Manuel Trens i Ribas

26/7/2021

Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) 25/3/1892  - Barcelona 26/4/1976

Una vida dedicada al patrimoni

Manuel Trens i Ribas va néixer a Vilafranca del Penedès. Era el fill petit d’una família de llarga nissaga vilafranquina. Sacerdot, liturgista, mariòleg, amic i patrocinador d’artistes, col·leccionista d’art, orientador cultural del Penedès, intel·lectual, anglòfil, bon escriptor, gran coneixedor de la vida artística i museística de Barcelona i altres capitals, home de gran curiositat intel·lectual, poliglot i molt viatjat per Europa, mossèn Trens heretà la vocació estètica del doctor Torras i Bages —a qui conegué de petit a la rebotiga de la pastisseria familiar de Can Catani—, el qual l’orientà en la vocació eclesiàstica i el catalanisme; l’afició a l’art sacre i la passió pel col·leccionisme l’heretà d’un conterrani seu, mossèn Antoni de les Monges, col·leccionista d’art antic a qui dedicà un magnífic retrat al recull Vilafranca, senyora vila. Ordenat sacerdot pel bisbe Torras el 1914, aquest mateix any es doctorà en arqueologia sagrada per la Universitat Pontifícia de Tarragona i s’integrà en el moviment de renovació litúrgica de Catalunya, i participà en el I Congrés Litúrgic de Montserrat (juliol 1915). Exercí des de 1916 com a professor d’art sacre al Seminari de Barcelona, i dirigí des d’aleshores el Museu Diocesà de Barcelona. Fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc en dues etapes (1921-1936 i 1951-1962), i constituí dins el Cercle la Secció d’Amics de l’Art Litúrgic, la finalitat de la qual era «estendre el gust i la coneixença de l’art litúrgic i vetllar per la dignitat de l’art cristià», que tingué continuïtat en la revista Ars Sacra, fundada per ell mateix. Els objectes litúrgics de la col·lecció reflecteixen aquest vessant de Trens, el qual esdevingué un referent en la dignificació i modernització de l’art religiós seguint els corrents europeus que tan bé coneixia —traduí de l’alemany algun manual de litúrgia—, oposats al neomedievalisme i al barroquisme. Va tenir una relació constant amb els orfebres més importants de Barcelona (Sunyer, Capdevila, Masriera). Fou protector de l’associació Les Arts i els Artistes, patrocinada per Lluís Plandiura (Canals, Togores, Monegal, Vayreda i Mallol) i mantingué una estreta amistat amb un gran nombre d’artistes (Rafael Benet, Joan de Togores, Josep Obiols, Joan Miró, Mallol, Olga Sacharoff, els germans Llimona, J. F. Ràfols, Feliu Elias, Joaquim Mir, Antoni Utrillo, Pere Ynglada, entre d’altres), com ho prova la riquesa del fons català de la seva col·lecció particular, o els retrats que li dedicaren, des del d’Olga Sacharoff (figura 1) fins als dibuixos de Josep M. de Togores o d’Antoni Vila Arrufat (imatge mortuòria).

 Manuel Trens col·laborà en un bon nombre de diaris i de publicacions culturals barcelonines (La Publicitat, La Veu de Catalunya, Vell i Nou, Estudis Universitaris Catalans, La Nova Revista, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Gaseta de les Arts, Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Razón y Fe, Revista de Ideas Estéticas, Vida Cristiana, Revista Litúrgica, Anuari dels Amics de l’Art Litúrgic, Amigos de los Museos) i fou alhora ànima i promotor de revistes penedesenques, primer de Penedès (1919-1922), després dels Quaderns mensuals d’Acció (1926-1931), i col·laborà també a la revista avantguardista Helix de l’amic Joan Ramon Masoliver amb la traducció —primera al català— d’uns fragments de l’Ulysses de James Joyce (figura 9 i figura 10). Estigué al capdavant d’un seguit d’iniciatives i activitats culturals i artístiques de la comarca fins a esdevenir una autoritat en patrimoni cultural. La seva obra escrita més destacada es produí en el camp de la iconografia: Las majestats catalanas y su filiación iconográfica (1923); Monumenta Cataloniae: Les majestats catalanes, Alpha, 1966; Santa María: vida y leyenda de la virgen a través del arte español (1954), Ferrer Bassa i les pintures de Pedralbes (IEC, 1936), volums als quals s’han d’afegir els treballs sobre argenters vilafranquins i un gran nombre d’articles especialitzats (signats sovint amb pseudònim) sobre art litúrgic, arqueologia i art sacre, mostra d’una constant labor d’orientació, reconstrucció i preservació del patrimoni, especialment del penedesenc, des del contingut pictòric i litúrgic d’esglésies i convents, passant per objectes de ceràmica i orfebreria, fins a arribar al mateix topònim de Vilafranca del Penedès.

