l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) 20/10/1918
- el Vendrell (Baix Penedès) 30/4/2001
Antoni Deu Font (figura 1) és un dels personatges il·lustres del Vendrell. De manera del tot altruista va donar la seva col·lecció d’art (formada per 2.845 obres) a la vila del Vendrell. El conjunt d’aquestes peces formen actualment el fons d’art del Museu Deu, i majoritàriament s’exposen tal com va decidir el mateix donant.
Però, per entendre aquest museu tan singular, cal indagar en la personalitat del col·leccionista, en els seus gustos i preferències artístiques.
Antoni Deu Font va néixer en el si d’una família humil. Els seus avis tenien una vaqueria al carrer del Xipreret de l’Hospitalet de Llobregat. La seva mare va quedar vídua amb vint-i-quatre anys, quan ell tan sols en tenia cinc, per la qual cosa la seva infantesa la va passar vivint amb el seus avis i la seva mare, que ajudava també a vendre la llet a la vaqueria.
Després d’estudiar batxillerat per lliure a l’Institut Balmes de Barcelona, es va matricular, seguint els consells de la seva mare, per cursar estudis de medicina, fins que va esclatar la Guerra Civil, moment en què va estudiar per ser practicant, i va ser alferes en el govern republicà. Gràcies als seus coneixements mèdics fou destinat com a ajudant de metge per tenir cura dels malalts a Las Alpujarras, Albacete i, finalment, a València.
Acabada la guerra, va deixar els estudis de medicina per començar, l’any 1942, per lliure, la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, mentre ajudava en el negoci familiar, ja que la seva mare havia posat una lleteria a la ciutat de Barcelona. Va finalitzar la carrera de dret en dos anys, el mes de juny de l’any 1944, i el mes de setembre del mateix any va guanyar les oposicions per ingressar en el cos tècnic d’Hisenda, en què va obtenir la plaça a la Delegació de Castelló de la Plana. Incansable estudiant, mentre al matí treballava a Hisenda, les tardes les dedicava a l’estudi per ser notari i, d’aquesta manera, l’any 1947 va guanyar les primeres oposicions que van tenir lloc a Barcelona, en les quals s’oferien 23 places per a 450 opositors. Va obtenir la plaça de notari de Pont de Suert. L’any 1953 va demanar la plaça de Piera i el 15 de maig de 1970, amb 53 anys, va començar a exercir de notari a la vila del Vendrell fins a la seva jubilació, l’any 1988.
El mes de novembre de l’any 1990 fou nomenat fill adoptiu de la vila del Vendrell i l’any 1996 el Gremi d’Antiquaris de Catalunya li concedí la medalla d’Or del Gremi, reconeixent així la seva tasca com a col·leccionista.
Els orígens de la seva col·lecció cal buscar-los en la bellesa de les contrades de la Vall d’Aran, en els lluents objectes d’aram de les cases humils dels habitants de la capital de l’Alta Ribargorça. La passió per la compra de quadres la va iniciar quan treballava a Piera, una compra que començà a ser obsessiva, en el bon sentit de la paraula, deixant-se aconsellar també pels mateixos artistes del moment; així, per exemple, el pintor Francesc Serra li deia: «més val comprar un quadre de deu mil pessetes que deu de mil».
La seva vida «d’ordre i activitat», com ell mateix la definia, era humil, ordenada i rutinària, gairebé es podria definir de treball i adquisició d’obres d’art. Els dissabtes es desplaçava a Barcelona, on va començar a forjar la col·lecció de pintura catalana dels segles xix i xx. Després es va iniciar en el món de l’escultura, per acabar, quan ja vivia al Vendrell, en l’univers de les antiguitats. A la capital de Baix Penedès de dilluns a divendres exercia de notari i els caps de setmana anava a Barcelona per «perdre’s» pels carrers del Barri Gòtic, per les botigues dels antiquaris, sales de subhastes… Fou client de la Galeria Syra, La Pinacoteca, la Sala Parés, la Galeria Barbié, l’Art Pironti, les Subhastes Brok, les Antiguitats Esclasans… i així va anar forjant una col·lecció artística de gairebé 3.000 obres d’art que guarnien les parets de les habitacions, dels passadissos… i tots els espais dels seus dos habitatges: la notaria al carrer de Santa Anna del Vendrell i el pis de Barcelona a la ronda del General Mitre.
La seva marcada personalitat altruista el va impulsar l’any 1985 a fer a l’alcalde del Vendrell un peculiar oferiment: la donació de totes les seves obres d’art per tal que fossin exposades en el futur museu que portés el seu nom. La donació fou acceptada l’any 1987 i l’Ajuntament va adquirir la casa senyorívola de la família Palau Rabassó al bell mig del nucli antic del Vendrell per tal d’acollir el museu més important de la vila.
L’any 1990 van començar les obres de remodelació. De l’antic edifici del segle xix només es va conservar el templet que corona l’edifici i la façana, ja que tot l’interior es va remodelar per ubicar-hi les quatre sales d’exposició, tres de permanents i una de caire temporal. En el Ple extraordinari del 30 de novembre de 1990 es va aprovar la constitució d’una fundació per tal de gestionar el museu.
L’any 1993 la població del Vendrell va poder gaudir d’un tastet de la col·lecció d’Antoni Deu, ja convertida en el fons d’art de la Fundació. Es va realitzar una mostra a la sala d’exposicions municipal del Portal del Pardo on s’exposaren unes vuitanta peces entre escultures, pintures i art religiós. Van sortir a la llum, per primera vegada, obres de Joaquim Sunyer, Mallol Suazo, Miquel Villà, Llimona, Maillol i Manolo Hugué, entre d’altres. Es van poder admirar grans artistes de l’escola catalana juntament amb creus processionals i talles renaixentistes.
Un any més tard, les obres d’art van començar a entrar al museu. A l’interior de la planta baixa es va muntar l’espectacular Sala de les Catifes, un espai on el visitant camina per damunt d’un terra de vidre enlairat mentre als seus peus se situen les col·leccions de catifes orientals i la de bacines o plats petitoris. La distribució dels quadres d’Aragay situats al vestíbul del museu fou decidida pel mateix Antoni Deu, que amb molta cura va col·locar totes les obres seguint una disposició simètrica i harmònica, tal com ell definia l’art: bellesa i harmonia.
El somni d’Antoni Deu es va fer realitat amb la inauguració del Museu Deu el 29 d’abril de 1995. L’acte inaugural fou obert a tothom (figura 2).
La plaça Nova, tot just al davant de l’edifici museístic, es va omplir de gom a gom de gent que va escoltar els parlaments de les autoritats i va veure l’actuació castellera de la Colla Nova del Vendrell. La col·lecció de l’antic notari de la vila va passar a ser pública, de tothom, i per desig d’Antoni Deu tots els vendrellencs i vendrellenques, nascuts i residents, tindrien sempre l’entrada gratuïta al museu. Aquest desig el va plasmar ell mateix en una frase escrita a la paret de la planta baixa del museu, tot just al costat de la porta d’entrada: «Voldria que els vendrellencs pensessin que, en tot el que podran veure en aquest museu, hi tenen una alíquota part en què en qualsevol moment van haver de necessitar els meus serveis com a notari.»
La donació no es va poder exposar completament al museu, només es mostra una tercera part concentrada en tres sales d’exposició permanent, mentre que el soterrani, inaugurat l’any 1997, està destinat a sala d’exposicions temporals.
La col·lecció de pintura i escultura del segle xix es mostra a la segona planta del museu, on destaca una gran peça de Ramon Martí i Alsina, que Antoni Deu va comprar l’any 1969 per 230.000 pessetes. El recorregut per la sala ens endinsa en les obres de Tomàs Moragas, Eliseu Meifrèn, Olga Sacharoff, Durancamps i en l’espectacular Torrent de Pareis, de Joaquim Mir també comprat l’any 1969 per 450.000 pessetes. El mateix any també adquirí per 425.000 pessetes el Port de Barcelona, pintat per Ramon Casas (figura 3).
De l’artista sitgetà noucentista Joaquim Sunyer es mostren tres peces, una de les quals està situada en un espai que recrea el despatx del donant, mentre que una pintura de Dionís Baixeras presideix la zona que reprodueix el dormitori d’Antoni Deu. Joaquim Terruella i Segundo Matilla introdueixen els artistes representants de l’escola d’Olot: Enric Galwey, Iu Pascual i Melcior Domenge. El recorregut pictòric per aquesta sala finalitza amb les obres de Jaume Mercadé, Joan Colom, Josep Mompou i Manuel Humbert.
L’obra pictòrica es barreja en aquest espai amb escultures de marbre, bronze i pedra d’artistes com Enric Clarasó, Josep Llimona, Joan Rebull, Josep Clarà, Josep Viladomat, Martí Llauradó, Josep Cañas, Apel·les Fenosa, Manolo Hugué, Enric Monjo, Enric Casanovas i Josep Granyer, del qual l’any 1988 va comprar l’obra Cocotte per un import de 700.000 pessetes.
A la col·lecció de pintura, Antoni Deu també va afegir noms del segle xx que es van decidir exposar a la primera planta, com ara Joan Serra, Bosch Roger, Josep Amat, Alfred Sisquella, Campillo Solano, Ramon de Capmany, Josep M. Malloll i Suazo, Miquel Villà, Casañé Puig, Ramon Calsina, Ignasi Mundó, Emili Grau Sala, Roca-Sastre, Todó, Grau Santos, Rafael Duran i Simó Busom. Aquí la pintura comparteix espai amb escultors i escultores contemporanis tan rellevants com Lluïsa Granero, Josep Salvadó Jassans, Sala Olivella i Josep M. Subirachs (figura 4 i figura 5).
La seva passió per la perfecció i per la feina ben feta el van portar a ser un gran admirador de la tècnica del dibuix. Antoni Deu considerava que el domini de l’ofici era primordial, havia de ser el punt inicial de qualsevol artista. Aquest pensament el va dur a aconseguir dibuixos de Ramon Calsina, de Josep Aragay, una trentena de dibuixos acolorits del bestiari de Josep Granyer, uns quaranta de Joan Soler Jové i un centenar d’en Ricard Canals que el mateix Antoni Deu comprava al fill de l’artista i que, en algunes ocasions, els entregava com a regal de noces a familiars i amics. La tècnica de l’aquarel·la la va descobrir gràcies a Ceferino Olivé, a qui va comprar deu peces, i a Frederic Lloveras, amb més d’una quarentena de paisatges d’arreu.
Però Antoni Deu no només va col·leccionar obra gràfica i escultura. El món de la ceràmica també el va fascinar. Al llarg de la seva trajectòria com a col·leccionista va adquirir peces de destacats ceramistes contemporanis catalans. La col·lecció inclou trenta-nou obres d’Antoni Cumella, Josep Serra, Enric Serra, Jordi Serra i Josep Llorens i Artigas. Potser el fet de provenir d’una família camperola el va portar a comprar més de dues-centes peces del que podríem anomenar ceràmica popular: pots de farmàcia i altres objectes quotidians com ara plats, gerres o tinters. Li agradava comentar les rajoles d’arts i oficis, la seva tipologia, les flors, les fulles, les atzavares…
La donació d’Antoni Deu també va incloure tot el mobiliari d’època que feia servir als seus domicilis: cadires, taules, calaixeres, baguls… Per destacar-ne alguna peça caldria esmentar un armari del segle xvii de fusta de noguera i marqueteria de boix d’estil provençal, un canterano del segle xviii que va comprar l’any 1969 per 140.000 pessetes o unes cadires de fusta i cuir del segle xvii. Part d’aquests mobles es mostren a la segona planta del Museu Deu en els dos espais que recreen el despatx i el dormitori del donant (figura 6).
Home de conviccions religioses, Antoni Deu va destinar part de la seva vida a col·leccionar objectes relacionats amb la iconografia cristiana. Sentia veritable passió per les talles religioses, per les històries dels sants, santes i màrtirs i explicava, sempre que tenia ocasió, les diferències posturals entre les talles gòtiques i les barroques. El públic, perquè fins al final de la seva vida va fer visites guiades al Museu Deu, l’escoltava embadalit, expectant a les seves explicacions i anècdotes. El fons d’art del museu comprèn una totalitat de dues-centes vint talles i relleus, talles daurades i policromades, majoritàriament. Ara per ara només se n’exposen vint-i-una, concentrades a la Sala de les Catifes. En aquest espai es pot admirar una delicada peça que representa santa Àgueda (segles xv-xvi), un Crist romànic del segle xii o la peça més emblemàtica del Museu Deu: un relleu atribuït al gran mestre de l’escola castellana Alonso Berruguete (figura 7).
