Pintor i il·lustrador, va reunir una col·lecció de prop de mil cinc-centes joguines, anteriors a 1920. Alfred Opisso (figura 1) va aprendre dibuix amb el seu pare, Ricard Opisso i Sala (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966), i amb l’oncle matern, també dibuixant, Joan Cardona i Lladós (Barcelona, 1887-1958). Paral·lelament, va ampliar la seva formació a l’escola de Francesc d’A. Galí, a l’Acadèmia Baixas i a Llotja. Va iniciar la seva activitat expositiva a l’edat de catorze anys, a l’«Exposició d’Art» de 1921. Durant l’època republicana, va celebrar una primera exposició individual a la Galeria Syra i, també, va participar en diverses mostres patrocinades pel marxant Joan Merli. Després de l’interval de la Guerra Civil, va exposar regularment a la Sala Gaspar i a la Librería Mediterránea, entre altres espais. El 1959, fou guardonat amb el premi de dibuix Ynglada-Guillot. A partir d’aquesta data, va exposar de manera molt puntual.
Tot i que la pintura d’Opisso abraça una gran diversitat temàtica i estilística, l’afecció de l’artista per la iconografia circense ha estat sovint destacada i, en certa manera, també s’endevina en la tasca duta a terme en el camp de la il·lustració. Opisso, que treballava al departament d’art de la perfumeria Myrurgia, va il·lustrar diversos llibres, entre els quals cal destacar Història d’un pallasso (1933), de Gutiérrez Gili, i Els tres cavallets (1933), de Cèsar August Jordana, ambdós adreçats a un públic infantil.
És fàcil descobrir analogies entre les emotives il·lustracions d’Història d’un pallasso i alguns dels nombrosos clowns de joguina que Alfred Opisso va col·leccionar. Així i tot, l’inici de la col·lecció és difícil de delimitar cronològicament. Acudint a la memòria oral familiar, sabem que, als anys cinquanta, Opisso ja desava joguines antigues al seu taller; altrament, l’existència de la col·lecció no va transcendir fins a la dècada següent. El 1969, en concret, les joguines d’Alfred Opisso —juntament amb les de Mercè Farré i del Museu Etnològic de Barcelona— foren objecte d’un evocador reportatge fotogràfic de Clovis Prevost que, sota la direcció de Joan Prats, fou publicat per l’editorial Polígrafa amb un text de la historiadora de l’art Maria Lluïsa Borràs (figura 2).
Més endavant, el 1972, Opisso fou entrevistat per Enrique Fafián a les planes de La Vanguardia. Aquesta entrevista, profusament il·lustrada amb fotografies de Ramon Manent, resta com el testimoni més complet d’aquesta faceta del pintor. D’entrada, cal destacar el fet que, en visitar l’estudi d’Opisso, a Mataró, Fafián va copsar una única vitrina, que contenia les joguines més fràgils: la resta de peces restaven desades en capses i calaixos. En relació amb aquest punt, Opisso declarava sense embuts: «soy coleccionista, amo los juguetes, pero no los colecciono para exhibirlos».
En certa manera, aquesta actitud distingeix Opisso de bona part dels col·leccionistes de joguines de la seva generació, vinculats a l’Associació d’Amics dels Museus. D’altra banda, no hi ha indicis que Opisso s’interessés per altres objectes a més de les joguines, com fou el cas, per exemple, de Frederic Marès o Manuel Rocamora, els quals tot just van considerar-les com un complement per a les seves col·leccions d’art. Opisso tampoc no va optar per especialitzar-se en una tipologia concreta de joguina, com van fer Lola Anglada, amb les nines, o Maria Llimona, amb els sonalls.
En aquest sentit, Fafián va subratllar el gust eclèctic d’Opisso, «quien mostrara el mismo amor por una “Pepa de deu” que por un “Mecano”» i el mateix col·leccionista s’afanyava a afirmar que «por encima de todo, busco el impacto estético, su plasticidad, su sabor de arte popular, la ingenuidad». Ara bé, Opisso associava l’impacte estètic al despertar dels records primerencs de la infantesa, per la qual cosa l’amplitud de mires amb què va enfrontar-se al fenomen de la joguina es va traduir, paradoxalment, en una col·lecció que ressaltava per la seva coherència, tant pel que fa a l’origen cronològic de les peces com al geogràfic.
Fet i fet, la pràctica totalitat de les joguines recollides per Opisso pertanyien al període cronològic comprès entre l’últim terç del segle xix i la fi de la Primera Guerra Mundial. Encara més, la col·lecció permetia de completar, de manera gairebé exhaustiva, els repertoris de joguines anunciats en els catàlegs comercials barcelonins de la dècada de 1910, és a dir, durant els anys de la infantesa del col·leccionista. D’altra banda, Opisso va reunir un bon nombre de joguines alemanyes al costat de models de manufactura catalana que, en paraules del col·leccionista, mereixien «especial cita en todos los libros de historia del juguete». En bona part, la coherència advertida es deu al fet que Opisso, generalment, no acudia al mercat d’antiguitats sinó que les bescanviava amb els amics generacionals que, per atzar, conservaven alguna joguina del seu passat.
A grans trets, les joguines metàl·liques, de plom i de llauna, i les de pasta integraven el gruix de la col·lecció d’Alfred Opisso. Entre les primeres, hi havia un centenar de miniatures de plom d’iconografia diversa: processons, ferrocarrils, exèrcits, tauromàquies, tipus populars, món de l’espectacle, etc. (figura 5). Dins aquest conjunt, destacaven diversos exemplars provinents del catàleg de Joan Ortelli Montaña i algunes peces de la Processó del Corpus de Josep Lleonart. En la categoria de les joguines de llauna, trobàvem diversos models del fabricant de Brandenburg Ernst Paul Lehmann com, per exemple, el mosso d’equipatge llançat el 1914. Tanmateix, pel que fa a la seva singularitat, destacaven les peces de llauna fabricades a Barcelona, entre les quals es distingia un carro de traginers, un òmnibus, un tramvia amb imperial i una jardinera, atribuïble, aquesta última, a Eusebi Roca Farriols.
Les joguines de pasta de la col·lecció d’Alfred Opisso provenien, en bona part, de la firma Lehmann y C.ª, establerta a Barcelona el 1894. En concret, destacaven diversos ninots de pasta de fusta —soldats (figura 6), cuiners i animals diversos— i un nombre important de nines d’iconografia circense amb testes de porcellana, cel·luloide o cartró. Mereixia una menció especial una nina amb cap de porcellana conservada a l’interior de la capsa d’origen: es tractava d’un exemplar del «Bébé Prodige», marca comercial de la firma francesa Jumeau que fou distribuïda i fabricada a Barcelona per Lehmann y C.ª a partir de l’any 1900. Altres joguines de cartró d’interès remarcable foren alguns animals folrats de pell, dues nines de mida gran atribuïbles a la casa Cruset i un nadó amb gorra de cop de la fàbrica d’Ernest Soler.
A més de les joguines metàl·liques i de pasta, completaven la col·lecció d’Alfred Opisso set autòmats, una desena de llanternes màgiques i quatre zoòtrops. Finalment, caldria afegir un cavall de màquina i una dotzena de putxinel·lis catalans de fusta i cartró que conformaven, a tots els efectes, una de les línies més estimables de la col·lecció.
Barceloní de naixença, Alfred Opisso es va traslladar a Mataró el 1947, arran del seu matrimoni amb Maria Lluïsa Julià i Campdepadrós (Mataró, 1917-2010). La implicació d’Opisso amb la vida cultural de la capital del Maresme va portar-lo, entre altres iniciatives, a dirigir el Museu de Mataró entre 1958 i 1966. Opisso va morir el 10 de juny de 1980. La col·lecció de joguines va romandre íntegra, a l’estudi del pintor, per espai de trenta anys (figura 3 i figura 4). El 2010, poc després del decés de Maria Lluïsa Julià, es va dividir entre els seus descendents.
