Miquel Mateu i Pla (figura 1) va ser el segon fill de sis germanes de Damià Mateu Bisa i Mercedes Pla i Daniel (figura 2).
El seu pare, importantíssim industrial, també relacionat amb el col·leccionisme i el mecenatge, li va donar una educació professional acurada, amb pràctiques juvenils a França i als EUA. A inicis dels anys vint, en Miquel ajudaria el seu pare en la direcció de les seves empreses, de manera que, progressivament, d’algunes d’elles n’era el director efectiu. Al 1923 Damià Mateu va comprar per al seu fill el castell de Peralada, cosa que seria crucial per a en Miquel i per a la seva família, i li va conferir un rol cultural molt destacat dins la societat catalana contemporània (figura 3).
A la mort del seu pare el 1935, Miquel va heretar les seves empreses i càrrecs, però immediatament va sobrevenir la Guerra Civil. Exiliat a Ginebra, s’entén que va treballar en les relacions internacionals dels insurrectes. També procuraria comandar a distància el que pogués a la Hispano Suiza de París i a les Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA). Quan va acabar el conflicte va ser nomenat, en contra de la seva voluntat, alcalde de Barcelona (1939-1945) i després ambaixador a París (1945-1947). La seva tornada a les empreses, després de l’ambaixada, va suposar una llarga llista de càrrecs com el de president de la Hispano Suiza (1935-1945), president de la Caja de Pensiones (1940-1972), president de Fomento del Trabajo Nacional (1952-1972), procurador a les Corts (1945-1972), president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, president d’alguns consells d’administració, així com el de la Barcelonesa de Publicaciones, editora del Diario de Barcelona, i de l’agència EFE, etcètera.
En l’aspecte que estem tractant, el més significatiu fou la presidència de la Junta de Museus, la qual cosa el va mantenir en contacte amb institucions i col·leccionistes, i procurà afavorir una política d’exposicions, adquisicions, etc. El castell mantenia bona part del mobiliari, la pinacoteca i tota la biblioteca dels venedors, és a dir, dels hereus dels comtes de Peralada.
L’inici de l’activitat col·leccionista de Miquel Mateu fou molt ràpid: va des de la compra del castell el 1923 fins a la seva presentació oficiosa, ja moblat i decorat, en un viatge d’Alfons XIII al març de 1930 (figura 4).
Encara que el castell acabat de comprar ja era habitable i tenia notables obres artístiques, el nou propietari va iniciar les col·leccions de vidre i ceràmica i va redecorar els espais. A banda del col·leccionista, en aquesta tasca hi van participar també la seva esposa, Julia Quintana Izarbe, i l’historiador Joaquim Folch i Torres, el qual havia visitat el castell quan es va posar a la venda, i un cop assabentat de qui era el comprador, es va oferir incondicionalment a convertir-se en el seu assessor en les compres, les instal·lacions i la definició dels criteris expositius.
El resultat final del castell de Peralada, a l’època de Miquel Mateu i Folch i Torres, fou la convivència d’espais amb l’antiga decoració de finals del segle xix amb la d’altres amb noves instal·lacions. L’aposta radicalment cultural de l’adequació del castell en la idea de Mateu va ser la de suprimir el primer pis, on estaven les sales nobles, com a zona d’habitatge. Això va permetre dedicar-les íntegrament a les col·leccions, mentre quedaven com a zones habitades la planta baixa, amb salons i menjador, i el segon pis, on es disposaven els dormitoris. S’ha de dir que les instal·lacions de Mateu tenien un caràcter monogràfic, ja que es tendia a disposar un tema essencial per sala. Aquesta opció responia alhora al criteri museogràfic de Folch i Torres i a la passió del propietari per les sèries i les col·leccions especialitzades. Així doncs, les sales, més o menys, monogràfiques serien: de vidre (figura 5), de morters, de ceràmica, de ferros, de talles, de retaules, de Vicente López (figura 6), de mobles Imperi, etc. Mateu va ser també filatèlic i numismàtic i especialment un gran bibliòfil; de fet, aquesta faceta és tan important com la de col·leccionista d’art.
Un aspecte que cridava l’atenció del castell de Peralada era la seva accessibilitat, ja que el seu propietari li va donar la màxima publicitat possible, i encara que era una col·lecció sense empleats, ni horaris, el seu accés era molt senzill, simplement amb sol·licitud prèvia. Sabem que, normalment, el nombre de visitants excedia i a vegades duplicava els deu mil a l’any. També la col·lecció era molt accessible gràcies als préstecs per a exposicions, especialment per a les exposicions fetes a Catalunya, en les quals Mateu sovint havia tingut algun rol de col·laboració.
Aquesta primera fase va tenir un final abrupte per culpa de la Guerra Civil. Aquesta va sobrevenir quan Mateu estiuejava a Peralada: després d’unes hores en les quals la seva vida va estar en perill, va aconseguir marxar i instal·lar-se a Ginebra. La peripècia del castell i la seva col·lecció fou realment complexa i, en certa manera, reeixida, ja que es va declarar zona militar relacionada amb l’aviació, i per això el seu accés fou molt restringit i no s’hi va produir cap episodi de vandalisme. Així doncs, durant 1938 i inicis de 1939, el castell fou refugi de la part del patrimoni espanyol mobilitzat per causa de la Guerra, i va acollir grans custòdies catedralícies, part del Museu del Prado i part de la biblioteca d’El Escorial, entre altres coses. En companyia d’aquests fons institucionals, va sortir de Peralada cap a Ginebra bona part de la pinacoteca d’en Mateu i la seva col·lecció de vidre, les peces de la qual van ser embolicades en un full de diari i disposades en caixes de fusta. Bona part de la resta de la col·lecció que no va viatjar va ser destruïda per la brigada de Valentín Díaz, El Campesino, en la seva marxa a l’exili. Un cop acabat el conflicte, van retornar les peces des de Ginebra i es va encetar un altre període de compres, encara que menys intens que durant l’etapa anterior a la guerra. Finalment, en les dècades dels anys seixanta i setanta les compres serien més rares, donada la situació econòmica desfavorable del col·leccionista.
Aquestes serien les fases i circumstàncies bàsiques de la col·lecció, que es documenta molt malament a l’arxiu. Curiosament, hi ha molt pocs documents valuosos de compres d’obres, a diferència dels llibres i d’altres aspectes de la vida d’en Mateu, per als quals els fons documentals són nombrosos i ben organitzats. De tota manera, i malgrat la falta de rebuts de compres, podem seguir l’evolució de la col·lecció raonablement bé.
Per temes, la sèrie més important és la de vidre. Actualment consta d’unes dues mil cinc-centes peces, a la qual s’haurien de sumar les aproximadament noranta que es van perdre durant la Guerra Civil, és a dir, que van sortir de Peralada i no van tornar (per trencament o altres causes). Donat que la col·lecció és només de vidre antic i de vidre artístic, és a dir, no industrial, encara avui és una de les més grans i millors del món entre les privades. S’ha de considerar que quan es va iniciar, als anys vint, el col·leccionisme de vidre a Catalunya era una moda, de manera que Mateu va seguir el corrent. Gràcies a les possibilitats econòmiques i d’espai i al seu esforç, va fer una col·lecció immensa, si la comparem amb les dels seus competidors. Normalment, les adquisicions eren dins el mercat local. De tota manera, la pretensió que tingués un caràcter enciclopèdic el va forçar a adquirir peces en el mercat francès i a Suïssa, de grans cristalls dels tsars de Rússia (figura 7).
Igual que la de vidre, la col·lecció de ceràmica del castell de Peralada la va fer tota en Miquel Mateu. És formada per unes mil peces espanyoles del segle xiv al segle xix, comprada fonamentalment per decorar els murs del museu. La seva intenció decorativa es demostra en el fet que es va acabar ràpidament per tal d’omplir els dos últims trams de paret, i s’hi presenten moltes peces de Manises de cap al 1900, que no tenen un interès especial. Miquel Mateu també va fer una magnífica col·lecció de tapissos que es compon de vint-i-cinc exemplars. Entre aquests destacaria el pertanyent a la sèrie dels dotze signes del zodíac, que representa el tresor de Tiberi i fa referència al mes d’octubre (Brussel·les, c. 1520). Té un caràcter fragmentari, ja que l’altra part es conserva a la Fundació Toms & Pauli de Suïssa. D’aquesta sèrie, recentment, s’ha conegut que la seva procedència és la Seu Vella de Lleida (figura 8).
La col·lecció de Miquel Mateu es va afegir a la que ja existia dels comtes de Peralada, que no va ser retirada del castell en el moment de la seva venda, i també a la rebuda amb l’herència del seu pare, Damià Mateu, que es va repartir entre els germans un cop acabada la Guerra Civil. Per això es troben a Peralada altres col·leccions menors, d’orfebreria, gravats, ferros, etc. Cal destacar, però, que en l’apartat del mobiliari, Miquel Mateu va adquirir importants exemplars, dels quals la sèrie principal seria la de mobles empordanesos de marqueteria del segle xviii, que eren sovint comprats en els seus emplaçaments originals de les masies de la zona, per la seva dona, Júlia Quintana.
