Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Marc Jesús Bertran i Tintorer

8/7/2021

Barcelona  4/9/1872  - Barcelona 4/1/1934

 

Figura 1. Retrat de Marc Jesús Bertran i Tintorer fet per Pau Audouard, dedicat a l’actor Enric Giménez. (MAE-Institut del Teatre.)

Figura 2. Pàgina de l’article de Marc Jesús Bertran on parla de la seva col·lecció i es veuen algunes pintes litúrgiques. Font: Revista de Oro, vol. IV, núm. 34 (1 juny 1927), p. 481.

Figura 3. Pinta amatòria catalana de boix, calada i gravada (segle XVII), 190 × 130 mm. Font: Hojas Selectas, núm. 26 (1904), p. 129.

Figura 4. Pinta amatòria francesa de boix, calada i gravada amb incrustacions de banya negra (segle XVII), 220 × 155 mm. Font: Hojas Selectas, núm. 26 (1904), p. 130.

Figura 5. Forquilles de filigrana i argent ornades amb esmalt i pedreria (segle XVI). Font: Feminal, núm. 31 (31 octubre 1909), s. p.

Figura 6. Conjunt de peinetas de l’estil Primer i Segon Imperi (c. 1800-1860). Font: Hojas Selectas, núm. 26 (1904), p. 132.

Figura 7. Conjunt de pintes d’acer polit amb medallons amb atributs amatoris i emblemes religiosos, relleus i camafeus (c. 1820-1835). Font: Hojas Selectas, núm. 26 (1904), p. 137.

Marc Jesús Bertran i Tintorer (figura 1), fill del reconegut metge saragossà Eduard Bertran i Rubio i de la barcelonesa Dolors Tintoré Serra, fou un reconegut musicòleg, crític musical i teatral i escriptor català. Col·laborador habitual de la premsa de l’època, com els diaris La Vanguardia, El Día Gráfico o La Tribuna, també fou conferenciant i autor de diverses novel·les i llibres de temàtica musical i teatral. A més, va ser una figura cabdal en la creació del Museu del Teatre i de la Música de Barcelona i el seu primer conservador.

Molt destacada i alhora desconeguda és també la faceta de Bertran i Tintorer com a col·leccionista. Des de molt jove, sembla que per indicació de Francesc Soler i Rovirosa, va atresorar amb fruïció pintes, peinetas i diademes. A més, era un gran expert en aquests objectes tan característics de la indumentària femenina, ja que coneixia els exemplars més importants conservats en diferents col·leccions particulars i museus, tant nacionals com internacionals, així com la seva història i la terminologia adequada per referir-se a les seves parts components, formes i usos. No en va, va demostrar la seva erudició en la matèria en diversos articles publicats a la premsa de l’època que constitueixen una de les fonts principals per apropar-nos al coneixement de la seva col·lecció. D’aquests articles es desprèn que el conjunt que va arribar a reunir, a més de molt nombrós, va ser de gran rellevància i riquesa, amb peces de valuosa procedència.

És especialment il·lustratiu el text que va publicar a la Revista de Oro el 1927 en el qual rememorava com havia estat la seva col·lecció, llavors ja desmembrada, que va arribar a compondre’s de, exactament, 888 exemplars de tota mena, mides i materials: des de pintes litúrgiques fins a les més exquisides creacions del Primer i del Segon Imperi, passant per totes les èpoques de l’art i la moda. Segons les mateixes paraules del col·leccionista:

[…] había peines y peinetas labrados de marfil; oro, coronario y de copela; plata; hierro; acero; azófar; boj; carey; madreperla; asta; pluma de avestruz; terciopelo… Había adornos y engarces de brillantes, diamantes, perlas finas, aljófares; toda la variedad de orientales; esmaltes y camafeos; strass, repujados y cincelados; taraceas e incrustaciones; pinjantes y abalorios […]. Había, en un lugar preferente, peines litúrgicos: uno de marfil, patinado por el tiempo, que era del siglo ix y provenía de la antigua abadía de San Pedro de Roda; otro, también de marfil, abacial, gótico de transición, muy primoroso, del siglo xiii, trasunto del que forma parte del tesoro de la catedral de Reims […] (figura 2).

