Eusebi Güell i Bacigalupi

15/7/2021

Barcelona  15/12/1846  - Barcelona 9/7/1918

Eusebi Güell i Bacigalupi (figura 1), l’industrial i polític català honorat amb el títol de comte de Güell el 1908 per Alfons XIII, demostrà, ja de ben jove i com a fruit de l’educació musical i artística que rebé a través de l’àvia Bacigalupi, del Col·legi Catalunya de Mataró (després anomenat Valldemia) i de la seva estada en l’Anglaterra de l’època victoriana de William Morris, una tendència cap al col·leccionisme d’obres d’art que el convertirien en un dels principals col·leccionistes de la segona meitat del segle xix i l’inici del segle xx, i en un indiscutible mecenes d’artistes (figura 2). Güell, des de la seva posició en les elits burgeses, intervingué en tots els àmbits de la societat del seu temps, des de les variades activitats econòmiques amb què consolidà i expandí la fortuna heretada, fins a la seva implicació directa en iniciatives polítiques i culturals d’aquell temps, amb un paper destacat com a protector de les arts i com a client d’alguns dels millors arquitectes catalans dels períodes premodernista i modernista. Els seus progenitors foren Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 1800 - Barcelona, 1872) i Francesca Bacigalupi i Dulcet (Gènova, 1824 - Barcelona, 1847); fou l’únic fill d’aquest matrimoni i nasqué, casualment, el dia de sant Eusebi de Vercelli. Eusebi Güell és un exponent més de la dinàmica de la burgesia catalana les adquisicions de la qual eren mostrades sovint en exposicions públiques i en els palauets propis. Es col·leccionava de tot: obres d’arqueologia i art, ceràmica, art xinès i japonès, numismàtica, filatèlia, mobiliari antic o reproduït, peces zoològiques per a l’estudi de les ciències naturals i un munt d’objectes que teòricament no tenien cap valor crematístic important, però que generaves un mercat de subhastes i d’intercanvi. Exemples d’aquests col·leccionistes els trobem en l’industrial del cotó Maties Muntadas i Rovira; l’arquitecte Josep Font i Gumà (ceràmica); el joier Emili Cabot i Rovira (vidres); Joaquim Mercader i Belloch (que prosseguí la col·lecció del Museu dels Comtes de Bell-lloc); Josep Antoni Ferrer-Vidal i Soler, cunyat de Güell i gran col·leccionista d’obres d’art; el periodista i escriptor Raimon Casellas i Dou (dibuixos i gravats) o l’empresari i polític Lluís Plandiura i Pou, casat amb la filla de Ramon Picó i Campamar (el poeta mallorquí, apoderat i secretari d’Eusebi Güell), Carmen Picó i Serra, que col·leccionà cartells, obres de pintors modernistes i postmodernistes i peces d’art romànic i gòtic.

Eusebi Güell esdevingué un col·leccionista d’obres d’art de molt diversa mena: art clàssic, medieval, barroc o neoclàssic, o mobiliari i llibres… Potser, però, la faceta que cal destacar va ser la de crear un fons d’art contemporani que trencava amb l’època neoclàssica per abastar els períodes romàntic i modernista que li pertocà de viure, en els seus diversos vessants estilístics i temàtics: pintura històrica, costumista i de folklore, retrats, paisatgisme, temes mitològics i religiosos o escenes de gènere. Per la revista Hojas Selectas («Excavaciones de Ampurias realizadas por la Junta de Museos de Barcelona», gener del 1908) se sap que dels objectes trobats a Empúries, «una hermosa cabeza de bronce de la época romana fundido pasó a formar parte de la colección de don Eusebio Güell y Bacigalupi». Es tractava de la Dama Flàvia o Dama Güell, del segle i, que presentava un pentinat a la moda grega denominat niu de vespa. Al costat d’aquesta escultura, a l’avantsala del Palau Güell, hi havia una altra peça arqueològica, una àmfora piriforme romana descoberta quan es cimentà el Palau. Tant la Dama Flàvia com l’àmfora foren donades pels Güell, el 1939, al Museu Arqueològic de Barcelona (figura 3).

També la revista Hojas Selectas del 1902 informava sobre l’«Exposición Regional de Arte Antiguo» celebrada al Palau de les Belles Arts de Barcelona aquell any, organitzada per la Junta de Museus (o Junta Municipal de Belles Arts) i que comptà amb el préstec d’objectes d’Eusebi Güell, Frederic Rahola, Santiago Rusiñol o Ignasi Girona i Vilanova. Eusebi Güell feu instal·lar en una sala una obra decorativa de Francesc Pla, el Vigatà, que recobria parets i sostres (figura 4). Aquests murals provenien de la sumptuosa casa del corredor d’orella Joan de Ribera i Oriol, ubicada al carrer Nou de Sant Francesc, de Barcelona. Ribera els hi encarregà cap al 1793, i el 1901 van ser adquirits per Eusebi Güell per decorar, sota la direcció de Gaudí, la casa Larrard del Park Güell. Finalment, les pintures murals foren venudes per Joan Antoni Güell i López a Pau Casals el 1934, i actualment formen part del Museu Pau Casals del Vendrell.

Una altra història curiosa està relacionada amb la pintura del madrileny Luis Paret Alcázar Jura de Fernando VII como Príncipe de Asturias, celebrada a l’església de Sant Jeroni de Madrid el 1789. El quadre, pintat el 1791, es conserva en les col·leccions del Museu del Prado. El 31 de maig de 1906 (La Ilustración Española y Americana, núm. xx), en ocasió de la celebració de les bodes reials d’Alfons XIII, besnet de Ferran VII, i Victòria Eugènia de Battenberg, Eusebi Güell era esmentat en les cròniques com a posseïdor d’una «aguaza de este cuadro, la cual sirvió como boceto del defintivo», i sembla que Güell la guardava a la seva residència de Brussel·les (figura 5).

Eusebi Güell era un devot de les exposicions internacionals que se celebraven arreu d’Europa, i hi acudí amb certa regularitat. Assistí a l’«Exposició Universal de París de 1878», on descobrí una vitrina de guants dissenyada per Gaudí, i fou president del comitè de barcelonins que acudí a la «Prima Esposizione Internazionale d’Arte Decorativa Moderna» que se celebrà a Torí (Itàlia) el maig del 1902, i que significà el triomf de l’art nouveau en l’àmbit internacional. Pel que fa a la col·lecció de mobiliari del Palau Güell és interessant comprovar que, al costat d’arquetes, arquimeses i caixes de núvia pretèrites, apareixien mobles heretats dels seus progenitors, o reproduïts i fabricats en les indústries barcelonines més modernes, com la de Francesc Vidal i Jevellí. Menció a part mereixen els mobles que Güell encarregà a Antoni Gaudí per al Palau Güell, com ara la chaise-longue i el tocador dels dormitoris, o la mitja dotzena de cadires calçadores, mobles capdavanters de l’estètica modernista. Güell tampoc no mostrà cap prejudici a encarregar reproduccions d’obres d’art que li agradaven o que tenien per a ell i la seva dona algun lligam sentimental. Cal no oblidar que el 1891 s’inaugurà a Barcelona el Museu de Reproduccions al Palau de la Indústria, que gaudí de gran prestigi i impulsà la compra de peces de renom per l’alta burgesia. Les dues taules de sant Abdó i sant Senén que penjaven de les parets de la sala de pas del Palau Güell eren reproduccions del segle xix del retaule original del segle xv, obra de Jaume Huguet i exposat a l’església de Sant Pere de Terrassa; l’escultura en bronze, còpia del Moisès de Miquel Àngel i feta al taller de Francesc Vidal, que s’exhibia a la mateixa sala; el bust de Marià Fortuny, també en bronze, obra de Rossend Nobas i reproduïda en sèrie, o l’estàtua de bronze de Francisco de Goya, que Güell encarregà al mateix Nobas, qui representà l’artista fidelment, amb la paleta i el pinzell a la mà.

Potser una de les facetes més encomiables d’Eusebi Güell va ser la intuïció privilegiada que demostrà en reunir al seu entorn els artistes més prestigiosos de l’època, però també els joves que anaven accedint a la fama. Güell coneixia bé el món de la música i la tècnica del dibuix i la pintura, en va aprendre al Col·legi Valldemia de Mataró, i aquella formació, circumscrita a la llar, tingué en Maria Lluïsa Güell una digna successora com a pintora de bodegons, composicions florals…, i també com a compositora que celebrava les vetllades socials dels dilluns, els anomenats «dilluns de Casa Güell». Entre els artistes que gaudiren de la protecció d’Eusebi Güell, bé com a client assidu, bé com a mecenes o com a amic, cal comptar compositors i músics, escriptors i poetes, pintors i escultors, alguns dels quals van treballar per a ell en tasques relacionades amb els seus negocis o com a preceptors i educadors dels fills. El fet que Eusebi Güell, mecenes de la música i de músics, gaudís d’una educació exquisida en matèria musical (edità l’Himne d’Apol·lo, una composició del segle ii aC, en la Tipografia La Ilustración, el 1894), històrica, literària, artística i arquitectònica, va quedar ben reflectit en les pròpies aficions i activitats, en els edificis amb forta càrrega simbòlica que projectà sota el guiatge dels millors arquitectes de l’època (no com a mecenes, sinó com a client), en les pintures jovenívoles que ell mateix realitzà, en la plasmació de personatges mítics del teatre shakespearià als vitralls del Palau Güell o de la mitologia verdagueriana a la Finca Güell de Pedralbes, o en la seva passió per la música, aspectes que projectà en els seus fills per la via pedagògica. Però també va arribar a alguns artistes que gaudiren del seu ajut econòmic i de les seves coneixences arreu d’Europa i Amèrica. Aquest fou el cas de Francesc Soler i Rovirosa, a qui Güell envià a Bayreuth (1899) per conèixer els secrets del teatre de Wagner, amb l’objecte d’aplicar-los en les escenografies que feia per al Liceu de Barcelona.

Quant a la col·lecció de pintura contemporània, les fotografies de l’interior del Palau Güell coetànies a la seva construcció i la crònica i primer catàleg que feu l’historiador de l’art Josep Puiggarí en visitar l’edifici amb el Centre Excursionista de Catalunya, el 1892, van servir de guia a estudis posteriors sobre la matèria. Els descendents de Güell conserven bona part d’aquella col·lecció. De la relació d’artistes pintors i il·lustradors que formaven part de la col·lecció Güell, sense ser exhaustiva, se’n poden esmentar els següents. El pintor realista Josep Armet i Portanell, a qui Eusebi Güell va comprar unes obres sobre paper tintat, de mida mitjana, realitzades amb carbonet, clarió i aiguada, que representen arquitectures tradicionals del nord de la península Ibèrica. Del pintor de paisatges naturals i descriptius Laureà Barrau i Buñol, un paisatge marí amb barques de pesca sobre la sorra formava part de la col·lecció d’Eusebi Güell. Pacià Ross i Bosch, pintor, dibuixant i il·lustrador de diverses revistes espanyoles i catalanes, fou un dels artistes amb qui Eusebi Güell comptà per fer una sèrie de dibuixos per al número 190 de La Ilustració Catalana, editat el 15 de juny de 1888, en plena «Exposició Universal de Barcelona». Ricard Canals i Llambí, format a l’Escola de Llotja de Barcelona i a París, pertangué al grup de pintors de la Colla del Safrà. Fou el pintor del Güell ja gran, quan tenia seixanta-set anys (1913). Del pintor tortosí Antoni Casanova i Estorach, format amb Claudio Lorenzale i Federico de Madrazo, Eusebi Güell adquirí una pintura a l’oli del 1883, que recrea un personatge folklòric de l’òpera Carmen, el torero Escamillo, amb una positura castissa. L’òpera s’havia estrenat a París el 1875, basada en la novel·la Carmen, de Prosper Mérimée (1845). De Ramon Casas i Carbó, Eusebi Güell disposava en la seva col·lecció d’una obra exquisida, Cavall, de la dècada de 1880 (figura 6).

Un dels artistes catalans que va gaudir de l’afecte de Güell i d’Antoni Gaudí va ser Aleix Clapés i Puig, el pintor de retrats i de temes religiosos, paisatgistes, costumistes i mitològics; format a Reus, a l’Escola de Llotja de Barcelona —on fou deixeble de Claudio Lorenzale— i a París, viatjà a l’Uruguai i a Roma. La seva obra va adquirir un segell especial dins del Modernisme català, amb varietats interpretatives marcades per l’impressionisme, l’expressionisme, el simbolisme i el tenebrisme. Gaudí i Eusebi Güell li confiaren les pintures decoratives del Palau Güell en murals, teles i portes del saló principal (aquestes darreres sobre planxes de coure) en què desenvolupà, entre els anys 1888 i 1890, idees i expressions de temàtica ben diversa, d’entre aquestes, les dedicades a Hèrcules, que anirien a parar al MNAC durant la Segona República espanyola. Les quatre pintures a l’oli del saló principal del Palau, de gran format, representen, dues d’elles, temes de caràcter místic i religiós i d’aspecte tenebrós: Misericòrdia, Senyor, i Santa Isabel, reina d’Hongria, donant la seva corona a un pobre, en honor a Isabel López i Bru, l’esposa de Güell i filla del primer marquès de Comillas, Antonio López i López. Les altres dues mostren el retrat del filòsof i teòleg Jaume Balmes (que conegué Joan Güell i Ferrer en les tertúlies que organitzava Francesca Dulcet i Albareda, vídua de Vicente Bacigalupi i Litta, avis d’Eusebi Güell), i una escena impressionista de Nenes, jugant —un grup de nou noies que evoquen una al·legoria de la primavera—, la més jovial, festiva i lluminosa del conjunt. Güell, a més, adquirí tres pintures de caràcter místic i format mitjà, Èxtasi —bust d’un personatge en actitud de resar—, Retrat de difunt i Sant Eusebi (figura 7). De Clapés, Eusebi Güell guardava també un esbós per a la pintura a l’oli de gran format Trasllat de les despulles de santa Eulàlia de l’església de Santa Maria del Mar a la catedral, que es conserva a l’Hospital de Sant Pau i que probablement finançà el mateix Güell.

El pintor Julio Moisés Fernández de Villasante retratà, en la mateixa data que Ricard Canals, l’any 1913, Eusebi Güell, en dos quadres de mida gran amb el client assegut en una cadira de braços. Un altre pintor que entrà en relació amb la nissaga Güell fou Manuel Ferran i Bayona, que treballà amb Joan Güell i Ferrer com a il·lustrador de l’edició d’alguna de les seves obres. A ell es deuen els retrats d’alguns membres de la família Güell i de la família López: Joan Güell i Ferrer (1874), de mig cos, en una pintura pòstuma; l’esposa d’Eusebi Güell, Isabel López i Bru, de cos sencer i vestida amb elegància, quan a penes tenia trenta anys (cap al 1880) (figura 8); els germans d’aquesta, Antonio i María Luisa López i Bru; la nena Isabel Güell i López, amb quatre anys (1876) i en dos moments diferents; i el nen Joan Antoni Güell i López, amb sis anys (1880). Ferran va ser un dels pintors catalans que van treballar a Comillas (Cantàbria) el 1881, en col·laboració amb Gaudí, en la decoració del primer quiosc del parc de Sobrellano, amb els temes mitològics de Neptú i Venus), que, reformat, aviat seria traslladat a la finca Güell de Pedralbes, a Barcelona. De les obres de Ferran té un interès especial el seu oli sobre llenç, de mides grans, Antonio Pérez, libertado de la cárcel de los manifestados por el pueblo de Zaragoza (1864), per haver inspirat un conjunt, executat al taller Amigó de Barcelona, de dues vidrieres gravades a l’àcid, que es va instal·lar en la primera residència dels Güell, al Palau Fonollar, i després a la planta noble del Palau Güell, al carrer Nou de la Rambla (en aquest cas, només un dels vitralls).

Un altre pintor, dibuixant i il·lustrador de l’entorn del Güell mecenes, força desconegut a Catalunya però reconegut a bastament a l’Argentina, fou Francesc Fortuny, possiblement el que més bé simbolitza aquesta faceta de l’empresari barceloní, ja que es conserva una carta que li adreçà Eusebi Güell l’1 de maig de 1899 —quan el pintor de la Pobla de Montornès vivia i desenvolupava el seu art a Buenos Aires—, en la qual es destaca la figura del protector i l’ajut econòmic i moral que en rebé. El número 190 de La Il·lustració Catalana incloïa cinc gravats dibuixats per Francesc Fortuny que il·lustren diferents sales de treball, amb màquines i obrers i obreres en plena feina, del Vapor Vell de Sants, fundat per Joan Güell. El pintor Baldomer Galofre i Giménez procedia d’una família que es va arruïnar, i el pare es va haver de posar a treballar al Vapor Vell de Sants per tal de poder pagar els estudis al fill; Eusebi Güell l’ajudà a tirar endavant la seva carrera pictòrica, que gaudí de prestigi per la seva tendència naturalista i impressionista, imbuïda de l’estil de Marià Fortuny. La pintura a l’oli Home i ase de la col·lecció Güell representa la línia realista de la pintura de gènere. De Lluís Graner i Arrufí, l’obra que Eusebi Güell adquirí fou un interior amb tres homes que passen el temps en una vulgar taverna, amb els rostres tot just il·luminats per una espelma, de tècnica i concepte semblants al seu quadre La forja. Graner viatjà a Madrid i a París, becat per la Diputació de Barcelona i, l’any 1904, influït per les teories que el compositor Richard Wagner desenvolupava sobre l’art total (aficions i coneixements que compartia amb Eusebi Güell), abandonà la pintura i es dedicà al món de l’espectacle. La seva relació d’amistat amb Gaudí es materialitzà, també, en la construcció de la Sala Mercè, de Barcelona, i la decoració de les representacions.

Eduard Llorens i Masdeu fou el pintor que Güell va triar per decorar el saló de recepcions del palau de Sobrellano de Comillas amb uns grans murals pintats a l’oli sobre tela que commemoraven la visita dels reis i les infantes a la població l’agost del 1881. Els murals, però, els va pintar Llorens el 1892, quan ja havien mort algunes de les personalitats retratades. Les pintures es despleguen per tres dels murs de l’estança en forma de fris, sota de la cornisa del sostre. Al primer mur es mostra la Presentación de la escuadra delante del Puerto de Comillas a sus Majestades y Altezas. Agosto año 1881 (figura 9). A la paret contigua se succeeixen dos llenços: l’Embarque de voluntarios para la Isla de Cuba i l’escena de la Inauguración de la capilla de Comillas. A la tercera paret es desenvolupa la Inauguración del Edificio Seminario. 1887, on apareix l’arquitecte Cristóbal Cascante. En encarregar Eusebi Güell aquestes pintures de caràcter històric, en quedava palesa la voluntat d’expressar l’estatus social adquirit per ell i la seva família política, els seus ascensos entre la monarquia espanyola, la qual ajudaren els Güell i els López a consolidar-se en la inestable situació política d’Espanya, alhora que deixava ben clar l’ajut que rebien del poble català, sacrificat per anar a la Guerra de Cuba.

El pintor valencià Francesc Miralles i Galaup estava representat en la col·lecció Güell amb tres pintures a l’oli de mida mitjana i petita que mostren, la primera, una escena paisatgística tardorenca amb dues noies en una barca al costat d’un llac; la segona, Tarde de otoño, amb una dama de perfil i amb mantó de Manila; i la tercera, l’interior d’una sala «museïtzat» amb quadres, teixits i gerros de flors, on es desenvolupa una tertúlia de tres dames i dos cavallers. Miralles s’educà al Col·legi Valldemia i mantingué una gran amistat amb Eusebi Güell i, fins i tot, fou professor de Maria Lluïsa Güell i López, de qui va fer un retrat. Un dels dibuixants i caricaturistes d’Eusebi Güell, d’Antoni Gaudí i la seva família, i àdhuc del bisbe Torras i Bages i del canonge Jaume Collell, va ser Ricard Opisso i Sala. Si en els dibuixos de multituds copsava els esdeveniments més importants de qualsevol classe social amb el detallisme propi d’una crònica, en el retrat que feu de Güell i Gaudí cap al 1910, anant en carruatge cap a la Colònia Güell, no només hi reflectí un fet real, sinó també uns personatges, més que caricaturitzats, retratats, amb uns pocs traços i una indumentària eloqüent del que significaven el patrici, client principal, i l’arquitecte de l’església de la Colònia. L’aristòcrata intel·lectual i artista Alexandre de Riquer i Ynglada, que marcà amb un segell especial el moviment modernista, no podia faltar en la col·lecció Güell. Per a la família projectà el plafó marmori amb incisions policromades i daurades de santa Isabel d’Hongria, encabit en una xemeneia del Palau Güell (realitzat el 1883 per al palau Fonollar, primer habitatge del matrimoni Güell-López), i també fou l’autor de dues pintures a l’oli sobre tela que representen, la primera, una escena paisatgística amb un grup popular assegut a terra; la segona, en una línia impressionista, copsa una escena de paisatge primaveral i bucòlic en què unes noies a penes dibuixades i uns bens destaquen entre la natura feréstega. Francesc Sans i Cabot, «el millor pintor d’història català», en paraules de Francesc Fontbona, va rebre d’Eusebi Güell, probablement entre 1870 i 1880, l’encàrrec d’una sèrie de vuit figures al·legòriques, plasmades en oli i purpurina sobre tela, en un format de 65 × 53 cm. Representen l’agricultura, l’arquitectura, la literatura, la filosofia, la ciència, l’escultura, la pintura i el comerç, és a dir, tots aquells coneixements i valors que la societat de l’època reconeixia en Eusebi Güell. El 1928, Maria Lluïsa Güell i López les va cedir al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Del pintor Ramon Tusquets i Maignon es conserva encara al Palau Güell un gran mirall fabricat al taller de Francesc Vidal i decorat a l’oli amb una garlanda de flors; també al Palau hi havia, de Tusquets, una pintura de paisatge. Lluïsa Vidal i Puig aportà a la col·lecció Güell un retrat de Maria Lluïsa Güell i López, amiga i col·lega de les arts pictòriques i totes dues formades a Barcelona i a París, i un altre d’Isabel Güell i López, amb els cossos lleugerament girats. Entre altres pintors amb obres en la col·lecció Güell cal assenyalar Arcadi Mas i Fondevila, que havia estat pensionat a Roma per l’Ajuntament de Barcelona, amb un dels seus paisatges il·luministes del canal de Venècia (figura 10). Eliseu Meifrèn i Roig, amb un altre paisatge realista i convencional que representa un camp de fruiters en època de tardor, amb la silueta llunyana d’un poble a la falda de la muntanya. Romà Ribera i Cirera, pintor de l’entorn de Marià Fortuny que, com ell, trobà sortida a la seva obra amb el marxant Adolphe Goupil, pintà personatges de l’alta burgesia, com ara la dama del quadre de la col·lecció Güell, abillada amb elegància, amb abric o capa de coll de pell negra, que sembla anar a una festa o una gala. I Josep Parera i Romero, a qui es deuen les caricatures de Joan Güell i Ferrer, passejant i en actitud meditabunda, i d’Eusebi Güell i Bacigalupi, en actitud d’home poderós que, també vestit amb elegància i assegut, sosté amb les cames i una taula de dues potes la maqueta del Palau Güell. Segons Josep Puiggarí (1894), Eusebi Güell col·leccionà també aquarel·les de Moragas, Nobas, Veciana i Ribas, i una paleta de Tamburini, Masriera, Riquer, Marquès i Roig i Soler.

Pel que fa als escultors que tingueren com a clients i/o mecenes els López i els Güell, cal dir que aquestes famílies ompliren les seves cases d’escultures amb obres dels artistes de l’època més prestigiosos i avantguardistes. La nissaga dels escultors Vallmitjana treballaren força per als marquesos de Comillas i per a Eusebi Güell. Els mestres, Venanci i Agapit Vallmitjana i Barbany, es formaren amb Damià Campeny a l’Escola de Llotja. Venanci Vallmitjana i Barbany esculpí l’estàtua d’Antonio López y López que culminava el monument erigit a Barcelona en honor seu el 1884 —destruïda el 1936, reproduïda a la dècada de 1940 per Frederic Marès i desmuntada el 2018 per desar-la als magatzems municipals—, amb quatre relleus de figures al·legòriques al pedestal: la Companyia Transatlàntica Espanyola, obra de Rossend Nobas; l’al·legoria de la Companyia General de Tabacs de Filipines, de Francesc Pagès i Serratosa; l’al·legoria del banc de Crèdit Mercantil i del Banc Hispano Colonial, de Lluís Puiggener i Fernández, i l’al·legoria del ferrocarril, de Joan Roig i Soler. Venanci Vallmitjana és l’autor del bust en marbre blanc d’Antonio López y López (1881) i de la figura, també en marbre blanc, d’Antonio López i Bru, que adorna el panteó del jove ubicat a la capella panteó de Sobrellano, a Comillas. Per la seva banda, Agapit Vallmitjana i Barbany fou l’escultor per antonomàsia de les bellíssimes escultures de Crist jacent. A més de la que Güell va regalar a la tomba del doctor Torras i Bages, a Vic (de 1887, oferta el 1899), Agapit esculpí, el 1872, la imatge del Crist que corona el sepulcre de Claudio López i Bru, a Comillas, i la del Crist que es presentà a l’«Exposició Universal de Viena de 1873», el qual es conserva al Museu del Prado, a Madrid. Per a la mateixa capella panteó de Comillas realitzà el sepulcre de María Luisa López i Bru, representada com una núvia i acompanyada per un àngel. En el terreny de l’escultura de retrat, Agapit Vallmitjana i Barbany copsà en terracota dues «instantànies» plenes d’humanitat i psicologia dels nens Isabel i Joan Antoni Güell i López, ella somrient, amb pàmpols i raïm, com una al·legoria a Ceres, i ell, plorant (c. 1876). Al Palau Güell, a més, sobre la columna de l’escó del saló principal lluïa el bust en bronze d’una figura que representava La tradició (1884). L’escultor retratista de l’alta societat barcelonina, Josep Cardona i Furró, feu estatuetes en terracota i bronze per als Güell, una d’elles, un retrat d’Eusebi Güell i López, assegut amb una postura despreocupada i arrogant, i una altra del seu pare, Eusebi Güell i Bacigalupi, estatueta en bronze que s’exhibí en una exposició a la sala del Fayans Català. Josep Llimona i Bruguera, escultor modernista que tingué com a clients els López, els Güell i altres familiars, per als quals va esculpir peces de caràcter commemoratiu i funerari: el monumental àngel exterminador, Abadon, que corona l’antiga església del cementiri de Comillas, i l’escultura de l’àngel del panteó de la família de Piélago (1890). A la capella panteó del palau de Sobrellano, uns relleus en marbre blanc de dues figures femenines a la tomba d’Antonio López y López i Luisa Carlota Bru, i la part escultòrica del mausoleu de Claudio López y López i Benita Díaz de Quijano, també amb dues figures femenines, la Pregària i la Resignació, i un baix relleu de la Mare de Déu voltada d’àngels. A la col·lecció Güell pertanyia un bust de noia, en bronze, que representa la Modèstia i que ja s’exhibia el 1890 al saló principal del Palau Güell. Rossend Nobas i Ballbé fou l’escultor dels retrats de la família Güell-López, per a monuments i per a bustos. A ell es deuen, a més de l’estàtua del monument al marquès de Comillas (1884) i la del monument a Joan Güell i Ferrer (1888), la figura del monument a Rafael Casanova, els bustos en marbre blanc de Joan Güell i Ferrer, d’Eusebi Güell i Bacigalupi, d’Isabel López i Bru (1880), i d’Eusebi Güell i López (c. 1880) (figura 11), i els bustos en terracota de les nenes Isabel, amb un colom a les mans (c. 1876-1877), i Maria Lluïsa Güell i López, de la qual existeix, al palau de Sobrellano, una versió en bronze. La imatge de la Concepció que presidia el retaule de l’oratori del Palau Güell era obra seva, com també ho era el bust de Marià Fortuny que s’exhibia al Palau Güell. En el monument a Joan Güell i Ferrer treballaren, a més de Nobas, els escultors de les quatre cares del pedestal: Torquat Tasso i Nadal, Eduard Batiste i Alentorn, Maximí Sala i Sánchez, i Francesc Pagès i Serratosa. El monument fou destruït el 1936, totes les escultures es van perdre, i el 1945 fou reconstruït en línies molt més senzilles per l’arquitecte Joaquim Vilaseca i Rivera i l’escultor Frederic Marès. Miquel Blay i Fàbrega va ser un escultor realista que també tingué un lloc reservat en les col·leccions d’art contemporani d’Eusebi Güell, qui al seu despatx exhibia una de les versions del grup escultòric Els primers freds (1892).

Tot aquest conjunt de peces esmentades, malgrat no formar part ni aleshores ni ara d’una única col·lecció d’art per la seva dispersió (als llocs d’origen, a cases particulars o a museus), sí que en el seu moment van constituir la base i la transcendència d’una actitud protectora de les arts i generadora, al mateix temps, d’un focus de creativitat artística i de mecenatge a iniciativa i amb l’impuls incansable d’aquell industrial català Eusebi Güell i Bacigalupi.

Bibliografia i fonts

Baldomà, Montserrat. «Las fotografías de la Sala Mercè como documento material e iconográfico». A: Gaudí i l’SPAL: Treballs de recerca i restauració del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local relacionats amb l’obra de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2004, p. 45-56. (Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental; 14)

Bassegoda, Bonaventura (ed.); Domènech, Ignasi (ed.). Antics i nous col·leccionistes: Materials per a la història del patrimoni artístic de Catalunya. Barcelona [etc.]: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona [etc.], 2015 (Memoria Artium; 19).

Bassegoda, Bonaventura (ed.); Domènech, Ignasi (ed.). Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus: Noves dades sobre el patrimoni artístic de Catalunya al segle xx. Barcelona [etc.]: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona [etc.], 2016 (Memoria Artium; 21).

Fiter, José. «Labor provechosa». Mercurio, any viii, 79 (1 juny 1908), p. 1542-1545.

Folch i Torres, Joaquim. «La sala de “El Viguetà” a casa el Comte de Güell». La Veu de Catalunya, any xxiv, núm. 5436 (25 juny 1914), p. 6.

Fontbona, Francesc. Història de l’Art Català. Vol. VI: Del Neoclassicisme a la Restauració: 1808-1888. Barcelona: Edicions 62, 1983.

González Moreno-Navarro, Antoni. «La Sala Mercè, el desaparecido cinematógrafo diseñado por Antoni Gaudí». A: Gaudí i l’SPAL: Treballs de recerca i restauració del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local relacionats amb l’obra de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2004, p. 32-44. (Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental; 14)

González Moreno-Navarro, Antoni; Lacuesta Contreras, Raquel. El Palau Güell, una obra mestra de Gaudí. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2013.

Grabau, Jordi. «La reconstrucción virtual de la Sala Mercè: cómo se hizo». A: Gaudí i l’SPAL: Treballs de recerca i restauració del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local relacionats amb l’obra de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2004, p. 57-64. (Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental; 14)

Güell i de Sentmenat, Carles. «Eusebi Güell, el mecenes». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, vol. 16, núm. 1 (2002), p. 65-69.

Lacuesta Contreras, Raquel; González Toran, Xavier. Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918): Poder, catalanitat, cultura, art. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2019. [Col·laboració: Enrique Campuzano]

Puiggarí, Joseph. Monografia de la Casa Palau y Museu del Excm. Sr. D. Eusebi Güell y Bacigalupi ab motiu de la visita oficial feta per lo «Centre». Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya: Imprempta y Llibreria de «L’Avenç», 1894.

Raquel Lacuesta Contreras