Josep Antoni Bertrand i Mata

28/7/2021

Barcelona  11/11/1911  - Barcelona 8/6/1970

Josep Antoni Bertrand i Mata (figura 1) era descendent d’una nissaga empresarial catalana. El seu besavi patern, Manuel Bertrand Cortalé (la Roca d’Albera, 1807 - Sant Feliu de Llobregat, 1884), va ser un industrial originari del Rosselló que es va establir al Baix Llobregat amb fàbriques de filatura i teixit a Sant Feliu de Llobregat i Rubí. El seu avi fou Manuel Bertrand i Salsas (Molins de Rei, 1848 - Barcelona, 1912); va ampliar el patrimoni familiar amb el casament amb Flora, filla d’Eusebi Serra i Clarós (Barcelona, 1824-1904), també industrial del ram tèxtil. Això va donar lloc a l’empresa Bertrand i Serra, una de les més importants del sector a Catalunya, amb fàbriques a Manresa i Sant Fruitós de Bages. El seu rebesavi matern era Llorenç Clarós (Figueres, 1754 - Barcelona, 1831), membre de la Reial Companyia de Filats i vocal de la Junta de Comerç de Catalunya, amb vapors a diferents barris de Barcelona (Sants i Sant Martí de Provençals). També val la pena destacar el paper de Bertrand i Salsas en la construcció d’un ferrocarril de via estreta a les terres de Lleida, per portar la remolatxa fins a la seva sucrera de Menàrguens (el seu nom està en el nomenclàtor de diferents places i carrers en poblacions de la Noguera i el Pla d’Urgell).

El seu pare, Eusebi Bertrand i Serra (Barcelona, 1877-1945) (figura 2), mereix una atenció particular perquè va multiplicar el patrimoni que va rebre com a herència. Va continuar la tasca empresarial, obrint noves fàbriques a Catalunya (adquireix la colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló l’any 1943), Andalusia i Extremadura; el 1929 va crear la Unión Industrial Algodonera. Es diu que a les seves fàbriques hi van arribar a treballar 200.000 treballadors. També va tenir una important cartera de valors a grans empreses: president de Catalana de Gas, vicepresident d’una companyia de carbó, vocal de la Sociedad General Azucarera, vocal del Banco Vitalicio o conseller del Banc d’Espanya, del Banc Hispano-Americano o de la Maquinista Terrestre i Marítima; també va ser conseller de Foment del Treball. El 1908, Eusebi Bertrand va comprar la finca La Ricarda al Prat de Llobregat, i la va fer esdevenir una granja modèlica en producció de llet, conreu de cereals, llegums i farratge; per la qual cosa, el Govern espanyol li va atorgar la Gran Creu al Mèrit Agrícola. Més enllà de l’àmbit empresarial, la seva figura és polifacètica. Va entrar en política, i va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista (1902), juntament amb Francesc Cambó; també fou diputat a les Corts espanyoles pel districte de Puigcerdà entre 1907 i 1923 (durant set legislatures). Va donar suport al cop d’estat del general Primo de Rivera, però des de llavors se’n va mantenir al marge. Entre 1936 i 1939 es va establir a Sant Sebastià, ciutat ocupada pels franquistes, on va ocupar-se de la reconstrucció de fàbriques perjudicades per la Guerra Civil. A Puigcerdà va impulsar infraestructures de transport, com la construcció de la carretera de la collada de Toses o la línia de ferrocarril entre Ripoll i la Tor de Querol, així com instal·lacions turístiques com el camp de golf i un hotel. Un altre dels seus interessos era l’automobilisme: va ser fundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (el seu oncle Josep Bertrand i Salses —constructor immobiliari que va fer els jardins del Turó, va participar en curses, va ser el president del Primer Saló de l’Automòbil de Barcelona, i va vendre cotxes de les marques Bugatti, Berliet, Minerva, Stutz i Michelle i tractors Cletarc— en va ser president entre 1918 i 1922). Malgrat això, és mític el seu mail-coach o carruatge anglès en què exhibia tota la família a l’hipòdrom de Can Tunis. Eusebi Bertrand tenia una intensa vida social, ja que es relacionava amb els aristòcrates, empresaris i artistes del seu temps. Era un gran aficionat a la música, tocava el violoncel i interpretava òpera en cercles reduïts; va ser president honorari de la junta directiva del Gran Teatre del Liceu, va impulsar l’Orquestra Simfònica de Barcelona i l’Associació de Música Da Camera de Barcelona. Era amic del famós compositor Enric Granados, del qual tenia una fotografia dedicada i una partitura seva també dedicada, l’any 1910, «al amigo de corazón Eusebio Bertrand». També era amic del compositor de música d’orgue Domènec Mas i Serracant, que va compondre un poema nupcial per al casament d’Eusebi i la seva muller, Maria de la Mercè Mata, a l’església parroquial de Das (8 de juny de 1904) i un rèquiem cantat per al funeral del seu avi Manel Bertrand, a l’església de la Caritat de Barcelona (3 de gener de 1912). Vivia en una torre amb jardí al passeig de la Bonanova de Barcelona, cantonada amb el carrer de Mandri (casa que ja no existeix).

Sobre la biografia de Josep Antoni Bertrand, se sap relativament poc. La família estava ben posicionada, però el negoci tèxtil va entrar en decadència a partir de la dècada dels anys seixanta del segle xx, cosa que va produir la fallida de tot l’entramat empresarial i el tancament gradual de les diferents fàbriques. Era un dels set fills del matrimoni entre Eusebi Bertrand i Maria de la Mercè Mata; no era el primogènit, atès que l’ordre dels germans era aquest (tal com s’anomenaven, en castellà): Manuel (1905-1963), Mercedes (1906/1907-1968), Juan (1908-1965), Eusebio (1909/1910-1985), José Antonio, Inés (1915-1992) i Flora (1917-2008).

Josep Antoni Bertrand devia gaudir d’una bona educació i de les comoditats màximes d’una família burgesa de la primera meitat del segle xx. Ell i la seva germana Mercè no es van casar, i van romandre a la seva casa del passeig de la Bonanova, construïda cap al 1900. Com el seu pare, Josep Antoni també tenia molta afició per la música. A la Fundación Albéniz de Madrid es conserven cartes seves adreçades al pianista Arthur Rubinstein, en castellà i amb un tracte afectuós; en una del 1949 ens informa que va estar a casa seva a Beberly Hills. També fou vocal de la junta del Teatre del Liceu. A inicis dels anys cinquanta, els germans Josep Antoni i Mercè van costejar els estudis de Montserrat Caballé, llavors una jove promesa de condició humil. El 1960, fou un dels socis fundadors, juntament amb altres personalitats, del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (llavors ubicat a la cúpula del Cimena Coliseum), que es va constituir com a societat mercantil (cada acció valia mil pessetes). Un altre interès del personatge eren les felicitacions de Nadal (amb la reproducció de miniatures gòtiques o gravats barrocs) i els exlibris (alguns de pintats a mà).

El nom de Josep Antoni Bertrand està vinculat al Museu Nacional d’Art de Catalunya a causa del llegat patrimonial que va deixar a la seva mort, que va ser ingressat l’any 1981. Aquí trobem dues col·leccions: una d’escultura (amb obres des del segle xii fins al segle xix —també hi ha un tríptic del segle xiv i una creu amb planxa de coure—) i una altra de teixits litúrgics (amb peces dels segles xvi al xviii). Entre les imatges (majoritàriament en fusta, però també en pedra i ivori), hi ha dues marededeus romàniques, una norantena de figures gòtiques i més d’un centenar de l’època del Renaixement i del Barroc. Entre les quals cal destacar: Santa generació (segona meitat del segle xv), d’Adriaen van Wesel (figura 3); Mare de Déu amb l’Infant (1530-1540), d’un seguidor de Diego de Siloé (figura 4); Sant Pere i sant Pau (1558), d’Andrés de Araoz (figura 5), Bust reliquiari de santa Agnès (1560-1580), del Mestre de Capillas, Mare de Déu amb l’Infant (1575-1600), de Jerónimo Hernández de Estrada, o Crist crucificat (primer quart del segle xvii), del cercle de Francesco Terilli.

A més, s’hi ha de sumar la donació feta pels seus hereus el 1985, any en què se li va dedicar una exposició. Dins aquest lot trobem les pintures murals del darrer quart del segle xviii de Francesc Pla, el Vigatà, a la casa pairal dels Clarós al carrer de la Riera de Sant Joan (figura 6), zona afectada per l’obertura de la Via Laietana entre 1909 i 1911 (obres que estaven en dipòsit des de l’Exposició Internacional del 1929). També hi trobem mobiliari del taller de Francesc Vidal i Jevellí que decorava la citada residència de la Bonanova (paravent [figura 7], llums i vidrieres). Finalment, hi ha altres peces domèstiques, com un carruatge (el citat mail-coach), i indumentària dels segles xix i xx (peces que es conserven totes al Museu del Disseny de Barcelona).

Bibliografia

Ainaud, Joan (dir.). Col·leccions Bertrand als Museus de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985.

Aliberch, Ramon. Eusebio Bertrand Serra: capitán de industria, economista, político, deportista. Barcelona: Artes Gráficas Juan Sabadell, 1952.

Alier, Roger. Montserrat Caballé: Una biografia entranyable i imprescindible de la gran diva catalana. Teià: Robinbook, 2008.

Cabana, Francesc. Fàbriques i empresaris: Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2001, 4 v.

Cabana, Francesc (dir.). Cien empresarios catalanes. Madrid: Lid, 2006.

Capsir, Josep. «El mail-coach d’Eusebio Bertrand i Serra en la Barcelona dels feliços vint». Estudi del Moble, núm. 20 (2014), p. 12-17.

Cátedra, Pedro M.; López-Vidriero, María Luisa. Prospecto para la historia y la bibliografía de la «Asociación de Bibliófilos de Barcelona» (1943-2008). Salamanca: Instituto de la Historia del Libro y de la Lectura, 2008.

Fundación Albéniz. Patrimonio cultural de la Fundación Albéniz [en línia]: <http://www.cervantesvirtual.com/obras/autor/bertrand-mata-jose-antonio-43004>.

García-Martín, Manuel. Vidrieras de un gran jardín de vidrios. Barcelona: Catalana de Gas y Electricidad, 1981.

Serra Rotés, Rosa. «La Ricarda. Una granja amb glamur». Eix: Cultura Industrial, Tècnica i Científica, núm. 6 (2018), p. 12-17.

Yeguas, Joan. «Escultura castellana del Renacimiento y Barroco en el Museu Nacional d’Art de Catalunya». Archivo Español de Arte, vol. 83, núm. 329 (2010), p. 86-98.

Yeguas, Joan. «L’obra del Vigatà al Museu Nacional d’Art de Catalunya». A: García Sánchez, L.; Vallugera, A. (ed.). Imatges del poder a la Barcelona del set-cents: Relacions i influències en el context mediterrani. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2019, p. 69-85.

Epistolari entre Josep Antoni Bertrand i Arthur Rubinstein: 
http://www.cervantesvirtual.com/obras/autor/bertrand-mata-jose-antonio-43004

Joan Yeguas Gassó