A més de les pintes litúrgiques, la col·lecció comptava amb un destacat conjunt de pintes amatòries, majoritàriament de boix, llaurades i calades, i de múltiples procedències —catalanes, castellanes, franceses, angleses, italianes, suïsses, alemanyes i russes, entre d’altres—, molts d’elles amb dedicatòries o llegendes gravades. D’aquesta tipologia destacaven, per exemple, una pinta catalana calada i gravada de principis del segle xvii amb la inscripció «A mi senyora Francisca» completada en les dues cares, amb un exquisit medalló floral a l’anvers i, al revers, com a símbol amatori, un braç femení vestit amb una rica màniga portant un dard en actitud de ferir d’amor el cor nu del donant (figura 3). També del segle xvii era remarcable una pinta francesa de boix amb incrustacions de banya negra i primorosos calats, amb un mirallet en una de les cares i dues figures en actitud galant a la cara oposada (figura 4).

La col·lecció es componia, al mateix temps, de luxoses llemeneres amb miniatures policromes i d’una amb encast de filigrana, i també de forquilles del segle xvi, majoritàriament de filigrana de plata, decorades amb esmalt i pedreria (figura 5). Cal remarcar la copiosa col·lecció de peinetas, en què destaca, per exemple, un conjunt del Primer i Segon Imperi amb pedreria diversa (perles enfilades, topazis, maragdes, coral, camafeus, brillants, etc.) (figura 6) i altres, també vuitcentistes, d’acer polit amb medallons, relleus i camafeus (figura 7), entre moltes d’altres.

La col·lecció la gaudia en la privacitat de casa seva, una torre del Putxet de Barcelona que ell anomenava la gàbia. Estava disposada en vitrines distribuïdes amb molta cura i bon gust en una petita estança. Joana Romeu, cronista de Feminal, va dir a propòsit d’aquest lloc: «en la gabieta on l’Art hi té un temple; tot hi es elegantment íntim, i l’esperit se complau en aquell ambient saturat d’aromes de fustes velles, de llibres antics, de sedes de l’avior i de salvadores naftalines».

Si bé les peces van aparèixer amb certa freqüència a la premsa artística de l`època, la rica col·lecció va ser objecte d’exposició pública a Barcelona molt poques vegades. Una d’aquestes va ser l’«Exposició d’Art Antic» (1902), on s’exhibí un conjunt de cent seixanta-nou exemplars dels segles xvii, xviii i xix en una vitrina de la sala vuitena del Palau de les Belles Arts, i que van ser descrits per Bofarull en el catàleg com «un verdadero estudio de la caprichosidad de la moda y del lujo de las indicadas épocas, y un dato tangible del estado de adelanto de una industria que aplicada al tocado, casi se ha perdido».

Les necessitats econòmiques, així com la falta d’espai, van abocar el seu posseïdor a alienar la col·lecció. En un primer moment la va oferir a l’Ajuntament de Barcelona, amb el sincer desig que els ciutadans poguessin gaudir-la com ell ho havia fet. Davant la negativa del consistori, va seguir el consell del seu bon amic, el reputat col·leccionista Pau Bosch i Barrau (1862-1915), i va decidir subhastar-la a París. La venda es va celebrar el 5 de juliol de 1912, a l’Hôtel Drouot, segons el mateix Bertran. Amb anterioritat al dia assenyalat, el col·leccionista va organitzar una exposició per mostrar la seva estimada col·lecció per darrer cop. Per a l’ocasió llogà un espaiós local al carrer de Rochenchouart i també luxós mobiliari per poder lluir correctament de les peces. A l’esdeveniment hi assistiren personalitats tan insignes com la infanta Eulàlia o el baró de Rotchild, i artistes com Hermen Anglada Camarasa, Josep Maria Sert, Ignacio Zuloaga o Josep Maria Xiró. Durant l’estada a París per a la venda de la col·lecció, Bertran també va aprofitar per oferir diverses conferències juntament amb el prestigiós commissaire-priseur Fernand Lair-Dubreuil, expert en la matèria.

Després de la venda, la col·lecció es va dispersar inevitablement, aspecte que el mateix Bertran recordava amb amargor:

[…] vendiéronse malamente todos aquellos cientos de objetos recopilados con tanto amor, constancia y ¿por qué no decirlo? con tanto tacto. Amigos míos dilectos, siguiendo mis instrucciones, adquirieron, por mi cuenta, algunos de los ejemplares más queridos; y de aquella tarde memorable solo quedaban al día siguiente, las cajas de embalaje, montones de virutas de papel de seda y un miserable puñado de miles de francos… Los peines y las peinetas, las habían llevado a sus tiendas casi todos los chamarileros de París, para todos hubo […]. Yo, que ahora que he llegado a los cincuenta años, creo poder decir que, por lo visto, habré nacido para ochavo, fui muy sensible a la derrota final de una colección a la que había cobrado tal afecto… Y comencé a enflaquecer; tanto, que al trasluz se me veía el alma quebrantada…

Tan sols coneixem el destí d’algunes de les peces que Bertran va aconseguir «salvar», segons les seves paraules, i que va portar de tornada a Barcelona. La majoria va acabar formant part de la prestigiosa col·lecció de Maria Regordosa, actualment també dispersa. També va adquirir una pinta persa d’ivori el reconegut escenògraf i col·leccionista Maurici Vilomara. Igualment, alguns anys abans, Bertran havia obsequiat la soprano Lina Pasini Vitale amb una peineta d’estil imperi, d’or i amb cinc camafeus de petxina translúcida, perquè la fes servir durant l’escena de tocador de l’òpera Manon Lescaut la nit de la seva primera funció d’honor al Gran Teatre del Liceu, el 9 de febrer de 1909.

L’únic testimoni que ha perdurat de la col·lecció són les nombroses fotografies que s’han conservat de les peces que la van conformar. D’una banda, a l’Arxiu Mas de Barcelona es poden trobar dos centenars de fotografies. De l’altra, la biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya conté un conjunt de vuitanta-quatre làmines numerades de cartró sense relligar, amb dues fotografies enganxades a cada làmina, i amb una etiqueta en francès, la qual cosa podria significar que van ser fetes amb motiu de la subhasta a París el 1912. Sembla que el conjunt no està del tot complet, ja que hi manquen algunes làmines, però juntament amb la resta d’imatges de l’Arxiu Mas i els articles publicats a l’època, conformen un material molt interessant per apropar-nos a l’estudi de la que, sens dubte, va ser la més esplèndida col·lecció de pintes i peinetas posseïda per un col·leccionista català.

Bibliografia

Bertran, M. J. «Peines, peinetas y peinetones. Más divagaciones de indumentaria femenina». Hojas Selectas, núm. 26 (1904), p. 127-144.

Bertran, M. J. «Pintes litúrgiques i amatòries». Forma: Revista Artística Mensual [Barcelona: Thomas], vol. 2, núm. 14 (1906), p. 62-82.

Bertran, M. J. «Elogio póstumo de mi colección de peines, peinetas y peinetones». Revista de Oro, vol. iv, núm. 34 (1 juny 1927), p. 481-485.

Bofarull, C. Catálogo de la Exposición de Arte Antiguo. Barcelona: Thomas, 1902, p. 115.

Calonge, N. «Marc-Jesús Bertran, artífex de l’Institut del Teatre, la música i la dansa». Serra d’Or, núm. 555 (2005), p. 31-34.

F. V. «Una edició de bibliòfil de la història del Liceu». La Veu de Catalunya (18 febrer 1931), p. 5.

Gudiol, J. «Les pintes (I)». Gaseta de les Arts, núm. 10 (juny 1929), p. 130-132.

Gudiol, J. «Les pintes (II)». Gaseta de les Arts, núm. 14 (gener 1930), p. 9-12.

Romeu, J. «Pintes, peinetas i peinetones de la col·lecció de Marc Jesús Bertran». Feminal, núm. 30 (26 setembre 1909), s. p.

Romeu, J. «Pintes de l’antigor». Feminal, núm. 31 (31 octubre 1909), s. p.

Clara Beltrán Catalán

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal