Llista de fitxes Web del projecte

Josep Ferrer-Vidal i Soler

17/7/2019

Vilanova i la Geltrú (Garraf) 15/10/1852  - Barcelona 16/11/1927

 

Fotografia anònima de Josep Ferrer-Vidal i Soler,  Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Figura 1. Passadís del Gabinet Ferrer-Soler. De l’àlbum Objetos artísticos de don José Ferrer y Soler.

Figura 2. Sala principal del Gabinet Ferrer-Soler. De l’àlbum Objetos artísticos de don José Ferrer y Soler.

Figura 3. Sala principal del Gabinet Ferrer-Soler. De l’àlbum Objetos artísticos de don José Ferrer y Soler.

Figura 4. Sala principal del Gabinet Ferrer-Soler. De l’àlbum Objetos artísticos de don José Ferrer y Soler.

Figura 5. Sala principal del Gabinet Ferrer-Soler. De l’àlbum Objetos artísticos de don José Ferrer y Soler.

Figura 6. Sala principal del Gabinet Ferrer-Soler. De l’àlbum Objetos artísticos de don José Ferrer y Soler.

Figura 7. Alcova del Gabinet Ferrer-Soler. De l’àlbum Objetos artísticos de don José Ferrer y Soler.

Figura 8. Salonet del Gabinet Ferrer-Soler. De l’àlbum Objetos artísticos de don José Ferrer y Soler.

Josep Ferrer i Soler, després de la mort del seu pare, el destacat industrial tèxtil i polític Josep Ferrer i Vidal (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1817 – Barcelona, 1893), es va canviar el cognom pel compost Ferrer-Vidal. Va tenir una alta posició social i una intensa activitat política com a diputat i senador, però dins la història del col·leccionisme a Catalunya és recordat sobretot per haver construït —ja des de ben jove— un gabinet o estudi amb peces d’una gran curiositat que ens és ben conegut gràcies al fet que fou objecte d’un àlbum editat per l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa el 1884. Josep es va casar en primeres núpcies amb Josefina Güell i Bacigalupi, amb la qual va tenir un fill, Joan Josep Ferrer-Vidal i Güell, i en segones núpcies, amb Madrona Aloy i Poch, amb qui va tenir una filla, Maria Josefa Ferrer-Vidal i Aloy.

El nostre col·leccionista va militar al Partit Conservador, dins el grup partidari de Francisco Silvela, l’anomenat Centro Liberal Conservador. La seva activitat política va començar per ser diputat provincial per Igualada i Vilafranca i després va ser diputat a Corts per Vilanova entre 1891 i 1895 i senador entre 1899 i 1900. Josep Ferrer-Vidal i Soler va fer estudis universitaris en ciències químiques, que va ampliar a Anglaterra i Bèlgica, i va estudiar, d’una manera encara més informal, belles arts i música. Des de 1885 va ser soci i vocal de la Junta del Centro de Acuarelistas, embrió del Cercle Artístic de Barcelona, institució de la qual va arribar a ser vicepresident de la Junta Directiva el 1890.

Com a escriptor, en relació amb les arts, va publicar el text de dues conferències: Influencia del arte en la industria. Discurso leído en la velada que en obsequio de los señores industriales extranjeros se verificó en el Ateneo Barcelonés el día 13 de noviembre de 1888 (Vilanova i la Geltrú, 1888, 15 p.) i La arqueología en la exposición. Discurso leído en la conferencia celebrada por el Ateneo Barcelonés en honor de la Exposición Universal de Barcelona en la noche del 4 de febrero de 1889 (Barcelona, 1889, 37 p.). Aquest darrer text és interessant, ja que fa un comentari valoratiu sobre les peces més importants presentades a la secció arqueològica de l’Exposició Universal de 1888, com un article al Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer l’octubre de 1889 amb una breu biografia d’un il·lustre vilanoví també col·leccionista, Sebastià-Anton Pascual (1807-1872). En la seva maduresa, es va dedicar a compondre música; en concret, en coneixem dues òperes italianes i una sarsuela perquè se’n van editar els llibrets. La sarsuela, amb el títol Los cascabeles, consta com a estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid el 16 de juny de 1915.