La col·lecció d’escultura presenta un important contingent de peces no adquirides per Miquel Mateu. Aquest és el cas de l’escultura romànica en pedra, que procedeix primordialment del Museu Trayter, que va ser adquirit pels comtes per assentar alguns altars de l’església. Les peces sobrants van estar emmagatzemades fins al 1959, any en què s’instal·laren al claustre. Com és sabut, en aquest lot hi ha l’espectacular conjunt procedent de Sant Pere de Rodes, tant de la portada com del claustre, amb exemplars excepcionals com el cap de sant Pere, del Mestre de Cabestany. Un altre conjunt important és el de talles romàniques i gòtiques, part de les quals foren herència de Damià Mateu i procedien de la col·lecció del marquès de Valderrey de Madrid, i que foren negociades després de la seva exposició a la sala xv de la mostra «El Arte en España», amb la qual es va inaugurar el Palau Nacional de Montjuïc el 1929. A banda d’aquest llegat, Mateu va adquirir altres exemplars notables, com el Sant Miquel, de Becerril de Campos, el tríptic franciscà de Mencía de Mendoza (figura 9) o el Sant Cristòfol del taller d’Osca del segle xiii.
Per a aquestes procedències és bàsica la consulta d’un catàleg inèdit que va fer Monreal y Tejada, el 1957.
La col·lecció de pintura va ser ampliada per Miquel Mateu amb exemplars importants, que es van sumar a altres obres que ja eren al castell i a les rebudes amb l’herència del pare, que les havia adquirit com a inversió familiar. Una de les adquisicions primeres i millors és el Crist de la Pietat, de Bartolomé Bermejo (figura 10).
Després de diverses adquisicions de pintura gòtica espanyola, es va instal·lar la sala de retaules a l’antiga capella del castell, on es va traslladar l’important retaule del cercle dels Osona, que els comtes havien adquirit per a l’església del Carme i que, en la seva època, es va considerar que era la millor obra d’art de les seves col·leccions. A banda d’alguns anònims, els pintors gòtics espanyols exposats són Gabriel Mòger, Antoni Lonye (o Antoine de Lonhy), Martín Bernat, Benito Arnaldín, el Maestro de Perea, etc. En pintura flamenca, destaquen les peces del segle xv: La Verge de Granada, de Petrus Christus II, i El Crist de la columna, de Hans Memling. Ja del segle xvi, hi trobem un Via Crucis, de Jan Coecke van Elst, i una Vanitas, de Quentin Massys el Jove. Dins la pintura espanyola del segle xvi cal mencionar el Retrat del bisbe Covarrubias, de Sánchez Coello, i un notable Ecce Homo, de Morales. Damià Mateu i el seu fill Miquel van voler comprar un Greco, tal com consta en la documentació conservada; però malauradament la figura d’un apòstol, que va ser penjat a Peralada amb tots els honors, ha resultat ser una falsificació, que possiblement fou feta pel restaurador Seisdedos.
Per a la pintura espanyola del segle xvii, Mateu va atresorar obres d’Arellano, Carreño de Miranda i Ribera. Per a la italiana, obres de Recco, Luca Giordano i Massimo Stanzione.
Per al segle xix, destacaria un extraordinari Winterhalter i la col·lecció de teles de Vicente López, que va tenir sala pròpia amb una cinquantena d’obres. Un cop depurada críticament, s’ha vist que hi ha algunes obres de Zacarías González Velázquez i d’altres autors de l’època. Tanmateix, aquesta col·lecció de retrats és extraordinària, i segurament es va iniciar perquè al castell ja es conservaven d’antic dos retrats de López dels comtes de Peralada d’una enorme qualitat.
Afortunadament, la col·lecció Mateu del castell de Peralada ha estat preservada intacta pels seus hereus, per la qual cosa es pot visitar i estudiar. Conserva plenament el seu caràcter d’època i acredita una enorme qualitat i quantitat dins de l’important marc arquitectònic que la conté.
Va ser una col·lecció sentida com el valor més important del castell, predominava sobre l’ús vivencial de la casa. Per això la família es retirava a zones secundàries per tal que les peces lluïssin al màxim i per preservar els ambients decoratius i les sales del segle xix. Probablement, Mateu tenia un gran bagatge com a agent cultural; durant la seva alcaldia es van inaugurar a Barcelona sis museus, es va adquirir el palau de la Virreina, es va traslladar la casa Padellas, etc. Bona part dels seus amics era gent de la cultura: periodistes, escriptors, historiadors, etc., no debades va exercir onze anys com a president de la Junta de Museus. A més era persona d’àmplies lectures, bon orador i escriptor. No va fer a Peralada una altra cosa que plasmar el seu ideari respecte a la passió de l’art i de la seva difusió. Al final de la seva vida va tenir una altra gran satisfacció, ja que també va intervenir de forma determinant en la inauguració del Teatre Museu Dalí de Figueres.
