Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Jaume Espona i Brunet

14/7/2021

Barcelona  6/2/1888  - Barcelona 3/8/1958

 

Figura 1. Jaume Espona i Brunet (Arxiu Municipal de Sant Joan de les Abadesses.)

Figura 2. Àngel Toldrà, Fàbrica Espona a Sant Joan de les Abadesses (principis del segle XX). (Col·lecció Picola, Arxiu Municipal de Sant Joan de les Abadesses.)

Figura 3. Habitatge de Jaume Espona, al carrer de Roger de Llúria de Barcelona (Arxiu Salvany.)

Figura 4. Saló de la casa de Jaume Espona, al carrer de Roger de Llúria de Barcelona (MNAC.)

Figura 5. Zurbarán, Immaculada Concepció (1632). (MNAC 065578.)

Figura 6. Mare de Déu de Ger (segona meitat del segle XII). (MNAC 065503.)

Figura 7. Arqueta dedicada a sant Esteve (Llemotges, c. 1210-1220) (MNAC 065526.)

Jaume Espona i Brunet (figura 1) fou un industrial barceloní, format als jesuïtes a Alemanya, que tornà a Catalunya en iniciar-se la Primera Guerra Mundial. L’any 1919, en morir el seu pare, Josep Espona i Font, oriünd de Torelló, heretà el negoci de filats que la família regentava en aquella vila, a tocar de Vic, així com la fàbrica tèxtil de Sant Joan de les Abadesses que el seu pare, juntament amb altres socis, havia iniciat a les darreries del segle xix. L’empresa continuà la seva activitat amb el nom de Vídua i Fills de J. Espona, però fou Jaume, el petit i l’únic noi dels tres fills que va tenir el matrimoni Espona Brunet, qui es posà al capdavant dels negocis, a partir de 1921.

Des dels seus inicis, la fàbrica fou una de les més potents de la comarca, i va arribar a tenir gairebé 400 treballadors, quan Jaume Espona va prendre les regnes, amb un domini important de la mà d’obra femenina (figura 2).

Gràcies a l’èxit i a la prosperitat d’aquesta empresa familiar, Espona pogué invertir part de la seva fortuna en les que serien les dues grans passions de la seva vida: el col·leccionisme i el mecenatge.

Malgrat estar vinculat tota la seva vida a aquestes dues viles, Jaume Espona, a qui també es coneixia, a desgrat d’ell, com Santiago, va viure, va treballar i va fer vida a Barcelona. La seu social d’Hilaturas Espona es trobava al número 25 de la rambla de Catalunya, ocupant unes oficines molt àmplies, les parets de les quals va omplir de seguida amb obres d’art. Però aquests baixos situats al centre de la ciutat no van ser els únics testimonis de la seva gran passió artística: també el seu habitatge, que va condicionar gràcies a l’ajut del seu arquitecte de confiança, Raimon Duran i Reynals, i que ocupava un àtic enjardinat al carrer de Roger de Llúria, a tocar de la Casa de les Punxes, estigué repleta d’obres d’art (figura 3).

Una tercera edificació, concretament el que havia estat l’antic molí del monestir de Sant Joan de les Abadesses, anomenat Molí Gros, situat just al costat de la fàbrica, es convertí també, l’any 1928, en residència dels Espona, ja que el negoci requeria també la seva presència allí. La fàbrica visqué moments difícils, com els aiguats del mes d’octubre de 1940, que van destruir les preses que abastien d’aigua les turbines que feien funcionar la fàbrica i aquesta va quedar tota inundada. Ja abans, en plena Guerra Civil, el 8 de febrer de 1939, les tropes republicanes incendiaren i dinamitaren la fàbrica. Tot i que els danys i les pèrdues van ser considerables, aquesta desgràcia no minvà l’esperit de superació d’Espona que, amb esforç i no poques dificultats, tirà endavant l’empresa. Un cop solucionada la crisi de la guerra i de la seva producció, feu construir uns habitatges per al personal de la fàbrica, que serien coneguts com la Colònia Espona.

A banda de la seva professió com a industrial, les seves inquietuds artístiques, així com el seu caràcter altruista i la seva estima per la ciutat de Barcelona, el portà a ocupar el càrrec de regidor de l’ajuntament de la ciutat per la Lliga, i a ser escollit vocal tècnic de la Junta de Museus d’aquesta, l’any 1935. Al 1939, el Ministerio de Educación Nacional, a proposta d’Eugeni d’Ors, llavors director general de Belles Arts, el cridà, junt amb altres col·leccionistes destacats, perquè procedissin, com a vocals de la màxima institució artística del país, a la recuperació dels fons del patrimoni artístic barceloní i a la reorganització dels seus museus, una tasca gens fàcil que Espona va desenvolupar amb gran eficàcia. I tot i que durant el decenni següent, la Junta inicià un procés de desintegració i deixà de comptar amb el suport de les corporacions i de molts col·leccionistes barcelonins, Espona no va deixar mai d’interessar-se pels museus i les biblioteques de Barcelona.

Igualment, fou delegat de la Junta en el Patronat de l’Escola Massana, on es dedicà a reorganitzar l’escola, la seva biblioteca i els premis atorgats per la mateixa escola.

A Espona, però, se’l recorda per la seva faceta d’home compilador de petits tresors artístics. La seva fou una col·lecció heterogènia amb gust per l’art de moltes èpoques, tant en voga entre els col·leccionistes catalans d’aquell moment, alhora que estigué força vinculat als corrents artístics del seu temps i teixí molt bones relacions amb els artistes coetanis a qui encarregava obres (figura 4).

Diuen que com a col·leccionista fou un home fred, amb prejudicis que el portaren a perdre bones oportunitats que li passaren pel davant i anaren a parar a mans d’altres col·leccionistes que, com ell, anhelaven les més belles obres d’art. Un altre tret que caracteritzà el seu tarannà fou que acostumà a demanar peces a la carta: obres d’un autor concret, amb una temàtica específica i per què no també, amb unes mides determinades que li anessin bé per a aquella paret o per a aquell altre racó d’algun dels seus domicilis que considerava que es veien sense encant.

En més d’una ocasió, va donar un cop de mà a les institucions culturals del país amb la compra d’alguna peça capital que la insuficiència de possibilitats econòmiques o les dificultats d’algun tràmit impossibilitaven adquirir-la per a les col·leccions dels museus públics. I quan va suplir aquestes mancances ho va fer sempre de manera discreta, sense aixecar pols, com a ell li agradava.

Amb aquesta mateixa reserva adquirí la que podríem anomenar com l’estrella de les seves col·leccions: la Immaculada Concepció, de Zurbarán, que Espona va comprar a la família del vescomte d’Almocadén, de Jerez de la Frontera (figura 5).

El quadre es va passar anys en un lloc tan poc adient per a una obra d’art com el celler d’aquesta família de Jerez. Un dia va sorgir una oferta molt temptadora, pagada en dòlars, per portar la tela a l’altra banda de l’Atlàntic i, assabentat en Folch i Torres, va disposar d’un termini brevíssim de temps per poder desbancar l’opció americana. Com en altres ocasions, Espona aparegué sol·lícit i en menys de vint-i-quatre hores va disposar els fons necessaris perquè la Immaculada no sortís del país.

No és estrany, doncs, que, mogut per aquest esperit, decidís cedir, a la seva mort, als museus de Barcelona, el fruit de tants anys de cerques, desvetllaments i sacrificis, com era el de la seva esplèndida col·lecció tant artística com bibliogràfica.

La formació d’aquest valuós conjunt començava per aplegar un reduït nombre de peces medievals, tant pictòriques com escultòriques però d’una importància destacadíssima, donada aquesta manera tan peculiar que tenia ell de triar les peces més escollides que li oferien, sense quedar-se qualsevol cosa. El frontal romànic procedent d’Esquius (exemplar d’antipendi romànic molt particular, ja que està pintat sobre tela coberta de pergamí), la Mare de Déu de Ger, que, amb restes de policromia, és una de les talles que té un sentit humà i una expressió més profunds, o el Crist en Majestat de Travesseres que fou adquirit inicialment per Apolinar Sánchez i va estar en dipòsit al Museu d’Art de Catalunya fins que Espona el va comprar, són algunes de les joies romàniques d’aquesta col·lecció. Al costat d’aquests importants exemplars també es poden destacar altres obres com una creu romànica en talla amb el Crist i les figures de sant Joan i la Verge a ambdós costats dels braços de la creu i la d’Adam a sota dels peus del Crist, així com dues magnífiques talles gòtiques policromades d’escola castellana amb influència flamenca (figura 6).

La sèrie d’esmalts, amb un total de seixanta-quatre peces, constitueix un dels tresors més preuats de la col·lecció, de singular riquesa i interès tant per la quantitat com per la qualitat de les peces que la formen. Creus amb imatges aplicades, arquetes reliquiaris, bàculs, candelers, coloms eucarístics, navetes, copons, pixis, entre d’altres, la conformen (figura 7).

Aquesta important col·lecció, a la seva mort i amb el seu llegat a la ciutat, s’uní a la que ja havia arribat l’any 1932 amb la col·lecció Plandiura, de manera que en aquell any 1958 la col·lecció d’esmalts del museu era la més nombrosa d’Espanya.

Però la que, sens dubte, és l’obra cabdal de la col·lecció és el Zurbarán que hem comentat abans, de dimensions considerables, amb la imatge de l’Assumpció de Maria entre els àngels i dos joves donants als seus peus i que pot ser considerada com una de les millors produccions del mestre del Segle d’Or. El Crist amb la Creu d’El Greco conformava parella amb l’imponent Zurbarán que, provinent de la col·lecció de l’advocat madrileny Aureliano de Beruete, ja significava, segons Folch i Torres, que valia per «un certificat no ja d’autenticitat, sinó d’alta qualitat».

Espona va tenir una predilecció especial pels pintors catalans vuitcentistes que van ser recuperats a inicis del segle xx, com Martí i Alsina i Vayreda, dels quals el conjunt tenia també un nombre destacat d’obres.

Una altra secció molt abundosa i important estava formada per una selecció molt acurada d’obres d’art del segle xx, amb conjunts realment excepcionals d’artistes com Darío de Regoyos, Isidre Nonell, Manolo Hugué i Xavier Nogués. Però aquests no eren els únics noms que omplien les parets de les seves residències: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Eliseu Meifrèn, Ricard Canals, Nicolau Raurich, Joaquim Mir, Francesc Gimeno, Josep Maria Sert, Joaquim Sunyer, Joan Colom, Alfred Sisquella o Olga Sacharoff tampoc no hi faltaven.

Per mitjà d’adquisicions, sobretot internacionals, Espona reuní també una col·lecció de vidres antics d’excavació, de gran valor artístic i arqueològic, equiparable a la que en aquells moments estava formant també Ròmul Bosch i Catarineu, amb peces vítries de diferents usos, com ungüentaris, vasos de perfums lacrimatoris i altres creacions que sorprenen per les seves formes i per la bellesa de les seves irisacions.

Seguint la seva filosofia de vida, en morir, Espona va disposar que la fundació que portava el seu nom fos l’hereva de tot el seu llegat. Així doncs, i tal com ell ja havia manifestat en vida en més d’una ocasió, els seus hereus van posar la col·lecció en mans de la Junta de Museus per tal que ells fessin la repartició que consideressin més adient. D’aquesta manera, les obres van quedar distribuïdes entre el Museu d’Art de Catalunya, el Museu Episcopal de Vic, el Museu Arqueològic, on va anar a raure la col·lecció de vidres, i la Biblioteca de Catalunya. Allí es va destinar una col·lecció que comptava amb un selecte lot de llibres d’hores miniades d’excepcional valor, amb 39 incunables, amb exemplars magnífics, únics i d’extraordinària raresa, amb una col·lecció d’edicions de bibliofília, tirades d’edicions catalanes modernes en papers especials i estudis sobre art, especialment sobre primitius italians, els grans mestres de la pintura espanyola i els impressionistes, pels quals Espona sentia una gran predilecció.

El seu mecenatge artístic, però, no es va limitar a aquests generosos llegats. Al costat del seu arquitecte de confiança, Duran i Reynals, contribuí, entre els anys 1948 i 1963, a la restauració del monestir romànic de Sant Joan de les Abadesses, tot retornant-li el caràcter primitiu que tenia abans del 1428. Amb la finalitat de completar la reconstrucció de la capella barroca dels Dolors, encarregà el 1954 a l’escultor Josep Viladomat la talla policromada de La Pietat que presideix aquella estança del monestir.

Ajudà també escoles, col·laborà en altres restauracions, costejant abundants obres per a les institucions públiques, i feu contribucions a subscripcions benèfiques, per a les quals sempre estava disposat a donar un cop de mà i sobre les quals sempre defugia qualsevol classe de publicitat i bombo de cap mena. Cal destacar les seves generoses contribucions a la compra de dues de les obres cabdals del gran pintor Marià Fortuny, com són La vicaria i L’aficionat a les estampes. En concret en aquesta darrera, la manca de mitjans econòmics de la Junta, un altre cop, impossibilitava l’opció que l’obra se sumés a les col·leccions del museu i, en primera instància, es va buscar un comprador que evités que l’obra pogués sortir del país. Espona, amb un gest exemplar, es va oferir a fer l’adquisició pel seu compte, si no es trobava la manera de fer-ho pel museu.

El llegat Jaume Espona també seguí donant fruits, després de la seva mort, en el camp de l’assistència mèdica, en disposar una important part del seu patrimoni per ajudar aquells malalts sense recursos que, com ell, patien d’alguna afecció respiratòria.

Bibliografia i fonts

Barrachina, Jaume. «Maties Muntadas, Jaume Espona i Miquel Mateu: el col·leccionisme d’art antic i d’arts decoratives». A: Bassegoda, Bonaventura (ed.). Col·leccionistes, col·leccions i museus: Episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2007. (Memoria Artium; 5)

Bohigas, P. Inventario de la colección de libros donada por D. Santiago Espona y Brunet. Barcelona: Diputación Provincial de Barcelona, 1960.

Folch i Torres, Joaquim. «El legado de la Colección Santiago Espona, expuesta en “El Tinell”». Destino, núm. 1121 (31 gener 1959), p. 10-11.

Junta de Museos de Barcelona. Legado Espona: Catálogo-guía: Salón del Tinell. Barcelona: Sociedad Alianza de Artes Gráficas, 1958.

Mireia Berenguer

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal