Isaac Albéniz

8/7/2021

Camprodon (Ripollès) 29/5/1860  - Cambo-les-Bains (França) 18/5/1909

Isaac Albéniz fou el compositor espanyol més reconegut internacionalment al voltant del 1900, el que va obrir el camí a la resta de compositors espanyols. Va ser la figura més destacada en el desenvolupament del nacionalisme musical espanyol, culminada en la seva obra mestra per antonomàsia, que és la suite per a piano Iberia (1905-1908). Va iniciar la seva carrera com un extraordinari virtuós de piano, un autèntic nen prodigi: va oferir el seu primer concert als quatre anys i va publicar la seva primera composició als nou. Els seus estudis a Brussel·les (1876-1879), i les seves estades a Londres (1890-1893) i a París el van convertir en un receptor d’influències i el van obrir a les tendències internacionals d’aquell moment: el verisme italià, l’impressionisme francès; però, a més d’això, també va servir de vehicle de transmissió de la riquesa del folklore espanyol, especialment entre els compositors francesos, així com en els compositors espanyols coetanis que van continuar el camí que ell va obrir. Joaquín Turina va arribar a dir: «el nostre pare Albéniz ens mostrava el camí que havíem de seguir». Aquests són, a trets principals, una aproximació al músic, encara que la seva biografia en aquest terreny és força coneguda i recollida en diverses monografies i diferents publicacions de síntesi.

Albéniz, malgrat la seva condició de músic, sempre va estar envoltat de bons amics artistes, com Darío de Regoyos, que des de la seva etapa d’estudis a Brussel·les, es va convertir en un amic fidel i lleial; o Ignacio Zuloaga, amb qui l’amistat va ser tan propera i de tan gran confiança que Albéniz va actuar de padrí en el seu casament i va exercir en moltes ocasions de confident dels diferents avatars en la carrera del pintor basc; a més de Santiago Rusiñol, Ramon Casas o el més jove, Xavier Gosé, entre d’altres. Tots van admirar el gran músic i l’amic bonàs, divertit i generós. És per aquesta raó que la col·lecció artística que ens ha arribat del músic no sigui deguda a una intencionalitat clara com a col·leccionista d’art, al contrari que un altre gran músic i amic del seu temps com va ser el violoncel·lista Pau Casals, sinó en la seva faceta d’amic i mecenes d’alguns d’aquests artistes. El catàleg d’obres que Albéniz va anar atresorant al llarg de la seva vida, el converteix en un dels músics més compromesos amb l’activitat artística del seu temps, en bona part derivada de la seva personalitat generosa amb els artistes espanyols que anaven a formar-se a Brussel·les, Londres, Barcelona o París, llocs en què el músic va tenir residència, i als quals va ajudar recomanant-los o introduint-los en els circuits artístics, presentant-los a possibles compradors de l’alta societat, i fins i tot acollint-los a casa seva, amb la seva família, com va fer amb Xavier Gosé, que el va recollir i va ajudar quan va emmalaltir.

La col·lecció d’art es va veure incrementada no només per les obres especialment dedicades al mateix Albéniz per molts d’aquests artistes, sinó també a la seva muller, Rosina Jordana (com és el cas d’alguns dibuixos de Xavier Gosé dedicats a ella), o les obres que es van afegir com a intercanvi entre artistes amics i la seva filla Laura Albéniz (1890-1944), destacada pintora i il·lustradora.

A la col·lecció hi ha obres dedicades a Albéniz des dels seus començaments com a concertista de piano, com el retrat a l’oli del valencià Enrique Valls signat el 1882. Els artistes estrangers també estan presents. De la seva etapa londinenca comptem amb tres obres, dos dibuixos de la platja de Broadstairs (agost del 1892), al comtat de Kent, així com un dibuix de l’interior d’un teatre dedicat al músic, d’un autor no identificat i datat al desembre de 1892. De la seva etapa belga i francesa hi ha obres dels simbolistes Fernand Khnopff i Carlos Schwabe, així com dels francesos Maurice Denis i Henry Lerolle, qui va ser un gran suport per a Albéniz quan va arribar a París (recordem que la germana de Lerolle estava casada amb el músic Ernest Chausson, un dels seus grans amics, qui en el seu moment va reunir una important col·lecció d’art contemporani amb grans peces d’artistes impressionistes.)

Enrique Valls, Joaquín Vaamonde, José San Bartolomé Llaneces, Josep M. Marquès i Ramon Casas el van retratar (figura 1). Els artistes de la generació modernista i postmodernista són els majoritaris dins la col·lecció, dels quals Albéniz posseïa un bon conjunt tant d’olis com de dibuixos. D’amics com Ramon Casas compta amb dos olis destacats, un d’ells, Jove al bany (figura 2); de Santiago Rusiñol, un bell Pati blau (figura 3), a més d’altres obres de Laureà Barrau (figura 4), Joan Brull, Lluís Labarta, Ramon Pichot (figura 5), Josep M. Sert, Adrià Gual, Joaquim Sunyer (figura 6), Xavier Gosé (figura 7), Joaquim Mir (figura 8 i figura 9), Mariano Andreu o Néstor Martín-Fernández de la Torre. Entre els artistes espanyols hi ha un petit paisatge dedicat d’un desconegut A. Cavayé, a més de la presència dels seus grans amics Ignacio Zuloaga i Darío de Regoyos, de qui posseeix un bon nombre d’olis i un gravat, que són bones representacions de l’evolució artística del pintor, amb obres com La diligència de Segòvia (1888) (figura 10), Pescadors (1894) o El mercat de Béjar, entre d’altres.

Algunes d’aquestes obres que componen la col·lecció d’Albéniz van ser fruit de la compra del músic als artistes, tal com queda constatat a través de la correspondència amb ells. Un exemple és la compra d’obres al seu amic Darío de Regoyos. Per una de les moltes cartes dirigides al músic, sabem que Regoyos deixava a Albéniz quadres perquè els els vengués a París als seus múltiples amics i coneguts de l’alta burgesia, en una d’aquestes cartes li demana que mostri a Madame Chausson (la dona del músic Ernest Chausson) el quadre del Mercat de Béjar per si era del seu interès (actualment a la col·lecció d’Albéniz). També va ser dipositari a casa de diversos quadres de paisatges de Rusiñol a la fi de 1898, mentre aquest s’internava en un hospital per desintoxicar-se de la seva addicció a la morfina. Una amistat immensa el va unir amb Ignacio Zuloaga, i tots dos es mostraven els seus nous treballs per rebre una valoració per part de l’altre. Zuloaga li envia una carta des de Berlín (1 de gener de 1908) fent-lo partícip del gran èxit que havia obtingut en una exposició: «[…] Aquí he obtenido el triunfo más colosal, que puedas imaginarte; ya llevo 147 artículos, pero artículos de una página entera; en fin que según parece mis cuadros han revolucionado toda Alemania» (Fons Isaac Albéniz, Museu de la Música de Barcelona, ​​AMDMB ALB-4-1-10309).

Més enllà de la seva col·lecció, també podem destacar la col·laboració estreta que va tenir, com hem indicat, amb Ignacio Zuloaga i Xavier Gosé, els quals van dissenyar el vestuari per a l’estrena de l’òpera Pepita Jiménez, el 3 de gener de 1905 al Teatre de la Moneda de Brussel·les.

Després de la mort d’Albéniz, la col·lecció va ser donada a diferents institucions per la seva família. El 1927 la seva vídua, Rosina Jordana Lagarriga, va fer una important donació a la Biblioteca de Catalunya. Igualment, la seva neta Rosina Moya Albéniz ho va fer també al Museu de la Música de Barcelona, el 1976. I Alfonso Alzamora Albéniz va fer una donació, en aquest cas, a la ciutat natal del músic, al Museu Isaac Albéniz de Camprodon. La major part de la col·lecció d’obres d’art continua en poder dels descendents.

La col·lecció ha format part de diferents exposicions. La primera vegada que part de les obres es van mostrar va ser en l’exposició «Albéniz y su tiempo», que va tenir caràcter itinerant, s’inaugurà a Barcelona, ​​a la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu (inaugurada el maig de 1990) i després va passar per Granada, Santander, Camprodon, València, Madrid, Saragossa i Bilbao (des del maig fins al desembre de 1990). El 2009, any del centenari de la seva mort, es van dur a terme diverses mostres en les quals es va comptar amb un nombre més elevat d’obres de la col·lecció, ara sí ressenyades amb la importància que mereixia i oferint dades de la seva amistat i relació amb els artistes del seu temps. Aquestes exposicions van ser les celebrades a Barcelona, «​​Isaac Albéniz. Artista i mecenes» (Museu Diocesà de Barcelona, juny-setembre de 2009), que després es va poder veure a Vilafranca de Penedès (Aula de Cultura Caixa Penedès, desembre 2009 - gener 2010) i una altra a Madrid, «​​Albéniz. Leyendas y verdades», (Centro Cultural Conde Duque, novembre 2009 - gener 2010).

El conjunt complet de la col·lecció no ha estat totalment catalogat, i és una assignatura pendent per investigar la relació d’Albéniz amb els artistes del seu temps més a fons, per poder establir noves vies d’anàlisi i interpretació a través de la nombrosa correspondència.

Bibliografia i fonts

Figuerola, Pere Jordi (com.). Isaac Albéniz: Artista i mecenes [catàleg d’exposició]. Barcelona: Museu Diocesà de Barcelona; Caixa Penedès, 2009.

Franco, Enrique (ed.). Albéniz y su tiempo [catàleg d’exposició]. Madrid: Fundación Isaac Albéniz, 1990.

Jiménez, Lourdes. «Albéniz, leyendas y verdades. Aproximación a su universo estético y artístico». A: Romero, Justo (com.). Albéniz: Leyendas y verdades [catàleg d’exposició]. Madrid: Centro Cultural Conde Duque, 2009, p. 7-37 (article sense firma).

Jiménez, Lourdes. «Isaac Albéniz, amic i mecenes d’artistes plàstics espanyols». A: Figuerola, Pere Jordi (com.). Isaac Albéniz: Artista i mecenes. Barcelona: Museu Diocesà de Barcelona; Caixa Penedès, 2009, p. 117-130.

Jiménez, Lourdes. «Isaac Albéniz i els artistes». Revista de Catalunya [Barcelona], 262 (juny 2010), p. 43-71.

Romero, Justo (com.); Jiménez, Lourdes (com. adj.); Gimeno, Llúcia (com. adj.). Albéniz: Leyendas y verdades [catàleg d’exposició]. Madrid: Centro Cultural Conde Duque, 2009.

Fons Isaac Albéniz. Arxiu del Museu de la Música de Barcelona.

Fons Isaac Albéniz. Biblioteca de Catalunya.

Museu Isaac Albéniz. Camprodon.

Lourdes Jiménez