d’un primer volum dedicat essencialment al món antic, amb 5.426 monedes, incloses les bizantines i les visigodes; un segon volum amb 4.338 monedes medievals, imperials fins a Carles II i locals; un tercer amb 3.326 monedes castellanes i imperials, des de Felip V, i un quart volum amb 1.537 medalles. Les descripcions són força acurades, però apareix, de tant en tant, alguna moneda falsa, entre elles alguna «creació» en forma de moneda retocada o manipulada, astúcia del proveïdor, a fi de crear una gran raresa. El material està organitzat de forma estrictament cronològica, cosa que crea un gran embolic, ja que barreja els diferents estats medievals. Afortunadament, Pedrals va realitzar uns acurats índexs organitzats per territoris que faciliten la localització de les peces. Pel que fa a les il·lustracions, Vidal-Quadras va aplicar el criteri de no reproduir totes aquelles peces que ja constaven a l’obra d’Aloïs Heiss, abans mencionada. Malauradament, aquesta obra està il·lustrada només amb dibuixos, no sempre prou acurats, de manera que el seu examen no permet la identificació dels exemplars. Per a la resta de les peces, Vidal-Quadras va fer unes acurades empremtes, que són les que trobem a la part gràfica, que ocupa les pàgines finals de cada volum.
La dispersió de la col·lecció ha ocasionat que nombroses monedes catalanes, entre elles algunes de carolíngies o comtals, conegudes en un o en molt pocs exemplars, hagin anat a altres col·leccions o museus de l’Estat espanyol o a l’estranger. L’esforç de Vidal-Quadras a aplegar aquella gran col·lecció no ha estat, doncs, d’utilitat per a incrementar el patrimoni dels catalans.