El conjunt de talles religioses comparteixen espai amb la col·lecció de catifes orientals de diferents mides, materials, brodades amb fils de seda, plata i or. La majoria són del segle xix. N’hi ha d’ornamentació i d’oració, caracteritzades, aquestes últimes, per representar el nínxol (conegut amb el nom de mihrab) de les mesquites. Entre les catifes se situen unes quantes bacines de les cent vint-i-quatre que va donar Antoni Deu. Dels plats petitoris de llautó destaca la seva decoració amb sanefes, inscripcions i una àmplia representació iconogràfica vinculada amb l’art cristià.
També relacionat amb el món litúrgic cal destacar la col·lecció d’orfebreria religiosa. És del tot esgotador comentar les cent quaranta-vuit peces que la conformen: creus processionals, reliquiaris de peu, navetes, faristols, calzes, canadelles, piquetes d’aigua beneïda, copes, copons, encensers, sagraris, crismeres, veracreus, portapaus, llums votius… gairebé totes de plata amb uns delicats treballs de cisellat i repussat.
La seva passió per l’art el va portar a adquirir objectes artístics de tota mena. Va comprar dues-centes deu peces entre reliquiaris i rosaris d’or i plata; gairebé una trentena de llums i gerros de vidre dels artistes més prestigiosos de l’art nouveau: Émile Gallé i els germans Daum; més de cinquanta peces d’ivori de procedència oriental i europea entre escultures i netsuke; més d’un centenar de morters de farmàcia de bronze; gairebé una trentena d’armes de foc, així com trenta-dos ponderals i una seixantena de llumeneres i canelobres, objectes d’aram, casulles, minerals… (figura 8). Aquesta passió va quedar definida amb una frase que Antoni Deu va voler posar a la paret d’entrada de la segona planta del Museu Deu: «El col·leccionista té tantes personalitats com col·leccions d’objectes antics ha aconseguit.»
L’any 1997 es va inaugurar l’últim espai expositiu del Museu Deu: la sala soterrani destinada a sala d’exposicions temporals. Fou el 12 de desembre amb l’exposició titulada «Subirachs, obres de 1953 a 1997», en la qual es van poder admirar trenta-nou obres de l’artista poblenoví, set de les quals provenien del fons d’art del Museu Deu i la resta eren propietat de l’artista. La sala soterrani es va omplir d’escultures de bronze, de vidre, de ferro i de fusta. També s’exposaren litografies i un majestuós tapís per exemplificar tot un recorregut artístic de més de quaranta anys que finalitzava amb la peça Fi de mil·lenni, realitzada per Josep Maria Subirachs l’any 1997 i que s’exposava per primer cop. D’entre els dibuixos que es van mostrar, destacaven els tres dibuixos de taller en els quals Subirachs projectava les obres efectuades al temple de la Sagrada Família de Barcelona.
A partir de l’any 1998 i fins avui la sala soterrani ha estat l’espai destinat a mostrar part del fons d’art de la Fundació Pública Municipal Deu Font situat a la reserva del Museu Deu i també ha acollit peces d’altra procedència, de museus i d’entitats d’arreu.
I encara que no sigui un espai expositiu pròpiament, el jardí del Museu Deu acull una gran peça de Josep Cañas, un relleu d’uns cérvols que contempla embadalit les flors i plantes d’aquest espai verd al bell mig del Vendrell, sovint escenari de concerts, maridatges, actes commemoratius i, fins i tot, casaments. Un espai obert a diferents tipus d’actes al servei de la comunitat, que manté d’aquesta manera l’esperit d’Antoni Deu d’un museu obert a tothom.
«Converses». Xipreret [L’Hospitalet de Llobregat: Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet], 188 (novembre 1996).
«Els vendrellencs tindran accés gratuït, tantes vegades com vulguin, al Museu Deu Font, que s’inaugura el 29 d’abril». Diari del Baix Penedès (21 abril 1995), p. 3.