Mossèn Trens dedicà una bona part de la seva vida a la preservació del patrimoni cultural de l’Església, des que el 1926 emprengué, amb el bisbe Josep Miralles i Sbert, l’inventari i catalogació dels béns de les parròquies d’àmbit barceloní i penedesenc, fins a l’obra de recuperació i preservació del patrimoni religiós durant la revolució i la guerra. Després de la crema i destrucció d’esglésies de Vilafranca el 1934, contribuí al procés de restauració de la capella del Santíssim de l’església de la Santíssima Trinitat, amb la col·laboració d’Antoni Vila Arrufat, i a la recuperació del treball de mossèn Josep Planas Notes històriques de la basílica de Santa Maria, publicat el 1935. El projecte més ambiciós en aquest sentit fou la direcció, des del Fomento de la Producción Nacional, d’un estudi complet de la destrucció que havien sofert durant la Guerra Civil els temples i el patrimoni artístic eclesial. El material descriptiu i fotogràfic anava destinat a una publicació titulada Monumentos Sacros, de la qual finalment només van sortir cinc fascicles, si bé l’obra fou continuada pel seu successor com a director del Museu Diocesà de Barcelona, Josep M. Martí i Bonet. També contribuí a la recuperació de peces d’art religiós emigrades a l’estranger i en particular als Estats Units.

En 1941 participà en la fundació de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, i prengué part en l’exposició d’art eucarístic amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (1952). Fou expulsat de la docència d’art sagrat per haver-se oposat a la reforma de la capella del Seminari de Barcelona després del Concili Vaticà II.

 

El Noucentisme i la «I Exposició d’Art del Penedès»

En la seva tasca d’orientador cultural mossèn Trens encarnà uns postulats noucentistes que van des de la defensa de la temperatura moral de l’art (seguint el precepte de Taine, i del seu mentor, el bisbe Torras i Bages) fins a la defensa de la cultura com a ideal de civilització, que passava per la idea de construir la Catalunya-ciutat a escala local, tendint cap a una descentralització de Barcelona, en el seu cas a favor del Penedès. Aquesta convicció la posà en pràctica quan impulsà la iniciativa artística més important de la comarca: la «I Exposició d’Art del Penedès» celebrada a Vilafranca del Penedès, a les sales nobles del palau del marquès d’Alfarràs (llavors com ara, col·legi de Sant Ramon de Penyafort), del 22 d’agost al 5 de setembre de 1926 (figura 2).

La finalitat que perseguia amb l’Exposició era «entonar» la vida cultural de la comarca. En la conferència inaugural remarcava la importància de les belles arts, de l’artesania i l’art popular, de les arts i els oficis tradicionals; es planyia de la interrupció de la tradició artística i de la col·laboració gremial, i es lamentava de l’absència d’art modern a les cases («la pintura i l’escultura sentint-se amb massa fums han abandonat la Masia i se n’han anat a viure a ciutat»), escombrat pel gravat, després la litografia i finalment el calendari anunciador. Hi defensava la necessitat d’intervenció —des del museu, la biblioteca o la col·lecció particular que ell mateix acabà formant— per orientar el gust estètic, i lluità per crear una Escola d’Arts i Oficis a Vilafranca precisament com a «mitjà més apropiat per restaurar el nostre art perdut i reeducar el poble», la qual aconseguí de posar en funcionament durant un any (1926-1927), dirigida pel pintor gironí Jaume Busquets. Com a bon noucentista, Trens va creure en la feliç convivència del vell i el nou, de l’art clàssic i antic amb el modern, a l’ombra de les avantguardes europees, fidel al lema que afirmava a propòsit de la revista vilafranquina Helix: «que aquest picadís literari sigui el llit on s’estengui el mosaic d’una cultura pacientment construïda». La «I Exposició d’Art del Penedès», d’altra banda, amb les peces d’art antic que contenia, posà els fonaments del futur Museu de Vilafranca, ara VINSEUM (Museu de les Cultures del Vi de Catalunya).

 

L’«Exposició», origen de la col·lecció

Com a responsable d’organitzar la secció d’art antic —Joaquim Mir s’ocupava de la d’art modern— en el marc de l’«Exposició», mossèn Trens procedí a la catalogació del tresor artístic antic existent a les llars vilafranquines, i amb aquesta finalitat recorregué les cases pairals de la comarca a la recerca i captura de coses velles per omplir les sales d’art antic. La col·lecció particular de Trens recull algunes mostres d’aquest art domèstic comarcal. Segons l’autodescripció, la seva és una col·lecció que forma un «conjunt al·luvió, heterogeni, propi d’encants», perquè «hi ha de tot». Amb el seu amor per les coses antigues, arreplegà «amb paciència de pagès» una mica de tot, adquirint el que se li oferia a un preu raonable i el resultat, segons explica, és que reuní objectes d’una certa qualitat artística per formar una col·lecció «vernàcula», expressió de la petita història de cada dia del seu país. Ell mateix reconeixia que era difícil de reduir-la a catàleg i d’instal·lar-la. La tenia dipositada al pis on vivia (i que compartia amb el doctor Lluís Carreras i el doctor Higini Anglès, propietat de la mecenes Tecla Sala, situat al carrer de Pau Claris), on tenia els objectes «embotits com passatges d’una tartana de festa major» (figura 3).

 

Donació de la col·lecció al Museu de Vilafranca

L’any 1972 mossèn Trens donà la seva col·lecció particular d’art, que consta de més de 500 peces, al Museu de Vilafranca. La Caixa d’Estalvis del Penedès va construir un edifici ad hoc en el qual s’exhibí, excepte la cartografia, fins al 2010. Actualment està dipositada (juntament amb la de ceràmica de mossèn Joan Bonet de Baltà i la col·lecció d’art de la família Pladellorens, que componen en total 3.754 peces) a les reserves definitives del VINSEUM. La col·lecció respon als interessos del col·leccionista: art i pintura catalana, amb especial atenció a l’art religiós, objectes litúrgics, matèria penedesenca. L’inventari de la col·lecció ha estat publicat (vegeu Fornos, 2010). Està integrada per pintura, escultura i orfebreria de procedència catalana i castellana, del segle xii al segle xx (figura 4 i figura 5).

Destaca el fons de dibuix i pintura catalana d’entre la segona meitat del segle xix i primera meitat del segle xx: conté pintures de Claudi Lorenzale, Lluís Rigalt, Simó Gómez, i una sèrie de set dibuixos de Pau Milà (figura 6). Hi són representats paisatgistes com ara Dionís Baixeras o Josep Berga; modernistes: Joan Masriera, Joan Llimona (figura 7), Joan Brull, Joaquim Mir, Josep Mirabent, Lluïsa Vidal, Alexandre de Riquer (cinc dibuixos a llapis i a l’aiguafort s’exhibeixen al VINSEUM). Sobretot, destaca la presència d’artistes noucentistes: Josep Obiols (figura 8), Enric Casanovas, Francesc Domingo, Darius Vilàs, Antoni Vila Arrufat, Enric C. Ricart. Conté dues pintures falsament atribuïdes a Pablo Picasso i a Juan Gris.

A més a més, la col·lecció conté un nombre d’objectes, de vidre i ceràmica, vitralls, guixos i escultures, estampa, objectes procedents de cases pairals (caixes, calaixeres, braser, cofres, arquetes, banqueta, cadires, mosaics, bacines, àmfores, plats, rajoles, gerros, motlles, morters, safata, xocolatera, sopera, fruitera, pot de farmàcia, llum d’oli, campana), objectes litúrgics (crucifixos, reliquiaris, copes, copons, setrill, aiguabeneitera, crismera). Integra també una col·lecció de mapes.

 

El llegat Mn. Manuel Trens i Ribas a la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona (BPEB)

El llegat Mn. Manuel Trens i Ribas dipositat a la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona (BPEB) està compost per 8.000 volums aproximadament, i fou ingressat el 1976. És un llegat especialitzat d’art sacre i també té un gran valor com a fons bibliogràfic sobre art català i europeu de la primera meitat del segle xx. Hi podem resseguir els interessos de Trens: arqueologia, monuments, museologia, art sagrat, història sagrada, art al servei de l’eucaristia, hagiografia, iconografia, literatura religiosa, litúrgia (sagraments, indumentària, mobiliari), mariologia, pessebres, nadales i Vilafranca. Es nodreix de bibliografia catalana i estrangera, fonamentalment alemanya, italiana, francesa i anglesa. El llegat Mn. Trens és especialment valuós per les guies pràctiques i manuals especialitzats sobre iconografia cristiana, iconografia mariana, arqueologia cristiana i simbolisme religiós, i per les monografies sobre museus locals catalans, barcelonins, espanyols i europeus. Hi podem seguir de ben a prop la vida artística barcelonina durant la primera meitat del segle xx i fins als anys setanta, des dels grans museus (Museu d’Art de Catalunya, Museu d’Història de la Ciutat) fins a les col·leccions d’art particulars. Les monografies sobre monuments són igualment molt nombroses. La pintura catalana i espanyola hi ocupa un lloc destacat, especialment la catalana, perquè s’alimenta de les nombroses relacions que va mantenir Trens amb artistes de l’època. El llegat bibliogràfic també comprèn un bon nombre de monografies sobre arts decoratives i una biblioteca literària (especialment abundant en literatura anglesa). Es troba ara en procés de catalogació, per a constituir una col·lecció especial dins el Catàleg Col·lectiu d’Universitats de Catalunya (CCUC), gràcies al mecenatge del prohom vilafranquí Miquel Rius Balaguer i al suport de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès i de l’Institut d’Estudis Catalans.

Bibliografia i fonts

Aymar Ragolta, Jaume. «Trens i Ribas, Manuel». A: Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. <https://dhac.iec.cat/dhac_p.asp?id_personal=1037> [última actualització: 6 juny 2016].

Aymar Ragolta, Jaume. «Manuel Trens i Ribas, liturgista, iconògraf i historiador de l’art». A: Manuel Trens, liturgista, historiador i amant de l’art. Barcelona: Publicacions de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, 2010, p. 37-47.

Capdevila, Felip. Bibliografia de Mn. Manuel Trens i Ribas. Edició a cura de Josep M. Martí i Bonet i introducció d’Antoni Sabaté Mill. Vilafranca del Penedès: Museu de Vilafranca, 1984 [inclou índex temàtic].

Fornos, Xavier. «El llegat de Manuel Trens al VINSEUM». A: Manuel Trens, liturgista, historiador i amant de l’art. Barcelona: Publicacions de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, 2010, p. 125-243.

González Batiste-Alentorn, Ana. «Manuel Trens y el arte: una vocación por la estética». A: Manuel Trens, liturgista, historiador i amant de l’art. Barcelona: Publicacions de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, 2010, p. 101-123.

Martí i Bonet, Josep M. «Monuments sacres (1936-1939). El projecte inèdit més ambiciós del Dr. Manuel Trens», conferència dictada a Vilafranca del Penedès (16 maig 2015).

Solé Bordes, Joan. «Mn. Trens, orientador cultural del Penedès». A: Manuel Trens, liturgista, historiador i amant de l’art. Barcelona: Publicacions de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, 2010, p. 15-36.

[Tarrada Massanell, Joan] «La notable col·lecció d’art de Mn. Trens ha ingressat al Museu». Dionysos, núm. 150-151 (gener-juny 1975), p. 8-10.

Trens, Manuel. «Col·lecció Mn Trens. Autopresentació de la col·lecció i guia de la col·lecció». Olerdulae: Òrgan del Museu de Vilafranca (1 desembre 1994), p. 9-40.

Trens, Manuel. «Els factors de la producció artística» [conferència]. A: Solé Bordes, Joan (ed.). Les Exposicions d’Art del Penedès: Vilafranca del Penedès, 1926; El Vendrell, 1927; Vilanova i la Geltrú, 1929. Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, 2012, p. 58-70.

Agraeixo la inestimable col·laboració de l’historiador Joan Solé Bordes, del VINSEUM i de la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona.

Sílvia Coll-Vinent