Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Damià Mateu i Bisa

19/7/2021

Llinars del Vallès (Vallès Oriental) 10/2/1864  - Barcelona 7/12/1935

 

Figura 1. Damià Mateu i Bisa.

Figura 2. Publicitat de l’empresa familiar dedicada als ferros.

Figura 3. Entrada al concessionari de la Hispano Suiza a Barcelona.

Figura 4. Detall de la col·lecció de camafeus i entallaments (las joyitas). (Museu del Castell de Peralada.)

Figura 5. Detall de la col·lecció de tanagres, exposades a la biblioteca del castell de Peralada amb motiu de l’exposició retrospectiva «Damià Mateu i Bisa (1864-1935). Empresari, promotor i col·leccionista», l’any 2014. (Museu del Castell de Peralada.)

Figura 6. Sala de vitrines al Mas Rifer, la casa familiar d’estiueig, al Montseny.

Figura 7. Martín Bernat, Santa María de Gracia (1504). (Museu del Castell de Peralada, inv. 1111.)

Figura 8. Portada del catàleg de la col·lecció d’art xinès, editat per la Junta de Museus de Barcelona el 1935.

Figura 9. Interior del catàleg de la col·lecció d’art xinès, editat per la Junta de Museus de Barcelona el 1935.

Damià Mateu i Bisa (figura 1) fou un dels empresaris catalans més importants dels últims anys del segle xix i primer terç del segle xx. Segon fill d’una família de comerciants del ferro, va estudiar la carrera de dret. Tan bon punt inicià la pràctica, va morir el seu germà gran; per tant, li va correspondre a ell la direcció del negoci Hijo de Miguel Mateu, que durant tota la seva vida va suposar la seva font econòmica principal (figura 2).

No obstant això, com a gran empresari va destacar com a cofundador de la Hispano Suiza d’automòbils, iniciada a Barcelona entre 1904 i 1909, empresa de primera línia mundial que, a partir de 1911, va tenir sucursal a París, i els beneficis de la qual (provinents de la venda de material de guerra durant la Primera Guerra Mundial) varen ser desorbitats (figura 3).

Junt amb aquestes dues empreses emblemàtiques, Damià Mateu va participar en una desena d’obres de menys quantia, inclòs el Diario de Barcelona. Hem de tenir en compte que, a partir dels inicis dels anys vint, el seu fill Miquel Mateu i Pla, únic home de cinc germanes, el secundarà.

Damià Mateu era un fervent monàrquic, membre de la Lliga fins a la seva dimissió a l’octubre de 1932. El seu rol dins l’empresariat català li va conferir un paper de pròcer, implicat voluntàriament en transferències socials, ja que va procurar dedicar el 5 % dels seus beneficis a accions de beneficència. Aquest sentit de responsabilitat social és també a l’origen de les seves activitats en el col·leccionisme. En aquesta faceta va ser molt atípic, ja que anava des de l’estricta donació fins a la inversió més calculada. Tot això molt al final de la seva vida, de fet va començar a comprar seriosament cap als seixanta-set anys i fins als setanta-u, edat a què va morir. A més de les sol·licituds externes perquè col·leccionés hi ha en tot això un evident contagi del seu fill Miquel, que estava augmentant les col·leccions del castell de Peralada, adquirit al 1923. La dècada d’avantatge que portava el seu fill li havia donat una experiència i vivències com, per exemple, la col·laboració amb Joaquim Folch i Torres, que facilitarien l’entrada de Damià en aquest món.

Els assumptes artístics de Damià Mateu tenen un seguiment documental molt senzill, donada la seva magnífica organització. Tenim a l’arxiu del castell de Peralada una gran quantitat de documentació, que ha estat publicada de forma resumida. Tanmateix, la part de les seves col·leccions, que no van acabar al castell de Peralada, es troba majoritàriament dispersa. Existeix, d’altra banda, una monografia dedicada al personatge (2014), amb intervencions de Padrosa, Barrachina, Nadal i Canals, que tracten suficientment tots els aspectes vitals, empresarials i artístics del personatge, la biografia del qual s’ha de seguir, també, en la bibliografia sobre la fàbrica d’automòbils.

En les seves cartes, es veu amb absoluta claredat les seves intencions respecte a les compres, que indiquen, naturalment, un gust personal i pròxim a una espècie d’obligació social.

