Pere Gil i Babot (figura 1) va néixer a Tarragona, sa mare es deia Teresa i son pare era un mestre de cases anomenat Pau Gil i Roig, el qual va tenir interessos mercantils, ja que el 1808 obtenia un local al port; poc després, el 1810, Pere ja apareix registrat com a comerciant de la ciutat tarragonina. A causa de la invasió francesa, el 1812 es va instal·lar a l’illa de Mallorca i, el mateix any, va signar capítols matrimonials amb la filla d’un soci, Josefa Serra i Cabañes (1789-1858). El casament eclesiàstic no es va produir fins al 2 de maig de 1813, a Tarragona; fruit d’aquest enllaç van néixer fins a onze fills, dels quals només cinc van arribar a l’edat adulta. El 1814, Gil Babot decideix traslladar-se a Barcelona, on va enlairar la seva posició econòmica gràcies al comerç marítim: consta com a propietari de quaranta-dues embarcacions que es dediquen a la importació i l’exportació (sobretot amb Cuba), constructor de vaixells, participant d’una empresa de sal, presta diners a nous empresaris i té participació en fàbriques de seda, entre altres. També cal destacar la seva unió amb el francès Charles Lebon, mitjançant el qual va obtenir el contracte per a l’enllumenat de la ciutat de Barcelona, i posteriorment, el 1843, van crear la Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas de Barcelona, empresa que al segle xx va reorientar-se cap a l’electricitat i ha anat canviant el nom passant per Catalana de Gas, Gas Natural o l’actual Naturgy. Gil Babot i Lebon també foren socis d’una companyia de mines, i explotaren a Catalunya i Aragó diferents varietats de carbó, ferro i coure.
En l’àmbit polític era d’idees liberals: creia en la iniciativa individual, sobretot en el lliure mercat. Durant el trienni liberal (1820-1823), va formar part d’una junta administrativa que recaptava diners per lluitar contra el bàndol reialista. La dècada següent no se li coneix cap activitat, però va mantenir una relació estreta amb Agustín de Argüelles (1776-1844), autor del preàmbul de la constitució de Cadis (1812). Després de la mort del rei Ferran VII, amb l’inici de la Primera Guerra Carlista (1833-1840), Gil Babot va recuperar l’acció pública: el 1835 se’l nomena membre d’una junta que proporcionava armament i uniformes als partidaris del bàndol isabelí (cosa que li va valdre l’obtenció de la creu de la Reial Ordre d’Isabel la Catòlica, el 1836). Aquest activisme es va concretar en la seva participació com a diputat a Corts per la província de Tarragona: segons l’arxiu del Congrés fou elegit en sis ocasions entre la primera vegada (2 de febrer de 1836) i la seva baixa definitiva (3 de gener de 1843), tot i que també es va presentar als comicis de 1843 i de 1850. Allí es va convertir en el representant a Madrid dels interessos d’algunes institucions (com la Comissió de Fàbriques, la patronal catalana), també viuria la redacció de l’Estatut Reial o Constitució de 1837 i va formar part de diferents comissions parlamentàries (com la d’Hisenda o la de Marina). Arran de l’expropiació dels béns eclesiàstics, ocasionada per la desamortització de Mendizábal, va poder adquirir moltes finques (1840-1842), entre les quals una gran part de les partides al voltant del monestir de Poblet (com Riudabella); segurament va beneficiar-se dels seus contactes polítics, però l’erari públic li pagava amb terrenys una important indemnització que se li devia pel negoci de la sal.
Per desenvolupar la seva tasca política, entre 1836 i 1843 va residir a Madrid de forma periòdica. Mentrestant, la gestió dels seus negocis fou encarregada al seu fill primogènit, Pere Gil i Serra (1814-1867), qui també va tenir iniciativa empresarial: el 1852 constituiria una companyia per canalitzar el riu Ebre, per explotar-lo per a la navegació i el regadiu; i, juntament amb els seus germans, a partir del 1846 va crear la Banca Gil, sobretot utilitzada pels espanyols residents a París. Des de la finca de Riudabella, Gil Serra va participar en la recuperació de les restes mortals dels reis enterrats a Poblet. El seu hereu, net de Gil Babot, fou Pere Gil i Moreno de Mora (1860-1945), un pintor no professional, notable aiguafortista, amic de Joaquim Sorolla i que va esdevenir president del Patronat del Monestir de Poblet.
Per quina raó Gil Babot va iniciar una col·lecció d’art? Alguns burgesos ho havien fet per emular l’aristocràcia i d’acord amb una voluntat d’establir-se a la capital espanyola, amb l’objectiu de procurar-se una carrera social mitjançant diners i influències. Però en el cas de Gil Babot no ho sabem exactament, perquè va tornar a Barcelona i en una carta del 1839 criticava els homes que només es movien per interès. Potser es va animar perquè havia observat accions similars en alguna personalitat del seu entorn a Madrid o, com feu amb altres aspectes, simplement assajava una nova inversió.
Segons De Nadal, Pere Gil i Babot va arribar a comprar fins a 114 quadres entre 1839 i 1842, però l’existència d’un número d’inventari «Gil núm. 142», li fa creure que hauria pogut ser una quantitat superior (fins a un total de 154 obres); en tot cas, a inicis del segle xx la col·lecció Gil s’havia aprimat a només 60 peces. La tipologia de les adquisicions fou sempre la mateixa: pintura antiga, amb l’excepció de dues arquetes pintades. El nucli principal d’atenció fou el Segle d’Or espanyol (Barroc del segle xvii), més fàcil de trobar prop de la cort a Madrid, i s’afegiren obres d’altres contextos i èpoques, sobretot en pintura italiana i flamenca. Hi ha quadres de qualitat, però també se citen obres de «tercera classe», segurament amb finalitat decorativa. Les atribucions de les pintures, que foren comprades o catalogades immediatament, recorden els grans artistes de la història de l’art: Tiziano, Caravaggio, Diego Velázquez, Rembrandt, Josep de Ribera, Sebastiano del Piombo, Annibale Carracci, entre altres; molts d’aquests noms no s’han mantingut fins a l’actualitat. També hi ha constància d’obra de pintors del segle xix, contemporanis seus, com el seu retrat i el de la seva muller, realitzats per Vicent Rodes (Alacant, 1783 - Barcelona, 1858), director de l’Escola de Belles Arts de Llotja.
Les adquisicions es fan obra a obra, de forma individualitzada, i no per col·leccions senceres, fet que reafirma la participació d’una variada llista de venedors, la majoria dels quals eren agents del mercat de l’art. Hi ha constància de les compres a partir dels rebuts signats pel mateix Gil Babot o pel seu assessor Vicente Camarón Torra (1803-1864). Camarón devia ser una figura clau per entendre la formació d’aquest corpus pictòric, ja sigui pel seu criteri artístic o perquè també va restaurar bastants quadres; formava part d’una nissaga d’artistes amb orígens valencians, era pintor i dibuixant, fins al punt de ser considerat com un dels iniciadors de la pintura de paisatge dins el romanticisme espanyol. També va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (1844) i decorador d’algunes sales al Congrés dels Diputats (1847 i 1852).
El ritme de compres va ser elevat a l’inici, ja que en poc temps es va incrementar el nombre d’obres que apareixen als inventaris que anava redactant el mateix Camarón. Algunes d’aquestes pintures formen part de la col·lecció d’art del Renaixement i el Barroc al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC); per aquest motiu i per permetre la seva identificació, facilito entre parèntesis la numeració d’inventari del museu. En el primer llistat, fet al juny de 1840, surten reflectits uns vuitanta quadres. Tres foren adquirits per 3.000 rals de billó, cadascun: un Licenciado de Velázquez, actual Ramon Llull (MNAC/MAC 24244), que ha tingut moltes fluctuacions en l’atribució (Velázquez, Ribalta o Tristán); un Sant Pau, llavors anònim i actualment una tela indiscutible de Velázquez (MNAC/MAC 24242) (figura 2); i un Retrat de cavaller, aleshores cregut de Tiziano i després adjudicat a Tintoretto (MNAC/MAC 24206) per August L. Mayer (figura 3). Segueix en l’ordre de preus l’Anunciació, de Francisco Solís (MNAC/MAC 24223), de gran format i per 2.100 rals de billó; Dos muchachos, de Velázquez, que en realitat és un Bernhard Keil (MNAC/MAC 2410), per 2.000 rals de billó. Amb un preu més baix hi ha el Retrat de Carles II, de Carreño (que en realitat és Claudio Coello, MNAC/MAC 24227), una natura morta de Meléndez (MNAC/MAC 24246) (figura 4), un Sant Joan evangelista, de Mateo Cerezo (MNAC/MAC 24203) i una Mare de Déu de la Llet, d’un anònim flamenc (MNAC/MAC 24232); aquesta darrera surt citada com Virgen sacando el pecho, però en l’ingrés al Museu és referenciada com una Cabeza de Virgen, és a dir, els Gil van tapar el pit i el Nen Jesús, segurament per qüestions de pudor (actualment torna a lluir com en un origen).
En el llistat del desembre de 1840 apareix referenciada l’Ascensió, de Francisco Camilo (MNAC/MAC 24228), comprada per 2.600 rals de billó. En el llistat del maig de 1841, trobem la compra de set pintures per un muntant de 6.000 rals de billó, entre les quals hi ha: la Immaculada Concepció, de José Antolínez (MNAC/MAC 24234), Dos tablas con ángeles, que després s’adjudiquen a Francisco Rizi (MNAC/MAC 24205 i 204208), Una bieja de medio cuerpo, que Mayer atorga a Giacomo Francesco Cipper Todeschini (MNAC/MAC 24260), i Unos muchachos mendigos, que el 2018 vaig atribuir al Mestre de la tela jeans (MNAC/MAC 24245). En el llistat del novembre de 1841 apareix un retrat d’escola francesa, atribuït a Jacint Rigau (MNAC/MAC 24233). Entre les obres més destacades, manquen dues natures mortes, la de Francisco de Zurbarán (MNAC/MAC 10092) (figura 5) i la del seu fill Juan (MNAC/MAC 24259), que no apareixen citades de forma clara, segurament per la tipologia de les obres; la de Francisco fou considerada anònima fins poc abans de ser adquirida el 1946, i la de Juan era atorgada a Velázquez (també a Sánchez Cotán), fins que William Jordan la va identificar amb l’autoria actual el 1985.
Després de la mort del patriarca, el responsable de gestionar els interessos familiars des de Barcelona fou Leopold Gil i Serra (1826-1911), donat que la majoria dels fills exerciren la seva carrera professional fora de Catalunya. Al marge dels diferents negocis, Leopold també va afrontar les herències sorgides dels testaments dels germans a mesura que anaven morint: Pere (1867), Josep (1877), Claudi (1879) i Pau (1896); aquest darrer va disposar que es fundés l’Hospital de Sant Pau amb la meitat del seu llegat. Per això, en la seva vellesa, Leopold també fou l’encarregat de vetllar per la transmissió del llegat patrimonial dels Gil, dins la qual s’ha d’incloure la col·lecció d’art. Leopold havia residit a París en diferents ocasions (1843-1844 i 1850-1852), on es va aficionar a la pintura, i havia fet un llarg viatge per diversos indrets d’Itàlia; de retorn a Barcelona va estudiar a l’Escola de Llotja. En casar-se amb Carme Llopart, la família política li va regalar (1868) un luxós palauet al passeig de Gràcia (que feia cantonada amb el carrer de València), on va instal·lar les pintures i va allotjar/protegir el pintor Benet Mercadé (1821-1897).
L’hereu de Leopold va ser el seu fill Leopold Gil i Llopart (1864-1923), enginyer de formació, casat en terceres núpcies amb Elisa Nebot i Torrens. En l’àmbit polític, com a part de la burgesia catalana, el 1898 va donar suport a la causa del general Camilo García de Polavieja, un regeneracionista proper als sectors catòlics i conservadors. Amb el segle xx, la col·lecció d’art inicia una època d’obertura al públic: l’any 1910 es va prestar el Tintoretto per a l’«Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos»; i el maig de 1916 es va publicar a la revista Vell i Nou un estudi monogràfic de la col·lecció Gil, profusament il·lustrat amb fotografies, fet per Víctor Oliva (que habitualment firmava amb pseudònim Hèctor Oriol). Aquest text avisa que les pintures podien acabar a l’estranger, perquè havien despertat l’interès dels antiquaris i marxants d’art, i es parla de la necessitat d’ingressar-les en un museu públic. Pocs dies després, Gil Llopart enviava àlbums de fotografies de la col·lecció a la Junta de Museus i a l’Ajuntament de Barcelona; necessitava allotjar de forma temporal les pintures perquè havia venut el seu palauet al passeig de Gràcia, on s’havia d’erigir l’Hotel Majestic.
Des del 1918, la col·lecció es va instal·lar a l’antic Palau de les Belles Arts de Barcelona, i arran de la signatura d’un dipòsit el 1922 va traslladar-se al Museu d’Art i d’Arqueologia (fet que va redefinir la política d’art antic del museu, és a dir, es van qüestionar si l’art exhibit només era català o també es podia exhibir aquell que estava relacionat amb Catalunya a través dels seus col·leccionistes). Gil Llopart va encarregar un estudi crític de les obres a August L. Mayer (1885-1944), un dels grans especialistes en pintura espanyola d’aquella època. L’estudiós alemany va examinar les pintures a Barcelona entre el desembre de 1919 i l’octubre de 1920, va aprofitar per fer un repàs de les atribucions existents i una valoració econòmica d’aquestes. Mayer va quedar fascinat per dues obres: el Velázquez i el Tintoretto, que va donar a conèixer a escala internacional a través de les seves publicacions.
Aquesta situació de provisionalitat de la col·lecció va arribar fins després de la Guerra Civil. El 1943, essent-ne propietària la vídua, Elisa Nebot, es va decidir reobrir el debat de la compra per part de l’Ajuntament de Barcelona, sota l’assessorament de Xavier de Salas (llavors director del Museu d’Art de Catalunya) i de Joaquim Folch i Torres (l’antic director encara oferia els seus consells malgrat que havia estat depurat per la dictadura franquista). Finalment, el 29 de desembre de 1944 es pactava una adquisició de divuit pintures, triades per motius de qualitat i interès artístic, per un import d’1.500.000 pessetes. El 1946 se’n van comprar dues més: el Bodegó dels codonys, de Zurbarán (figura 5), i l’Anunciació, de Solís. Algunes col·leccions acaben venent, donant o llegant totes les seves obres, cosa que equival a acceptar un conjunt de creacions heterogènies, de més i de menys qualitat, però en aquest cas va existir una tria, per tant, el museu va quedar-se amb una selecció de les millors pintures de la col·lecció Gil; tant és així que de les obres adquirides, en les sales permanents en podem veure un 85 % (figura 6), és a dir, disset de vint (que podrien ser més, però l’espai expositiu sempre és limitat).
Tal com consta per àlbums de fotografies, per un fullet publicat el 1928 amb una relació d’obres i pels llistats de pintures dipositades, la col·lecció anava més enllà de les peces adquirides entre 1944 i 1946. Hi havia quadres que s’han tret a la venda, altres que s’han donat a diferents entitats i alguns més que encara romanen dins l’àmbit privat de la família Gil. Entre les obres venudes, cal destacar-ne tres: una Sagrada Família amb sant Joanet, que antigament constava com una obra de l’escola de Rafael, que Alfonso E. Pérez Sánchez va atribuir a Bartolomeo Cavarozzi cap al 1620, comprada el 2009 per la Fundación Focus-Abengoa a Sevilla (figura 7); un Retrat de Carles II nen, de cos sencer, que en llistats antics apareix com de Claudio Coello o d’autor desconegut, però que Diego Angulo va adjudicar al pintor Sebastián de Herrera Barnuevo cap al 1670, comprat l’any 2015 pel Museu del Prado (figura 8); i dues taules antigament citades com d’escola flamenca del segle xvi, corresponents a sant Roc i a santa Magdalena, que formaven part del retaule de sant Sebastià procedent de la cartoixa de Valldecrist, pintat per Joan de Joanes cap al 1540, i que foren comprades pel Museu de Belles Arts de València el 2018. Entre les donacions: un Retrat del papa Climent X, que sortia als llistats com un retrat de papa o de cardenal de Philippe de Champaigne, ara atribuït a Giovanni Battista Gaulli (Il Baciccio) cap al 1675, entregat al Museu de Montserrat l’any 2012; i una sèrie de dibuixos sobre els estralls produïts a Tarragona durant la Guerra del Francès, realitzats l’agost de l’any 1813 per Vicentó Roig (1763-1837), donats al Museu d’Arqueologia i al Museu d’Història de Tarragona. Finalment, entre la resta d’obres, caldria seguir la pista a algunes pintures de la col·lecció (estiguin en propietat de la família Gil o en el mercat de l’art): un Crist amb la Creu ajudat pel Cirineu atribuït a Sebatiano del Piombo, però que sembla una còpia antiga; un Somni de Jacob i Jacob i el ramat de Laban adjudicades a Bassano, però són obres de Pedro Orrente o del seu taller; un Crist crucificat atorgat a Anton van Dyck; un interessant Sant Esteve de mitja figura (a vegades citat com un Sant Llorenç) citat com de l’escola de Ribera, però que està proper a Luis Tristán; un Sant Hug en el refectori dels cartoixans atribuït a Francisco de Zurbarán, però el seu estil l’atansa a la mà d’Antonio de Pereda; dues escenes de batalla de les que acostumava a fer Salvator Rosa; un retrat de senyora esmentat com de l’escola de Goya; o un dibuix signat per Marià Fortuny; entre altres coses, com els retrats de Pere Gil i família pintats per Vicent Rodes.
