Francesc Miquel i Badia

20/7/2021

Barcelona  15/8/1840  - Barcelona 28/5/1899

Francesc Miquel i Badia (figura 1) és conegut principalment per la tasca que va desenvolupar com a crític artístic i literari al Diario de Barcelona durant un llarg període consecutiu de quasi quaranta anys. Aquesta extensa i ininterrompuda dedicació unida al fet d’utilitzar com a tribuna una publicació periòdica que va gaudir d’hegemonia fins a finals del segle xix, van ser factors que van afavorir la divulgació i el reconeixement de les seves reflexions estètiques. Miquel i Badia va ser, durant pràcticament tota la segona meitat del segle xix, la veu que va estar al capdavant de qualsevol notícia sobre una exposició artística o industrial, la restauració d’un monument, la reivindicació de la creació dels primers museus públics a Barcelona —entre altres— en una època incipient sobre la consciència social del valor, la protecció i la promoció del patrimoni artístic.

Tot i això, la seva formació en dret el va portar a dedicar-se a l’advocacia els escassos primers anys fins que la principal ocupació professional al llarg de tota la seva vida va esdevenir la vinculació mantinguda amb l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona —actual Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, en la qual va desenvolupar diverses tasques com a auxiliar d’administració, secretari, bibliotecari, membre de la Junta de Govern, etc. A partir de 1880, arran de la mort sobtada del professor de l’Escola Provincial de Belles Arts, depenent de l’Acadèmia, Josep de Manjarrés, Miquel i Badia va ser nomenat suplent en el càrrec per a impartir les assignatures de «Teoria estètica i Història de les Belles Arts» i «Teoria estètica i Història de les arts sumptuàries». La cobertura de la baixa s’allargà bastants anys —la segona de les assignatures, fins a la seva mort—, circumstància que va portar que, a través de la seva docència en l’ensenyament superior artístic, també s’estengués la seva influència sobre els futurs artistes i dissenyadors industrials.

Paral·lelament a l’activitat desenvolupada com a crític i professor, va publicar una sèrie de treballs monogràfics entre els quals destaquen els seus estudis sobre l’evolució històrica de la decoració d’interiors i de les arts decoratives, especialment les d’àmbit hispànic. El seu interès en l’estudi de les arts decoratives hispàniques es va materialitzar i complementar amb la seva col·lecció particular que, si bé va arribar a reunir obres de pintura i escultura d’època medieval —com, per exemple, la pintura del segle xv del Mestre anònim de sant Jordi i la princesa, obra destacada (figura 3) dins la pintura gòtica de la Corona d’Aragó i conservada al MNAC—, aquestes van ser inferiors en nombre i qualitat dins la seva tipologia en relació amb els objectes de mobiliari, ceràmica, vidre i teixits. La col·lecció de Francesc Miquel i Badia va ser una col·lecció heterogènia, tant en tipologia d’objectes com en èpoques, però és possible establir un denominador comú per a tots ells especialment identificable en el que es refereix a les peces ceràmiques, de vidre i teixits que també es pot apreciar en les de mobiliari, pintura i escultura (figures 4, 5 i 6). La major part d’obres d’art que van formar part de la col·lecció s’inscrivien a l’edat mitjana i presentaven un orientalisme propi de les indústries artístiques de la Península. Pertanyents a un passat històric considerat «gloriós» i que havia donat com a resultat obres d’art d’elevada qualitat tècnica i artística, el col·leccionista les defensava com a models per inspirar la indústria i la creació artística nacional del seu temps.

La definició del perfil del col·leccionista que encarnà Miquel i Badia s’inscriuria en la del personatge que reuneix objectes artístics amb la finalitat d’estudiar-los i classificar-los; en contraposició a una altra tendència de col·leccionista d’art que col·lecciona per evidenciar i reafirmar el seu estatus econòmic i social. El més remarcable de la seva figura és que va ser pionera en el col·leccionisme d’arts decoratives a la Península, en un moment en què el més valorat eren les obres de pintura. Gràcies a aquest escàs interès generalitzat envers les arts decoratives hispàniques, en els seus inicis com a col·leccionista va poder accedir a l’adquisició d’exemplars notabilíssims amb mitjans econòmics modestos. Tal com recullen alguns coetanis que van visitar la col·lecció instal·lada a casa seva, per mitjà de la recol·lecció i estudi d’aquests exemplars Miquel i Badia no només va pretendre traçar una història de les arts decoratives sinó que les va voler salvaguardar i presentar com a model als industrials contemporanis, ja que considerava que el progrés tècnic i industrial s’aconseguiria a través de la correcta aplicació de l’Art a la indústria. El col·leccionista i crític considerava que l’estudi dels trets característics de les obres d’art del nostre passat era la solució per contribuir a la millora de la qualitat estètica dels objectes produïts industrialment i dotar-los d’originalitat, imprimint-hi un caràcter propi de la nostra cultura.

La cronologia de la formació del gruix principal de la col·lecció de Francesc Miquel i Badia, segons les diverses notícies de les fonts escrites i gràfiques, es podria establir en la dècada dels setanta i principis dels vuitanta del segle xix, encara que s’ha pogut constatar com es va iniciar en la pràctica del col·leccionisme d’art des d’una edat molt primerenca. Tenim constància que va ser, com a mínim, des dels vint-i-set anys, quan va coadjuvar a la celebració de la primera «Exposició d’Art Retrospectiu» celebrada a la Península l’any 1867 per mitjà del préstec d’algunes peces ceràmiques, fragments de teixits i elements d’indumentària. Aquesta primera notícia sobre el contingut de la seva col·lecció és interessant en tant que sabem que el seu interès per recopilar peces tèxtils prosseguiria al llarg de tota la seva vida i seria amb les quals va arribar a formar —com veurem més endavant— una de les millors col·leccions d’aquesta tipologia al nostre país. La següent font en què es fa una al·lusió indirecta a la seva col·lecció és un tractat elaborat pel mateix col·leccionista i publicat el 1879, en el qual presenta un recorregut per la història dels mobles i els tapissos servint-se d’objectes de la seva pròpia col·lecció per il·lustrar-lo.

Per contrarestar la inexistència de museus públics a Barcelona a la dècada dels anys vuitanta del segle xix, el nostre col·leccionista era un de tants a la ciutat que obria les portes de casa seva, convertida en un petit museu, al públic interessat definit com a «visitant intel·ligent i amb inquietuds artístiques». En aquesta línia trobem com apareix referenciat el seu domicili i una petita descripció del seu contingut en una guia de la ciutat publicada l’any 1884. Així mateix, tenim testimoni que tant al 1886 com al 1893 va rebre la visita de grups d’interessats pertanyents a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i al Centre Excursionista de Catalunya, respectivament. Però la font més interessant i testimoni gràfic únic del nostre objecte d’estudi es tracta sens dubte de la publicació que l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa va treure a la llum el 1887; associació de la qual Miquel i Badia era soci i que havia sigut creada el 1877 amb la finalitat principal de promoure la salvaguarda del patrimoni cultural moble i immoble. En aquesta publicació, sota el títol Álbum de la colección de D. Francisco Miquel y Badía principalmente en mobiliario, cerámica y vidrieria (figura 2), el president de l’associació, Josep Puiggarí, s’ocupa de descriure d’una forma exclusiva i individualitzada la col·lecció de Francesc Miquel i Badia; redacció que va acompanyada de la nova tècnica de l’heliografia que reprodueix d’una manera fotogràfica, no només objectes individuals, sinó algun ambient interior amb conjunts disposats pel mateix col·leccionista. L’autor, a més, ens proporciona una informació valuosa sobre l’original muntatge i disposició sense precedents dels objectes en una col·lecció privada, els quals no constituïen cap gabinet especial sinó que eren utilitzats pel col·leccionista tant per a la decoració de casa seva com per a l’ús per al qual havien sigut creats.

Malauradament no ens ha arribat pràcticament cap testimoni sobre les vies d’obtenció i procedència dels objectes artístics que configuren la col·lecció, encara que sí que podem afirmar que no es tracta d’una col·lecció de col·leccions, és a dir, d’una col·lecció formada a partir de l’adquisició de conjunts formats per altres col·leccionistes, sinó que les seves compres es van fer directament a antiquaris, als llocs de procedència tals com monestirs, o van ser resultat d’intercanvis amb altres col·leccionistes tal com hem tingut notícia en relació amb el subministrament de fragments tèxtils.

A través de la seva participació en la secció arqueològica de l’«Exposició Universal de Barcelona de 1888» —no tant com a organitzador d’aquesta sinó com a col·leccionista prestador— ha estat possible constatar com a finals de la dècada dels vuitanta la secció més destacada de la seva col·lecció era la corresponent als vidres (figura 7), la qual li va valer ésser mereixedor de la medalla d’or dels expositors d’art antic. No obstant això, a la dècada dels anys noranta l’interès del col·leccionista se centrà en la col·lecció de teixits que, al 1893, ja va merèixer el reconeixement públic en una exposició d’indumentària retrospectiva organitzada per l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, tal com va ressenyar la premsa diària del moment. El trasllat del focus d’interès del col·leccionista cap al tèxtil, que havia estat latent des dels seus inicis en l’afició, probablement es devia a la dificultat cada cop més evident d’accedir a l’adquisició d’exemplars d’altres tipologies artístiques que, gràcies a les exposicions, museus i publicacions, s’havien convertit en objectes cotitzats tant per col·leccionistes com per museus, tant nacionals com internacionals.

En el moment del decés del col·leccionista, la seva vídua va posar a la venda com a conjunt indissoluble i com el més preuat de la col·lecció quatre-cents dos fragments tèxtils antics (figura 8). Amb aquesta intenció va encomanar a l’amic del seu espòs i també rellevant col·leccionista de teixits Josep Pascó la classificació del conjunt a partir de les notes manuscrites de Miquel i Badia, que es va publicar l’any 1900 en format de catàleg. Les catalogacions, que van sortir a la llum tant en versió francesa com alemanya, es van il·lustrar amb trenta planxes heliogràfiques que reproduïen la major part de les peces. La màxima aspiració de la seva vídua era que aquesta part gens negligible de la col·lecció Miquel i Badia fos adquirida per alguna de les institucions que conformaven la Junta de Museus de Barcelona o per algun col·leccionista particular que després la donés als museus de la ciutat. Tot i que la Junta de Museus va mostrar-hi interès inicialment, la manca de recursos va fer que finalment trobés un comprador estranger que se la va emportar cap als Estats Units. Per mitjà d’un antiquari de París la col·lecció de teixits es va vendre al magnat i col·leccionista nord-americà John Pierpont Morgan, el qual la va adquirir amb la finalitat de donar-la a les germanes Hewitt, que feia pocs anys que havien fundat un museu a Nova York dedicat al disseny industrial: l’actual Museu Cooper-Hewitt (Cooper Hewitt, Smithsonian Design Museum).

A partir de la mort del col·leccionista es va produir la dispersió progressiva de la seva col·lecció, que es va anar venent i distribuint gradualment entre antiquaris, col·leccionistes i els seus descendents fins a finals del segle xx, amb la consegüent dissolució en el moment present del conjunt original. Tanmateix, la seva vídua va seguir prestant objectes a les exposicions d’art antic celebrades al llarg del segle xx, fins i tot trenta anys després de la desaparició del col·leccionista, tal com va ser la seva aportació a l’«Exposició Internacional de Barcelona», en la qual va col·laborar amb una significativa quantitat de vint-i-sis obres d’art. Així i tot, tres dels pilars principals de la col·lecció Miquel i Badia —el vidre, la ceràmica i el teixit— van ser venuts per la seva vídua amb una certa immediatesa, i van passar a enriquir altres col·leccions particulars i museus poc temps després de la seva defunció. Aquestes van ser la col·lecció de vidre esmaltat català dels segles xvi i xvii, adquirida pel col·leccionista especialitzat i sobresortint en la matèria Emili Cabot, col·lecció que va acabar enriquint els fons de l’actual Museu del Disseny; algunes peces destacades de ceràmica van passar a Guillermo Joaquín de Osma, comte de Valencia de Don Juan, avui dia conservades a l’Instituto Valencia de Don Juan a Madrid; i finalment la important col·lecció de teixits, venuda a John Pierpont Morgan i que es conserva a l’esmentat museu de Nova York. També ha sigut possible identificar altres grans col·leccionistes de finals del segle xix i, especialment del segle xx, que van arribar a posseir peces de procedència «Miquel i Badia». Ens referim, per exemple, a Raimon Casellas, Maties Muntadas, Santiago Rusiñol, Lluís Plandiura, Frederic Marès, entre altres.

Bibliografia i notes

Alsina Costabella, Laia. «La colección de artes decorativas de Francisco Miquel y Badia (1840-1899)». A: Pérez Mulet, Fernando; Socias Batet, Immaculada (eds.). La dispersión de objetos de arte fuera de España en los siglos xix y xx. Barcelona: Universitat de Barcelona; Cádiz: Universidad de Cádiz, 2011, p. 17-34.

Alsina Costabella, Laia. Francesc Miquel i Badia (Barcelona 1840-1899): crític, tractadista i col·leccionista d’art. Tesi de doctorat. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Art i de Musicologia, 2015. També disponible en lína a: <http://hdl.handle.net/10803/297705>

Catalogue de la collection de tissus anciens de Francisco Miquel y Badia: classifiés par José Pascó. Barcelona: [s. n.], 1900.

Miquel y Badia, Francesc. La habitación: cartas á una señorita. Barcelona: Librería de Juan y Antonio Bastinos, 1879. (Enciclopedia para la Juventud)

Miquel y Badia, Francesc. Muebles y tapices: segunda série de cartas á una señorita sobre la habitación. Barcelona: Librería de Juan y Antonio Bastinos, 1879. (Enciclopedia para la Juventud)

Miquel y Badia, Francesc. Cerámica, joyas y armas: tercera série de cartas á una señorita sobre la habitación. Barcelona: Librería de Juan y Antonio Bastinos, 1882. (Enciclopedia para la Juventud)

Miquel y Badia, Francesc. «Historia del mueble» i «Historia del tejido, del bordado y del tapiz». A: Historia General del Arte: escrita e ilustrada en vista de los monumentos y de las mejores obras publicadas hasta el día. / Bajo la dirección de D. Luís Domènech (y D. José Puig y Cadafalch). Vol. VIII. Barcelona: Montaner y Simón, 1897.

Puiggarí, Josep. Álbum de la colección de Francisco Miquel y Badía principalmente en mobiliario, cerámica y vidriería: año 1887. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús y Roviralta, 1888.

Laia Alsina