Ja en la dècada de 1880 va tenir una presència activa en el mecenatge de les arts a Barcelona. Des de 1881 figura com a soci de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. El 1885, després de la publicació de l’àlbum amb la seva col·lecció, passa a ser-ne membre de la Junta Directiva. La Vanguardia del 4 de setembre de 1882 (p. 3) informa que, al Museu Martorell, es mostrarà: «la inapreciable colección de antigüedades de Ampurias, propiedad del Ilmo. Sr. Don José Ferrer y Soler». Una llista completa de les peces dipositades —i suposem que finalment ingressades— a l’aleshores únic museu municipal es troba actualment a l’Arxiu del Museu de Ciències Naturals (annex 1). Va tenir, des de febrer de 1886, una participació molt activa en la preparació de l’Exposició Universal de 1888, tant en la part industrial com en l’arqueològica. Però, paradoxalment, no s’hi van presentar peces de la seva col·lecció. Només va participar un cop en les exposicions de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, en la de 1881, dedicada a les arts decoratives, amb una peça: «nº 202. Rico escaño en madera tallada». Tampoc no trobem res seu a la gran exposició d’art antic de 1902, tot i ser membre de la comissió organitzadora. La darrera gran iniciativa cívica en la qual va participar fou el Comitè d’Honor per a promoure el monument barceloní al pintor Fortuny constituït el juny de 1919 (La Vanguardia, 2 de juliol de 1919, p. 3-4).

Per a conèixer la seva col·lecció, tenim dues privilegiades fonts gràfiques i dues descripcions literàries. La primera descripció és la d’Eduard Tàmaro «Visita al Taller-Museu de don Joseph Ferrer i Soler, lo dia 24 de desembre de 1882», publicada a L’Excursionista (31 de desembre de 1882, p. 168-171), i la segona, una mica més completa, és la d’Antoni Garcia Llansó «Colección y estudio de D. José Ferrer i Soler», apareguda a La Vanguardia el 19 de gener de 1893 (p. 4). Com que és una col·lecció privada, que no preveu visita pública, surt citada com a taller d’artista i no com a museu a la guia del periodista i escriptor Josep Roca i Roca (1848-1924) Barcelona en la mano, de 1884 (p. 282), i també en l’edició ampliada de 1895 (p. 280), en què es dona la mateixa informació. Pel que fa a les fonts gràfiques, una ja ha estat citada: és el famós àlbum de 1884 de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa en què es presenten una vista de conjunt i vint-i-set làmines amb detalls de les peces agrupades o soltes.

Però també es va fer, en una data no precisada, però molt propera a 1884, una curtíssima edició de tres àlbums amb fotografies en què es recull amb molta més exhaustivitat el contingut d’aquest gabinet. No és una veritable edició, ja que no consta el lloc d’edició, ni l’impressor, ni la data, ni cap mena de pròleg o explicació. Només duu una enquadernació en tela vermella on figura escrit Objetos artísticos de D. José Ferrer y Soler. Al llom de cada volum se’n menciona el contingut: 1) Hierros, 2) Cerámica, i 3) Esmaltes, vidrios, muebles. El primer volum comprèn cinquanta-vuit fotografies en què es presenten les armes i altres objectes de metall, llums i bronzes xinesos. També hi figuren nou valuoses imatges amb vistes dels espais on es desplegava la col·lecció i que després comentarem. El segon volum presenta les peces de ceràmica, amb un total de trenta-quatre fotografies, que sovint mostren agrupacions de diverses peces. I finalment, el tercer volum agrupa els vidres, esmalts, miralls, tapissos, rellotges, objectes d’ivori i mobles, amb trenta fotografies.

El desembre de 1882, Josep Ferrer-Vidal i Soler (figura 1) tenia trenta anys acabats de fer. Havia reunit ja un conjunt excepcional de peces que es feu públic d’una manera espectacular el 1884 amb l’edició de l’Álbum heliográfico. Segons les descripcions literàries ja citades i per la guia de Roca i Roca, sabem que aquest estudi o gabinet era a la Rambla del Centre, núm. 30, tercer pis, en una casa aleshores propietat de la seva primera esposa. Estava situat segurament a la darrera planta de l’edifici, ja que es diu que tenia il·luminació natural per llum zenital a la sala central. Segurament, aquesta casa és la que avui duu el núm. 114 de la Rambla, enfront de la Virreina. A partir de les fotografies de conjunt que trobem a l’àlbum heliogràfic i en el volum de Hierros ja citat, podem deduir que el gabinet estava format com a mínim per aquests espais: un rebedor del qual no tenim imatges, un passadís que acollia peces de ceràmica a les parets (figura 2), un saló-taller, il·luminat amb llum zenital, on era el gruix de la col·lecció (figures 3 a 7), una alcova decorada amb un sumptuós llit italià (figura 8) i un salonet amb consoles i miralls d’època Lluís XVI (figura 9) i que segurament tenia finestres a la Rambla. Pel que mostren les fotografies, no sembla que fos un espai de grans dimensions, com el taller dels germans Masriera, el famós temple grec del carrer de Bailén, segurament el model de referència per a Ferrer-Vidal i Soler. No es tracta d’un domicili, encara que s’hi presenti un llit molt vistós, sinó que som davant d’un espai pensat com un gabinet, com un estudi-taller, on presentar una col·lecció i on poder viure una estreta relació quotidiana, íntima i directa amb els objectes singulars, exòtics i preciosos que s’hi apleguen.

És un espai on l’artista —en aquest cas, afeccionat— troba la inspiració i on pot dedicar-se a la meditació, a l’estudi i al gaudi estètic. A partir del reportatge gràfic, veiem com a l’espai central hi ha un cavallet, una paleta, pinzells i colors, perfectament disposats i a punt; també hi ha un piano, però l’ordre-desordre de tot plegat deixa veure que es tracta d’una escenografia estudiada, pensada per a la posa fotogràfica, i que el que en realitat demostra és el desig del propietari del gabinet de ser un artista-creador que ha hagut de conformar-se a ser un destacat i reconegut col·leccionista. Encara que es poden distingir algunes teles, el gruix de la col·lecció són objectes d’arts decoratives, amb un èmfasi especial en les armes, la ceràmica i el vidre. De fet, és molt significatiu que en els tres àlbums de recull i presentació es parli només d’«objetos artísticos» i no es reprodueixi cap pintura, encara que sabem que en tenia algunes per les vistes de conjunt. En aquest punt, Ferrer i Soler estaria en línia amb els corrents col·leccionistes de l’època que van interessar-se d’una manera privilegiada per les arts decoratives.

No es pot precisar quan es va desmuntar el gabinet de la Rambla, però potser no seria desencertat imaginar que fos fruit d’un entusiasme de joventut i que cap a 1900 Ferrer-Vidal s’interessés per altres coses, com ara la composició musical, com ja hem apuntat. En tot cas, és segur que va conservar una part significativa de la col·lecció, com acredita l’existència d’un inventari manuscrit, malauradament no datat, però sí signat, que es conserva a la Biblioteca del MNAC (Reserva 4º-217). Es tracta d’una llibreta curosament enquadernada en pell en què es registra breument la identitat de cada peça i algunes vegades també es dona (anotada a llapis) una taxació en pessetes. L’inventari agrupa les peces en sis categories d’objectes i les numera correlativament a partir del número u dins de cada sèrie. Es deixen pàgines en blanc al final de cada sèrie en previsió de futures adquisicions. Les categories són: 1) objectes de vitrina, és a dir, orfebreria, ivoris, miniatures, rellotges de petit format, etc., amb un total de seixanta ítems; 2) quadres antics i moderns amb un total de cinquanta-vuit peces; 3) ceràmica, amb vuitanta-dues peces, majoritàriament plats; 4) armes, en la gran majoria espases i dagues i armes de foc, amb un total de trenta peces; 5) mobles, gerros, canelobres, miralls, rellotges, etc., amb un total de vint-i-quatre peces, i 6) monedes, amb trenta-sis peces, la majoria d’or o singulars.

Una de les peces citades —la núm. 31— és una moneda de «diez pesos de Méjico (1906)», el que ens donaria una data post quem per a tot l’inventari, el qual fàcilment es podria situar també per l’ornamentació de la seva enquadernació a l’entorn de 1910. L’inventari, com que és fet pel mateix propietari sense cap finalitat comercial o testamentària, no detalla la ubicació de les peces en estances i això ens dificulta ara la valoració del caràcter i l’interès del conjunt. No sabem com ni on es disposava aleshores la col·lecció, però hi ha una dada que no es pot passar per alt, ja que Josep Ferrer-Vidal i Soler va tenir al seu domicili durant quasi vint anys una de les joies més preuades de la pintura gòtica catalana, la taula del Sant Jordi de Bernat Martorell, que segurament va presidir la capella del Palau de la Generalitat i que ara para a l’Art Institute de Chicago. De fet, la primera entrada de l’inventari manuscrit de Ferrer-Vidal a la secció de pintura diu: «1 Tabla gótica San Jorge (Catalana).» El conjunt del retaule de Bernat Martorell va participar en la gran exposició de 1867, quan pertanyia a Francesc de Rocabruna i Jordà, baró d’Albi. A la mort d’aquest noble el febrer de 1874, el retaule es va dividir entre la seva vídua i cosina, Josepa de Rocabruna i Pascual, i la germana gran del baró, Josepa de Rocabruna i Jordà. Segurament entre 1885 i 1890, la taula central del retaule amb el sant Jordi va ser venuda, mitjançant els oficis del pintor Tomàs Moragas, a Josep Ferrer-Vidal Soler. Anys després, a la primavera de 1917, aquest darrer propietari la va vendre a Charles Deering, mitjançant les gestions de Miquel Utrillo i Paul Tachard, en la xifra excepcional a l’època de 100.000 pessetes, i va passar a presidir el saló blau del palau Maricel a Sitges. L’estiu de 1921, la peça va sortir amb el gruix de la col·lecció Deering cap a Chicago, i poc després seria donada a l’Art Institute.

A l’Arxiu Mas es conserva un conjunt de vint-i-dues fotografies —un moble i vint-i-una pintures— sota l’epígraf «Col·lecció Ferrer-Vidal», sense precisar de quin descendent concret es tracta. Són el fruit de dues campanyes, una de feta el 1953 que comprèn dotze fotos i una altra de 1984 amb set fotografies. Hi ha una foto del 1932 i una altra del 1917, que és l’única feta en vida del col·leccionista. Gràcies a l’inventari manuscrit conservat al MNAC és possible identificar amb seguretat algunes d’aquestes peces —un moble i onze pintures— que formaren part de la col·lecció de Josep Ferrer-Vidal i Soler. Una bona part de les cinquanta-vuit pintures descrites són peces d’alta època, encara que també se citen obres del segle xix, com ara Vayreda, Masriera, Llimona, Cusachs i Brull, entre d’altres. Sembla més aviat un conjunt amb voluntat decorativa que no pas una veritable pinacoteca; recordem un cop més que ell no va tenir en la pintura el seu principal focus d’interès, sinó que se centrava en les peces d’arts decoratives i en la seva singularitat i raresa. Amb tot, la sola circumstància d’haver pogut adquirir i fruir durant més d’una dècada a casa seva del magnífic Sant Jordi de Bernat Martorell ja li donaria un lloc d’honor dins la història del col·leccionisme de pintura antiga a Catalunya. D’altra banda, l’extraordinària importància del repertori gràfic que ens ha arribat del seu gabinet de la Rambla fa de la seva col·lecció una de les més ben documentades entre les formades al segle xix a Catalunya, només comparable a la famosa —i també desapareguda— armeria i pinacoteca de Josep Estruch i Comella (1844-1924).

Bibliografia i fonts

Bassegoda, Bonaventura. «El col·leccionisme d’art a Barcelona al segle xix». A: Ànimes de vidre: Les col·leccions Amatller. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2010, p. 25-36.

Bassegoda, Bonaventura. «El gabinet eclèctic de Josep Ferrer-Vidal i Soler (1852-1927)». A: Alsina, Esther; Beltrán, Clara (ed.). El reverso de la historia del arte: Exposiciones, comercio y coleccionismo (1850-1950). Gijón: Trea, 2015, p. 53-66.

Bru i Turull, Ricard. Els orígens del japonisme a Barcelona: La presència del Japó a les arts del Vuit-cents (1868-1888). Barcelona, 2011, p. 351-354.

Garcia Llansó, Antoni. «Colección y estudio de D. José Ferrer i Soler». La Vanguardia, 19 de gener de 1893, p. 4.

Macías, Guadaira; Cornudella, Rafael. «Bernat Martorell i la llegenda de Sant Jordi. Del retaule al brodat». Locus Amoenus, núm. 11 (2011-2012), p. 19-53.

Objetos artísticos de D. José Ferrer y Soler, 1) Hierros, 2) Cerámica, i 3) Esmaltes, vidrios, muebles. s. d. [Tres àlbums de fotografies, n’hi ha exemplar al MNAC]

Perpiñá García, Francisco. Biografía del Exmo. e Ilmo. Sr. Don José Ferrer-Vidal y Soler. Barcelona, 1907.

Puiggarí, Josep. Álbum heliográfico del gabinete de curiosidades artísticas de don José Ferrer y Soler. Barcelona: Imprenta de Luis Tasso y Serra.

Sánchez Sauleda, Sebastià. «Col·leccionisme, art i reminiscències medievals: Charles Deering i el palau Maricel de Sitges». Lambard: Estudis d’Art Medieval, vol. xxii (2011), p. 91-112.

Sánchez Sauleda, Sebastià. «Entre Bernat Martorell i els Vergós: la col·lecció Deering i el patrimoni català a la diàspora». A: Alcoy, Rosa (ed.). Art fugitiu: Estudis d’art medieval desplaçat. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014, p. 423-432.

Tàmaro, Eduard. «Visita al Taller-Museu de don Joseph Ferrer i Soler, lo dia 24 de desembre de 1882». L’Excursionista, 31 de desembre de 1882, p. 168-171.

Velasco González, Alberto. «L’exposició retrospectiva de Barcelona de 1867 i els inicis del col·leccionisme de pintura gòtica a Catalunya». Lambard: Estudis d’Art Medieval, vol. xxii (2011), p. 9-65, en concret p. 49-50.

Bonaventura Bassegoda

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal