Celestí Dupont

14/7/2021

Ribeiret (Provença-Alps-Costa Blava) 19/5/1859  - Barcelona 19/2/1940

Col·leccionisme i antiquariat són dues cares d’una mateixa moneda; de fet, molt sovint, els col·leccionistes han esdevingut antiquaris, ja que l’afició els ha portat al negoci i viceversa. És el cas del francès establert a Barcelona Celestí Dupont (figura 1), un dels antiquaris més actius i millor relacionats de la Catalunya de principi del segle xx.

Procedent d’una família de terratinents acomodats, ben aviat es va interessar per l’art del passat —segons Frederic Marès, van ser unes restes arqueològiques aparegudes a la finca familiar les que van motivar la seva vocació—. La seva família es traslladà a Marsella, on probablement va rebre la seva formació. Cap a finals dels anys vuitanta ja el trobem a Barcelona, ja que la documentació ens informa que el 1889 resideix al carrer de Villarroel, núm. 10. En aquests anys es casà amb la que fou la seva primera dona, Teresa Farré i Llort (1867-1890), filla de l’antiquari cerverí Jaume Farré (1845-1911). Teresa va morir en donar a llum el seu primer fill, també anomenat Celestí i que va ser escriptor, redactor en cap de la revista Foyer, de molt curta durada, i autor de diverses obres teatrals. Poc després, Celestí es casà amb la cunyada, Josefa Farré i Llort (1874-1968), amb la qual tingué dues filles, Teresa (1892-1942) i Pepita (1898-1989).

Les primeres notícies que tenim sobre Dupont com a col·leccionista són dels anys noranta, quan ven algunes peces a la Comissió d’Antiguitats (1892) i presta obres de la seva col·lecció per a ambientar l’exposició d’esbossos i dibuixos del Cercle Artístic (1896) celebrada a la sala Parés, que va ser decorada per a l’ocasió recreant el taller d’un artista, inspirant-se en el del pintor Fortuny. En aquest moment, podem afirmar que Dupont ja és un col·leccionista i antiquari conegut i respectat. Tenia el domicili comercial a Ciutat Vella, al carrer de la Riera del Pi, núm. 7; un dipòsit al carrer de la Porta Ferrissa núm. 28, i el seu domicili particular al carrer Nou de Sant Francesc, núm. 34. Posteriorment, el 1907, es va traslladar amb la seva família a la Villa Hispanoárabe, una espectacular torre d’estil neoàrab de l’arquitecte Manuel Vega i March situada al carrer de Lleó XIII, núm. 15, reflex de la gran prosperitat que els seus negocis van experimentar en aquella època (figura 2).

En instal·lar-se a la seva flamant residència, Dupont va portar a terme reformes d’ampliació i la construcció d’un edifici annex al jardí, que va adequar com a museu-botiga d’antiguitats. Mentre feia aquestes obres, continuà amb el seu negoci al cim de la muntanya del Tibidabo, llogant durant alguns anys a la societat anònima del Tibidabo la sala destinada a exposicions situada sota el mirador (figura 3). Les peces estaven disposades per tot l’espai en un «desordre ordenat», com era habitual a les botigues d’antiguitats d’aleshores. Hi havia retaules medievals —una de les seves especialitats—, objectes ceràmics i tapissos espectaculars penjats a les parets, i també diverses escultures i objectes d’arts sumptuàries: ventalls, arquetes, rellotges, armadures, peces de mobiliari, joies, etc. La inauguració d’aquesta sala, el maig del 1909, va ser molt destacada a la premsa, ja que no solament es considerava una atracció més d’aquest complex centre d’oci impulsat pel cèlebre doctor Salvador Andreu, sinó que també constituïa un espai artístic d’interès —i com a tal sortia a les guies turístiques— en un moment en el qual els museus estaven en procés de formació (figura 4).

El 1912 va rescindir el contracte amb la societat anònima del Tibidabo i instal·là la seva col·lecció a l’esmentat edifici annex, on rebia regularment aficionats a l’art i feia tractes comercials. No conservem testimonis gràfics d’aquesta botiga-museu de la casa de Dupont, però sí una rica descripció anònima a La Vanguardia que ens parla de l’espectacularitat del lloc i ens permet fer-nos una idea de la col·lecció que atresorava:

«La casualidad, hizo, que tuviéramos ayer ocasión de visitar, una elegante casa, convertida en riquísimo museo, tal es el número de joyas y preciosas obras de arte antiguo que en ella se contienen. Los señores de Dupont acompañados de su hija María Josefa, una morena muy linda y muy graciosa, nos mostraban su rica colección, con la más exquisita galantería. Es un hotel levantado al estilo muzárabe en la calle de León XIII, cuyo decorado y ornamentación, propiamente reproducida, da la justa idea de las artísticas bellezas de la Alhambra de Granada. Y en ese recinto, de una sobriedad y elegancia esmeradas, se juntan, cuadros de reconocido valor y mérito, dípticos y trípticos de todas épocas y estilos, siendo de notar, uno de ellos, en marfil y oro, que llama muy especialmente la atención. Telas y terciopelos, procedentes de Portugal y de Francia, cuya confección se remonta a los siglos xvi y xvii; tapices espléndidos de una belleza y de un valor inapreciables; hierros, y esmaltes; bordados que maravillan; bronces, y cueros notabilísimos; arcones de todas épocas, en nácar y en marfil; retablos góticos y bizantinos; alcoras valiosísimas que forman una hermosa colección; damascos antiguos procedentes de las más antiguas y señoriales residencias de España y Francia; todo eso y mucho más, se atesora y archiva en aquel hotel elegante, y esbelto, en cuyo jardín, se admiran también preciosas esculturas antiguas, […] y capiteles de piedra, que completan y avaloran las bellezas de aquel lugar, a donde el sol llega en raudales de luz, como si, curioso, quisiera para sí tanta belleza y tanta admiración».

Sens dubte, a la Villa Hispanoárabe es va crear un univers particular a mida, envoltat d’antiguitats amb les quals no sols comerciava, sinó que també s’hi delectava i s’hi recolzava per a demostrar a la societat l’èxit i l’estatus assolits. Destaca especialment la seva col·lecció d’indumentària litúrgica, disposada acuradament en vitrines que cobrien les parets que envoltaven el pati interior de la casa (figura 5). Va arribar a reunir-ne més de dos-cents exemplars entre capes pluvials, casulles, estendards de confraria, escapularis, etc. Com a testimoni d’aquesta col·lecció ens queden algunes fotografies de peces i un catàleg de 1907 editat per a la seva venda i que, a més de ser interessant per la qualitat de les peces que recull, ho és perquè està elaborat i prologat pel seu company de professió, l’antiquari Paul Tachard, expert en teixits, amb qui suposem que l’unia una estreta amistat (figura 6). La col·lecció havia estat oferta a la Junta de Museus l’octubre de 1906, però la junta no es va pronunciar i, com a conseqüència, es dispersà inevitablement. Avui dia se’n desconeix el parador, encara que n’hem pogut localitzar una desena de peces al Metropolitan Museum of Art de Nova York, on van ingressar el 1914 adquirides a l’antiquari alemany Bernheimer, i una altra al Museu Tèxtil de Lió.

La informació de què avui disposem sobre Celestí Dupont i la seva col·lecció ens permet definir-lo com un antiquari «generalista» de gust refinat. Tenia molt bon ull i bon olfacte per als negocis i la seva àrea d’especialitat era «la peça que tingués demanda»; en aquest cas, sobretot les obres medievals, que són les que, a més, podia aconseguir a bon preu. Malgrat que la majoria d’obres que comercialitzava eren de primer nivell, també tenia peces més vulgars per a poder satisfer un ampli ventall de clientela. Les primeres dècades del segle passat van ser les més esplendoroses per a Dupont, en les quals portà a terme nombroses vendes a la Junta de Museus de Barcelona: tres dels quatre primers frontals romànics que van ingressar als museus municipals (els d’Avià, de Mosoll i de la Seu d’Urgell o dels Apòstols), importants obres de pintura gòtica (compartiment de La Mare de Déu de la llet atribuïda a Pere Nicolau, un compartiment amb l’Anunciació i Epifania del mestre de Baltimore i la Mare de Déu amb quatre àngels de Pere Garcia de Benavarri, entre d’altres), ceràmica, escultura (Sant Miquel Arcàngel, del cercle de l’escultor Antoni Claperós, de mitjan segle xv) i indumentària, encara que les vendes de peces d’orfebreria van ser les més nombroses (creus parroquials, encensers entre els quals destaca la Naveta de Besalú, canelobres, arquetes amatòries, etc.).

Els tractes amb aquesta institució es poden resseguir molt bé en la correspondència i les actes de les seves reunions, conservades a l’Arxiu Nacional de Catalunya. També participà en les diverses exposicions de belles arts que es van fer, concretament a l’Exposición de Arte Antiguo (1902), l’Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos (1910) i l’Exposición de Cruces Parroquiales y de Término (1913), entre d’altres. A més, va vendre nombroses peces de primera línia de l’art català a agents i institucions estrangeres, com el famós Córrer les armes de Pere Oller, procedent dels sepulcres de Poblet i avui al Louvre, o el frontal de Sant Cugat del Vallès, conservat al Museo Cívica de l’Antiquità, a Torí, o el frontal d’Anglesola, al Museu de Belles Arts de Boston.

Per a localitzar les obres, de ben segur disposava d’una xarxa d’informants que l’avisaven dels tresors amagats a les parròquies corresponents, moltes de les quals alienaven el seu patrimoni —en un moment en què la legislació era escassa— per necessitats econòmiques, i quan ho feien es desplaçava i en negociava l’adquisició. Si la peça no li interessava per a la seva col·lecció personal, buscava un comprador, tant en l’àmbit local com en el nacional i l’internacional, ja que viatjava amb freqüència per Europa i coneixia l’actiu mercat parisenc i londinenc, capitals que eren els centres d’operacions en què es donaven cita els principals marxants internacionals buscant peces per a exportar als Estats Units, on es trobaven els grans col·leccionistes d’aleshores. Sens dubte, era un malson per als membres de la Junta de Museus de Barcelona, que en aquells anys pugnaven amb col·leccionistes i antiquaris per fer-se amb les obres. Al llarg de la seva trajectòria va saber fer-se una prestigiosa reputació i la seva xarxa de contactes anava des dels clergues de parròquies remotes fins als principals col·leccionistes, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, i destacades personalitats del món cultural. Tenim constància de la seva relació amb Georges Demotte, Lionel Harris, Henry Wellcome, els Lowengard i, fins i tot, Tristan Tzara, entre d’altres, i a Catalunya sabem que va tenir entre els seus clients Lluís Plandiura, Maties Muntadas, Maurici Vilomara, Ròmul Bosch i Catarineu, Damià Mateu, Oleguer Junyent, etc. Va arribar fins i tot a ostentar el títol de Forniseur de la Cour de Suède, que li va ser concedit després que el rei de Suècia visités el seu establiment i li adquirís alguns objectes.

Dupont va romandre a Barcelona fins al començament de la dècada dels anys vint, quan es va traslladar a Sevilla amb la seva família. Encara que les raons del seu trasllat no són clares, probablement va marxar perquè, segons fonts familiars, volia vendre la seva col·lecció, ja que havia perdut molts diners invertits en fons a Alemanya en esclatar la Primera Guerra Mundial i a Andalusia tenia bons contactes que el podien ajudar a treure més profit amb la venda de les peces. A més, la situació a Barcelona era cada vegada més complicada i inestable i potser aquesta percepció de perill i d’inestabilitat va contribuir a precipitar la marxa de Dupont i la seva família a la capital andalusa. Allí va continuar amb el seu negoci d’antiguitats, obrint botiga al carrer Albereda, núm. 34, tot i que viatjava a Barcelona amb freqüència per trobar-se amb clients. A Sevilla van romandre fins al final de la Guerra Civil, quan van tornar a Barcelona i es van instal·lar a l’avinguda de la Diagonal, núm. 359, al pis principal d’un edifici d’Enric Sagnier, davant de la Casa Terrades, ja que la Villa Hispanoárabe l’havien venut poc abans d’esclatar el conflicte.

El 19 de febrer de 1940, tan sols un any després de la seva tornada a Barcelona, Dupont va morir amb vuitanta anys a causa d’un infart. No va escriure testament, motiu pel qual desconeixem el destí de la col·lecció que va deixar. Segons els seus descendents, probablement li va donar sortida l’antiquari granadí Antonio Gómez del Castillo, al qual l’unia una estreta amistat. Una altra part important de les obres la conservà Josepa Farré al pis familiar de l’avinguda de la Diagonal i, quan es va fer molt gran, van sortir a subhasta, encara que no tenim més informació i només ens en queden fotografies i alguns documents dispersos com a testimoni.

En definitiva, Dupont va ser un agent clau en el transcurs dels esdeveniments del mercat artístic català de principi de segle vint. Dotat d’un caràcter emprenedor, astut i pràctic, va saber aprofitar la conjuntura del comerç d’antiguitats per a impulsar i fer créixer un negoci que va fundar des de zero. Es va fer ric venent obres que havia adquirit a les esglésies a bons preus i que es van posar de moda fins al punt de ser molt buscades per col·leccionistes i museus acabats de fundar. Va ser tan popular que fins i tot sembla que va inspirar el protagonista de la novel·la inacabada de Raimon Casellas Un barri i una botiga, sobre el món dels antiquaris i de la qual es conserva el manuscrit.

Bibliografia i fonts

Anònim. La Vanguardia, 19 de març de 1917, p. 3.

Barrachina, J. «Los asuntos artísticos de Damián Mateu». a Padrosa, I. (coord.). Damià Mateu i Bisa (1864-1935): empresari, promotor i col·leccionista. Peralada: Associació Cultural Castell de Peralada, 2014, p. 114.

Beltrán, C. «L’antiquari Celestí Dupont (1859-1940). Col·leccionisme i comerç d’art a la Catalunya d’entre segles». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus: Noves dades sobre el patrimoni artístic de Catalunya al segle xx. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions; Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona; Girona: Universitat de Girona. Servei de Publicacions, 2016, p. 81-123.

Beltrán, C. Celestino Dupont (1859-1940) y el comercio de antigüedades en Cataluña: de la esfera privada al ámbito internacional [en línia]. Treball de fi de màster. Barcelona: Universitat de Barcelona,  2014. <http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/60136>

Beltrán, C. «La Villa Hispanoárabe». A: Joies del Modernisme privat. Barcelona: Enciclopèdia de Catalunya, 2014, p. 60-65.

Beltrán, C. «La Villa Hispanoárabe: Oriente en el Tibidabo». Res Mobilis, núm. 4 (2015), p. 27-50.

Beltrán, C.; Quesada, J. J. «Los primitivos de Santa Clara de Úbeda. Aproximación formal e iconográfica, fortuna crítica y vicisitudes de un patrimonio disperso». Archivo Español de Arte, núm. 356 (2016), p. 341-357.

Beltrán, C.; Ramon, A. «Algunos apuntes para una historia del anticuariado en Barcelona: 1900-1936». A: Alsina, E.; Beltrán, C. (ed.). El reverso de la Historia del Arte: Exposiciones, comercio y coleccionismo (1850-1950). Gijón: Trea, 2015, p. 67-114.

Beltrán, C.; Sánchez, S. «Foyer: una desconocida revista de espectáculos en torno a 1910». Emblecat: Revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica, Art i Societat, núm. 5 (2016), p. 163-188.

Boronat, M. J. La política d’adquisicions de la Junta de Museus: 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

Casanovas, J.; Guasch, M. T. «Una aproximació a l’Exposició d’Art Antic de 1902: Fons del MNAC procedents de l’ Exposició d’Art Antic de 1902». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. 6 (2002), p. 75-76.

Castillo, M. J. «El comercio de objetos artísticos entre Sevilla y América». Laboratorio de Arte, núm. 4 (1991), p. 263-278.

Español, F. «El sepulcro de Fernando de Antequera y los escultores Pere Oller, Pere Joan y Gil Morlanes en Poblet». Locus Amoenus, núm. 4 (1998-1999), p. 81-106.

Marès, F. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona: Museu Frederic Marès, 2000, p. 226-227.

Tachard, P. Collection de broderies anciennes de Mr. Celestin Dupont [en línia]. Barcelona: Thomas, 1907. <https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k6264406f.texteImage>

Velasco, A. «Antiquaris, Església i les vendes de patrimoni artístic al bisbat de Lleida (1875-1936)». A: Bassegoda, B.; Domènech, I. (ed.). Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus: El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle xx. Barcelona: Memoria Artium, 2013, p. 259-263.

Velasco, A. «El retaule de Peralta de la Sal (Osca), una obra desconeguda de Jaume Ferrer i Pere Garcia de Benavarri». Retrotabulum, núm. 7 (2013), p. 5-8.

Clara Beltrán Catalán