Per a ell, la seva col·lecció era la de glíptica (las joyitas) (figura 4). Era el que tenia al seu domicili, en una sola taula-vitrina, i l’únic que li va fer il·lusió de comprar quan la seva salut era ja molt deteriorada. No tenim quantificada aquesta col·lecció, el nombre de peces ha de tenir relació amb les que van tenir els seus hereus i, així i tot, no sabem si el repartiment fou numèricament equilibrat. A més, en l’ocupació d’aquesta casa per la FAI durant la Guerra Civil, es van perdre abundants materials. Sembla indubtable que devien passar dels dos mil ítems. La col·lecció s’iniciaria amb cilindres mesopotàmics per a després estendre’s per qualsevol manufactura, època i lloc. Per a ell va ser important tenir una gran quantitat de peces d’època neoclàssica, és a dir, del segle xix fins a inicis del segle xx. La bellesa del camafeu o entallament, la seva muntura, etc., era un al·licient suficient, juntament amb el preu, per a la seva adquisició. Sense oblidar que aquesta activitat va ser una distracció principal en els últims anys de la seva vida. Passava el mateix amb les seves inversions en pintura, sense negligir la recerca de qualitat. L’activitat mateixa, amb la imprescindible negociació, era un estímul significatiu per a ell, quasi sempre amb el suport del criteri tècnic de Folch i Torres. Contràriament, al museu d’art oriental, va veure clar que havia d’adquirir segons criteris tècnics externs i, en aquest sentit, fou una col·lecció concebuda com a servei cultural a la ciutat, sense intervenció del seu gust personal.

A més dels camafeus i entallaments que tenia al seu domicili de la Casa Comalat (entre l’avinguda de la Diagonal i el carrer de Còrsega), els materials arqueològics també li eren atractius. Així, va reunir una bona col·lecció de coroplàstia hel·lenística, amb més d’una cinquantena de peces, i va adquirir, també, materials protohistòrics balears, a més de les 191 peces de la necròpolis visigòtica de Castiltierra (Segòvia) (figura 5).

Aquests materials s’exposarien a les vitrines del Mas Rifer, la seva casa d’estiueig al Montseny, la qual cosa conferia a aquesta construcció una imatge de gran habitatge amb molts elements decoratius i amb grans vitrines, que li donaven una aparença de museu arqueològic (figura 6).

Fins aquí les peces que constituïen la seva col·lecció «normal», és a dir, les peces que exposava als seus domicilis i per les quals tenia un interès directe. Si tot el que va col·leccionar Damià Mateu va poder sumar quasi uns deu mil ítems, comptant també els fragments arqueològics, aquest contingent domiciliari podria significar la meitat del total. Veurem a continuació la col·lecció-inversió, és a dir, les obres adquirides —fonamentalment, pintura— com a patrimoni familiar, la major part de les quals estaven emmagatzemades al convent de Santa Maria dels Àngels de Barcelona, on Damià Mateu tenia les seves oficines i uns petits magatzems. Curiosament, part d’aquestes compres-inversions les realitzava en el seu propi despatx: un cop arribat a un acord, l’objecte s’emmagatzemava al mateix edifici. A banda de la «distracció» que suposaven aquestes adquisicions, en les quals també podien participar el seu fill, els gendres i l’assessor principal, Folch i Torres, aquesta inversió es plantejava com un refugi per al capital en una època, la de la república, en què hi havia un cert deteriorament econòmic i social de les grans fortunes. Aquesta fou una acció de refugi per al patrimoni de les seves filles, més que per al seu propi benefici o el de Miquel Mateu, que ja tenia una important col·lecció pròpia (figura 7).

Damià Mateu va comprar obres d’art a una setantena d’agents, des dels millors antiquaris espanyols i francesos, fins a algun particular d’escassa importància. Però en va tenir pocs que foren capitals en aquesta activitat: Manuel Pidal Bernaldo de Quirós (marquès de Valderrey), Constantino Lluch, Josep Porta i Josep Bardolet. Valderrey és l’únic que també fou amic, ja que era una persona culta, de molt bona família (Menéndez Pidal) i correligionari monàrquic com ell. Damià va veure en ell un gran senyor, amb afinitat ideològica, que s’havia vist entrampat per les crisis agràries que afectaven totalment la seva fortuna. Li va adquirir, completament, el gran contingent d’obres que havia portat a l’exposició «El Arte en España» amb la qual es va inaugurar el Palau Nacional de Montjuïc el 1929. La col·lecció Valderrey es va exposar i va omplir la sala xv, que va quedar exempta del comissariat de Gómez Moreno, per fer valer les classificacions del propietari. Després d’alguna inversió conjunta, a començaments de 1933, segurament va cessar la seva relació, ja que no trobem més documents.

Ben diferent va ser la seva relació comercial amb Constantino Lluch, polític, que fou també alcalde de Móstoles. Home de negocis molt diversificat, es va comportar amb Damià Mateu com un marxant casual, per efectes de la crisi econòmica. La relació amb Lluch va acabar sent tempestuosa, per la complicació que suposava que aquest jugués amb avançaments, terminis i tota classe d’ingredients de pressió psicològica. Les relacions es van prolongar des de finals de 1932 fins al 1935. D’en Lluch procedeix una bona quantitat de pintures de mèrit mitjà, amb alguna excepció com el Noli me tangere, de Luca Giordano. Amb ell Mateu va tenir l’experiència de tractar amb un comerciant apte per a tots els registres.

Els altres dos subministradors de més interès serien Josep Porta i Josep Bardolet. El primer seria clau per al projecte i realització del museu d’art asiàtic, mentre que el segon ho fou per proporcionar-li les pintures murals de la Seu d’Urgell (el Martiri de sant Sadurní i les escenes de la Vida de santa Caterina). Amb Bardolet, Damià Mateu va provar una relació contractual per tal que aquest comerciant li descobrís i li proposés inversions en art. Aquesta relació fou molt breu, només va durar uns pocs mesos anteriors al decés de Damià.

La gran activitat cultural-filantròpica de Damià Mateu fou la instal·lació de les sales de la col·lecció d’art xinès al Museu de les Arts Decoratives. Es tractava de complementar els fons del museu que feia poc s’havia instal·lat al Palau de Pedralbes. Es va decidir per aquest tema a causa de la importància que l’art oriental havia adquirit a les nacions cultes occidentals, la pèrdua patrimonial que havia suposat alguna col·lecció catalana no adquirida per l’Administració i la improbabilitat que es formés una col·lecció pública sobre aquesta temàtica. És probable que, davant el suggeriment que ell tingués aquesta comesa, s’emmirallés en la tasca feta pel seu amic Cambó, fer una col·lecció de pintura sense representació en les col·leccions públiques catalanes. A causa de l’edat i la salut de Mateu era clar que calia fer-ho molt ràpidament. El tema li era completament aliè, ja que no hi intervenia el gust personal. La col·lecció sempre va ser un dipòsit i no va perdre mai la propietat dels objectes. Va actuar com un mecenes pur, ja que les peces no van passar per casa seva, ni ell les triava, sinó que la compra que era suggerida es lliurava directament per al seu fitxatge, emmagatzematge o instal·lació. Malgrat el poc temps, el fons aconseguit per Damià Mateu fou d’un miler d’objectes. El compromís per acceptar l’oferiment duu la data del 22 de juliol de 1932, l’exposició de materials en una sola sala es va fer al desembre de 1933, i la seva instal·lació definitiva, al vestíbul i a quatre sales, es va concretar el 17 de febrer de 1935. És una evidència que la primera data, la d’acceptar la iniciativa, fou després d’haver comprat un primer lot, el 3 de juliol de 1932, a Josep Porta, que informalment actuava com a tècnic i venedor d’aquesta col·lecció publicoprivada. Porta fou qui va forçar Mateu a comprar grans peces antigues, perquè el nostre col·leccionista tenia tendència a petites compres de peces modernes, com estava habituat per a adquisicions d’art occidental. Per tant, Josep Porta fou una espècie de director a l’ombra d’aquesta iniciativa, mentre que el conservador seria un jove, i molt brillant, arqueòleg i historiador, Josep Gibert, que va publicar alguns dels objectes exposats i, segurament, els va fitxar tots, igual que havia fitxat i orientat Damià Mateu, des de la Junta de Museus, per indicació de Folch i Torres. La transcendència cultural i patrimonial d’aquestes sales al Palau de Pedralbes fou escassa donat el seu brevíssim recorregut temporal. La Guerra Civil va comportar el seu tancament i la devolució dels objectes al seu propietari, en aquest cas els hereus de Damià Mateu (figura 8 i figura 9).

No és negligible l’apartat de Damià Mateu com a donant als museus. Sens dubte, les seves bones relacions amb la Junta de Museus i, especialment, amb Folch i Torres van motivar que fes donació d’algunes peces. No hem conservat documentació completa sobre aquests llegats, per això hi poden haver algunes donacions encara desconegudes. La més important va ser la dels materials d’orfebreria del tresor visigòtic de Torredonjimeno, per al Museu Arqueològic de Barcelona. Aquests materials els havia adquirit a l’antiquari madrileny Apolinar Sánchez el 4 de maig de 1934, juntament amb els de la necròpolis visigòtica de Castiltierra. Una altra donació de què tenim notícia és la del retaule tabernacle de Sant Nicolau (anònim aragonès, primera meitat del segle xiv), que en Damià Mateu el va dipositar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (inv. 24041) el 1934.

Bibliografia

Barrachina, Jaume. «Maties Muntadas, Jaume Espona i Miquel Mateu: el col·leccionisme d’art antic i d’arts decoratives». A: Bassegoda, Bonaventura (ed.). Col·leccionistes, col·leccions i museus: Episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2007, p. 223-262. (Memoria Artium; 5)

Favà, Cèsar. «Una torre per a un bisbe universal». A: Nord & Sud: Art medieval de Noruega i Catalunya 1100-1350 [catàleg d’exposició]. Vic: Museu Episcopal de Vic, 2020, p. 123-125.

Padrosa i Gorgot, Inés [et al.]. Damià Mateu i Bisa: Empresari, promotor i col·leccionista. Girona: Associació Cultural Castell de Peralada, 2014.

Jaume Barrachina Navarro

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal