A l’entrada de la Biblioteca Nacional de Catalunya hi ha una placa commemorativa de bronze on estan inscrits els noms dels seus principals benefactors, i el nom d’Isidre Bonsoms Sicart encapçala el llistat, prova irrefutable de l’extraordinària importància del seu llegat.
Isidre Bonsoms Sicart (figura 1) va néixer al carrer de la Ciutat, número 12 de Barcelona, l’any 1849, en el si d’una família de rics comerciants i naviliers. El seu pare, Climent Bonsoms Tintoré, procedent de Sant Feliu de Llobregat, estava vinculat al món tèxtil, però també era un reconegut comerciant de vins, de fruits secs, d’arròs i de salums, els quals, des del port de Tarragona, exportava cap a diversos països d’Europa, d’Amèrica i del nord d’Àfrica, activitats que després també continuaria amb èxit el seu fill Isidre. Per part de la seva mare, Teresa Sicart i Soler, originària de Vilanova i la Geltrú, Isidre va heretar un extens patrimoni a Cuba i nombrosos esclaus negres i asiàtics dedicats principalment a la producció de sucre. És així que la família Bonsoms Sicart formava part d’una rica i poderosa saga de catalans, que, com els Xifré o els Güell, havien anat a fer les Amèriques. Isidre Bonsoms es va formar a diverses institucions i universitats europees, com el Col·legi de Sorèze (França) (1860-1863), la Dusseldorf Realschule (Alemanya) (1863-1867), la Gerverbe de Berlín (1868-1870), la Universitat de Berlín (1869-1870), la de Viena (1871), la Sorbona de París (1872) i la Universitat de Londres (1873).
L’any 1886, quan tenia trenta-set anys, es va casar amb Maria de las Mercedes Chacón i Silva-Bazán (1860-1948) de vint-i-sis anys, filla dels marquesos d’Isasi, aristòcrates molt propers al cercle de la família reial i propietaris també d’extenses possessions a la Gran Antilla (figura 2). El matrimoni Bonsoms-Chacón va viure a Barcelona, primer al passeig de Gràcia i després a la plaça de Catalunya, lloc on la Reial Acadèmia de Bones Lletres havia celebrat algunes de les seves sessions.
Com és conegut, Bonsoms, a més de ser un importantíssim home de negocis, era també un excel·lent col·leccionista de llibres de cavalleries i cervantins, circumstància que el va portar a relacionar-se amb altres distingits bibliòfils com, per exemple, Pau Font de Rubinat (Reus, 1860-1948) o Archer Milton Huntington (1870-1955), el fundador de la Hispanic Society of America. En certa manera, la passió que Isidre Bonsoms sentia pels llibres es pot definir com una de les tendències culturals de la seva època i el notable increment de bibliòfils va donar origen a la formació de nombroses societats dedicades a aquesta finalitat a Europa i Amèrica. A Barcelona, la primera d’elles sembla que va ser la Protección Literaria (1877-1885), establerta per Francesc Manuel Pau (Barcelona, 1845-1908), mentre que l’any 1903 es va crear també a Barcelona la Societat Catalana de Bibliòfils, de la qual Bonsoms va ser soci fundador. Cal subratllar que aquest prohom també va finançar diverses edicions, com l’obra del pare benedictí Martín Sarmiento, Noticia de la verdadera patria de Miguel de Cervantes y conjetura sobre la insula de Barataria (1761), de la qual existeix una raríssima edició de 1898, o la Iconografía de las ediciones del Quijote, de 1905 (figura 3).
L’any 1907 va ser elegit acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on va ingressar amb un discurs sobre La edición príncipe del Tirant lo Blanc. Cotejo de los tres ejemplares impresos en Valencia en 1490, únicos conocidos hoy en día, acte que es va celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona, discurs que va ser contestat per l’historiador Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1858-1937). L’any següent, el 23 de maig de 1908, va dictar una conferència a la Reial Acadèmia de Bones Lletres sobre dos manuscrits que acabava de comprar, unes traduccions catalanes de la Fiammetta i el Decamerone, de Boccaccio, obres anònimes del segle xv. També cal remarcar la seva generosa participació l’any 1910 en la compra del famós Cançoner Gil, l’antologia catalanoprovençal que conté més d’un centenar de poesies de Cerverí de Girona (Girona, 1259-1285), trobador de Jaume I (Montpeller, 1208-1276) i del seu fill, Pere el Gran (València, 1239-1285). A propòsit d’aquest Cançoner, el filòleg català Pompeu Fabra i Poch (1868-1948) reconeixia en una carta de desembre del 1922 adreçada a Mercedes Chacón: «que Bonsoms fue, quien ante el peligro inminente de que tal joya de nuestras letras medievales emigrara para siempre a tierra extraña, dio la idea de abrir una suscripción y predicando con el ejemplo, figuró a la cabeza de ella consiguiendo así que el famoso códice quedase para siempre vinculado a nuestra ciudad de Barcelona».
Les col·leccions es fan excepcionals quan es nodreixen d’altres importants col·leccions. I la de Bonsoms era excel·lent perquè, entre altres aspectes, s’havia fet amb la del reputat cervantista, Leopold Rius Lloselles (1840-1898), el qual, i com és conegut, va ser un dels iniciadors del cervantisme a Catalunya, una de les obres cabdals del qual és la Bibliografia crítica de les obres de Miguel de Cervantes Saavedra, publicació que també va ser sufragada per Bonsoms.
A través de la correspondència d’Isidre Bonsoms es pot conèixer el seu itinerari com a col·leccionista i els seus particulars contactes. Es coneix que visitava sovint els llibreters hispans Pedro Vindel Alvárez (Olmeda de la Cuesta, Cuenca, 1865-1921), Salvador Babra i Rubinat (1874-1930), Antoni Palau i Dulcet (Montblanc, 1867-1954), Mariano Murillo (1873-1905?), així com els internacionals, com Bernard Quaritch (Worbis, Alemanya, 1819-1899) a Londres, Karl W. Hiersemann (Bortewitz, 1854-1948) a Leipzig, Damascène Morgand (1840-1898) de París, llibreters que li proporcionaren vertaderes joies de la bibliofília com, per exemple, el Cirongilio de Tracia (Sevilla, 1545) o Llibre de les dones (Barcelona, 1495), entre molts altres. L’any 1913, potser per motius polítics o a causa de la seva salut, Bonsoms es va traslladar conjuntament amb la seva magnífica col·lecció a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca), lloc que es va convertir en el seu paradís particular.
Bonsoms, encara que sobretot va ser un bibliòfil i un col·leccionista de llibres antics, va estar també molt interessat en els objectes d’art, circumstància que indubtablement amplià el seu horitzó cultural. Les seves residències de Barcelona i Valldemossa estaven decorades amb valuosos mobles, molts d’ells comprats a París o a Londres, exquisides pintures, escultures, luxoses catifes i altres sofisticats objectes d’art (figura 5).
Isidre Bonsoms ha passat a la història de la cultura de Catalunya per la seva gran generositat i filantropia en llegar la seva col·lecció cervantina i de llibres de cavalleries a l’Institut d’Estudis Catalans. La primera de les seves donacions la va fer l’any 1910, quan tenia seixanta-un anys, quan va donar la «Col·lecció de fullets històric-polítics de Catalunya», documents impresos dels segles xvii i xviii, els quals anaven acompanyats també d’altres llibres i manuscrits. La segona donació, l’any 1915, va ser la seva exquisida col·lecció cervantina, col·lecció que es va dipositar en la denominada Sala Blava del Palau de la Generalitat, lloc on estaria fins al mes d’agost del 1936, data en què es va traslladar a la nova seu de la Biblioteca de Catalunya, a l’Antic Hospital de la Santa Creu.
Isidre Bonsoms va morir el dia 14 de novembre de 1922, als setanta-tres anys, i va ser sepultat al petit i íntim cementiri de Valldemossa. En les seves disposicions testamentàries havia decidit que, després de la mort de la seva esposa, la resta dels seus documents, formats per manuscrits, incunables i llibres de cavalleries, passessin també a la Biblioteca de Catalunya, la qual cosa constituí la tercera donació, que es va fer efectiva l’any 1948.
